TOTA LA INFORMACIÓ D'AQUESTA PÀGINA L'HEM EXTRET DE LA PÀGINA SER HISTÓRICO DE ARNAU BERENGUER
És una malatia provocada pel paràsit Plasmodium que s’encomana per la picada del mosquit Anopheles femella. No es coneix exactament quan va aparèixer per primera vegada, però les últimes investigacions indiquen el 10.000 a.C aproximadament i apunten que podria haver-se traspassat als humans a través del goril·la, (de fet el mosquit és el portador, però no l’origen del paràsit) de manera que un mosquit piqués a un goril·la infectat i posteriorment a un humà.
Un 90% dels casos es registren al continent africà. En una persona no inmune els símptomes comencen entre 10 i 15 dies després de la picada, i els primers síntomes són febre, maldecap i calfreds. La OMS recomana protegir a les persones exposades a la malaltia mitjançant dos principals mètodes: les mosquiteres tractades amb insecticides i la fumigació d’interiors amb insecticides d’acció residual.
La malària és la primera causa de malalties debilitants, amb més de 210 milions de casos i 440.000 morts cada any, la majoria nens petits en zones d’Àfrica on es considera una malaltia endèmica, perquè cada any afecta les mateixes zones. El medicaments antipalúdics no garanteixen una total protecció contra la infecció. Actualment es considera una infecció endèmica, perquè tots els anys es concentra en zones d’Àfrica del Sud i el desert del Sahara, també en països del subcontinent asiàtic, i a Nova Guinea, República Dominicana i Haití.
La verola era una malaltia infecciosa provocada pel virus vaiola que es transmetia mitjançant els fluïts corporals i el contacte directe, i només afectava als humans. Ha sigut la pandèmia que més morts ha causat en la història de la humanitat, diverses investigacions apunten que la verola era una malaltia tan mortal que només el 70% de les persones infectades aconseguien sobreviure, es calcula que va causar més de 300 milions de morts. Es caracteritzava per febre alta, deshidratació i per deixar marques, pústules per tota la pell, arribant a desfigurar el rostre.
L’any 1978 va morir la última víctima de verola, Janet Parker, una fotògrafa mèdica que treballava al departament d’anatomia de la Facultat de Medecina de Birmingham. Es va sospitar que s’havia infectat a causa d’una mostra del laboratori de verola de la Universitat de Birmingham, on treballava.
L’any 1980 la OMS (Organització Mundial de la Salut) la va declarar erradicada gràcies a una campanya de vacunació a nivell global.
El xarampió és un virus (paramixovirus) que es transmet pel contacte directa o a través de l’aire. Els seus símptomes són, febre alta, malestar general i mal de cap. És la segona pandèmia més mortífera de la humanitat després de la verola, amb més de 200 milions de víctimes. La mort té lloc a causa de la inflamació pulmonar o de les meninges.
La vacuna de la triple viral (xarampió, rubèola i parotiditis), es va introduïr als anys 70, es tracta dels tres virus atenuats. Entre 2000 i 2017 es calcula que la vacuna de la triple viral ha salvat 21,1 milions de vides. A nivell mundial, els morts per xarrampió han devallat un 80%, passant de 545.000 l’any 2000 a 110.000 el 2017. L’any 1998 Andrew Wakelfield va publicar un article a The Lancet en el qual afirmava que 12 nens tenien transtorns de l’espectre autista i símptomes intestinals, després d’haver rebut la vacuna de la triple viral. Tot i que no hi hagués cap estudi de revisió que demostrés la relació entre l’autisme i la vacuna, el rumor es va escampar pels mitjans de comunicació, augmentant el nombre de persones que s’oposen a vacunar els seus fills i causant l’augment de brots de xarrampió arreu del món. El 2017 la Organització Mundial de la Salut (OMS) va estimar que el voltant de 110.000 persones van morir pel xarrampió, el 2018 casi nou milions de persones van contraure el xarrampió i el nombre de morts va augmentar a 142.000, una mitjana de 400 persones moren cada dia, principalment nens, l’any 2019 la OMS va alertar que els casos es multiplicarien per tres.
Deu el seu nom a que va tenir lloc durant el govern de l’emperador Justinià I. La plaga era originària de Xina i del Nord-Est de la Índia, es va escampar per Àfrica a través de les rutes comercials, va arribar a Etiopia i Egipte i l’any següent a Constantinoble, i afectant les zones de rutes comercials, el nord d’Alexandria, l’est de Palestina i el mediterrani.
van ser diversos factors els que van facilitar la propagació de la pesta. Es van registrar els canvis climàtics al sud d’Itàlia durant el període: neus i gelades a mitjans d’estiu, temperatures sota la mitjana, disminució del sol i guerres i tensions socials. El clima més fred va provocar males collites i escassetat d’aliments que van causar que les persones emigressin a altres regions, i a aquestes persones acompanyaven les rates infectades per les puces transmissores de la pesta; creant les condicions idònies perquè la malaltia s’escampés, causant una epidèmia que acabaria amb gairebé la meitat de població d’Europa, uns 50 milions de persones. La pandèmia va durar fins el 590 d.C, tot i que es donaren brots fins el segle VIII. Les investigacions a partir de l’ADN de cadàvers de la zona de l’època van descobrir que es tractava de la pesta bubònica.
Els malalts primer patien febre, i després inflors arreu del cos, deliris, insomnis o comes. El tractament de la malaltia es basava en remeis cassolans o en metges intentaven pal·liar-la amb mesures de quarentena o tractaments basats en els fluïts corporals “humors”. La majoria de gent no tenia accés als metges per tant recorrien a remeis cassolans com: banys d’aigua freda, polvores “beneïdes” per sants, amulets i anells màgics i medicaments, sobretot alcaloides. Quan els remeis cassolans no feien cap efecte, la gent es dirigia als hospitals. Justinià va ser una de les persones que va ser infectada, però tot i passar setmanes a vora de la mort, va aconseguir sobreviure.
Es calcula que a meitat del s.XIV la pesta negra va provocar 75 milions de morts a Europa, nord d’Àfrica i Àsia. També es calcula que Europa va perdre el voltant d’un 30% de població.
El brot va ser provocat per la bacteria Yersina Pestis que la transmetien les puces de les rates als humans. Es diu negra perquè es manifestava amb l’aparició de pústules de sang, és a dir, hemorràgies cutànies o “bubes” de color negre blauenc. Les temperatures gèlides, les males condicions higèniques, i el comerç entre Àsia i Europa, van afavorir la seva propagació. Els síntomes de la pesta negra eren: febre alta, emorràgies, molta sed, i les taques, entre altres. La mortalitat dels qui la patien era d’entre un 40 i un 90%. Els malalts eren apartats i els considerats sans fugien d’ells per por de ser infectats.
La gent creia que la malaltia era un càstig diví per haver realitzat algun pecat com la lúxuria, l’avarícia o la blasfèmia. Els metges de la pesta portaven un bastó de fusta per tocar als pacients a distància sense ser infectats, i utilizaven els següents mètodes per curar-los: ús d’aromes, ja que es creia que era l’aire contaminat el que portava la malaltia; tallar els bubons per provocar sagnies i treure el pus o aplica’ls-hi substàncies per eliminar el “verí” i posar sangoneres sobre el pacient infectat per renovar la sang. També es realitzaven banys en vinagre, i aquells que s’ho podien permetre bevien petites quantitats de metalls preciosos com or o plata. Així mateix, als metges de la pesta, se’ls hi permetia realitzar autopsies per tal de trobar una cura, cosa que acostumava a estar prohibida en època medieval.
Els jueus van ser culpats d’estendre la malatia enverinant els pous i es van produïr nombros progroms, que pràcticament van causar la seva expulsió o mort de tota la seva població d’Europa. A l’època també era força comú pensar que suposava l’inici de l’apocalipsi, a causa de les fams anteriors, i les guerres, a partir d’aquests fets van sorgir corrents de pensament com el mil·lenarisme que buscava la salvació eterna a la terra.
La pandèmia va acabar sent controlada, tot i que es donaren nous casos més localitzats, bàsicament a causa de la males condicions higèniques. Al segle XVII i XVIII, alguns dels doctors especialitzats en pesta els segles XVII i XVIII, portaven una màscara amb forats amb ulleres de vidre i un bec forma de bec d’aus amb substàncies aromàtiques i palla, ja que creien que la pesta es transmetia a causa de l’aire podrit.
El tifus està provocat pel gènere de bacteris Rickettia i es transmet a través de la picada amb els excrements dels polls, àcars, paparres. Al rascar la picada, els excrements s’estenen pel cos, fent que el bacteri penetri a la pell.
La primera descripció de la malaltia és de l’any 1489 a Granada, on es descriuen els símptomes de febre, taques vermelles a la pell i a sobre els braços, esquena i tòrax, dèficit d’atenció, progrés cap a l’estat de deliri, llagues gangrenoses i pudor a carn podrida. De fet, durant el setge de Granada, els cristians van perdre 17.000 homes a causa del tifus.
En els camps d’extermini nazis a causa de la falta de mesures higèniques, moltes persones també hi van perdre la vida per aquesta malaltia, entre elles l’escriptora Ana Frank.
Actualment, gràcies a les millores higèniques, el tifus ha quedat molt reduït a zones aïllades, amb poca població.
Es transmet a través del bacteri Vibrio choelare que es troba a l’aigua o als aliments, i provoca febres i dolor abdominal, la mort es produeix per la ràpida deshidratació provocada per les diarrees. Es contagia a través dels aliments.
El còlera ha provocat tres grans pandèmies al segle XIX, i al segle XX epidèmies extenses, provocant la mort total de més de 3 milions de persones. El bacteri va ser aïllat per primera vegada per Filippo Pacini l’any 1854. Actualment és una malaltia que afecta a les zones on la població és més pobre i no hi ha cap control sanitari dels aliments i l’aigua.
La grip espanyola va atacar als joves i adults que es trobaven bé de salut, així com també als animals, sobretot els gossos i gats. Els anàlisis han demostrat que es replicava fins a 50 vegades més ràpid que qualsevol virus actual en gran part a causa del desplaçament de tropes de la I Guerra Mundial, el que provocava una ràpida extensió i a més amb una alta mortalitat. S’anomena espanyola perquè el brot es va donar durant la I Guerra Mundial, i els països bel·ligerants la van amagar, però Espanya com que era neutral la premsa va poder parlar d’ella. El seu origen era la soca influenza virus A (virus de la grip a les aus i alguns mamífers), subtipus H1N1. La hipòtesi principal és que el virus es va gestar a causa de diversos fenòmens de recombinació genètica entre virus humans, porcins i aviars. Nous estudis senyalen que els primers casos es podrien haver produït al 1915. En el camp de batalla es calcula que la grip va provocar un 50% de les baixes i entre la població civil un 2,5%, percentatge molt alt si es té en compte que les anteriors grips provocaven un 0,1% de morts entre la població.
La seva xifra de morts varia segons les fonts i els autors entre 40 i 100 milions de persones, en només 11 mesos. Tot i anomenar-se espanyola, el principal focus de mortalitat va ser a Xina, on van morir 30 milions de persones, seguida d’Estats Units amb més de 500.000, i Espanya amb un 250.000. A l’estiu de 1920 es va parar de propagar, gràcies a la inmunitat adquirida per la població, i a l’aïllament dels malalts i evitar al contacte, fins que va acabar despareixent de forma natural.
Com els experts de l’època recomanaven llocs oberts on l’aire passés fàcilment, es van construir hospitals de campanya a l’aire lliure, fet que facilitava la propagació del virus. També s’utilitzaven mascaretes de tela i grassa que eren inútils perquè el virus traspassava fàcilment, però el seu ús calmava a la població. Es van recomanar remeis casolans com el consum de taronges, begudes alcohòliques com ron, conyac o caipirinha, menjar quatre dents d’all al dia, i beure o untar-se amb llimona ja que es creia que el PH àcid matava el virus. Es va produir un desavituallament de llimones, pel qual en alguns indrets es va arribar a regular el preu i el nombre de llimones a vendre per persona. Les empreses de begudes alcohòliques asseguraven la curació per a tenir més ventes.
La Tercera pandèmia de Pesta Bubònica va tenir lloc a la zona de la Manxúria amb Xina, part de Mongolia, i es va anar escampant arreu del planeta, provocant un total de més de 12 milions de víctimes mortals.
Es va aconseguir aturar més de 100 anys després, gràcies als antibiòtics i les millores higèniques a la zona. De moment és la última pandèmia de pesta, tot i que la malaltia encara existeix però a un nivell molt residual.
El primer cas de H2N2, va tenir lloc a Singapur el febrer de 1957, i a l’estiu havia arribat al continent americà. Es va poder aturar gràcies al ràpid desenvolupament d’una vacuna i als antibiòtics per combatre les infeccions secundàries.
La grip de Hong Kong s’anomena així, perquè va ser detecada per primera vegada a aquesta ciutat l’estiu de 1968, provablement va ser provocada per una variant de la grip asiàtica de 1957-58. La grip va arribar a Estats Units a través dels soldats que tornaven de Vietnam.
Gràcies al desenvolupament d’una vacuna, als antibiòtics i tractaments mèdics que ajudaven a combatre les infeccions secundàries provocades per la malaltia, i un pla de contingència de la OMS amb altres organismes internacionals, els morts van ser molt inferiors que els de la grip espanyola, en total es calcula que van morir entre 1 i 4 milions de persones.
El virus encara es troba en circulació però controlat, forma part d’una de les grips estacionals.
Hi ha hagut altres brots de grips provinents de Xina: La grip Aviar (1997), el Síndrome Respiratori Agut Saver -SRAS- (2003), ambdues es van poder controlar. I la Grip A -H1N1- (2009-2010), aquesta si que va convertir-se en pàndemia, i la veurem més avall.
El 1981 es van detallar els primers casos a Estats Units, i l’any 1983 el laboratori del professor Luc Montaigner va aconseguir aïllar el retrovirus, fins a la actualitat, ha provocat entre 25 i 39 milions de morts. El SIDA o VIH (Virus de la Inmonudeficiència Humana), provoca un debilitament del sistema inmunològic, causant que malalties o infeccions no mortíferes, puguin causar la mort.
El SIDA es transmet per contacte directe amb les mucoses o la sang, és molt comuna la infecció a través de les relacions sexuals sense utilitzar preservatius, també reutilitzant l’agulla d’alguna persona infectada (hi va haver-hi una augment dels casos a causa del creixement del consum d’heroïna als anys 80).
Gràcies als avenços científics, el SIDA es pot tractar amb una combinació de fàrmacs retrovirals a aquells països on la població pot accedir-hi, es pot contenir. Les persones amb SIDA que aconsegueixen el tractament poden fer la seva vida, sense que el virus es desenvolupi. A l’Àfrica Subsahariana però, on el tractament no arriba, tampoc l’ús de preservatius, continua provocant estralls, sent el principal focus de la malaltia.
De la mateixa manera que existeixen negacionistes de l’holocaust o gent que nega que la terra sigui rodona, també hi ha gent que nega l’existència del SIDA. Amb la diferència que negar una malaltia com el SIDA pot arribar a ser perillós i causar víctimes.
La organització principal que nega l’existència del SIDA, és l’anomenat Grup Perth, amb seu a Austràlia, consideren que no s’ha aconseguit trobar el virus i que els símptomes son provocats per canvis en el redox cel·lular a causa de la naturalesa oxidativa de les substàncies i exposicions comunes als grups de risc de SIDA, provocades per les condicions cel·lulars utilitzades en el “cultiu” i aïllament del VIH. La pressió d’aquest grup va causar que el president sud-africà Thabo Mbeki es negués a proporcionar un tractament eficaç contra el VIH, provocant segons un estudi de la Universitat de Harvard 365.000 morts prematures per sida a Sud-Àfrica. El juliol del 2000, més de 5.000 científics van firmar la “Declaració de Durban”, on negaven els arguments negacionistessobre el sida difonent les investigacions i descobriments sobre la malaltia amb un llenguatge accessible a tot el públic.
El brot de Grip A subtipus H1N1, va tenir lloc a l’estat de Veracruz a Mèxic, es tractava d’una zoonosis, ja que la seva soca procedia dels animals (aus i mamífers). Es va estendre per Estats Units on va ser identificada a Califòrnia a l’abril, Canadà i per gran part del planeta. Es tractava d’un virus amb gens de la grip única que no havien sigut identificats anteriorment en animals ni en persones.
La transmissió és interpersonal, a través de les gotes de saliva que els infectats desprenen al tossir, parlar o esternudar.
Va afectar a un 12% de la població entre 2009-2010, segons les dades més pessimistes van perdre la vida 500.000 persones. Gràcies a la rapidesa del descobriment de la vacuna, el 12 de juny de 2009 (3 mesos desde l’inici del primer brot) el grup Novartis va anunciar l’antídot, en part finançat per diversos governs .
Els seus símptomes inicials son: febre, tos, dificultat respiratòria, dolor als músculs i cansament, que pot empitjorar cap a una pneumònia, insuficiència respiratòria i disfunció multiorgànica i finalment la mort. Les persones amb més risc de mort son les d’edat avançada i/o malalties preexistents. El virus es passa entre humans a través de les partícules de la tos i els esternuts.
L’origen del virus es creu que és animal, ja que es va transmetre a finals de desembre del 2019, al mercat de Whuhan (Xina), on s’hi venen animals vius.
A hores d'ara, el 16 de maig de 2020, el nombre d' infectats a tot el món ja supera els 4.500.000 i el nombre de morts supera els 307.108, una xifra considerable, però no tant gran com les que s'han vist en altres pandèmies.