Embedded Files
ESCENA
01
Abans de la Guerra dels Segadors
A partir del 1639 Catalunya va convertir-se en un dels escenaris de la Guerra dels Trenta Anys, iniciada el 1618 al cor d’Europa. S’enfrontaven:
regnes protestants: Bohèmia, Suècia, Dinamarca, Països Baixos, Anglaterra
regnes catòlics: Castella i Àustria (sota domini dels Habsburg)
França, que era governada per un rei, Lluís XIII, i pel primer ministre, el cardenal Richelieu, catòlics, i que havien perseguit els protestants fins el 1625, va aliar-se amb els regnes protestants per atacar l’imperi espanyol i el Sacre imperi Romano-germànic
Al 1639 els francesos envaeixen Salses (Rosselló) i el Comte-Duc d’Olivares, primer ministre del rei Felip IV, ja tingué l’excusa per implicar-hi als catalans i fer que el seu exèrcit romangués al Principat. Un cop reconquerida Salses, el comte-duc d’Olivares va fer que 10.000 soldats, repartits en els tercios (companyies d’uns 1.000 soldats) s’allotgessin en cases de l’Empordà, la Selva i el Gironès. Al Vallès i al Maresme hi havien les companyies a cavall. Això anava en contra dels drets i de les llibertats pròpies de Catalunya. El camí principal per on venien els tercios era el camí ral de Girona a Barcelona, el camí que es converteix en el carrer de Mallorquines.
Per acabar-ho d’arreglar… la collita del 1639 va ser molt dolenta. Després de l’hivern a la primavera del 1640… va començar el conflicte.
Mallorquines - Inici del Carrer
ESCENA
02
Fugida de la gent de Santa Coloma davant de l’arribada dels tercios
Davant dels allotjaments dels soldats (castellans, italians, etc.) del rei Felip IV, hi havia dues possibilitats:
la Generalitat de Catalunya estableix que els catalans només tenien l’obligació de donar-los sostre, foc, sal i vinagre. Els nobles i les grans ciutats n’estaven exempts.
el rei Felip IV i la seva administració volien que els allotjaments “a la llombarda”, és a dir, que els soldats tenien dret a rebre sostre, llenya, llum, oli, vinagre, sal, olles i escudelles per cuinar i menjar, 1 ral cada dia i pa. A més calia alimentar els cavalls. I els oficials tenien dret a més menjar encara.
A la pràctica, els soldats es comportaven com si fossin al camp de batalla: cometien saquejos, violacions, assassinats, robatoris. Davant les protestes de la Generalitat, el Virrei ordena la detenció del diputat Tamarit i els consellers Vergós i Serra, que havien estat els més crítics amb la política dels allotjaments, Montrodon va ser l’encarregat d’efectuar aquestes detencions el 18 de març de 1640.
A Santa Coloma de Farners, davant l’arribada de més soldats, la gent va buidar les cases, van deixar els béns i objectes de valor a l’església i van fugir a les muntanyes per romandre amagats fins que els soldats marxessin. Quan va arribar la companyia de Felipe de Guevara (fill dels comtes d’Oñate), els farnesencs van tancar les portes de la vila i van convidar la companyia a allotjar-se en dues cases abandonades a les afores.
SCF - camí de Farners
ESCENA
03
Allotjament del tercio de Leonardo de Moles
Com a resposta a aquesta insubmissió el virrei Comte de Santa Coloma decideix actuar amb un escarment a través del seu agutzil, Miquel Joan de Montrodon. L’agutzil formava part de la branca administrativa del poder reial al Principat, per sota del governador i els seus assessors. Era el braç executor del virrei, una mena de “fiscal” de l’administració reial. En Montrodon ja era conegut a la zona: havia estat un dels encarregats de la persecució del bandolerisme al Principat i va participar en el procés, tortura i execució de Joan Sala, àlies Serrallonga. Es deia de l’agutzil que era un tipus violent, arrogant i propens a l’embriac.
El 27 d’abril de 1640, arribava a Santa Coloma de Farners l’agutzil reial Miquel Joan de Montrodon per ordre del virrei (el comte de Santa Coloma de Queralt, Dalmau de Queralt) amb ordres de preparar l’allotjament del terç de don Leonardo de Moles (1056 soldats a una vila de només 250 cases). Ell mateix reconeixia que:
“tinch per impossible que en esta vila puga estar allotjat un tercio tan gran com diuen, perquè quan passaren los soldats de cavall ho saquejaren tot, y la gent d’aleshores ençà han plegat molt les cases, y ara sabent esta notícia fan lo mateix, y estan sense govern de batle ni jurats com ovelles sense pastor…
SCF - Plaça Farners
ESCENA
04
Assassinat de l’agutzil reial Miquel Joan de Montrodon
El 30 d’abril de 1640 el terç napolità de don Leonardo de Moles (1056 soldats) s’acostava a Santa Coloma de Farners, venia de Sant Gregori, on ja havien tingut una topada amb la població, el comissari d’aquest terç, Joseph Thomas, es va avançar per trobar-se amb Montrodon i els seus homes a Santa Coloma i preparar l’allotjament del terç.
Sembla que en Montrodon, els seus homes i el comissari del terç van amenaçar de cremar les cases que trobessin tancades o sense ningú i que davant d’aquesta amenaça un dels presents va protestar dient: “Us farà falta molta llenya per cremar-les”. Montrodon li va etzibar un tret.
Hi ha altres versions de la història. Però, en tot cas, el poble es va encarar amb Montrodon i els seus homes, aquests fugiren a cercar refugi a l’hostal d’en Masó (a l’encreuament carrer Raval i el de la Creu) des d’on dispararen a la gent que els assetjava, els vilatans van calar foc a l’hostal i allí van morir cremats, Montrodon, el comissari Joseph Thomas, l’escrivà Antoni Pau Martí i el porter reial Jaume Sabater, un dels mossos de Montrodon, Antoni Rossell, va aconseguir fugir.
Llibre d’òbits de l’església parroquial de Santa Coloma de Farners, 1640, foli 112 :
“Any de la Nativitat del Senyor 1640, el dia dilluns 30 d’abril, dintre l’hostal d’en Masó, al raval de la vila de Santa Coloma de Farners, diòcesis Gironina, va morir D. Miquel Joan de Montrodon, Agutzil Reial, ciutadà barceloní, sense rebre els sagraments; el seu cadàver mig cremat, reconegut de la cara, tombat cap a terra, fou sepultat en un tumult del cementiri de l’església parroquial de la vila esmentada, a dia divendres , 4 de maig de l’expressat any.”*
SCF - Carrer Raval
ESCENA
05
L’1 de maig del 1640, el comte de Santa Coloma de Queralt (el Virrei, “alter ego” del rei al Principat) s’assabentava de l’assassinat de Montrodon a Santa Coloma de Farners, i donava ordres a Leonardo de Moles que aturés el seu terç a Riudarenes, esperés reforços i aguantés la seva posició fins a nova ordre. El virrei redactava un ban en què informava als veïns de Santa Coloma de Farners i de la resta de poblacions del Principat i Comtats de les penes que imposaria als qui havien deixat i deixessin les cases buides durant el pas de soldats per Santa Coloma, tret dels culpats de l’atac a Montrodon, no n’especifica la pena, evidentment era la forca.
El 30 d’abril a la nit, Leonardo de Moles, el cap (mestre de camp) dels terç que s’havia d’allotjar a Sta. Coloma arribava amb els seus homes a Mallorquines i Riudarenes i enviava a Sta. Coloma el Batlle de Mallorquines, per veure si Montrodon i els seus homes ho tenien tot apunt. El batlle explicà a Moles que havia trobat la gent de Sta. Coloma “alborotada” i que aquests havien atacat a Montrodon i els seus homes. Leonardo Moles es quedarà amb els seus homes repartits entre Mallorquines i Riudarenes, esperant les ordres del virrei.
A Santa Coloma de Farners s’estava preparant la defensa, la millor defensa, un bon atac… Les campanes no havien parat de tocar a “viafora”, a toc de sometent. L’endemà mateix de la mort de Monrodon ja hi havia més de mil homes a Sta. Coloma de Farners i n’anaven arribant de les muntanyes.
Mallorquines - Hostal
ESCENA
06
2 maig - arribada dels pagesos armats
El 2 de maig de 1640, Leonardo de Moles escrivia al virrei des de Mallorquines que “se han atrebido la gente de Santa Coloma venir a acometer uno de mis quarteles de Riudarenes”. Davant l’ofensiva dels revoltats els soldats de Moles van esbotzar la porta de l’església de Sant Martí de Riudarenes i s’hi van refugiar disparant des del campanar, però la inferioritat envers els revoltats (el mateix Moles ens diu que van arribar a ser uns 4000) els obligà a retirar-se a Mallorquines, on hi havia la resta del terç i el seu cap.
Els pagesos revoltats havien estat convocats pel sometent (“metent so”) a tocs de campana i al crit de “viafora” per defensar-se de qualsevol amenaça. Tenien l’obligació d’acudir al toc de Sometent tots els homes majors de 16 anys i menors de 60, amb les armes que tenien a casa (trabucs sobretot), es trobaven davant de l’església i allí s’organitzaven. D’aquesta manera, els veïns de Santa Coloma i Riudarenes, van alertar i demanar ajuda a les poblacions veïnes, la indignació de la població rural vers els abusos del soldats fou el que provocà una resposta tan aclaparadora. Com diu l’historiador J.H. Elliot: “Les campanes repicaven a totes les valls, de Sant Feliu fins a Tordera, aquella primera setmana de maig”.
Riudarenes - entrada al poble
ESCENA
07
3 maig - Crema de l’església pels tercios
El 3 de maig del 1640, Leonardo de Moles, en una carta al virrei, ens deixa molt clar que els seus homes passaven molta gana i que els pagesos revoltats s’havien apropiat dels queviures d’un comboi que havia sortit d’Hostalric. A Riudarenes, que havia quedat buit perquè la gent s’havia refugiat a les muntanyes de l’Esparra, els soldats van saquejar la vila. Els soldats cremaren unes quantes cases i robaren tot el que hi van trobar, es van dirigir l’església, on els riudarenencs havien amagat part dels seus béns, un cop saquejada la van cremar juntament amb la casa del rector. El mateix dia els revoltats tornaren a Riudarenes en major nombre i proveïts de munició, feren fugir, altre cop, els soldats cap a Mallorquines.
Dos frares caputxins de Girona, que es dirigien a Santa Coloma per cercar fusta, es van assabentar del que havia passat a l’església de Riudarenes, i s’hi van dirigir per comprovar-ne l’estat. Van recollir alguns objectes de culte d’entre les runes i estaven disposats a portar-los a Girona. Això havia estat un sacrilegi. La notícia de la crema de l’església de Sant Martí de Riudarenes féu atiar encara més la flama de la revolta i va provocar la indignació de la població. Una antiga cançó popular de la Selva recorda els fets:
“Porteu los arcabussos, / també los pedrenyals. / Les campanes ja sonen / des de bon dematí! / Ai, lladres que duu en Moles, / tots haveu de morir.”
Riudarenes - església
ESCENA
08
Camí a Blanes
El 4 de maig de 1640, el terç napolità de Leonardo de Moles i la companyia de cavalleria de Josep d’Oms arribaren a Blanes, acompanyats pels frares caputxins i per grups de revoltats que volien evitar un altre saqueig de les tropes. Un cop arribats a Tordera els revoltats es van retirar, alguns es dirigiren a la vila d’Amer, que va demanar auxili davant els abusos que cometia el terç castellà de don Juan de Arce.
El virrei feia arribar el següent paper als diputats: «Los avisos que són vinguts dels excessos dels de Santa Coloma de Farnés y dels demés que a ells se són ajuntats y lo últim, de estar citiat lo mestre de camp Joan de Arce en Amer, obligan a sa excel·lència a partir ab lo Consell Criminal y enviar als doctors del Consell Civil a ajuntar la gent dels somatents per a anar ab ella a castigar estos delictes y, antes de partir ha volgut avisarho a vostres senyories perquè, en tot lo que puga, acuda com sempre ho ha fet al servey de la magestat y assistir a sa excel·lència.».
A Blanes, els frares caputxins i el rector de la vila aconsegueixen recuperar part del botí que els soldats s’havien endut de l’església de Riudarenes, abans que aquests embarquessin els objectes robats.
Mallorquines - Camí a Blanes
ESCENA
09
Camí d’Amer
El 4 maig el terç del regiment de la guarda reial del comte-duc d’Olivares, a càrrec del mestre de camp Juan de Arce, el formaven 1062 homes, que s’allotjaven repartits de Sant Feliu de Pallerols fins a Amer cometent tota mena d’abusos. Igual com a Riudarenes, els revoltats llencen una crida que aconsegueix reunir uns 3000 homes, i ataquen les companyies del terç que es troben a Amer. Juan de Arce i els seus homes es veuen obligats a refugiar-se a l’Abadia i, com que els camins de Girona, Olot, Sils i Hostalric, estan tallats, els terços que es troben a la Selva queden aïllats de qualsevol aprovisionament. Els intents del virrei d’aixecar el sometent en favor dels homes del rei es veien frustrats, després dels successos de Riudarenes ningú es volia alçar en favor dels terços.
El 6 de maig del 1640, Juan de Arce i la seva companyia del terç castellà continuaven assetjats a l’abadia d’Amer, el virrei feia les diligències possibles per rescatar-lo. El governador anà a Blanes a la tarda i allí es reunien al vespre amb els mestres de camp dels terços (Leonardo de Moles i Diego de Berrio) i els caps de les companyies de cavalleria (Josep d’Oms) que hi havia en aquesta vila, informaren al virrei que l’endemà s’ajuntarien al terç de Jeronimo Tutavila i marxarien cap a Amer, passant per Girona.
El virrei, des de l’endemà de l’assassinat de l’Agutzil Montrodon a Santa Coloma de Farners, estava preparant el càstig de la vila: volia arrasar la vila de Santa Coloma de Farners, però també havia de calmar el bisbat per la crema de l’església, fer arribar provisions als terços (l’únic camí segur: el mar) i rescatar Juan de Arce i els seus homes assetjats a Amer.
SCF - Carrer Prat
ESCENA
10
Arribada dels agents del bisbe per investigar (4 maig)
De seguida, la notícia del saqueig i l’incendi de l’església de Riudarenes va córrer per tot arreu. Els canonges de la catedral de Girona van iniciar un procés judicial contra els soldats per processar-los com a “sacrílegs incendiaris”. El 3 de maig va començar la investigació. El dia 4 de maig de 1640 el canonge i vicari general Francesc Pijoan va arribar a Riudarenes. L’església es trobava totalment calcinada, per terra prostrada. Pijoan va poder percebre, de primera mà, l’estat de desolació de l’edifici, en el terra hi havia “un palm de brutícia com és sendra, pedres que són caygudes, terra y altra brutícia”. “És estada vista y trobada la dita isglésia parrochial de Sant Martí del dit lloch de Ridarenas tota cremada, disolada, destruhida y arruhinada…”.
El vicari de Riudarenes va elaborar una llista de tots els objectes de plata i totes les robes que hi havia a l’església i la sagristia abans del saqueig. De mica en mica, van aconseguir que alguns soldats retornessin el que havien robat de l’església.
El 8 de maig, però, el bisbe de Girona, el vicari general, els canonges de la catedral i les persones eclesiàstiques més importants van estudiar el cas i van assabentar-se que també s’havien destruït les hòsties sagrades (el Cos de Crist). Així, les acusacions passaven del sacrilegi i profanació de l’església de Sant Martí a la crema de les sagrades hòsties.
Riudarenes - Carrer Indústria
ESCENA
11
Excomunió de la catedral 13 maig - pamflets
El diumenge 13 de maig de 1640 a la catedral de Girona el bisbe presidia la cerimònia d’excomunió dels soldats del tercio de Leonardo de Moles. Es va publicar, davant de tothom i per escrit en molts pamflets que de seguida van recórrer les terres de Girona, que quedaven “excomunicats anathemitzats y maleits los sacrilegos invasores y incendiaris soldats del tercio de Don Leonardo Moles qui cremaren la Iglesia Parroquial de Riudarenes y lo Santissim Sagrament en ella reservat”.
El bisbe i els canonges prengueren tretze candeles enceses que van llençar a terra i van trepitjar, es donaren tretze pedres als mateixos canonges i es van dirigir, en processó, a la porta de la catedral, cantant el salm: “Deus, laudem meam ne tacueris”, és un salm que demana la venjança divina i expressava el rebuig i la condemna de l’església contra els sacrílegs i heretges. Al replà de la porta principal, la processó s’aturà; el bisbe i els celebrants llençaren amb ímpetu les pedres i les candeles escales avall. Durant la cerimònia les campanes tocaven a dol.
El bisbat, indignat perquè l’audiència reial ben poc havia fet per descobrir els autors de la crema i castigar-los, havia excomunicat tot el terç d’en Moles. A partir d’aquest moment, qualsevol els podia perseguir.
Riudarenes - Camí de Santa Coloma
ESCENA
12
Incendi de la vila de Santa Coloma de Farners.
El 10 de maig del 1640, arribaven a Girona els terços de: Leonardo de Moles, Jerónimo Tutavila i comte d’Aguilar, les companyies de cavalleria: d’Alvaro de Quiñones i de Josep d’Oms, el tinent de mestre de camp general Diego de Berrio i els membres de la reial audiència: el dr. Rafael Puig i el governador Ramon de Calders. Repartits entre Salt i Santa Eugènia esperarien els terços de Juan de Arce, de Felipe de Guevara i les companyies de cavalleria de Modenesos i Valons.
Quatre dies després, el 14 de maig del 1640, els soldats (uns 4500 homes i 1100 cavalls) sota el comandament de Juan de Arce sortien de Girona al matí per complir les ordres del virrei d’arrasar la vila de Santa Coloma de Farners. Els acompanyaven els membres de l’audiència reial: el Governador Ramon de Calders i el dr. Rafael Puig, encarregats de la recerca dels culpables de la crema de l’Agutzil i l’atac al terç d’en Moles.
Els terços arribaven a Sta. Coloma entre 4 i 5 de la tarda, pel camí hi va haver intents, per part dels revoltats, d’aturar el comboi, però els soldats els superaren sense gaires problemes. Troben el poble buit, excepte un home vell. Els soldats van saquejar totes les cases, fins i tot les dels clergues, que van marxar cap a Sant Pere Cercada amb les hòsties sagrades, perquè no es cremés el Cos de Crist. Els soldats també van saquejar l’església de Santa Coloma
El 15 de maig del 1640 es va procedir a l’ordre del rei Felip IV, del Consejo de Estado, el Consejo de Aragón i la Junta de Ejecución: “…Es necessario que se borre la memoria del lugar (de Santa Coloma de Farners), donde se han cometido excesos tan indignos en vasallos de V.Magd., y de los libros la provincia, de suerte que no haya memoria de él”. Com que no van poder trobar ningú a qui acusar de la mort d’en Montrodon, el capità Juan de Arce va fer enderrocar i cremar moltes cases:
31 cases de Santa Coloma de Farners, segons els soldats. O bé 57 segons els pagesos.
14 cases de Riudarenes (que no havien estat cremades abans)
SCF - Premsa
ESCENA
13
Saqueig de l’Església de Santa Coloma
El 16 de maig del 1640, les viles de Santa Coloma de Farners i Riudarenes eren una postal macabra de runes, fum i flames. Els terços havien passat la nit allotjats per tot el terme i al matí marxaven, no sense abans acabar de cremar el que no havien cremat el dia abans. Alguns capitans, intentant que el bisbe no s’enfadés més, van procurar que l’església no fos cremada, igual com la casa d’en Ramon de Farners (noble), situada a l’actual Plaça Farners.
Al final, un cop els soldats van marxar, els pagesos revoltats són els que van cremar la casa dels Farners. El mateix governador ens diu que no va quedar cap casa sense cremar a la vila, com diu l’historiador Miquel Borrell: no cal busquem cap llindar anterior al 1640 a les cases de Santa Coloma de Farners.
Després d’acabar la seva sinistre tasca els terços marxarien cap a Girona per allotjar-se.
SCF - Església
ESCENA
14
Camí de Girona - fugida dels tercios cap a Girona
El 17 de maig del 1640, la ciutat de Girona havia tancat les portes als terços que havien assolat les viles de Sta. Coloma de Farners i Riudarenes. Al governador i el dr. Puig de la reial audiència se’ls informava que només romandrien dues portes obertes a Girona, custodiades per la guàrdia de la ciutat, s’acordava que s’hi afegirien dos destacaments dels homes de Juan de Arce per evitar l’entrada a la ciutat dels terços i desordres. Els terços passaven la nit repartits entre Salt i Santa Eugènia Durant la nit sonà una alarma d’un sentinella de la ciutat, que li va semblar veure soldats que s’acostaven amb foc a les portes, el toc d’alarma despertà a tots els Gironins, que agafaren les armes i tocaren les campanes a sometent, abans de l’alba la crida de socors de Girona ja havia arribat a l’Empordà.
Girona, al tancar les portes, no només es negava a l’allotjament dels soldats, també els deixava sense provisions. Als crits de socors de Girona anava arribant gent armada de tots els pobles i comarques del voltant de la ciutat. Els camins foren tallats, Salt, Santa Eugènia i Girona eren encerclades pels revoltats. El governador i altres membres de l’audiència reial es reunien dins la ciutat per trobar una sortida al conflicte, però ni les gestions del bisbe ni les dels jurats de Girona aconseguiren dissoldre els revoltats. El nombre de revoltats a la zona superava al dels terços, i n’arribaren més, la ciutat intentaria evitar l’entrada dels terços i la dels revoltats que volien entrar.
Dins la ciutat les classes baixes també s’afegien a la revolta, perseguiren als soldats que havien arribat abans que els terços, obligant-los a cercar refugi als convents. Al mínim moviment dels terços tornaven a sonar les campanes impedint qualsevol acostament d’aquests a la ciutat. El capità Juan de Arce va prendre la decisió de començar a marxar cap a Blanes a la matinada. En la retirada, van saquejar Vidreres i Maçanet de la Selva. Van arribar a Blanes el 18 de maig a les 6 h. de la tarda.
SCF - Fi carrer Sant Sebastià
ESCENA
15
La Revolta dels Segadors s’estén cap a Barcelona
D’ençà dels fets de principis de maig (mort de Montrodon, enfrontaments de revoltats amb els terços a la Selva, crema de l’església de Riudarenes, setge a Juan de Arce a Amer) hi havia incidents constants entre les tropes de Felip IV i la pagesia indignada, com ho feu Sta. Coloma, altres viles es negaren a allotjar els terços (poc abans de la mort de Montrodon hi hagué incidents a St. Gregori i St. Feliu de Pallerols havia tancat les portes als terços). La revolta deixava d’esser un fet aïllat a la Selva i el Gironès i començava a escampar-se pel Vallés, Ripollès, Osona i l’Empordà. A Torroella de Montgrí s’havia preparat l’allotjament del terç de don Franco de Castilla, però en arribar la noticia del que havia passat a Sta. Coloma i Riudarenes la gent s’hi va oposar.
Deixant de banda les acusacions interessades que hi pugui haver en aquesta carta (es d’un reialista), ens dona un clar exemple de que la revolta va esclatar a Sta. Coloma com ho podia haver fet en qualsevol altre vila, i també que la indignació no era exclusiva de la pagesia. Fins als esdeveniments de primers de maig mai s’havia aplegat un força de revoltats de 3000, 4000, 5000…… el nombre anava creixent a mesura que arribaven les noticies dels successos.
A Barcelona, la revolta dels Segadors va esclatar els dies del Corpus i va acabar amb la mort del virrei el comte de Santa Coloma quan intentava fugir en vaixell. Els tercios de la Selva van dirigir-se cap a l’Empordà i cap al Rosselló. Però després van haver de fugir cap a la Cerdanya i les terres de Lleida.
En menys de dos mesos l’administració reial a Catalunya havia quedat desarticulada.
Mallorquines - Camí a Barcelona
ESCENA
16
Després de la guerra, el 1653, la Pesta.
La Revolta dels Segadors va desembocar en una guerra entre el rei Felip IV i la Generalitat de Catalunya, que va cercar ajuda en el rei Lluís XIII de França. El pacte, segellat el 1641, comportava que CAtalunya passava a dependre del rei francès. La guerra entre el rei de Castella i el de França va durar fins el 1653. Aquest any Felip IV va acabar de controlar tot Catalunya.
Les malalties portades pels soldats i la salut fràgil de la població, després de 14 anys de guerra, va fer que s’estengués la pesta el 1653. El més freqüent i habitual, per la seva efectivitat, havien estat –hi ho continuaven essent–les rogatives a sant Sebastià, i també a sant Roc o sant Marçal, protectors de la pesta. Però qualsevol altra devoció podia ser vàlida per a una població si els deslliurava de la malaltia.
SCF - Capella de St. Sebastià
Google Sites
Report abuse