Bon dia, Elsa.   Molts de nosaltres hem sentit a parlar de tu perquè els alumnes de quart sempre esteu en el punt de mira de tots, alumnes i professors. Ens agradaria que et presentessis a tu mateixa i que ens fessis una descripció breu de qui ets i com et veus a tu mateixa.

Bé, jo soc l'Elsa Salguino soc de Miami i estudio quart d'ESO, concretament l'intinerari cientificotècnic.

Corre la veu per l’institut que has guanyat una beca molt important. Ens pots explicar una mica  en què consisteix, per quant de temps és… fes-nos-en cinc cèntims, si us plau.

I tant! Jo he guanyat una beca Amancio Ortega. Aquesta beca selecciona cada any quatre-cents estudiants de quart d'ESO perquè passin el primer de batxillerat al Canadà o als Estats Units. 

El procés d'inscripció, de fet, va començar aquest setembre però jo no em vaig decidir a presentar-la fins a l'últim moment, perquè encara que jo feia molt de temps que hi pensava, l'estiu abans havia decidit que no em presentaria, segurament per mil pors... Al setembre, però, d'un dia per l'altre vaig canviar d'opinió i em vaig decidir a iniciar el tràmits i el procés de selecció. Vaig presentar un munt de documentació: les notes de primer a tercer d'ESO, la renda familiar... I gairebé tres mil persones vam passar a la següent fase. Un cop superada la primera fase, ens vam examinar en línia d'anglès oral i després de competència escrita i lectora a Barcelona.  D'aquesta part en vam sortir unes set-centes persones i, finalment, després de l'entrevista personal, vam quedar els quatre-cents estudiants becats.

Que interessant! Però com va començar tota aquesta aventura? És a dir, com va ser que et vas sentir atreta per aquesta oportunitat i com es va convertir en projecte real, quins passos vas haver de seguir…  tot això. Doncs, és una idea que jo tenia al cap des que tenia nou anys. Em semblava molt emocionant i els meus pares deien: "Bueno, la nena vol marxar, ja ho parlarem..." I bé, doncs poc a poc vas creixent i què passa? que passar un curs a l'estranger és molt car i encara que hi hagi moltes beques, la majoria només cobreixen el 50% del cost així que continua sent molt car. Jo ja sabia d'aquestes beques, que eren molt difícils d'aconseguir perquè només 400 beques per curs, es difícil aconseguir-les i ho vaig fer dient "mira, si passa, passa i si no doncs, a una altra cosa" i al final, mira... mai se sap.

Explica’ns si us plau quin paper ha jugat el teu expedient acadèmic per aconseguir aquesta beca. És a dir, com d’important han estat les notes? O les notes de l’ESO no hi han tingut res a veure? Sí que hi han tingut que veure, i tant, han estat molt importants. Bàsicament ja per superar la inscripció has de tenir una mitjana de més d'un vuit, perquè la gent arriba amb notes molt altes. Així que sí, definitivament són importantíssimes. Però no només cal tenir un bon expedient acadèmic o un bon nivell d'anglès, sinó que hi ha altres coses en joc.  

De fet, jo no tenia cap títol en el moment que vaig iniciar els tràmits i mira'm! [L'Elsa somriu vergonyosa] Recordo que la setmana abans d'una de les proves vaig treure'm el nivell B1 d'anglès i el mateix dia de la prova vaig conèixer molta gent amb el títol de C1 i jo pensava "què hi faig jo aquí?" Així que tant l'anglès com les notes són importants, però no ho són tot. Ajuda molt, sí, no us enganyaré,  però la pressió també hi juga un paper molt important. Recordo que el dia que vam anar a fer els exàmens presencials, quan ja estàvem cansats de diverses hores de proves i tensió, ens van passar un examen psicotècnic i crec que aquesta prova i l'entrevista personals van ser decisives.

Per què et vas decidir per aquest país i no cap altre del món?

En realitat jo no vaig decidir res, jo només vaig triar inscriure'm a aquesta beca perquè era la que cobria totes les despeses. Un cop els quatre-cents estudiants vam ser seleccionats, van fer un sorteig davant notari i dos-cents van ser assignats als Estats Units i dos-cents al Canadà, sense poder escollir.

En saps alguna cosa, del lloc on viuràs? Has investigat ja la ciutat? Has passejat pels carrers amb el Google Maps i xafardejat l’ambient, o prefereixes que et sigui tot una sorpresa?

Buf, i tant! Vaig a l'illa de Vancouver, a un poble de platja com el nostre, així que estic encantada! Això que dieu de la sorpresa està molt bé, però tan bon punt em van dir l'institut i el poble ja vaig començar a investigar les xarxes socials i vaig llegir tot el que vaig poder del lloc. Encara no sé amb quina família estaré, però quan ho sàpiga m'hi posaré en contacte de seguida.

T’has posat en contacte amb gent d’allí? Coneixes algú que hi sigui o ja hi hagi anat?  Bé, jo encara no conec la casa on seré però, per xarxes socials, whatsapp i tot això m'he posat amb contacte amb un parell de noies que ara mateix estan al mateix districte on jo estaré i resulta que una de elles estudia al mateix institut on seré jo l'any que ve, amb la mateixa beca, i ja m'ha explicat una miqueta i tal.

Ja sabem que tens domini d'anglès, Elsa, però ja saps que parlar en anglès tot el dia és molt diferent... No et fa por no entendre’t allí? 

Al principi sí que em feia molta por, sobretot pel meu B1 d'anglès... però bé, vaig assistir a unes sessions d'orientació a Madrid durant un cap de setmana sencer i allí em vaig tranquil·litzar una mica. Allí ens van ajuntar a tots i ens van aclarir dubtes i preguntes sobretot pel que fa a l'idoma. Al Canadà tenen molt de caliu i s'hi està molt bé. Ens van assegurar que no ens havíem de preocupar perquè si vam aprovar l'examen i l'entrevista és que estem preparats. 

Potser no és el moment de pensar-hi, però creus que et serà difícil deixar la teva família i amics aquí? 

Sí, sí que ho serà. Sobretot ara, que és quan m'estic plantejant moltes coses, perquè estic tant bé. Pot ser a l'agost començaré "Posa això a la maleta, posa tot dins, que no se m'oblidi res" pero bueno. Trobo que només són 10 mesos i després tornaré i seguirà tot igual.

Quan tornis, què t’agradaria estudiar? La carrera no la tinc clara, el batxillerat sí, el científic. Després... ben bé no no ho sé. M'agrada molt la biologia així que, de moment, si ara fos a triar, em decidiria per carreres relacionades amb la biologia o  la sanitat.

Moltes gràcies per tot, Elsa, esperem que et vagi molt i molt bé aquesta súper aventura i que quan tornis ens vinguis a veure i ens ho expliquis tot. 

Ja hi podeu comptar! Moltes gràcies a vosaltres.

La nostra entrevistada d'avui és la professora de català de l’institut de Miami Platja. Aquesta docent es dedica en cos i ànima, l'últim trimestre del curs, que comença l’11 de març, a portar a escena amb els alumnes de quart d’ESO una obra de teatre musical. Les obres de teatre que ha presentat al nostre institut fins al moment han estat Grease, Mamma Mia i West Side History.

Quina és la teva relació prèvia amb el teatre?

La meva relació amb el teatre va començar als catorze o quinze anys, gràcies a la meva professora de llengua catalana, que era molt de teatre. A partir d’aquell moment vaig començar a fer teatre fora de l'institut. Després, amb el temps, vaig començar a aplicar-lo a classe, perquè vaig veure que el que més agrada als estudiants era el teatre musical.

Has fet teatre professional alguna vegada?

No, de teatre professional no n’he fet, encara que sí que he anat a a càstings. Buf, això dels càstings és molt dur, perquè tu quan et presentes a un càsting t’has de saber el guió de pe a pa i, si no te'l saps, no cal que hi vagis perquè com tu n’hi ha cinquanta-quatre mil! Hi ha moltíssima competència!

Jo hi vaig anar perquè volia viure el món aquest dels càstings. Sabia que no m’hi dedicaria però sí que el volia viure. Encara que al principi jo vaig fer d’actriu, amb els anys he vist que jo tinc més fusta de directora, però reconec que haver tingut aquesta experiència m’ha ajudat moltíssim a construir els personatges. En definitiva, les dues coses m’han servit moltíssim, però ara mateix el que més m'atrau, i ho tinc claríssim, és  la meva feina com a directora, és el que a mi realment em fa sentir realitzada. 

Quina és la teva obra preferida? I actors i actrius?

A veure, a mi m’agrada molt el cinema, però també sóc molt de teatre, jo. Personalment  m’agraden moltes obres de teatre, però les que més m’agraden són Grease, West Side Story, Mama Mia, El fantasma de l'òpera, Els miserables, Chicago i High School Musical.

Tots aquests musicals els he vist i també els he pogut dirigir, que és important, i he de dir que és una experiència xulíssima. Pel que fa als meus actors preferits… d’actors n’hi ha moltíssims però jo soc una gran fan de Lluís Homar. Buf, vosaltres segur que no el coneixereu --o potser si, ves a saber!-- però és un grandíssim actor, sens dubte un dels meus preferits des de sempre.

Com es gestiona a la matèria de llengua la producció íntegra d’un musical com Grease? Com us organitzeu?

L’obra és una projecte que gestionem a la matèria de llengua catalana. Durant el primer i segon trimestre, treballem tots els continguts relacionats amb la matèria i, d'aquesta manera, l'últim trimestre, després dels exàmens de competències bàsiques, ens dediquem exclusivament a treballar l'obra.

Com porteu l’obra d’enguany? 

Bé, a aquestes alçades de curs estem treballant molt intensament i evidentment hi ha tensió. Si no hi ha nervis en el teatre és que la cosa no va bé. Ara és un moment de molts nervis i si no n’hi hagués ens hauríem de preocupar. Jo si estic tranquil·la és que alguna cosa passa. El més normal és que tinguem la sensació de que va malament perquè quan estem en el teatre tot encaixa a última hora.    

Per què una obra musical i no un altre gènere?(zoe)

Per mi el musical és el gènere que té una mica de tot: danses, cant, dicció, memòria… Tota l'estona ho posem tot en funcionament, per això podem treballar molts més aspectes amb els alumnes que en altres tipus d'obres. A banda, en aquestes edats el que més agrada als alumnes sens dubte és la música i els moviments i per tant els musicals són ideals.

Quins criteris tens en compte a l’hora de fer la selecció dels actors i actrius? 

Primer valoro la interpretació, després la coreografia (com et mous a l’escenari) i per últim el cant. Que tingui les tres coses, perfecte, intentem que els protes ho tinguin tot, però està clar que treballem amb els alumnes que tenim, perquè és un institut i els alumnes no venen d'arreu del món a fer càstings. Hi ha anys que surt millor i anys que surt pitjor, tenint en compte que l'objectiu és que surti bé sempre, d’una manera que sigui correcta.

Creus que hi ha rivalitat entre actors per aconseguir certs papers?  

Jo crec que sí perquè als càstings inicials venen els nois i les noies que sempre volen sortir i és curiós perquè als primers dies n’hi ha molt poquets però a mesura  que passa el temps es van afegint alumnes i diuen, “Jo podria fer aquesta frase?”. Ja ho veieu, després tothom vol participar-hi, tothom vol dir, tothom vol sortir… Sabeu? el dia del teatre també és el dia de les famílies i volen veure els seus fills, els seus cosins, els seus amics i tots els alumnes senten la pressió i volen fer-ho bé. 

Quina mena de vestuari teniu pensat? Amb quins recursos compteu? 

Afortunadament, aquest any de Grease és una roba relativament fàcil de trobar. Tothom té unes Converse, tothom té bambes, té texans, té samarretes bàsiques, o sigui és fàcilment adaptada a aquesta època. Sempre en una obra intento, entre cometes, que sigui una obra actualitzada, per no haver de comprar material, perquè els actors professionals tenen una secció de vestuari, un equip de professionals els fa els vestuaris especialment, però nosaltres no, o ens ho comprem o què fem? Grease està ambientada aproximadament als anys cinquanta i com que volem que el vestuari ajudi a donar un efecte professional, ens ho hem de mirar bé. 

Quines dificultats has trobat per organitzar l’obra?

Que encara no conec bé els alumnes i no sé qui pot fer millor el paper, necesito una miqueta més de temps per saber qui, si aquest o aquell altre, i després, de dificultats en tinc sempre. Veureu, aquests guions la majoria els he fet jo, però com que formo part d'un grup de companys artistes i directors ens compartim els materials i guions. El mateix guió l'he treballat ja amb un institut o altre, però l'adapto a cada producció. Per exemple, el Grease que vaig fer fa 4 anys a un institut, és totalment diferent al d’aquest any, els personatges protagonistes i secundaris són els mateixos, però he canviat moltes altres coses.

Què té més rellevància per tu: el guió, la cançó o els balls? 

Per mi el més important és definitivament el guió. Per escollir un bon actor el primer que jo necessito és que sàpiga interpretar bé el text. És imprescindible saber actuar abans de cantar o ballar. Si a més en sap, perfecte però de vegades no trobem un actor que sigui bo en tot. En aquests casos afegim una altra persona que complementi l’escena, però el més important és que arribin les paraules.

Explica’ns com s’organitzen les veus dalt l’escenari, sembla terriblement difícil!

És una cosa a nivell coral i a nivell musical. A nivell coral es treballa amb exercicis concrets, però això ja ho treballareu l’any vinent. Nosaltres els professors, quan fem classe, cada dia en fem, de teatre a l'aula, per exemple per projectar la veu... a casa no parlem igual que aquí. Doncs heu de pensar que quan parleu davant d’un públic no parleu a l'habitació de casa vostra i cal que la veu arribi no només a la primera fila sinó a la fila cinquanta-i-quatre. En aquest sentit, el centre Polivalent d’aquí, de Miami, no té una bona acústica.

Què costa més dominar als alumnes de fer: els diàlegs, ballar, cantar…?

Costa tot: quan mai a la vida has fet teatre et penses que no tens el potencial. Altres alumnes han fet teatre abans i han representat títols com El gat amb botes però això no és representatiu. El problema que tenim a secundària és que patiu molt la vergonya: teniu pànic de fer el ridícul. Per mi és important saber convertir aquesta obsessió en pressió per l'espectacle. No volem que cap alumne se senti ridícul i per això hem d'estar disposats a treballar. Hi ha alumnes a qui els costa al principi, perquè tota l'acció té lloc al mateix moment: saber qui parla primer, què diu, quan s’ha de moure, com s’ha de textualitzar com s'ha de cantar... en definitiva, estudiar-se el guió com si fos un examen. Hi ha moltes tecles... però és una feina extraordinària. Jo sempre dic que el teatre transforma.    

En quin procés es troba l’obra? Creus que aneu bé en comparació a altres anys? 

Cada any és diferent, perquè cada any hi han nous alumnes que actuen de manera diferent i que són diferents ho sigui, si tingués als mateixos alumnes cada any podria fer-te la comparació però no la puc fer perquè cada alumne és un món i cada grup és un món també. L’any passat va anar molt bé, l’anterior també va anar molt bé, tots tenen la seva màgia.

I que et puc dir, com sempre, anem endarrerits i el guió ja està tancat, ja estan elegits els personatges

Ja tens el títol del musical pensat per al curs vinent? 

Sí, però no us el penso dir. Per a l'any que ve l'obra ja està pensada. A més, com que ja us conec a vosaltres perquè us vaig tenir a primer, tinc molta feina feta: jo ja sé el que tinc a la classe. Pot ser que hàgiu canviat una miqueta de primer a quart, però l'experiència em diu que el que a primer anava bé a quart també hi va i qui té molt desparpajo el continua tenint, amb l'afegit de l'adolescència, és clar, però jo ja sé que hi ha gent molt potent a nivell lector, a nivell físic i a nivell de cant.

Què demanaries als alumnes de 3r per al curs vinent?

Implicació, ganes, il·lusió, dedicació... tot el que requereix el treball artístic. L'obra del teatre implica un 70% i és irònic ja que hi ha alumnes que tenen notes baixes però a l'hora d'interpretar el guió dalt de l'escenari són excel·lents. Fer teatre és una altra manera d'aprendre i, sense adonar-se'n els alumnes aprenen contínuament.

Moltíssimes gràcies per tot, Cristina, i com diuen en el món del teatre: Molta merda!