És una de les teories més acceptades pels investigadors. Un meteorit que tenia un diàmetre de 10 km i que viatjava a uns 60 km/s a l’espai va xocar contra la Terra. Aquest fet va causar que s’aixequessin núvols de pols, vapor i aigua. Aquest xoc també va provocar terratrèmols i sismes submarins, originant una ona expansiva que va acabar amb tot el que es trobava al seu pas de manera instantània. Aquesta és la teoria més acceptada per els investigadors, ja que es va trobar un cràter de 200 km de diàmetre a Yucatán, México (el cràter de Chicxulub) i la datació d’aquest coincideix aproximadament amb la datació de l’extinció dels dinosaures.

Els Trapps del Dècan, situats en la part central oest de l’Índia, podrien haver estat o contribuit a l’extinció dels dinosaures. Aquestes formacions rocoses es van formar entre 60 i 68 milions d’anys enrere i per tant la datació coincideix amb la del final dels dinosaures. Durant uns 30.000 anys es van produir diverses erupcions i l’alliberació dels gasos volcànics com el diòxid de sofre van contribuir al canvi climàtic que va afectar de manera molt negativa als dinosaures fins al punt de poder haver estat la causa de la seva extinció. A més a més, la pols generada per aquestes erupcions hauria cobert el cel, bloquejant la llum solar. Això hauria afectat directament a les plantes que no haurien pogut fer la fotosíntesi i, com a conseqüència, els hervívors haurien mort per manca d’aliment.

L’anàlisi de les roques antigues demostra que, a finals de l’Era Secundaria, el nivell va baixar al voltant de 200 m, el que va produir l’extinció de la vegetació que vorejava els oceans i importants trastorns meteorològics. Aquesta enorme marea descendent podria estar en l’origen de la desaparició de nombroses espècies marines contemporànies dels dinosaures, com els ammonites i els belemnits. En els continents el clima va canviar: els estius s’haurien tornat caniculars i els hiverns tan freds, que els dinosaures herbívors no van trobar ni un bri d’herba per menjar.