Tonalitats

Les Tonalitats. 

Article escrit per: Antonio Armada (artesano de gaitas, Arteixo, A Coruña)

Com a  constructor considero que amb tres "punteiros" (gralls) tenim suficient per experimentar en el món de les tonalitats (Re, Do i Sib). Deixant altres més greus o agudes per als grans professionals a causa de la seva dificultat d'execució.

Re: per tocar en exteriors, és molt penetrant, arriba lluny i transmet alegria, el que aquí anomenem “grilleira”, (de “grillo”, com a Astúries). A més està en tonalitat major (cosa que no passa amb Do #).

És una tonalitat perfecta per practicar temes acompanyant a programes d'ordinador com Encore perquè moltes partitures estan escrites en Re, basta amb indicar al programa que comenci a reproduir sense necessitat de traslladar la partitura (pujar o baixar de tonalitat perquè coincideixi amb la tònica del nostre grall)

Do: és tot ús, es pot tocar en interior i exterior, és la més estesa de entre la majoria de gaites i cornamuses, sona bé amb molts instruments que donen un Sol en el buit (com les violes de roda i altres de corda) per ser la cinquena justa i és la d'execució més natural pel que fa a posició de dits (com a mitjana, depenent de les mans de cada persona), se'ls denomina "rodones".

Sib: de tonalitat greu (tombal) per a esdeveniments que requereixin major excel·lència, per acompanyar corals, funerals, etc ... en ser de freqüències baixes aconsegueix transmetre altres vibracions per potència i naturalesa del so que les de tonalitat aguda no aconsegueixen.

La tonalitat del Sib és agradable a l'orella per que s'aproxima molt a l'escala de cant natural de persones d'edat mitjana-jove, tendint a La a mesura que s'envelleix. El prestigiós cor històric corunyès (fundat el 1916) "Cantigas dóna terra", al qual tinc el gran orgull de pertànyer, utilitza gaites en Sib en les seves representacions. Això exigeix ​​als seus integrants un major esforç a l'hora d'arribar a les notes altes de l'escala si es compara amb tonalitats inferiors.

Do#:està a mig camí entre Do i Re i com l'oïda intenta casar-la entre aquestes notes exigeix un esforç extra al sistema auditiu resultants, i en tot cas, xocant. El meu gust personal en aproximació al Do # és el Re, per ser agraïda de tocar i per a festes populars resulta ideal per brillant i alegre. L'avantatge d'aquesta tonalitat (Re) és que en força casos partint d'una gaita en Do no és necessari modificar roncs, fent brumes especials o desmuntat alguna trompa aconsegueix l'afinació dels bordons (almenys dels greus) sense molta dificultat. Menor dificultat comporta l'afinació si es parteix d'una gaita en Do # per arribar a Re per estar més propera a aquesta última. En algunes regions com Mallorca està molt estesa aquesta afinació (Do #) i bastants xeremiers reconeixen la dificultat que comporta tocar acompanyant a altres instruments. A l'hora d'executar-la no cal fer esforç extra respecte d'altres tonalitats, les posicions en els dits són les mateixes, el que varia són les notes d'efecte.

Les tonalitats més baixes: (Fa, Sol)

Les tonalitats greus són menys estridents a cau d'orella i causa de la seva freqüència més baixa són d'afinació menys crítica en teoria, però en la pràctica no és tan senzill perquè no hi ha una font d'aire constant i les inxes en Sib, Sol, Fa, etc... són més llargues i per tant més amples, per la qual cosa requereixen més aire i una mica més de pressió. Per això el temperat pot resultar una mica més crític, cosa que es compensa amb el fenomen descrit anteriorment d'afinació menys exigent. Cosa contrària passa amb els gralls en notes agudes (El Mi alt, per exemple) que són molt fàcils de tocar ja que requereixen una petita quantitat d'aire, però en ser l'oïda humana més sensible a aquestes freqüències ens resulten més estridents tot i ser les seves potències inferiors. L'explicació física d'aquest fenomen es detalla més endavant.

Molts artesans opinem que per a les tonalitats greus no s'haurien d'utilitzar fustes molt tímbriques com el granadillo (Dalbergia melanoxylon) ja que reprodueix amb facilitat a més de la nota fonamental els harmònics superiors i es senten sons aguts que desvirtuen a entendre de molts el so noble i evocador d'aquest instrument, afegeix timbre, però això no té perquè ser necessàriament bo. Fins i tot alguns vells artesans com José Seivane (fundador del taller tan anomenat) assegura que a ell li agrada fins i tot més el boix  (Buxus) o el cocobolo (Dalbergia Retussa) que el granadillo, comparteixo absolutament aquesta opinió i afegeixo que altres tan comuns com el Olivera (Olea Europea) són apropiades per a aquestes tonalitats.

Hi ha un problema afegit a l'hora de l'execució i resideix en la gran mida dels gralls, que en el cas de Sol o Fa es fan inaccessibles per a alguns xeremiers per la seva gran longitud, obligant a posicions antinaturals dels dits.

L'avantatge d'un grall en Sol és que pot tocar directament (afinant) amb xeremies en Do per ser la 5 ª justa, resultat u acord molt ple i de bon empastament.

Hi ha tonalitats més "agradables" a cau d'orella que altres?

Efectivament, algunes tonalitats (com el Do #) les apreciem com una mica antinaturals, notem que alguna cosa "no va", que no resulta massa agradable i en partir d'aquesta nota en referència per a la resta (tònica), en digitació major -sense alteracions-el grall emet bemolls i/o sostinguts, resultant una cosa estranya per a l'oïda. Per què succeeix això? Doncs entre altres coses per que l'oïda humana és bastant "tonto" i per salut mental s'emmotlla a les referències, als costums, i la base apreciativa és actualment l'escala temperada pura de la qual les notes més grans són les que es corresponen amb les tecles blanques en el teclat d'un piano i les menors amb les negres. Els temes en tonalitat menor són agradables de compondre i d'escoltar però en existir diferències de mig to s'aprecien millor les imperfeccions. I si la tonalitat és aguda com és Do # pitjor que si és greu. En l'escala temperada moderna existeix una diferència de un to entre dues notes consecutives majors a excepció del bot Mi-Fa i Si-Do (canvi d'octava). Ara intentem recordar una cançó que tinguem gravada al cap com una cançó de bressol, algun tema sonor dels primers que ens van impactar, una cançó infantil... comprovarem que podem tocar utilitzant només les tecles blanques però si intentem transposar-la en mig to (cap amunt o cap avall) precisarem blanques i negres resultant més difícil la seva execució. Proveu amb la cançó Alouette coneguda de tots i apreciareu el fenomen fàcilment.

Per quin motiu la potència és diferent segons varia la tonalitat?

Dues xeremies d'idèntica potència, una en Do i una altra en Si bemoll produeixen unes ones sonores en nota base de 523.25 Hz la de Do i466.16 Hz la de Sib (en afinació temperada, canviant Sib a 470.92si fos en entonació natural).

El nostre sentit percep les freqüències amb diferent intensitat, percep millor unes freqüències que altres, aquesta correcció es denomina dBA.

El que millor percep l'oïda humana són les freqüències d'1 a 4 KHz (freqüències de rang de la veu humana). Per tant a la freqüència de DO caldria restar-li 3 decibels ja Si bemoll 5 decibels (la intensitat d'un senyal es dobla o cau a la meitat cada vegada que sumem o restem 3 decibels).

Per la qual cosa, a igual potència, percebem amb major nivell una nota en DO que una altra en Si bemoll. Però en la gaita ha una qüestió física particular ja que les de tonalitats més baixes necessiten inxes més grans (llargues i de llavis més amples) per aconseguir arribar a la nota d'afinació i això comporta necessàriament a que circuli una quantitat d'aire considerablement major i aquest cabal es tradueixi en un augment de potència proporcional.

Tots els xeremiers som conscients que en separar els llavis de la inxa augmenta la potència sonora del nostre grall i això és el resultat d'una major vibració de les làmines conseqüència directa del major cabal d'aire. Alerta, que si bé això és veritat, també ho és el fet que varia l'afinació, si es vol provar aquest fenomen es compleixin en un grall de prova i no en una gaita ajustada.

Una altra particularitat de les gaites és que igual que la inxa augmenta de mida a mesura que baixa la freqüència, també augmenta la mida del grall. Tots sabem que el perfil interior d'aquest element és cònic progressiu i per això va augmentant el seu diàmetre a mesura que ens allunyem del punt d'inici (canyeta). Per tal motiu i partint d'un forat inicial idèntic, si la longitud d'un grall en Sib és més gran que un altre en Do, lògicament el seu diàmetre final serà igualment superior, facilitant una millor sortida al so. Fet que s'accentua ja que el diàmetre de començament dels gralls greus és més gran que els aguts. Aquesta simple particularitat incideix en la potència sonora de l'instrument per existir un millor acoblament, major facilitat en transmetre el so al medi.

Quants més bordons té, més sona una xeremia? 

Sí. El so del grall s'amplifica per batut (suma, barreja) amb el so de la trompa i / o bordons o qualssevol altres elements sonors.

Al so del grall (523.25 Hz en una gaita de Do) se li afegeix el de la trompa (132Hz) i el dels bordons (261,62 Hz), en estar aquestes freqüències en ressonància d'interferència additiva en relació de nombres senzills (1 / 2 i ¼, per trompa respectivament) incideix en què el nombre de decibels s'incrementi a través d'una suma logarítmica: Pt (dB) = 10 log (Pes1 / 10 + Pes2/10 + ...)

La trompa i els bordons no tenen la mateixa potència sonora, depenent del constructor pot variar entre 5 o 6 dB. Es tracta d'una suma logarítmica podem determinar que cada bordó s'incrementa entre 1 i 1'5 dB la intensitat d'una xeremia.

Abans dèiem que per pujar el volum al doble necessitàvem3dB, amb tres trompes podríem aconseguir que la xeremia sonés el doble (o una mica més). Dos bordons incrementen la potència 2/3 i un bordó 1/3. Cal destacar que no totes les notes de la gaita sonen amb la mateixa intensitat ja que ho fan amb major nivell els harmònics, aquelles notes les freqüències afinen amb la nota base que són (a més de la mateixa nota) la 3 ª, 5 ª i 8 ª justes. El meu, Sol i Do per a una gaita en Do. Aquestes notes en ser harmònics coincideixen en la seva fase i se sumen a la fonamental incrementant la potència en ser executades.

El fenomen descrit que correspon a la suma d'elements sonors pot aplicar en la suma de xeremies i per això determinem que dues xeremies sonen gairebé el doble que una, però 4 només sonen el triple i 8 només 4 vegades. Una banda de 10 gaites sonaria gairebé igual de potent que una altra de 13 o 14, necessitaríem gairebé 22 per percebre un so el doble de potent.

Confio amb aquest petit treball haver contribuït en alguna cosa a resoldre algun dubte o sembrar la llavor que faci brollar de noves que incitin a investigar en un món tan especial com apassionant com és el de les gaites, xeremies i altres aeròfons.

Algú deia que la gaita és l'únic instrument capaç de sobreviure al músic, sent l'instrument qui realment exhalés seu últim sospir amb una nota musical si li sobrevingués la mort durant l'execució d'una peça. Del que es pot extreure una simple conclusió:

És més bell morir exhalant un Si bemoll tardà que un ai! sobtat.