Tots coneixeu la història d’en Romeu i la Julieta, d’amors impossibles. Des d’aquest moment ja no la tornareu a veure de la mateixa manera...

Julieta: - Què pesat que és el Romeu dels nassos. Sempre dient-me “t’estimo“, enviant-me cartes, flors... - va dir la Julieta, que ja n’estava farta d’en Romeu.

En Romeu, que ja n’estava cansat que la Julieta fes malbé el seu cor, va intentar conquistar-la una altra vegada. S’apropà a casa de la Julieta i li digué:

- Julieta, Julieta meva! Et vols casar amb mi?

- No vull!! Ja t’he dit que tinc parella, pesat! - va dir la Julieta.

- Qui és aquest home tan afortunat que ha conquerit el teu cor? – Va dir en Romeu.

- És una noia! I tu ets un masclista. No em tornis a parlar!

Van passar cinc mesos. Estava a punt de començar la boda, tot estava anant perfecte, fins que va arribar ell...

- Julieta, no puc viure sense tu!

- No t’apropis perquè tinc una ordre d’allunyament. I et puc denunciar! – va dir la Julieta, ja farta d’en Romeu i de les seves bajanades.

- Si no et tinc no sóc res en aquest univers! – va dir en Romeu

- Si ja heu acabat, continuem amb la cerimònia. Vols a Julieta com a legítima esposa? - va dir el mossèn.

- Sí! - va dir la núvia de la Julieta.

- I tu, vols a Sandra com la teva legítima esposa? - va dir el mossèn amb ganes d’acabar.

- Sí! – va dir la Julieta, contentíssima.

Des d’aquest moment en Romeu i la Julieta no s’han tornat a veure.

Àlex Romera

Una vegada en una escola, a un nen que es deia Bruno li feien bullying. Ell era pèl-roig amb moltes pigues. Era l’únic pèl-roig i per aquest motiu es ficaven amb ell. En Bruno no sabia que fer, així que només escoltava a la mestra. Hi havia una nena que es deia Marta que era com “la nena perfecta”, amb la seva roba de marca, el seu cabell ros, curt i amb rínxols. Era la nena popular de l’escola i com quasi sempre passa, la que es ficava més amb els altres. La mestra, la Carla, també era “perfecta” i molt jove, amb uns 23 anys. Ella odiava al Bruno i, com ja sabreu, la preferida era la Marta. La Carla estava embarassada, però d’un nen. Ella volia que fos com ella o com la Marta.

En Bruno havia d’anar al psicòleg i això l’ajudava, però no gairebé res. En Bruno estava preocupat perquè li tenia molt de fàstic a la sang i la Carla ja estava a punt de parir. El 14 de febrer, el dia dels enamorats, al Bruno no li agradava perquè ell deia que només servia per gastar diners. A la Carla li encantava, però...es va posar a sagnar! Òbviament ja sabien de què era: estava a punt de parir. En Bruno es va desmaiar. I quan van arribar els dos junts a l’hospital, la Carla va tenir el fill. En Bruno es va despertar i va veure que el fill de la Carla... era pèl-roig! Ell estava preocupat per si la Carla no el volia, però... ella es va enamorar, va sentir una sensació única. A partir d’aquell moment la Carla va demanar-li perdó al Bruno. I va decidir que el nom perfecte per al seu fill era... Bruno! Molt orgullosos els dos van anar-se’n de l’hospital.

A l’arribar a l’escola la Carla va ensenyar el seu fill. Va explicar el que va passar-li al veure’l. Va contar que donava igual l’aspecte perquè igualment és una persona. Tots es van quedar molt sorpresos, menys el Bruno, quan va dir que el seu fill es deia Bruno. La Marta es va posar gelosa. I se’n va anar de l’escola.

En Bruno s’estimava moltíssim la Carla, perquè el tractava com a un fill. Amb les paraules de la mestra els nens i nenes van aprendre que tots som iguals i que no hem de criticar pel cabell, el color de pell... perquè el que compta és la personalitat.

Adriana Palomino

Un dia 28 de desembre de 2011 va néixer una nena. Vaig néixer jo. Tenia molt de cabell, era morena i tenia uns ullassos molt grans, Una tarda la meva mare em va portar a casa de l’avia i des d’aquell dia que vaig conèixer la Pelussa, la gossa dels avis. La Pelussa era molt tranquil·la, no s’enfadava mai amb mi. Jugava amb mi totes les tardes i matins. A la nit jo no volia dormir. La Pelussa m’ajudava a baixar del llit per anar a jugar i després m’ajudava a pujar-hi. Nosaltres dues érem amigues.

Quan jo vaig complir 5 anys, la Pelussa ja estava molt gran. El veterinari li va detectar càncer, solament li quedaven pocs mesos de vida. Tota la família estava molt trista, perquè ella era com part de tota la família. Li van fer tot el que li agradava. Per ella. La Pelussa va morir l’any 2017, quan jo tenia 6 anys. Era molt bona gossa.

Sayuri Castro