2- Preguntes d'aproximació

«Els vàters són les torres d’ivori d’avui dia. Els poetes ja no ens podem permetre el luxe d’una reclusió infinita perquè ens hem de guanyar el pa d’alguna manera, un sou per tirar endavant, per pagar el lloguer o la hipoteca, els vicis, el cotxe, el mòbil d’última generació. Aquells iogurts que tant ens agraden.

Temes de supervivència al marge, el fet és que tampoc podem tancar-nos en cap torre d’ivori perquè no n’hi ha, de torres d’aquestes. Almenys jo no n’he vist mai cap. Però així i tot, de vegades sí que necessitem un temps d’intimitat, de reflexió. Podríem trobar el misticisme a les esglésies però ja ni déu no creu en déu, i ens conformem amb una estona entre quatre parets, sols, f it a fit amb les nostres vergonyes, amb la merdeta que se’ns acumula sota les ungles. Després ja en sortim, ja, del lavabo, perquè sense el món no hi ha poemes, i ens agrada pensar que sense poemes no hi ha món, encara que sabem que això és una fal·làcia de les grosses, perquè en absència de poesia l’engranatge del sistema continua rutllant la mar de bé. Qui sap si millor i tot. Potser la nostra tasca és dir que grinyola, a tot estirar. I que ningú no ens escolti. I, a continuació, poder retornar al bany amb la consciència tranquil·la: jo ja ho he dit, que tot és un cagarro.

Els poetes som egòlatres grandiloqüents. I diem paraules malsonants perquè no ens titllin de lletraferits. Els poetes, però, voldríem ser estrelles del rock.»

Roc Casagran, L'amor fora de mapa (p.9)