El poble en guerra

Montcada i Reixac va ser bombardejada per, almenys, tres cops per l’aviació feixista. Segons fonts orals, el túnel de l’estació de Sant Joan, a peu de la línia fèrria de Vic-Puigcerdà, va ser improvisat pel veïns com a refugi antiaeri per protegir-se’n. A principi de  1937 fou instal·lada una peça antiaèria en un lloc a prop de la fàbrica de ciment.

El 25 d'octubre 1937, un avió bombarder italià, va ser abatut per un caça republicà, popularment conegut com “chato”, procedent de l'aeroport de Sabadell i pilotat per un voluntari soviètic anomenat Stepanov. L’aparell abatut va caure justament al bosc de Can Sans a Terra Nostra, prop del restaurant de Ca La Roser, produint un incendi. Els cossos dels sis tripulants van ser traslladats al cementiri municipal per ordre del president de la Generalitat.

A Montcada i Reixac es van rebre mil·lers de refugiats des del novembre de 1936, quan l’Ajuntament comença a organitzar centres d’acollida en torres a les afores, com ara la Colònia Toy i Can Bonet a la Vallensana, o Can Rocamora a Mas Rampinyo. Durant tot el conflicte bèl·lic, aquestes enormes cases també farien funcions de seus de comitès, partits polítics i sindicats.

Allà on les tropes franquistes guanyaven terreny, engegaven la màquina repressiva contra bona part de la població, potencialment sospitosa de recolzar el govern democràticament triat de la II República espanyola.

Molts fugiren cap a Catalunya, l’últim bastió republicà, fins el 29 de gener de 1939 que les tropes nacionals entraren al poble.