Fragments de Històries i llegendes de l'any vuit

Els gegants del Montnegre

En aquell temps en què els ocells tenien dents, s’alçava majestuós damunt la mar un país de muntanyes amb densos boscos. El sol es llevava per damunt dels turons de terra endins, i s’adormia darrere les aigües tranquil·les d’una mar plàcida. Solcaven les serres els camins fondos i recargolats que els rius, des dels estanys de les altures, havien anat obrint en el seu pacient caminar vers la mar.

En mig d’aquell inacabable muntanyam vivien des de temps immemorial dos gegantassos. Farellet era fill d’una dona d’aigua a qui ni tan sols recordava, perquè encara molt petit, sa mare havia retornat per sempre més al palau d’argent sota les aigües profundes d’un gorg quan el seu marit, Farell, irat per una disputa matrimonial sense transcendència, li havia retret el seu origen amb les paraules prohibides:

­­- Dona d’aigua havies de ser!

Al llarg de les centúries Farellet creixia i creixia, esperant assolir algun dia la grandària del seu pare, un pare que no havia perdonat l’abandó i que odiava l’aigua perquè l’impedia arribar fins al palau d’argent i recuperar , de grat o per força, la seva dona.

De dia, trescant amunt i avall pels boscos i turons de llevant, i de nit, amb els ulls fixats en el mar de ponent, Farellet passava els dies de la seva existència. Un capvespre que contemplava els darrers raigs de sol i els reflexes de la lluna plena en l’onatge tranquil, va sentir un cant encisador. La sirena Tetis feia temps que li tenia l’ull posat. Farellet havia passat d’infant a jove, formós com la mare i ben plantat com el pare, i Tetis n’estava frenèticament enamorada. Sabia que no podria resistir-se a l’encant de les seves cançons i que tard o d’hora el tindria al seu costat. A partir d’aquella nit, Tetis emergia la meitat del seu cos per damunt de l’aigua mentre cantava dolces melodies, i el Farellet la contemplava i l’escoltava, meravellat del que veia i sentia, des del cim del Turó Gros.

El fill ho va contar al Farell al cap d’uns dies, i el pare, enfurismat, li va prohibir d’enfilar-se mai més a la darrera carena de la serra, abans del mar. Cap dona que vingués de l’aigua no era de fiar, res que vingués de les profunditats podia ser bo, ell també havia estat encisat pels cants d’una dona que venia de l’aigua, en una nit de lluna plena, i no permetria al seu fill de caure en el mateix parany.

Farellet estava acostumat al mal caràcter del pare, però aquesta vegada l’havia vist més emprenyat que de costum, així que decidí obeir-lo, i passà tot un hivern sense enfilar-se al Turó Gros.

Tanmateix, les prohibicions no són fetes per als joves, i si temps ha el Farell no havia respectat la prohibició de la seva dona, ara el Farellet tampoc ho faria amb la del seu pare. Una nit de primavera, somià amb el mar de Tetis, i ella mostrant-li el cos resplendent, cantant-li a cau d’orella. Farellet es despertà sota una immensa lluna rodona que il·luminava sots i boscúries, es llevà i trescà costes amunt. Amb quatre gambades es va plantar al cim. A l’altra banda, gronxada per l’onatge, Tetis li somreia i seguia cantant com en el somni, desvetllant-li un desig imparable i atiant amb dolça veu la passió encesa del jove gegantàs.

Farellet no pensava res, en aquell moment no hi havia res més a l’univers que els pits sinuosos de Tetis, i el seu somriure, entre acollidor i pervers. Va córrer costes avall, i amb quatre gambades més deixà enrere la vall que s’endinsava en el mar on Tetis l’esperava impacient. El jove gegantàs conegué una dona per primera i darrera vegada. La passió de la trobada li va fer perdre el món de vista, i després de la unió dels cossos, morí ofegat.

El seu pare, en llevar-se i veure que no hi era, es va témer el pitjor i anà de dret cap a la platja, on trobà el cos sense vida del fill. Amb veu de tro va remaleïr totes les dones sorgides de les aigües de la terra i de les aigües de la mar, i en no poder occir la malvada sirena ni recuperar la seva dona d’aigua, jurà venjança al preu que fos. I enfortit encara més per la follia de la desesperació i el ressentiment, arramassava turons sencers i penyals gegantins de la banda de llevant, i els llençava amb braó insuperable cap a ponent, per tal d’esclafar la sirena de la mar.

En poc temps, de tot aquell muntanyam inacabable només va perdurar un braç de terra allargat arran de mar, des d’on el Farell escopia la seva ràbia en forma de masses ingents de pedra i terra. El llevant va esdevenir un sot infinit, orfe de rius, d’estanys i de vida, i al mar de ponent, l’aigua pujava cada vegada més amunt, desplaçada per tot allò que es dipositava en el seu fons.

Tetis, malferida per les embestides de tants terrabastalls, agonitzava en un mar tèrbol, mentre sentia créixer en el seu ventre la llavor que el Farellet hi havia dipositat just abans del desastre. L’aigua assolia cada dia cotes més altes, fins a obrir-se camí cap a l’altra banda de la serra, arrasant tot el que trobava en el seu pas cap a la fossa immensa i erma de llevant. Tetis, nafrada i acabada, moria arrossegada pel seu mar, i en el darrer alè de vida, s’obrí el ventre amb una pedra esmolada i en va treure el petit Esmè, gegant del vent, fill de la sirena Tetis i del Farellet, nét del gegantàs Farell i d’una dona d’aigua.

D’un munt enorme de penyals amuntegats llençats pel Farell, s’havia format el Montseny. Tetis allargà els braços, deixant Esmè sà i estalvi al peu del massís, essent el gegant del vent el primer poblador d’aquell món nou nascut de la fúria del seu avi contra la seva mare. La sirena expirà i les aigües del seu mar s’escolaren totes cap al sot infinit dels erms de llevant, unint-se a les de la llunyana Mediterrània, i juntes van avançar fins als peus del que havia quedat de l’antigament extensa serra del Montnegre.

El Farell, aplacada la seva set de venjança, sentí de cop tota la fatiga de dies i dies de treball titànic i de nits sense repòs. A l’alba, mentre el sol s’alçava sobre un horitzó d’aigües blaves cap al cel rogenc, el gegant s’adormí profundament en un somni encara inacabat. El pas del temps ha anat omplint de terra i boscos el seu cos, que ara s’amaga no se sap sota quin turó de la serra del Montnegre.

Extermini dels llops

De com van acabar amb els llops a la Muntanya de Dalt

L’avi deia que a la creu de Matagalls, per allà hi ha un lloc que es toquen quatre pobles, dues províncies i tres bisbats, allà a la Taula dels Bisbes. A la creu de Matagalls, l’avi Monclús de Sant Esteve de Palautordera, en unes eleccions, va prometre que si era alcalde eliminaria els llops de la muntanya. Li deien “com ho farà?” i ell deia que no ho havia d’explicar a ningú. Va comprar una burra vella en una fira d’Espinelves, la va portar a la creu del Matagalls, la va matar, va enverenar la carn, i van desaparèixer els llops. [Maria i Àngel Montsant]

De com van acabar amb els llops a la Muntanya de Baix

Cap a Santa Maria de Montnegre hi havia dos o tres puestos que hi havien pedres grosses que la gent pujaven a dalt, però s’havien d’ajudar, i a can Castellar d’Índies, hi havia una pedra plana, però alta. S’enfilaven com podien.

I quan eren a dalt cridaven els llops —això quan ja van tenir armes de foc per a poder matar-los— fent els crits que fan ells. Els llops, amb un home no s’hi veuen en cor, si va un sol, però udolaven i cridaven als altres, que ja hi corrien.

I aquestes pedres que els homes s’enfilaven, quan tenien els llops a sota, els mataven, en mataven molts, molts. I els llops saltaven a sota mirant d’enfilar-se, però no podien, i cridaven de ràbia de no poder-los empaitar i clava’ls-hi les dents.

I en acabat, hi havia una estesa de llops morts que feia feredat. Així va ser com es van exterminar. [Jaume Aliva]

El rastre del darrer llop

El pare del meu cunyat va néixer a Vilarrasa, i amb la neu, encara havia vist els rastres dels últims que hi van haver. Ell era molt petit (finals del segle xix). Pel rastre de la neu, diu que encara va voltar tot Vilarrasa, el van seguir i el van matar a can Ginestar. El va matar un mosso de can Ginestar, però deu fer més de cent anys. Llavors diu que van desaparèixer els llops de per qui. [Josep Torrent]

Quin va ser el darrer llop del Montnegre no ho sabrem mai. ¿Era el rabiós de Vallmanya, els que udolaven al bagueny de can Carreres, en terme de Pineda, o el que van matar a can Ginestar de Montnegre? En tot cas, les tres versions tenen un punt de coincidència: els llops van desaparèixer de la serra durant la segona meitat del segle xix, difícilment en va arribar cap de viu al xx, com a la majoria de comarques catalanes.

La serp de cal Futroc

Els avis de can Preses m’havien explicat que a cal Futroc hi havia una serp, una cosa terrible. Jo no l’havia vista mai, però diuen que era una cosa tan terrible. El meu cunyat – déu l’hagi perdonat – de vegades anava a caçar per llà, “al tanto amb aquella serp!”. N’havia vistes moltes, de serps, però aquella diu que era un fenòmeno. Si és veritat o mentida, jo no ho sé, dic lo que sento dir. [Josep Torrent]

Més avall de can Garrumbau hi ha cal Futroc. Allà, una vegada hi havia un home que es deia Paco i netejava el bosc amb un dall. Li va sortir una serp molt grossa, li va fotre un cop de dall i la va partir. I va pensar “bueno, ja l’has morta, la serp…”. Però darrere n’hi va sortir una altra molt més grossa, i va quedar tan espantat que va marxar i se’n va anar a dalt d’una mata de castanyer. Diu que aquella grossa es va menjar la petita. Ell va pujar a la mata de castanyer, i la serp a darrere. Allà hi havia un trèmol gros, es va cargolar en aquell trèmol, i de l’estreta que li va fotre li va caure la pell a aquell trèmol, hi va deixar sang i tot, aquell trèmol després es va morir.

Diu que feia un cap com un cap de gat; els metros, no sé els que feia, però era molt llarg, i diuen que sobre l’esquena hi portava una serriera de pèl, es veu que era un serpent, una cosa tan terrible.

Quan aquella serp va marxar, aquell home va baixar espantat i va anar-ho a declarar, va sortir als diaris i tot. Jo l’havia conegut, aquest home, era un castellà que es deia Paco. L’amo d’allà, que era el senyor Riera, l’alcalde de Sant Celoni, va fer pujar gent i van posar llet enverenada, però no se sap si la van matar o no. Hi havia un home, en Miquel de can Riera, que no era pas embustero, i va dir que havia trobat a baix una arrossegada a la sorra, de la serp que hi havia passat, que diu que ell, amb el peu, li venia ben just de tapar l’arrossegada, una cosa grossa, eh. La serp va desaparèixer i mai més s’ha sapigut re. En Paco va estar molt de temps malalt, de l’espant que tenia.

L’altre any vam anar tota una colla d’homes a pelar el suro, érem vuit o deu, i vàrem portar tots les escopetes per si sortia. No va sortir mai, però anàvem tots junts i teníem por. No va passar re. Devia ser cap a l’any 49 o 50. [Josep Canals]

Mossos d’esquadra i vits de bou

El meu avi, anaven al Born i al mercat de Girona, passant per dins de Tordera, i al carrer dels Lladres ja els esperaven amb els trabucs, i a la pujada de cal Coix també. Els hi robaven tot, que si no els ho volien donar els hi fotien la trabucada.

I això ho van acabar els mossos d’esquadra d’abans, que aquells no mataven a ningú, però anaven amb els vits de bou, que el que la feia se’n recordava tota la vida. És un fuet fet del penis dels bous, però anat a buscar a no sé on, llarg, sec. També portaven pistoles i si s’havien de defensar ho feien, però l’arma que tenien ells eren els vits de bou. I els trabucaires, ho varen acabar bastant, perquè la gent s’anava queixant i aquests carrers ja tenien fama, i la pujada de cal Coix... Els mossos d’esquadra s’amagaven dins d’aquests carros, i quan hi anaven els lladres, sortien ells i flist i flast i correu tots. [Josep Pumarola, Mercè Serrat]

Coses de bruixes

Il·lustracions de Carla Besora