Dibuixos - sortida

Fugida de la gent de Santa Coloma davant de l’arribada dels tercios

Davant dels allotjaments dels soldats (castellans, italians, etc.) del rei Felip IV, hi havia dues possibilitats:

• la Generalitat de Catalunya estableix que els catalans només tenien l’obligació de donar-los sostre, foc, sal i vinagre. Els nobles i les grans ciutats n’estaven exempts.

• el rei Felip IV i la seva administració volien que els allotjaments “a la llombarda”, és a dir, que els soldats tenien dret a rebre sostre, llenya, llum, oli, vinagre, sal, olles i escudelles per cuinar i menjar, 1 ral cada dia i pa. A més calia alimentar els cavalls. I els oficials tenien dret a més menjar encara.

A la pràctica, els soldats es comportaven com si fossin al camp de batalla: cometien saquejos, violacions, assassinats, robatoris. Davant les protestes de la Generalitat, el Virrei ordena la detenció del diputat Tamarit i els consellers Vergós i Serra, que havien estat els més crítics amb la política dels allotjaments, Montrodon va ser l’encarregat d’efectuar aquestes detencions el 18 de març de 1640.

A Santa Coloma de Farners, davant l’arribada de més soldats, la gent va buidar les cases, van deixar els béns i objectes de valor a l’església i van fugir a les muntanyes per romandre amagats fins que els soldats marxessin. Quan va arribar la companyia de Felipe de Guevara (fill dels comtes d’Oñate), els farnesencs van tancar les portes de la vila i van convidar la companyia a allotjar-se en dues cases abandonades a les afores.

Assassinat de l’agutzil reial Miquel Joan de Montrodon

El 30 d’abril de 1640 el terç napolità de don Leonardo de Moles (1056 soldats) s’acostava a Santa Coloma de Farners, venia de Sant Gregori, on ja havien tingut una topada amb la població, el comissari d’aquest terç, Joseph Thomas, es va avançar per trobar-se amb Montrodon i els seus homes a Santa Coloma i preparar l’allotjament del terç.

Sembla que en Montrodon, els seus homes i el comissari del terç van amenaçar de cremar les cases que trobessin tancades o sense ningú i que davant d’aquesta amenaça un dels presents va protestar dient: “Us farà falta molta llenya per cremar-les”. Montrodon li va etzibar un tret.

Hi ha altres versions de la història. Però, en tot cas, el poble es va encarar amb Montrodon i els seus homes, aquests fugiren a cercar refugi a l’hostal d’en Masó (a l’encreuament carrer Raval i el de la Creu) des d’on dispararen a la gent que els assetjava, els vilatans van calar foc a l’hostal i allí van morir cremats, Montrodon, el comissari Joseph Thomas, l’escrivà Antoni Pau Martí i el porter reial Jaume Sabater, un dels mossos de Montrodon, Antoni Rossell, va aconseguir fugir.

Llibre d’òbits de l’església parroquial de Santa Coloma de Farners, 1640, foli 112 :

“Any de la Nativitat del Senyor 1640, el dia dilluns 30 d’abril, dintre l’hostal d’en Masó, al raval de la vila de Santa Coloma de Farners, diòcesis Gironina, va morir D. Miquel Joan de Montrodon, Agutzil Reial, ciutadà barceloní, sense rebre els sagraments; el seu cadàver mig cremat, reconegut de la cara, tombat cap a terra, fou sepultat en un tumult del cementiri de l’església parroquial de la vila esmentada, a dia divendres , 4 de maig de l’expressat any.”*

2 maig - arribada dels pagesos armats

El 2 de maig de 1640, Leonardo de Moles escrivia al virrei des de Mallorquines que “se han atrebido la gente de Santa Coloma venir a acometer uno de mis quarteles de Riudarenes”. Davant l’ofensiva dels revoltats els soldats de Moles van esbotzar la porta de l’església de Sant Martí de Riudarenes i s’hi van refugiar disparant des del campanar, però la inferioritat envers els revoltats (el mateix Moles ens diu que van arribar a ser uns 4000) els obligà a retirar-se a Mallorquines, on hi havia la resta del terç i el seu cap.

Els pagesos revoltats havien estat convocats pel sometent (“metent so”) a tocs de campana i al crit de “viafora” per defensar-se de qualsevol amenaça. Tenien l’obligació d’acudir al toc de Sometent tots els homes majors de 16 anys i menors de 60, amb les armes que tenien a casa (trabucs sobretot), es trobaven davant de l’església i allí s’organitzaven. D’aquesta manera, els veïns de Santa Coloma i Riudarenes, van alertar i demanar ajuda a les poblacions veïnes, la indignació de la població rural vers els abusos del soldats fou el que provocà una resposta tan aclaparadora. Com diu l’historiador J.H. Elliot: “Les campanes repicaven a totes les valls, de Sant Feliu fins a Tordera, aquella primera setmana de maig”.

Camí a Blanes

El 4 de maig de 1640, el terç napolità de Leonardo de Moles i la companyia de cavalleria de Josep d’Oms arribaren a Blanes, acompanyats pels frares caputxins i per grups de revoltats que volien evitar un altre saqueig de les tropes. Un cop arribats a Tordera els revoltats es van retirar, alguns es dirigiren a la vila d’Amer, que va demanar auxili davant els abusos que cometia el terç castellà de don Juan de Arce.

El virrei feia arribar el següent paper als diputats: «Los avisos que són vinguts dels excessos dels de Santa Coloma de Farnés y dels demés que a ells se són ajuntats y lo últim, de estar citiat lo mestre de camp Joan de Arce en Amer, obligan a sa excel·lència a partir ab lo Consell Criminal y enviar als doctors del Consell Civil a ajuntar la gent dels somatents per a anar ab ella a castigar estos delictes y, antes de partir ha volgut avisarho a vostres senyories perquè, en tot lo que puga, acuda com sempre ho ha fet al servey de la magestat y assistir a sa excel·lència.».

A Blanes, els frares caputxins i el rector de la vila aconsegueixen recuperar part del botí que els soldats s’havien endut de l’església de Riudarenes, abans que aquests embarquessin els objectes robats.

Arribada dels agents del bisbe per investigar (4 maig)

De seguida, la notícia del saqueig i l’incendi de l’església de Riudarenes va córrer per tot arreu. Els canonges de la catedral de Girona van iniciar un procés judicial contra els soldats per processar-los com a “sacrílegs incendiaris”. El 3 de maig va començar la investigació. El dia 4 de maig de 1640 el canonge i vicari general Francesc Pijoan va arribar a Riudarenes. L’església es trobava totalment calcinada, per terra prostrada. Pijoan va poder percebre, de primera mà, l’estat de desolació de l’edifici, en el terra hi havia “un palm de brutícia com és sendra, pedres que són caygudes, terra y altra brutícia”. “És estada vista y trobada la dita isglésia parrochial de Sant Martí del dit lloch de Ridarenas tota cremada, disolada, destruhida y arruhinada…”.

El vicari de Riudarenes va elaborar una llista de tots els objectes de plata i totes les robes que hi havia a l’església i la sagristia abans del saqueig. De mica en mica, van aconseguir que alguns soldats retornessin el que havien robat de l’església.

El 8 de maig, però, el bisbe de Girona, el vicari general, els canonges de la catedral i les persones eclesiàstiques més importants van estudiar el cas i van assabentar-se que també s’havien destruït les hòsties sagrades (el Cos de Crist). Així, les acusacions passaven del sacrilegi i profanació de l’església de Sant Martí a la crema de les sagrades hòsties.

Incendi de la vila de Santa Coloma de Farners.

El 10 de maig del 1640, arribaven a Girona els terços de: Leonardo de Moles, Jerónimo Tutavila i comte d’Aguilar, les companyies de cavalleria: d’Alvaro de Quiñones i de Josep d’Oms, el tinent de mestre de camp general Diego de Berrio i els membres de la reial audiència: el dr. Rafael Puig i el governador Ramon de Calders. Repartits entre Salt i Santa Eugènia esperarien els terços de Juan de Arce, de Felipe de Guevara i les companyies de cavalleria de Modenesos i Valons.

Quatre dies després, el 14 de maig del 1640, els soldats (uns 4500 homes i 1100 cavalls) sota el comandament de Juan de Arce sortien de Girona al matí per complir les ordres del virrei d’arrasar la vila de Santa Coloma de Farners. Els acompanyaven els membres de l’audiència reial: el Governador Ramon de Calders i el dr. Rafael Puig, encarregats de la recerca dels culpables de la crema de l’Agutzil i l’atac al terç d’en Moles.

Els terços arribaven a Sta. Coloma entre 4 i 5 de la tarda, pel camí hi va haver intents, per part dels revoltats, d’aturar el comboi, però els soldats els superaren sense gaires problemes. Troben el poble buit, excepte un home vell. Els soldats van saquejar totes les cases, fins i tot les dels clergues, que van marxar cap a Sant Pere Cercada amb les hòsties sagrades, perquè no es cremés el Cos de Crist. Els soldats també van saquejar l’església de Santa Coloma

El 15 de maig del 1640 es va procedir a l’ordre del rei Felip IV, del Consejo de Estado, el Consejo de Aragón i la Junta de Ejecución: “…Es necessario que se borre la memoria del lugar (de Santa Coloma de Farners), donde se han cometido excesos tan indignos en vasallos de V.Magd., y de los libros la provincia, de suerte que no haya memoria de él”. Com que no van poder trobar ningú a qui acusar de la mort d’en Montrodon, el capità Juan de Arce va fer enderrocar i cremar moltes cases:

• 31 cases de Santa Coloma de Farners, segons els soldats. O bé 57 segons els pagesos.

• 14 cases de Riudarenes (que no havien estat cremades abans)

Camí de Girona - fugida dels tercios cap a Girona

El 17 de maig del 1640, la ciutat de Girona havia tancat les portes als terços que havien assolat les viles de Sta. Coloma de Farners i Riudarenes. Al governador i el dr. Puig de la reial audiència se’ls informava que només romandrien dues portes obertes a Girona, custodiades per la guàrdia de la ciutat, s’acordava que s’hi afegirien dos destacaments dels homes de Juan de Arce per evitar l’entrada a la ciutat dels terços i desordres. Els terços passaven la nit repartits entre Salt i Santa Eugènia Durant la nit sonà una alarma d’un sentinella de la ciutat, que li va semblar veure soldats que s’acostaven amb foc a les portes, el toc d’alarma despertà a tots els Gironins, que agafaren les armes i tocaren les campanes a sometent, abans de l’alba la crida de socors de Girona ja havia arribat a l’Empordà.

Girona, al tancar les portes, no només es negava a l’allotjament dels soldats, també els deixava sense provisions. Als crits de socors de Girona anava arribant gent armada de tots els pobles i comarques del voltant de la ciutat. Els camins foren tallats, Salt, Santa Eugènia i Girona eren encerclades pels revoltats. El governador i altres membres de l’audiència reial es reunien dins la ciutat per trobar una sortida al conflicte, però ni les gestions del bisbe ni les dels jurats de Girona aconseguiren dissoldre els revoltats. El nombre de revoltats a la zona superava al dels terços, i n’arribaren més, la ciutat intentaria evitar l’entrada dels terços i la dels revoltats que volien entrar.

Dins la ciutat les classes baixes també s’afegien a la revolta, perseguiren als soldats que havien arribat abans que els terços, obligant-los a cercar refugi als convents. Al mínim moviment dels terços tornaven a sonar les campanes impedint qualsevol acostament d’aquests a la ciutat. El capità Juan de Arce va prendre la decisió de començar a marxar cap a Blanes a la matinada. En la retirada, van saquejar Vidreres i Maçanet de la Selva. Van arribar a Blanes el 18 de maig a les 6 h. de la tarda.

Després de la guerra, el 1653, la Pesta.

La Revolta dels Segadors va desembocar en una guerra entre el rei Felip IV i la Generalitat de Catalunya, que va cercar ajuda en el rei Lluís XIII de França. El pacte, segellat el 1641, comportava que CAtalunya passava a dependre del rei francès. La guerra entre el rei de Castella i el de França va durar fins el 1653. Aquest any Felip IV va acabar de controlar tot Catalunya.

Les malalties portades pels soldats i la salut fràgil de la població, després de 14 anys de guerra, va fer que s’estengués la pesta el 1653. El més freqüent i habitual, per la seva efectivitat, havien estat –hi ho continuaven essent–les rogatives a sant Sebastià, i també a sant Roc o sant Marçal, protectors de la pesta. Però qualsevol altra devoció podia ser vàlida per a una població si els deslliurava de la malaltia.