Més enllà de la pandèmia del Covid-19 i de l'estat d'alarma, es planteja ja el dia després: ¿Hi haurà crisi econòmica? Canviaran hàbits socials? I la cultura i l'esport?
Que passarà després del coronavirus? ... Aquesta és la pregunta que comença a circular enmig de les incerteses que està causant la pandèmia de Covid-19 i de l'estat d'alarma.
Malgrat les mesures que puguin adoptar els organismes internacionals i els governs, com el d'Espanya, per intentar pal·liar les conseqüències de la paràlisi econòmica, una de les qüestions que més ressonen és si entrarem o no en una crisi mundial a nivell econòmic.
A nivell social, la pandèmia ha augmentat l'ús de la tecnològica i de la relacions digitals, per exemple, amb el teletreball i les reunions per videotrucada.
A més, la cultura oberta a el públic, com els grans festivals de música o, simplement, les projeccions al cinema, estan patint un dur revés. A l'igual que les competicions esportives, amb la incògnita, per exemple, de la fi de les temporades en les Lligues professionals o la mateixa celebració dels Jocs Olímpics de Tòquio.
-Fins a quin punt la pandèmia del covid-19 farà canviar el món?
-Canviaran les relacions socials i personals?
- Viatjarem menys?
-Ens relacionarem menys físicament?
-Tindrem, en canvi, més consciència de comunitat, d’humanitat?
-Deixarà de tenir prioritat absoluta el paradigma econòmic?
-Canviarà el món laboral?
-S’implantarà de manera més generalitzada el teletreball?
-Es reduirà el comerç mundial?
-Creixeran encara més les desigualtats? O al contrari, ¿hi ha una oportunitat redistributiva?
-Passarà finalment a primer pla el respecte al medi ambient un cop constatada, dramàticament, la vigència de la fragilitat de la naturalesa humana?
-La ciència i la medicina guanyaran pes en la governança pública i en els pressupostos dels estats i les institucions transnacionals?
-La democràcia corre perill?
-Els autoritarismes i els populismes aprofitaran aquesta nova crisi per fer encara un pas més endavant?
-Què passarà amb Europa? ¿Sobreviurà la UE a aquesta crisi sanitària i econòmica?
-La Xina sortirà reforçada en la geopolítica mundial?
-Quina nova deriva prendran els EUA de Trump?
Aquestes i altres preguntes són les que avui dominen l’escena global, trastocada per la irrupció d’un virus que ha sotragat la convivència humana planetària. Un tipus de pandèmia que, tot i que els científics ja deien que podia venir, cap país ha demostrat estar del tot preparat per afrontar. Alguns, esclar, clarament gens.
Hi ha algunes respostes a aquests interrogants d’urgència enmig d’una crisi de dimensions i contorns desconeguts. No es pot dir que domini l’optimisme. Entre altres raons perquè amb el covid-19 plou sobre mullat. No en va, aquesta crisi tan sobtada i tan diferent s’afegeix al daltabaix econòmic global del 2008, que ha deixat un rastre de desigualtat encara visible, i arriba, també, després d’una dècada del procés polític català, que, en termes democràtics, també ha portat un clar deteriorament.
Realitat i desig
La majoria d’experts consultats basculen entre l’anàlisi del que ha passat i podria venir i el desig que la pandèmia porti a un canvi substancial, a un aprenentatge col·lectiu. Però els perills d’involució hi són: per al mateix règim democràtic, que veu com l’autoritarisme pot aprofitar el virus per inocular encara més anticossos a un ja debilitat sistema representatiu liberal. I el mateix es pot dir de la UE, que no sembla estar reaccionant amb valentia a aquesta crisi, que s’afegeix a l’econòmica, la dels refugiats i la del Brexit.
En termes econòmics, el mateix: l’aparent reforçament de les polítiques públiques davant el mercat no és clar que només es quedi en un gest d’urgència, en un miratge. El fet que avui la sanitat i la recerca públiques hagin agafat el lideratge en la resposta no els assegura cap preeminència futura. Des del sector privat, les grans corporacions comunicatives tenen la millor posició per aprofitar l’avinentesa. El combat per una millor redistribució de la riquesa no està ni molt menys assegurat.
La petició àmpliament compartida d’empoderar la ciència i l’educació en el seu conjunt per assegurar un futur i una governança basats en el coneixement és això: només una petició. Caldrà veure si esdevé una realitat, és a dir, si es transforma en pressupostos i en uns mecanismes d’intervenció reals en la vida pública. I caldrà veure, finalment, si el respecte a la natura es converteix, aquest cop sí, en una resposta decidida i contundent en la lluita contra el canvi climàtic i, per tant, i de manera indestriable, a favor també de la salut humana.
El covid-19 ens posa de nou davant una crisi global i multilateral.
"L'Estat està gestionant la crisi del coronavirus de manera sectària i irresponsable"
Aturar el contagi del coronavirus està posant a prova no només els sistemes sanitaris, sinó també la fortalesa i la solidesa de l'economia. Les caigudes dels mercats mostren la intranquil·litat dels inversors i això crea nerviosisme a molts ministeris d'Economia. Xavier Sala-i-Martín afirma que el govern espanyol no està prenent mesures prou valentes.
El nou marc econòmic i jurídic hauria de permetre les empreses garantir els llocs de treball i els treballadors quedar-se a casa sense por de perdre la feina.
En aquest sentit, s'haurien d'eliminar tots els impostos durant els pròxims dos mesos. Si això no es fa, la crisi econòmica provocada per la pandèmia del Covid-19 es podria allargar fins a 10 anys. L'Estat no ha actuat amb prou previsió:
"A la Xina, o fins i tot a Itàlia, els va agafar desprevinguts, però aquí ja estàvem avisats. Algun dia haurem de demanar explicacions, per exemple, a tots els que no volien cancel·lar el Mobile World Congress perquè va ser iniciativa privada, no de l'Estat."
Xavier Sala-i-Martín remarca la importància de prendre les decisions adequades quan toca: ``Ser valents en cas d'urgència i no deixar caure ningú. Estem en una economia de guerra i hi ha conceptes que ja no són aplicables´´
"La magnitud de les mesures no és la que hauria de ser. No podem discutir qui és vulnerable i qui no ho és. En aquests moments, tothom és vulnerable. Hi ha gent que ha passat a ser vulnerable, encara que el govern no ho consideri i que seran clau per superar la crisi."
Decidir qui té i qui no té accés als diners del govern no funcionarà. Tampoc la distribució de material perquè necessitem accions ja.
Què ha de fer l'Estat en una situació d'economia de guerra?
"Tots els llibres d'economia liberal tenen un capítol que diu quan ha d'intervenir l'Estat: en guerres, tsunamis, epidèmies... En aquestes situacions és important que intervingui l'Estat.
La prioritat haurien de ser els ciutadans, les empreses i construir les bases perquè l'economia es ressenti el mínim possible en la sortida d'aquesta crisi. Hi ha algunes mesures que el govern espanyol hauria de prendre amb urgència.
-Incentivar que la gent es quedi a casa
Durant el confinament de la població i els pics de contagi, seria molt útil subsidiar o posposar el pagament dels rebuts de la llum o el gas. Per facilitar que la gent es quedi a casa, l'executiu haurien d'incentivar els serveis a domicili de supermercats, restaurants i proveïdors.
-Rentar-se les mans
Abaratir la factura de l'aigua seria una mesura coherent si estem demanant als ciutadans que es rentin més sovint les mans i tinguin més cura de la neteja i la higiene.
-Ajudar les empreses de transport
Es podria establir una moratòria dels impostos per a les empreses de transport. En el cas de les mercaderies i, donat el seu pes per abastir la població, Sala-i-Martin és partidari d'una estimulació econòmica i fiscal del sector per part de l'Estat.
-Mantenir viva l'economia
Les conseqüències socials i econòmiques del coronavirus ja s'estan deixant sentir a Catalunya. Els ERTO s'han disparat i, segons les dades del Departament de Treball, el 19 de març afectaven més de 32.000 treballadors arreu del país. njectar diners perquè les empreses no perdin pistonada és clau per evitar una crisi de la magnitud de la crisi del 2008: "Si ara comencen a tancar empreses que funcionen per falta de liquiditat i perquè no poden pagar salaris o impostos, en la postcrisi ens vidrà un "tsunami". En lloc d'una crisi de sis mesos, serà de 10 anys, com la del 2008".
-Perdonar o posposar el pagament d'impostos
L'economista i professor de la Universitat nord-americana de Columbia proposa que, durant els pròxims dos mesos, se suspengui el pagament de tota mena de tributs.
-Mitigar la por de les famílies
Els treballadors no poden viure amb el pànic constant de perdre la feina.
L'exemple a seguir, és Dinamarca. Davant la situació d'emergència, sindicats, treballadors i empreses daneses s'han posat d´acord per pagar el 100% dels salaris. El 75% l'assumeix l'Estat i el 25% va a càrrec de l'empresa. A canvi, el treballador renuncia a uns dies de vacances i l'empresari es compromet a no acomiadar ningú.
¿El món serà diferent després de la crisi del coronavirus? És una pregunta que es repeteix aquests dies. Tenim pressa. L'angoixa creix a mesura que es va posant nom a les persones contagiades: ja no són fantasmes, tothom comença a tenir algú conegut, de lluny o de prop, afectat per la malaltia. Ja no és una amenaça que ens arriba per les pantalles, s’ha encarnat entre nosaltres. He pres consciència de la tensió en què vivim al sortir de casa al matí: m’ha alleujat veure gent amunt i avall, com un dia qualsevol, i els carrers plens de cotxes, en contrast amb les imatges de ciutats desertes i estadis buits amb què me n'havia anat a dormir. La idea de confinament s’associa a estances grises i depriments d’espera indefinida com era el purgatori cristià. ¿Una metàfora del món que ve?
¿El món serà diferent? L'única resposta ara mateix és que depèn de quant temps tardi a desaparèixer el coronavirus de les portades. Tots sabem que, quan deixa de ser notícia, el fet més greu desapareix ràpidament de les nostres consciències. Si fos fundada la idea –sobre la qual els científics tenen dubtes– que el coronavirus és estacional com les grips habituals, amb la pujada de les temperatures vindria una treva. I podríem confiar que l’hivern que ve ja hi hauria una vacuna en curs. Si fos així, si per Pasqua es passés pàgina, segurament que la sotragada econòmica quedaria en un ensurt i les actuals dinàmiques de poder s’imposarien, sense que les lliçons del coronavirus servissin de gaire. És més, podria ser perfectament –de fet la propaganda xinesa sembla que ja està en marxa– que guanyés reputació el despotisme asiàtic i l'autoritarisme cotitzés a l'alça. Premi a la capacitat d'implementar l'excepció.
I, tanmateix, la crisi del coronavirus ens ha recordat moltes coses sobre la condició humana que sovint preferim oblidar. La primera és evidentment la precarietat de l'espècie, la seva essencial contingència, que per més que “las ciencias adelantan que es una barbaridad”, encara estem exposats a abruptes agressions de la naturalesa –sovint motivades per negligències nostres– que ens deixen descol·locats. I no és dolent prendre consciència d'aquesta condició quan encara hi ha qui, des de la supèrbia de l'estupidesa, nega evidències com el canvi climàtic.
Ens confirma també el que la literatura, amb la seva visió distòpica del futur, fa temps que ens adverteix: que en l'horitzó no hi ha l'emancipació personal i col·lectiva sinó uns poders –reforçats per imponents pròtesis tecnològiques– que pretenen formatar-nos a conveniència. I ens ratifica en la vulnerabilitat de les persones a la por i en la rapidesa amb què es transforma en angoixa i en pànic, malgrat que les enquestes demostren una certa voluntat de resistència a les alarmes, amb ganes d'intentar seguir al màxim possible en la normalitat, encara que sigui al preu de buscar la tranquil·litat en absurdes teories conspiratives.
Tanmateix la corba de l'epidèmia mana. I arriba un moment en què els governs –fins i tot els que han estat més prudents, com l'alemany, l'espanyol i el català– se senten obligats a fer passos cap a les mesures d'excepció. I aquestes mesures porten inscrita la culpabilització de la ciutadania. ¿Som culpables de la contaminació dels altres? ¿Si miro de fer vida normal tinc un comportament irresponsable i insolidari? Entrem per aquesta via en una espiral realment perillosa, perquè no fa més que agreujar la inseguretat i l’angoixa i, per tant, no és la millor manera de rearmar-se per al dia després. La por perdona els excessos del poder. Quan tot s’hagi oblidat, el que hauria de ser imperatiu és treure'n lliçons elementals per a la governança del món. I em temo que el màxim que veurem és una certa recomposició de les relacions de forces i no forçosament en favor de la llibertat.