1.La batalla de Mactan

Tan bon punt trepitjà la sorra de la platja, el tinent Antonio Salazar s’adonà que alguna cosa no rutllava. Després d’un any i mig d’expedició a les ordres de Fernão de Magalhães, estava avesat a desembarcar en illes inhòspites. Perquè, en això de conquerir territoris verges, el capità general tenia una dèria gairebé malaltissa. Sempre actuava de la mateixa manera: arriava els bots, trepitjava la sorra, clavava la santa creu i s’agenollava per resar. Gaudia enormement pensant que era el primer europeu que posava el peu en aquells paratges. Habitualment, tard o d’hora, un grup d’indígenes carregats de regals venia a donar la benvinguda als visitants. Guaiabes, mangos, papaies i altres fruites de formes i colors inversemblants acabaven així a les bodegues dels vaixells. Mai havien estat rebuts amb hostilitat.

Però aquell dia era diferent, tot i que en Salazar no sabia dir ben bé per què. En veu baixa, va transmetre la seva inquietud a en Miguel Castro, el seu company inseparable:

- Miguel, esto no me gusta. Hay algo raro en el ambiente. Lo percibo –digué en Salazar afinant els cinc sentits.

- Yo también lo noto. Es el silencio. No se oye ni un pájaro –observà en Castro, inquiet.

Aleshores hi va caure. Sempre que desembarcaven, una xiscladissa d’aus els donava la benvinguda. Ocells de colors llampants, de cues exageradament llargues i becs de capricioses formes. Però aquell dia no hi havia rastre de cap ésser vivent. Només el so de les onades trencava el silenci.

De sobte, un indi emergí de la selva. El seguiren tres més. I després una dotzena. De mica en mica, la platja s’omplí d’homes de pell fosca i mirada furiosa. Anaven gairebé nus, carregats de llances i escuts. Saltava a la vista que no venien en to de pau. Sense tenir temps de dir ni ase ni bèstia, una pluja de llances i fletxes caigué damunt dels espanyols. L’atac els agafà d’imprevist, de manera que, abans de poder organitzar les files de defensa, una dotzena de cadàvers ja s’estenia damunt la sorra. La batalla fou llarga i cruenta. Protegits per l’armadura, els espanyols repel·lien els atacs com podien, brandant les espases gairebé a cegues. Estaven perduts. Ells eren només quaranta, mentre que els indis es comptaven per centenars. Enmig del desconcert de la lluita, en Salazar pogué veure com una llança travessava el cos d’en Magalhães. Una ferida de mort, sens dubte. No tingué temps de pensar-hi massa perquè, tot seguit, notà una fiblada a la cuixa. Abaixà la mirada i descobrí, aterrit, que una fletxa li havia travessat la cama. La sang sortia a raig.

- ¡Tenemos que salir de aquí! ¡Retirada! ¡Retirada! -cridà en Castro al seu costat.

Ajudat pel seu amic, en Salazar s’arrossegà cap els bots. Una dotzena d’homes aconseguí enfilar-s’hi i, remant amb totes les forces que encara els quedaven, aconseguiren allunyar-se d’aquell infern. Amb les presses, en Castro no parà prou atenció i un dels seus braços quedà empresonat entre el casc de dos bots. En Salazar va percebre perfectament el soroll de la trencadissa dels ossos del braç del seu amic. I l’esgarrifós xiscle que va llençar.

De mica en mica, la platja va quedar enrere, atapeïda de cossos i tenyida de roig.

A la infermeria del vaixell, el metge no donava l’abast. Caps esberlats, ossos trencats i ventres oberts demanaven l’atenció immediata del pobre home. Els nostres amics, en Castro i en Salazar, jeien l'un al costat de l’altre, esperant pacientment que els atenguessin. No tenien forces ni per a queixar-se.

En Salazar havia perdut molta sang. Estava molt dèbil i a punt de perdre la consciència. La fletxa havia travessat la cuixa sense trencar l’os ni seccionar l’artèria femoral, però havia esquinçat el múscul de dalt a baix i també moltes artèries secundàries. El metge patia per la seva vida. Podia morir dessagnat.

1. Tenint en compte els recursos mèdics d’aquella època, què penses que hauria de fer el metge per salvar la vida d’en Salazar? Explica detalladament el tractament.

2. Què pot passar si no se li aplica cap cura? Justifica la resposta.

3. Amb els recursos mèdics d’avui dia, quin penses que ha de ser el protocol d’actuació en aquest tipus de ferida. Què farien actualment en un hospital per salvar el nostre home? Explica detalladament el tractament.

El sergent Castro tenia febre. El seu húmer estava literalment triturat. Per acabar-ho d’adobar, la fractura havia provocat una ferida oberta i pudent que no parava de supurar. Allò era el signe inequívoc d’una infecció i possible gangrena.

1. Què és la gangrena?

2. Tenint en compte els recursos mèdics d’aquella època, què penses que hauria de fer el metge per salvar la vida d’en Castro? Explica detalladament el tractament.

3. Què pot passar si no se li aplica cap cura? Justifica la resposta.

4. Busca una imatge dels estris quirúrgics que s’utilitzaven en el segle XVI. Fes-ne una llista, especificant el nom i la funció de cadascun.

5. Amb els recursos mèdics d’avui dia, quin penses que ha de ser el protocol d’actuació en aquest tipus de ferida. Què farien actualment en un hospital per salvar el nostre home? Explica detalladament el tractament.

6. Indica les fonts d'informació utilitzades.