Hi ha diferents TIPUS D'AGRUPACIONS COOPERATIVES:

• Equips de base: Són permanents i sempre de composició heterogènia. Com a mínim haurien de durar tot un trimestre, però millor que es puguin mantenir al llarg de tot el curs escolar. Això no impedeix que els membres d’un equip de base puguin interactuar amb els companys d’altres equips, perquè de fet es combina el treball en equips de base amb altres formes d’agrupament. Al llarg de tot un curs, doncs, tots els membres d’un grup classe tenen l’oportunitat de relacionar-se entre si. En aquest equip s'inicien els rols, s'elaboren els diaris d'equip i és on es concentra la reflexió sobre aprendre a cooperar.

• Equips d'experts: Una de les tècniques d’aprenentatge cooperatiu –el “trencaclosques” (Jigsaw)- permet introduir com a variant de l’estructura d’aprenentatge una redistribució dels equips de base –durant algunes sessions de classe- en la qual, en aquesta tècnica, s’anomenen els equips d’experts. Aquests equips poden tenir una composició més homogènia o més heterogènia segons el que convingui en cada cas. I són més nombrosos que els equips de base (cada equip d’experts està format per tants membres com equips de base hi ha a la classe), llevat que en alguns casos es divideixin en dos (en aquest cas hi hauria dos equips d’experts en una mateixa cosa per facilitar la interacció dels seus membres).

• Equips formals: Equips que es fan per tal de realitzar una tasca específica (un projecte, un treball, etc) d'una durada que sol ser d'algunes setmanes. Els grups han de ser heterogenis.

• Equips esporàdics (informals): es formen al llarg d’una classe i com a molt duren el temps d’una sessió de classe, però també poden durar menys: com a mínim cinc minuts, el temps just per respondre a una qüestió, o pensar algunes preguntes, etc..., o un temps més llarg per dur a terme una petita activitat o resoldre un problema. Poden ser grups homogenis o heterogenis.

COM FER ELS GRUPS COOPERATIUS. QUÈ CAL TENIR EN COMPTE?

La composició dels equips ha de ser heterogènia (en gènere, ètnia, interessos, capacitats, motivació, llengua materna...). En certa manera, cada equip ha de reproduir les característiques del grup classe. Pel que fa a la capacitat i al rendiment dels alumnes, es procura que un d’ells tingui un rendiment més alt, dos un rendiment mitjà i un altre un rendiment més baix. Els alumnes amb “necessitats educatives especials” (amb barreres per a l’aprenentatge i la participació) formen part, com un alumne més, d’un d’aquests equips.

Per assegurar la necessària heterogeneïtat, el més habitual és que sigui el professor qui distribueixi els alumnes en els diferents equips, a partir, en alguns casos, de la informació proporcionada per un sociograma, tot tenint en compte, és clar, les preferències dels alumnes i les incompatibilitats entre alguns d’ells. Amb el temps i l’experiència, i depenent de l’evolució del grup classe en aquesta dinàmica, això pot anar-se modificant i ser l’alumnat (amb les oportunes orientacions dels/de les mestres) qui, cada vegada més, vagi prenent protagonisme en la composició dels equips, seguint uns criteris i unes pautes ben clares per a formar-los.

Per aprendre a treballar de forma cooperativa i acostumar-s’hi, els alumnes necessiten temps. Per tant, abans de considerar que la composició de l’equip no és l’adequada han d’haver tingut l’ocasió de treballar així durant un temps prou llarg. Es tracta, doncs, de fer equips estables en el sentit que no canvien cada dos per tres. Només en casos molt clars d’incompatibilitat entre dos alumnes que han estat col·locats al mateix equip és necessari canviar-los. Els alumnes, per la seva banda, han d’anar comprenent que no poden confondre l’equip amb la colla d’amics; han d’entendre que es tracta d’un equip de treball i no sempre en la vida els companys de treball seran, a més, els seus amics...