Recursos per cuidar la veu

El mestre o mestra, com l'atleta de fons, no pot començar la "cursa diària" sense escalfar l'instrument perquè podria lesionar-se. Es pot preparar l'instrument amb accions tan senzilles com:

• Fer un bon badall mentre es fa un gran estirament per activar el cos. Es crea espai dins la boca, es relaxa la laringe i, d'aquesta manera, es pot amplificar millor el so.

• Fer ganyotes movent tots els músculs de la cara; obrint i tancant la boca i els ulls s'activa la musculatura facial i se'n facilita l'articulació.

• Fer sirenes amb la veu.​

Quan es parla, no s'ha de perdre de vista que el propi missatge va dirigit a un interlocutor. Un recurs fonamental per no fatigar-se és aprendre a projectar la veu, és a dir, emetre la veu d'una manera que el so arribi bé al receptor, independentment d'on es trobi. A més, fer-ho sense esforç: projectar no vol dir cridar, sinó enviar i dirigir la veu al receptor.

En moltes professions, i especialment en la de docent, és important tenir present el tipus de projecció vocal que cal fer servir, com la d'un arquer que ha d'enviar la fletxa fins al seu objectiu. Aquest tipus de projecció de la veu es pot concretar en dos nivells diferents:

• Una veu col·loquial o de conversa, que s'utilitza en distàncies curtes (amb una o molt poques persones);

• Una veu projectada, que s'utilitza en espais més grans i per dirigir-se a un col·lectiu més gran.

Habitualment es fa servir un tipus o un altre de manera automàtica segons les circumstàncies. Aquesta diversitat en l'ús de la veu demana un control corporal diferent. Algunes persones parlen fent esforços innecessaris que causen problemes vocals.

Finalment, una darrera reflexió: el docent ha de projectar la veu en un espai gran i, de vegades, en unes condicions ambientals poc favorables (amb soroll dins l'aula o a l'exterior, amb una mala acústica de la sala, etc.).​​

Quan es fa servir la veu a l'aula, al gimnàs o al pati, no es fa servir una veu col·loquial, ja que el docent es dirigeix a un grup. Cal ser conscients que a l'escola els docents són professionals de la veu.

Què cal fer:

• Cal ser conscient d'on se situen els alumnes i de l'espai que ha d'omplir la veu.

• Envia la veu per tota l'aula.

• Parlar en la intensitat adequada.

• Buscar moments per estar en silenci.

• Parlar el mínim quan es tingui mal de coll; procurar comunicar-se sense fer servir la veu.

• Beure aigua de tant en tant.

• Recolzar bé els peus a terra.

• Afluixar les espatlles.

Què cal evitar​:

• ​Cridar. Forçar la veu.

• Parlar en excés quan es té mal de gola.

• Competir en volum amb el xivarri dels alumnes

En la pràctica docent cal tenir clar com cal fer servir la veu i què cal evitar. Per això és important:

• Saber quins elements o factors poden afectar la veu i

• Tenir present altres consells que poden ser útils per evitar o minimitzar els efectes que perjudiquen la veu.

Cadascú ha de tenir molt present en quin entorn treballa i conèixer què pot arribar a perjudicar la veu.

Els problemes vocals poden aparèixer per un abús dels òrgans de la veu que pot ser provocat per forçar la veu, parlar molt en veu alta, refredats, canvis sobtats de temperatura, ...

Sovint, es cau en aquest excés perquè no es tenen presents les limitacions que hi ha, i que cal respectar.

Cal saber diferenciar quins d'aquests problemes són una conseqüència del mal ús de la veu i quins són causats per les condicions en què es treballa o es viu:

• Com em trobo? Estic en forma? Em molesta el coll?

• Em sento cansat o no em trobo bé? He dormit el que necessitava?

• Estic envoltat de soroll o de fum?

• Fa massa calor o massa fred?

• L'aire és massa sec i em resseca la gola? Necessito beure aigua?

• Em sento estressat a la feina o a casa?

Cal reflexionar sobre aquestes qüestions, i d'altres de relacionades, i observar-les en la vida quotidiana.​​​​​

Cal saber respectar els límits que tothom té, atès que quan se sobrepassen ens generen problemes. Cal ser conscient de les pròpies capacitats i també de les limitacions: és la manera més senzilla de ser eficient en allò que es fa.

Sobre la veu, hi ha dues consideracions que cal tenir presents:

• No s'ha de forçar la veu més enllà de les pròpies possibilitats. Cal parlar amb la intensitat i tessitura adequades;

• Cal donar un descans a la veu quan calgui. A més de no parlar de tant en tant, i descansar bé quan es dorm, fet fonamental, cal beure de tant en tant una mica d'aigua; d'aquesta manera s'hidratarà la mucosa... , a més, es "descansa" una estoneta.

Cal procurar seguir les propostes amb seny i cal saber adaptar-les a les característiques particulars de cadascú. A més no s'ha de perdre de vista l'estat corporal del moment i les condicions que sempre ens envolten. Així, si hi ha soroll, és més fàcil forçar la veu; si la calefacció o l'aire condicionat són forts, caldrà una bona hidratació.​​

Una determinada actitud mental porta a una disposició corporal determinada. Cal parlar amb l'actitud de voler transmetre el propi missatge als que ens escolten.

L'actitud corporal té relació amb la postura que el cos adopta; implica un determinat to muscular i un estat psíquic concret. No es pot deslligar el cos de la ment.

En l'acte de comunicació amb els altres, cal parlar amb l'actitud de voler transmetre el propi missatge; és important fer-ho amb aquesta disposició psíquica, amb aquesta motivació. Aquesta actitud es pot concretar en tres idees:

• Cal mantenir el cos actiu, alineat i sense esforç;

• Cal evitar qualsevol tipus de rigidesa i sentir-se còmode;

• Una determinada actitud implica una postura corporal concreta. Per exemple, un bon somriure genera una sensació d'espai intern: s'obren bé les narius, es crea més espai a la boca, s'abaixa la laringe i el diafragma treballa amb més amplitud.