Fragments de Joan Barangó i els màrtirs de la llibertat

Mitjanit

Ja fa estona que la fosca s’ha ensenyorit del poble, però els llums encara cremen a casa d’en Joaquim i la Carmeta, un cós de dues plantes i pati al darrere en un dels carrers més nous de Calella, al que l’ajuntament ha donat el nom de Joaquim Sagnier, militar i jurista de quaranta-sis anys, diputat electe pel districte d’Arenys de Mar a les Corts de Madrid i membre del Partit Conservador.

Alguns veïns han anat a dormir d’hora per llevar-se abans de les primeres clarors i enfilar muntanya amunt cap a la festa major de Sant Llop d’Hortsavinyà. Trobaran les rieres eixutes després d’un estiu tan sec i, ara que fa dies que el cel està encaparrat però no acaba de ploure, val més que s’esperi una mica més i els deixi fer la festa ben lluïda, amb tanta sequera ja no vindrà d’un dia més. Les vinyes joves, les que es van replantar amb ceps empeltats després del desastre de la fil·loxera, tenen els pàmpols mustis i la cepada escassa i petita.

En Joaquim ja veu a venir que aquest any no hi podrà anar. Fa estona que la Carmeta té contraccions i han fet venir la llevadora, la mateixa que fa un parell d’anys els va ajudar en el naixement de la primera filla, la Maria del Carme, que dorm aliena a tot el tragí.

A la una de la nit del dia un de setembre de 1910 vaig néixer a Calella, fill de Joaquim Barangó i Carmeta Sureda, amb el nom de Joan Barangó i Sureda. [Dietari 1933]

La carlinada d’en Soques

[…] Soques era un personatge de caràcter arrauxat, del dit i fet, de mostatxo i masclet i esguard ferotge, un guerriller que coneixia el Montnegre pam a pam. Tres guerres perdudes no acabaren amb la seva rebel·lia i al setembre de 1906 intentà encetar la Quarta Carlinada a les muntanyes de Calella i d’Hortsavinyà.

Cap a l’any 1906, els carlins de Calella havien aconseguit emmagatzemar una bona partida d’armes i volien fer un aixecament. En Manel Soques, el jefe, volia esperar un moment més oportú, però el segon, en Pera, i els altres, no tenien espera i van fer l’aixecament. [Andreu Collet]

Certament, sota l’empostissat del cafè de l’Ateneu Calellenc, propietat d’en Soques i sèu dels carlins, i dins del cup del vi de ca Els Ous, la casa d’en Joan Pera, hi amagaven fusells Remington, terceroles (carrabines curtes) i revòlvers, amb les corresponents municions. El descobriment d’un arsenal a la vila de Gràcia va precipitar els esdeveniments i abans d’una imminent detenció alguns carlins van preferir fugir quan van saber la notícia de la troballa policial. Altres que no ho feren serien agafats, com el regidor Joan Pera, en Pau dels Frares i uns quants més, però no en Soques, que fou vist amb un sac enfilant muntanya amunt pel rierany dels Frares.

Al sortir de casa seva amb un sac a l’espatlla, l’agutzil Morales li seguí els passos fins més amunt de “Can Maresma”, on, ja en escampat, en Manuel es deturà i traient de dintre del sac una arma de foc, li digué: “Mira, si vols seguir-me, fes-ho, però jo et prometo que no tornaràs a baixar”.

Una dècada agitada

[...]La resposta a Catalunya fou la creació de Solidaritat Catalana, una gran coalició electoral on confluïen tots els partits que volien l’autonomia i derogar la Llei: carlins, republicans, catalanistes i federalistes. Quedaven fora la dreta monàrquica del Partit Conservador i un grup que s’escindí d’Unión Republicana per ser contrari a qualsevol entesa amb catalanistes, liderat per Alejandro Lerroux, fill de militar, nascut —com Sagnier— el 1864 i, com ell, llicenciat en Dret. Al cap de poc Lerroux fundà el Partido Republicano Radical i amb discursos encesos, demagògics, anticatalans i anticlericals arrossegà part de les masses obreres a l’extrema radicalització de la Setmana Tràgica i governà l’Ajuntament de Barcelona amb majoria absoluta del 1909 al 1911.

Solidaritat Catalana tingué un èxit rotund, però efímer. En les eleccions legislatives d’abril de 1907 obtingué quaranta-un dels quaranta-quatre diputats que Catalunya tenia a les Corts espanyoles. Al districte electoral d’Arenys de Mar, que agrupava vint-i-nou municipis del Maresme, la Selva i el Vallès, el candidat solidari Eduard Calvet doblà en vots al conservador, prenent-li l’escó que ocupava. A Calella, considerat feu dels caciquistes, Calvet tingué 397 vots, contra els 319 de Sagnier.

Els catalanistes li retreien no haver votat contra l’agressió que per a Catalunya era la Llei de Jurisdiccions. A partir de la seva aplicació nombrosos col·laboradors de la premsa catalana i altres ciutadans van patir presó o es van haver d’exiliar, com els vuit joves de l’Associació Nacionalista de Calella fugits a Perpinyà després de ser processats per haver representat l’obra de teatre “L’article quinze”, en la qual s’hi van voler veure insults a Espanya i a l’exèrcit espanyol. D’aquests, Josep Castells i Antoni Comas es veieren obligats a passar-hi una llarga temporada per esquivar la presó.

Mentrestant, les divergències entre els solidaris foren hàbilment fomentades pel govern espanyol. Units per la catalanitat, però separats per la ideologia, la coalició es va dissoldre el 1908.

Pocs mesos després, el 9 de juliol de 1909, començava la guerra de Melilla, un dels nombrosos episodis bèl·lics de l’ocupació espanyola del nord d’Àfrica. La majoria dels quaranta mil homes mobilitzats són reservistes catalans que, després de dos anys de servei militar, retornats a la seva terra, casats i amb fills, han de deixar desemparades les seves famílies.

En protesta, es convoca una vaga general pel dilluns 26 de juliol que acaba esdevenint una insurrecció dels treballadors que no volien ser cridats a files per anar a donar la vida per la grandesa d’Espanya i per defensar els interessos de rics propietaris —com el comte Güell, el de Romanones o el marquès de Comillas— a les mines de ferro i plom de Beni-Buifur. Perquè els fills dels rics no van a la guerra del Marroc, pagant sis mil rals en queden exempts; el jornal d’un obrer és de deu a vint rals.

Els barcelonins escamparen la revolta a ciutats i pobles industrials. Al migdia del mateix dilluns, un piquet baixà del tren a Calella i cridà pels carrers a la vaga general. A les fàbriques els secundaren la mateixa tarda i, l’endemà, alguns per convenciment i altres per prudència, s’hi afegí tothom, pescadors, pagesos i gent d’altres oficis, creient que l’aturada seria, a tot estirar, de quaranta-vuit hores.

Els bisbes calellencs

[...] L’arquebisbat de la Tarraconense agrupava tots els bisbats del Principat. Costa i Fornaguera, nascut a Calella el 1828, fou bisbe de Lleida durant catorze anys, fins al 1889, quan es convertí en metropolità de la Tarraconense, és a dir, la màxima autoritat eclesiàstica a Catalunya.

La seva trajectòria fou molt més rellevant que la de Sivilla i el seu pensament polític es manifestà amb molta claredat després de la Setmana Tràgica.

Els sectors catòlics aprofitaren aquell moment històric per forçar la supressió de les escoles laiques. Coherent amb els seus principis, Costa havia contribuït a pagar, en el tombant de segle, la construcció del nou i gran col·legi de l’Escola Pia de Calella. Acostumat a gaudir del monopoli de l’ensenyament i, amb ell, de la inculcació en la seva religió de tots els infants, era ben conscient de l’amenaça que representava un model d’escola com el que impulsava Francesc Ferrer i Guàrdia (Alella 1859 – Barcelona 1909).

A l’edat de tretze anys, Ferrer i Guàrdia comença a treballar i a relacionar-se amb gent de pensament republicà. Al 1885 ha de fugir a París per estar implicat en la insurrecció de Santa Coloma de Farners, un pronunciament militar en favor de la República. Allà sobrevisqué com a negociant de vins i portant un petit restaurant fins que, al 1889, entrà en el món de la pedagogia donant classes d’espanyol. Una de les alumnes era Jeanne-Ernestine Meunier, soltera adinerada de mitjana edat i devota cristiana. Alumna i professor establiren una sòlida amistat basada en el debat constant respecte a llurs diferències ideològiques i l’interès compartit per la cultura i l’art, per les experiències pedagògiques innovadores i per l’anhel d’alfabetització universal. Ferrer s’adonà que les transformacions socials que desitjava no serien possibles amb la meitat dels ciutadans analfabets i l’altra meitat amb un ensenyament molt deficient.

La tupinada de Calella

L’ambient polític de Calella durant aquells anys és extremament tens. Després de la destitució del batlle Manuel Puigverd, substituït temporalment per Agustí Geli, els empresaris calellencs cercaven una persona que pogués vetllar pels seus interessos al capdavant de l’ajuntament i el cregueren trobar en un adinerat drapaire i antiquari, en Joan Borbonet, establert a Calella feia poc temps i que, després de gestions al Govern Civil, fou nomenat nou batlle. Però un cop assolit el càrrec Borbonet anà per lliure, governà amb un estil autoritari i personalista, s’oblidà dels qui l’havien enlairat i pactà amb qui més li convingué, formant una estranya aliança entre lerrouxistes —d’ideologia obrerista anticlerical— i conservadors —on s’aplegava l’alta aristocràcia catalana— per barrar el pas als catalanistes.

Des de 1890 podien votar tots els homes majors de vint-i-cinc anys i des de 1903 també se’ls hi reconeixia el dret a ser candidats.

En el sistema electoral d’aquella època cada dos anys se sotmetien a votació la meitat dels regidors de cada poble o districte. Les paperetes de vot no eren forçosament d’un partit, sinó llistes de les persones candidates sense aclarir a quina formació política estaven adscrites. Dos o tres partits podien presentar els seus candidats agrupats en una mateixa butlleta i el votant marcava els seus preferits, podent triar tres noms si els llocs a cobrir eren quatre, com en el cas de Calella a les eleccions municipals del 12 de desembre de 1909, que es presentaven molt igualades entre la coalició dels conservadors i lerrouxistes, enfrontats a la candidatura anomenada administrativa, pretesament apolítica i que aplegava el catalanisme divers procedent de Solidaritat Catalana.

Preveient la possibilitat d’enfrontaments violents, el Governador, a petició d’una comissió de veïns, havia enviat un reforç de vint-i-cinc membres de la Guàrdia Civil, però el batlle digué al Cap del quarter que ell es feia responsable del manteniment de l’ordre i no sortiren de la caserna malgrat ser requerida la seva presència per diversos veïns víctimes de les coaccions del batlle i dels seus partidaris en els col·legis electorals.

El tàndem Bartrina-Sagnier

[...] Sagnier, per la seva banda, prosseguia amb la carrera ascendent i l’11 de novembre de 1913 prenia possessió com a batlle de Barcelona. Mantindria el càrrec fins al 1914, el mateix any que es creà la Mancomunitat, presidida per Enric Prat de la Riba. Agrupava les quatre diputacions catalanes i fou el primer organisme que representava una certa autonomia per a Catalunya des del Decret de Nova Planta de 1716. Francesc Bartrina s’havia convertit en el principal líder dels conservadors catalans i ocupà el càrrec de conseller en el Consell Permanent de la Mancomunitat fins al 1917, essent-ne vicepresident i conseller d’Hisenda, probablement per recompensar-li els seus bons oficis davant del govern espanyol, que facilitaren la creació d’aquella institució. Mantenia una relació cordial amb els membres de la Lliga Regionalista, tot i professar un catalanisme encara més moderat, sense arribar a l’espanyolisme ranci dels àmbits en els que es movia el seu company Sagnier, que presidia, en aquella època, el Centre Monàrquic Conservador.

El Partit Conservador, hegemònic a finals del xix, inicià la davallada en entrar al segle xx. El triomf de la Solidaritat el relegà a una presència testimonial de la que ja no es refaria, però resistí aquest embat en alguns districtes, com el d’Arenys, més pel poder i influències dels seus capdavanters que pel partit en sí mateix. Les classes ascendents del país —industrials, fabricants, comerciants— se sentien més ben expressades en la Lliga Regionalista, mentre que el Partit Conservador esdevenia reducte de grans propietaris rurals i aristòcrates amb títol nobiliari o alta graduació a l’exèrcit espanyol, com en el cas de Sagnier.

Els dietaris

Als vint-i-tres anys, Joan comença a portar dietaris, agendes de petit format on fa anotacions de les seves excursions i despeses. També hi ha breus comentaris més personals, encara que molt escassos. Els mantingué durant el 1932, 1933 i els set primers mesos de 1934. El 1936 el reprengué fins al juliol.

Els quatre dietaris deixen constància de quines eren les seves aficions. Les activitats dels diumenges eren el futbol, el ball i, de tant en tant, el cine.

[...] Sens dubte, la raó fonamental de l’existència dels dietaris d’en Joan són les excursions. N’hi consten un centenar; les llargues, amb les etapes de l’itinerari, hores d’arribada i sortida i despeses del viatge, a més dels noms dels companys.

La majoria de les sortides són d’un o dos dies, aprofitant el cap de setmana, a indrets propers del Maresme o del Montnegre (57 sortides). Sovintegen les que fa al Montseny (6), la Selva i Guilleries (6) i les del Pirineu (13), algunes d’elles a esquiar. A més dels llocs muntanyencs, també hi trobem nou sortides a la Costa Brava i dos viatges a Mallorca, aprofitant les vacances d’estiu.

1936

Mentre la generació d’en Joan fruïa dels millors anys de la joventut, Catalunya, l’Estat espanyol i Europa vivien una època convulsa. L’ascens del feixisme era imparable a Itàlia i Alemanya, Portugal iniciava una dictadura el 1932 que s’allargaria fins al 1974, Espanya —i de retruc, Catalunya— mantenia un exèrcit acomplexat per la desfeta colonial que volia oblidar el 1898 escrivint pàgines glorioses al nord d’Àfrica, però tampoc no se’n sortia i bona part de l’estament militar veia en Mussolini un model a seguir.

La dictadura de Primo de Rivera i el seu més fidel seguidor Emilio Barrera havia estat implacable amb la persecució del català. Amb Francesc Macià guanyen les esquerres i es proclama la República el 1931, però el 1932 hi ha l’intent colpista del general Sanjurjo i de Barrera. El 1933 guanyen les dretes a Espanya i el 6 d’octubre de 1934 es produeix la insurrecció d’esquerres a Catalunya i Astúries. El 1936 l’esquerra recupera el govern i al cap de cinc mesos es revolten els militars feixistes, esperonats per la dreta, i comença la guerra.

Així com Quimet militava a Estat Català, Joan no estava a cap partit, tot i que, com la majoria d’assalariats, era una persona d’esquerres. Els comentaris de caire polític o social són molt breus i escassos als dietaris.

El pes de la derrota

El 31 de gener de 1939 els franquistes entraven a Calella i seguien el seu camí cap a la frontera, on arribaven deu dies després. Amb el nou règim van reaparèixer alguns vells coneguts del districte d’Arenys. Sagnier encara pogué viure l’entrada victoriosa dels seus per la Diagonal de Barcelona i, quan morí, fou enterrat amb els més grans honors i havent retornat al seu antic nom el carrer que durant el període republicà es canvià pel de Màrtirs de la Llibertat.

El seu parent i successor com a diputat pel districte d’Arenys Josep Mª Milà recuperava el càrrec de president de la Diputació de Barcelona que ja havia ostentat en temps de Primo de Rivera, mentre es publicaven a primera plana dels diaris els telegrames de felicitació de Hitler i de Mussolini a Franco per haver conquerit la ciutat.

Per als vençuts, el calvari continuaria durant molts anys. Joaquim Barangó havia perdut els dos nois a la guerra, però els vencedors consideraven que això no era prou càstig.

Epíleg

Joan Barangó fou una persona normal, fruit d’un temps, d’un país i d’una condició social. Tenia estudis bàsics i fortes inquietuds, no exercia la militància política però tenia consciència política, es barrejava amb amics de dretes i d’esquerres, no volia una guerra ni haver de matar ni que el matessin, però tampoc que els feixistes es fessin amos de la seva nació i que hi imposessin el seu pensament absurd, primari i excloent. Per això, com tants altres, es va apuntar immediatament com a voluntari. Tots volien un país més lliure i més pròsper on la riquesa fos més ben repartida i la cultura arribés a tothom.

Volien que la història avancés i no que tornés enrere, als anys de les oligarquies privilegiades que manegaven la política com un club privat on només hi eren admesos els rics, tot i que no dubtaven en sacrificar els fills dels pobres per defensar interessos econòmics allà on fos o per una pàtria rància que feien seva, però que no era la nostra. Quina pàtria abraçaven Sagnier, Bartrina o Costa Fornaguera?

Han passat més de setanta anys des de la victòria militar del feixisme europeu a Catalunya. Franco va guanyar amb el suport clar del fascio i dels nazis, del seu armament, aviadors i dels camises negres italians. Aquells dos règims polítics formen part d’un passat fosc i llunyà, però a l’Estat espanyol perviu un sistema polític hereu d’ells, amb un Cap d’estat nomenat pel dictador i un exèrcit tutelant una democràcia que no ens permet decidir si acceptem aquest rei o ens estimem més una república, ni si preferim ser catalans sobirans o seguir sota l’Estat espanyol.

Fa més de trenta anys que tenim ajuntaments democràtics i alguns dels nostres carrers segueixen lloant la memòria de personatges que van representar uns valors amb els quals la majoria dels ciutadans no hi combregaven ni hi combreguem. [...]