Em vaig despertar de cop. Semblava que la suor que em cobria la cara intentés expulsar del meu cos els records. Aquells que m’havien portat fins aquí, els que m’havien destruït. Em vaig aixecar i vaig mirar per la finestra de la nau; hi podia veure orbitar el meu destí: un nou planeta. L’aterratge tindria lloc en segons. Cada passa cap a la comporta esborrava la destrucció que ens havia portat fins aquí. Cada passa creava un gra d’esperança dins meu. La nau va obrir els seus braços a una infinitat de possibilitats. Era l’hora. Els meus peus van tocar terra i aquell canvi ens va semblar meravellós.
Després de pujar al tren, tot corrent per no perdre’l, em vaig girar i vaig veure com rere meu les portes de la màquina es tancaven i deixaven els meus pares a l’andana. Per sort, algú les va obrir i van pujar-hi. Al poc descobriríem l’error que havíem comés. A la primera parada va pujar un home brut i llardós amb els artells plens de ferides infectades. Va haver-hi una dispersió de viatgers. Poc després, tres nois començaren una baralla. I quan a ma mare li semblà sentir quelcom d’una navalla, s’aixecà, agafà les maletes i marxàrem a l’altre punta del tren. Aquest canvi ens va semblar meravellós.
Per fi, davant dels teus ulls s’alçava l’altar que sempre havies temut. A aquella sala regnava la foscor però, al centre, un cercle d’espelmes envoltava l’ara. El càntic llatí del final de la teva iniciació va començar a ressonar. Unes figures, vestides amb túniques, t’observaven a distància. Vas pujar lentament fins a l’altar i vas col·locar la daga coberta de sang amb la que havies segat una vida. Abans eres una persona dèbil, incapaç de matar algú. Gràcies a nosaltres, et vas convertir en una dona forta i despietada. Aquest canvi ens va semblar meravellós. Ara ets aquí, preparada per iniciar la teva filla, com jo vaig fer amb tu.
La vida está repleta de cambios. Tendemos a pensar que estos son malos y dificultan nuestra existencia, en eso yo discrepo. Mi vida ha estado llena de cambios buenos y malos, pero son ellos los que me definen, los que demuestran lo mucho que valgo, y lo mucho que he luchado para estar aquí. Hubo uno en particular que me marcó de porvida, aquel cambio me pareció maravilloso. El día que pasé de ser un gusano, a desplegar mis alas y me convertí en una hermosa mariposa de alas coloradas.
Solo entrar por la puerta verlo todos alucinamos no era él, si no ella, aquel cambio nos pareció maravilloso, verlo con ese aspecto, esa melena larga pelirroja, el maquillaje en su rostro, su vestimenta y esos tacones que lo hacían crecer unos centímetros más altos de lo que ya era. Había conseguido ser el mismo, no lo que los otros querían que fuera, se sentía seguro de sí mismo. Eso es lo que seguramente pensamos todos al verlo plantado encima del escenario. Y con energía empezó a ser aquello que siempre había querido ser.
Las tostadas salieron volando, ajenas a mi hambre y a mi asombro. Saltaron de la tostadora disparadas, cruzando toda la cocina hasta salir por la ventana. Yo, con el cuchillo de mermelada en la mano, me quedé embobada allí mismo, en la misma posición, sin mover siquiera un dedo, no sé bien qué estaba pensando, no sé si esperaba a que las tostadas volvieran a mi o que Laura me despertara con un codazo habitual. Nada de eso pasó. Laura ya no estaba, las tostadas tampoco, pero eso no importa, aquel cambio me pareció maravilloso, ya que desde mi última visita al psiquiatra, Laura desapareció por completo.