Embedded Files
el flabiol
el flabiol
El flabiol mallorquí és l’instrument que, evidentment, dóna nom al Flabioler dins la colla de xeremiers. És un petit instrument fet de fusta i que es toca amb la mà esquerra, ja que amb la mà dreta del percudeix el tamborí. Destaca pel seu so dolç i brillant i complementa a la xeremia donant-li la brillantor que es destaca del seu timbre. Ha de procurar picar les notes debut a que la xeremia, per la seva pròpia naturalesa, només pot fer les notes lligades.
Les dimensions d’aquest instrument són, aproximadament, d’uns 25 cm de llargària i uns 2 cms de diàmetre.
El cos principal està format per un tub buit i cilíndric fet de fusta, al qual se l’hi ha fet una finestra, una llengüeta i tots els forats necessaris per a poder executar les notes musicals. El nombre de forats solen ser 5 o 7, dels quals 2 o 3 (depenent si el flabiol te 5 o 7 forats) estan a la part inferior de l’instrument i la resta a la part superior. Els flabiols de 7 forats aconsegueixen fer més notes que el de cinc, però per l’evident manca de dits aquests forats no solen ser mai emprats.
A l’entrada del tub, per on hi bufen, hi ha el tosquet, que és una peceta de fusta que va totalment encaixada dins el flabiol. La seva missió és formar un conducte d’aire (broc) que incideixi correctament sobre l’aresta de la llengüeta per produir el xiulet. Aquest s’aconsegueix quant la incidència de l’aire sobre l’aresta de la llengüeta es divideix amb dues corrents: el més gros surt cap a fora i la resta penetra a l’interior del tub sortint pels diferents forats. La rompuda de corrent d’aire incident origina canvis de pressió i d’altres corrents d’aire al indret de la finestra i al llarg del tub del flabiol, que es comporta igual que els tubs tancats.
Del flabiol destaquen a la vista las dues virolles, una a cada extrem de l’instrument. Solen ser de llautó o acer, i més rarament de plata o d'altre material, i la a seva missió és la de protegir la fusta, evitant l’esquerdament del extrems del flabiol.
història
història
El flabiol de la colla de xeremiers és d'origen incert. Pareix ser que aquests flabiols per a una sola mà van aparèixer cap al segle XIII només a Europa i sobtadament. Gaudí de gran popularitat i la seva aparició va ser revolucionària pel fet que un sol executant pogués interpretar el ritme i la melodia al mateix temps, amb la mà esquerra un flabiol i amb la dreta la baqueta que percudeix en el tamborí, el qual, depenent de l’instrument que l’acompanya, penja amb una corretja en bandolera en el cas de flautes llargues (Chiflo, Pito, Txistu, Silbo, Chirula...) i de vegades del canell (flabiol eivissenc) o bé, com en el cas del flabiol mallorquí, entre el dit índex i el polze.
el tamborí
el tamborí
El tamborí, conegut popularment com a “tamboret” o “tamborino”, és un instrument de percussió i s’encarrega de dur el ritme al flabiol i a la xeremia. El sona el flabioler, qui el fa sonar al mateix temps que el flabiol. L’aguanta amb la mateixa mà que fa sonar el flabiol: l’esquerra, penjant-lo del dit polze mitjançant la corretja que porta incorporada el propi tamborí, i mantenint-lo a l’altura del colze amb una posició horitzontal. El percudeix amb la maceta, la qual es maneja amb la mà dreta. Els esquerrans empren la mà dreta per a sonar el flabiol i aguantar el tamborí ja que sempre s’ha d’emprar la mà bona per a manejar la maceta.
la construcció
la construcció
El tamborí mallorquí està format per una caixa de ressonància cilíndrica d’uns 23 cm de diàmetre i uns 23 cm d’alçada. Aquesta caixa està feta habitualment de planxa de lledoner d’uns 5 mm de gruix, corbada en forma tubular i closa pels extrems. Antigament, per aconseguir unes òptimes condicions de la fusta, es tenia la planxa en premsa envoltant-la molt poc a poc a un motlle rodó, i aquest procés podia durar tot un any. Avui en dia s’ha comprovat que posant la planxa de fusta uns dies en remull s’aconsegueix corbar-la aviat i sense problemes.
L’instrument disposa de dues pells (de 30 cm de diàmetre) sense pel. Abans s’empraven pells de cabrida o de moix, actualment s’utilitza pell curada de cabra o d’ovella (sovint importada de la península), o bé pell sintètica encara que el so d’aquest tipus de pell no acaba d’agradar.
Ambdues pells estan cosides a dos cèrcols fets amb filferro gruixut (abans es feien amb vergues d’ullastre) adaptats a les dues boques cilíndriques del tamborí. Per aconseguir estirar aquestes pells i poder trempar l’instrument s’usa corda de llendera prima a mode de tensor. Per a col·locar la corda tensora es fan un foradets a la pell, just vora el filferro, i en forma de ziga-zaga es va ficant la corda cercant el forat d’una pell fins enllaçar-lo al forat de l’altre pell enganxant-la al cèrcol de filferro, que és el que realment tensa la pell del tamborí. I així es van unint tots els foradets. La corda i la pell, amb el temps es van destensant, i per a poder-la tensar més, a la ziga-zaga que ha format el cordat se l’hi col·loquen unes pecetes de pell amb forma d’anell per a poder-ho estrènyer.
el tabal
El tabal, també conegut amb el nom de timbal, tamborot o bombo, és un instrument de recient incorporació a l'estol o grup de xeremiers.
Només s’utilitza amb formacions de varis sonadors, on hi sol haver un mínim de dues colles. Normalment acompanya al tamborí (millors si n'hi ha més d’un) enriquint el so de la percussió.
El tabal és l’encarregat de mantenir la coherència de l’aire de la peça que interpreta el grup, el seu so greu i profund destaca dels sons aguts del tamborí i fa que els músics el puguin seguir amb facilitat per a no perdre el ritme de la peça que s'interpreta.
Page updated
Google Sites
Report abuse