No parlava, no jugava, anava sempre amb la mirada perduda, indiferent, com mirant cap a dins, no connectava amb la realitat, ni amb ningú. De vegades pensava que vivia en un altre món, en un altre planeta, o potser era jo d’una altra galàxia? Els seus bells ulls del cel, no em miraven, fins que un dia va aparèixer en Max. Llavors va girar el cap i el va seguir amb la mirada i va ocórrer el miracle, el que tant havíem desitjat, un somriure i fins pot dir-se que una petita rialla. Aquell canvi ens va semblar maravellós.
Un dia qualsevol tota l'electricitat es va desconnectar. Tota la gent de la ciutat es va sorprendre,ens vam quedar bocabadats. Ningú no sabia què fer. Feia més de 100 anys que no s'havia anata l'electricitat, amb la nova tecnologia del segle 25. Al tercer dia sense electricitat,la gent va començar a sortir al carrer, a jugar a la corda, a les baletes... Va anar passant el temps, fins que va tornar l'electricitat. Però tothom va continuar jugant al carrer. Aquell canvi ens va semblar meravellós.
Estic cansat de cridar al fosc i fred buit, esperant el demà, esperant la teva promesa. Esperant que el dia i la rutina deixi d’aparèixer fins i tot en els meus malsons. Segueixo esperant que la llum de l’alba surti i mostri un nou demà, que em mostri un sentiment d’epifania. Córrer pel prat agafat de la teva mà i no córrer per escapar d’un ahir. Mentre tu estàs vivint la teva vida, segueixo esperant-te com un idiota que tornis, però segueixes allunyant-te més de mi. I de què serveix esperar-te si l’avui es converteix en un ahir? Pregunto. Però ningú contesta. A on vaig? Vinc buscant-te, però sempre acabo en el mateix lloc. Vull ser fort, però acabo sent més dèbil. Aquest canvi ens hauria semblat marevellós, si m’hagessis agafat la mà. Quan l’ombrívola nit passi una llum brillarà i aquest serà un nou demà. Si no ho saps encara, encara segueixo esperant-te.
Recordaba aquellos momentos con gran tristeza, ya que era el único que no podía alcanzar el vuelo. Me pasaba el día entero observando como los otros pájaros hacían piruetas en el aire, y yo tumbado en una rama soñando despierto. Tenía la ilusión de algún día poder llegar a volar como ellos, pero creía que aquello jamás sucedería, ya que nací con una ala rota. Un día como cualquier otro, estaba tranquilo en mi árbol cuando una ráfaga de aire me tiró al suelo, daba la casualidad que una niña pasaba por allí, me recogió y me llevó al veterinario. Después de una larga operación me consiguieron arreglar el ala y cuando ya estaba recuperado, la niña me devolvió al árbol de donde me caí. Era el momento de extender las alas y probar si podía volar. La niña me animó a que saltara, y yo de repente salte del árbol sin pensar y me alcé al vuelo. Vi mi ala totalmente extendida, la niña me miró y sonrió, ya no tenía el ala rota. Aquel cambio nos pareció maravilloso a ambos, ya que los dos pudimos disfrutar del vuelo. Por fin podía volar y reunirme con los demás pájaros, por fin podía ser libre.
Siempre nos utilizaba para lo mismo, expulsar su tristeza en forma lágrimas a través de nosotros, hasta que se dio cuenta de que de vida solo hay una y debía aprovecharla y sobretodo cambiarla. Nuestra dueña nos empezó a utilizar para ver más allá, para ver quién necesitaba ayuda o quién estaba triste. Aquél cambio nos pareció maravilloso, y así, ojos castaños, verdes, azules y negros, empezamos a ver el mundo de otra manera y a ver la vida llena de color. Pasado un tiempo, volvieron a surgir lágrimas de nuevo, y nos emocionamos al observar que éstas no eran de tristeza.
Y ella caía, siendo atacada por lo que alguna vez llegó a amar. Ni siquiera la rapidez de Hermes podría ver como se destruiría lo que en un pasado cultivaron. Ese amor, esas ideas que planearon juntos embelesados por su propia fantasía. Solian discutir de como de malas eran las personas, sin darse cuenta de que ellos mismos amaban matarse poco a poco. Cerró los ojos, y poco a poco el agua cubrió su cabeza también. ¿Qué harian si se volvian a ver? ¿Un abrazo? ¿Quizás un beso? Probablemente actuarian como aquello que ambos deseaban ser; desconocidos.
“Decidimos evadirnos, y ese cambio nos pareció maravilloso. Yo te destruía a ti, y ahora te toca ser feliz.”