El déu Apol·lo, orgullós del seu talent amb l’arc, es burlà del petit déu de l’amor, Eros. Per venjança, Eros disparà dues fletxes: una d’or, que encén l’amor, clavada a Apol·lo; i una de plom, que provoca rebuig, clavada a la nimfa Dafne.

Apol·lo s’enamorà bojament de Dafne i la perseguí pels boscos. Ella, horroritzada, fugia sense parar. Quan ja no podia més, suplicà ajuda al seu pare, el déu riu Peneu. En aquell instant, el seu cos començà a transformar-se: els peus s’arrelaven a terra, els braços es convertien en branques i els cabells en fulles. Dafne es transformà en llorer.

Apol·lo, desesperat, abraçà l’arbre i declarà que el llorer seria per sempre el seu arbre sagrat, símbol de glòria i poesia.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

SONETO XIII de Garcilaso

A Dafne ya los brazos le crecían,

y en luengos ramos vueltos se mostraba;

en verdes hojas vi que se tornaban

los cabellos que el oro escurecían.

De áspera corteza se cubrían

los tiernos miembros, que aún bullendo estaban:

los blancos pies en tierra se hincaban,

y en torcidas raíces se volvían.

Aquel que fue la causa de tal daño,

a fuerza de llorar, crecer hacía

este árbol que con lágrimas regaba.

¡Oh miserable estado! ¡oh mal tamaño!

¡Que con llorarla crezca cada día

la causa y la razón porque lloraba!

Garcilaso de la Vega

Eco era una nimfa xerraire que entretenia Hera amb llargues converses perquè Zeus pogués escapar. Quan Hera ho descobrí, la castigà: només podria repetir les últimes paraules dels altres.

Un dia, Eco veié el bell Narcís i se n’enamorà. Quan intentà parlar-li, només podia repetir el que ell deia. Narcís, orgullós i incapaç d’estimar ningú, la rebutjà cruelment. Eco es consumí de tristesa fins que només en restà la veu.

Com a càstig per la seva fredor, Narcís s’enamorà de la seva pròpia imatge reflectida en l’aigua d’un estany. Incapaç de separar-se’n, morí contemplant-se. Al seu lloc hi nasqué una flor blanca: el narcís.

Zeus i Hermes baixaren a la Terra disfressats de captaires per provar la bondat dels humans. Tothom els tancava la porta, excepte dos ancians pobres: Filemó i Baucis

Els oferiren el poc que tenien amb generositat sincera. Els déus, agraïts, els salvaren quan un diluvi destruí la regió i transformaren la seva cabana en un temple. Com a recompensa final, els concediren morir junts. Quan arribà el moment, es convertiren en dos arbres amb els troncs entrellaçats.

El seu amor fidel esdevingué etern.

Orfeu era un músic extraordinari: la seva lira encantava animals, arbres i pedres. Quan la seva esposa Eurídice morí per la mossegada d’una serp, Orfeu baixà als Inferns per recuperar-la.

Amb la seva música commogué Hades i Persèfone, que li permeteren endur-se Eurídice amb una condició: no mirar enrere fins sortir a la llum.

Quan ja gairebé eren fora, el dubte el dominà. Es girà. Eurídice desaparegué per sempre.

Orfeu perdé l’amor per culpa de la impaciència humana.