Ese infierno estaba durando demasiado, comer pan día y noche además de tener que evitar el ruido estaba desgastándome lentamente. Juan y Sol insistían en que saldríamos, siempre tan ilusos. Un golpe rompió el silencio, a través del hueco podía ver las calles varsovianas llenas de gente saltando eufórica, poco común en los últimos meses. Aun así, fui invadido por la felicidad cuando el “¡Somos libres!” de Sol hizo saltar las lágrimas de mis ojos contenidas durante tanto tiempo. Aquel cambio nos pareció maravilloso y nos unimos a la celebración, la Segunda Guerra Mundial había terminado.
La guerra mai s'acabava. Estàvem tot el dia caminant per allunyar-nos d'ella, però sempre ens trobava. La meva mare ja no plorava, se li havien acabat les llàgrimes. Del meu pare ja no en sabia res des que el van separar de nosaltres. Un dia estàvem a punt d'arribar a un refugi i una bomba va explotar on nosaltres estàvem. Va ser un soroll molt desagradable, entre crits i plors. Però després, tot va ser foscor, i també tranquil·litat. Aquell canvi ens va semblar meravellós, per fi podíem estar en pau i reunir-nos amb els que ens havien deixat temps enrere. Per a nosaltres, la guerra ja havia acabat.
Ella era tímida. Ella no tenia amics. Ella tornava sola a casa perquè ningú volia tornar amb ella. A ella li agradava el futbol. Ella no volia ser “ella”, volia ser “ell”.
Tot va començar fa un temps. Primer va començar tallant-se el cabell, va llençar els vestits que la seva mare li comprava, va intentar deixar d’agradar a la gent i va ser qui realment volia ser. I es que ella no volia que la gent se li dirigís amb el pronom “ella”, volia que utilitzessin el pronom “ell”. A nosaltres aquell canvi ens va semblar meravellós, ja que només volíem la seva felicitat. Però els nens són cruels, i no li van fer cas. Continuaven tractant-li “d’ella”, i finalment, després de molt sofriment, va decidir posar fi a la seva vida.
Veo el humo de la pistola, parece que al fin lo hice. Otro más que muerde el polvo, la historia va a terminar así, aquel cambio nos pareció maravilloso.
Era mi remedio cuando me sentía así. Era lo que mataba mi dolor. Era mi droga perfecta cuando me autodestruía. Era adicto a la cura cuando necesitaba ser salvado.
¿Qué diferencia hay si ahora cometo algún error? Sigo alejándome a empujones del amor, pero no puedo resistirme a tener un poco, porque sienta tan bien.
Algunas veces, pienso que simplemente no es bueno, que está hecho un desastre.
Era muy pronto, apenas había sonado el timbre del inicio de clases y todos estábamos eufóricos para conocer a la nueva profesora de tecnología. A primera vista nos pareció muy extraña, no mostraba expresión ni sentimientos, y sus movimientos eran muy reiterativos, al igual que las palabras que salían de su boca. Era muy diferente del resto de profesores, pero tenía una capacidad intelectual inhumana, una capacidad nunca vista antes. Fue entonces cuando centré mi atención en la clase y mis pensamientos no fallaron: nos estaba dando la classe un robot. Aquel cambio nos pareció maravilloso.
Jo era allà, enmig del no res, de la pluja, de plors, rialles, escridassades i mots fugaços d’amor. A la meva esquena hi descansava el dolor, que com un bandit esperava la més ínfima distracció per dur-me cap a la inscripció de versos muts mullats en sang. Al davant en canvi, hi tenia una imatge buida. Un futur incert pintat del color del no res. Era com un vidre opac que no et deixa veure allò que hi ha al darrere. Potser si hagués tingut companyia, em seria més fàcil, potser hi veuria en color, però l’única companyia és la de la soledat, sempre impoluta, fidel. Aquest canvi em va semblar meravellós.