Laura Ponts

L’entrevista amb Laura Ponts és una de les que guardem amb més estima. La vam fer el febrer del 2019, quan ella ja era una gran referent al món de la cuina i nosaltres érem un projecte molt petit que tot just començava a fer les seves primeres passes. Que ens concedís una entrevista en aquell moment va ser molt especial; va ser una validació inesperada de tot el que estàvem fent i una empenta per continuar.

Amb la seva creativitat i el seu amor per la gastronomia, la Laura ens va regalar una conversa inspiradora, plena d’idees sobre com el món digital pot donar visibilitat al bon menjar i la cuina autèntica. Estic segur que, com a nosaltres, també us fascinarà descobrir la seva visió única.

Qui és la @LauraPonts?

Una persona amb un mòbil i un compte d’Instagram que disfruta molt fent fotografies de menjar. Tinc un estil molt definit, fa molts anys que hi estic posada i això m’ha portat molts seguidors. Però la veritat és que em considero una persona molt normal. Treballo a la cansaladeria de la meva família i tinc molt clar que no sóc una estrella de cine per tenir un compte important a Instagram. Estic contenta i molt orgullosa del que he aconseguit, perquè al final hi ha molta feina al darrere i penses “t’ho has guanyat”. Però tinc clar que s’ha de tocar de peus a terra i que això és una moda que un dia passarà.

Com definiries el teu estil de fotografia?

Acostumo a fer bodegons molt carregats, amb molt de color i on predomina l’ordre pràcticament per sobre de tot. Són fotografies que tot i semblar senzilles perquè estan tirades amb el mòbil, volen molta constància i molta dedicació. Intento ser molt natural, el que fa que molta gent es pensi que he fet la captura amb quatre coses que he comprat al supermercat. Però la veritat és que darrere cada imatge hi ha una gran inversió en temps i materials que no us podeu ni arribar a imaginar…

Creus que l’encant i l’èxit de perfils com el teu va lligat al fet que fotografiar menjar és una cosa que tots pensem que podem fer?

Suposo que sí. Però res més lluny de la veritat. A vegades me’n faig creus de mi mateixa quan em veig travessant Barcelona per aconseguir uns determinats tomàquets per poder fer una fotografia. O les hores que m’estic preparant l’escena i canviant les coses de lloc per trobar la llum perfecta en cada imatge. El problema que tinc ara, potser, és que com que ja ho he fet tot i tinc un estil tan i tan definit, em costa molt poder plantejar coses noves i originals en les meves imatges.

D’on creus que surt aquesta necessitat que ens ha sortit a tots de fotografiar els plats que ens serveixen en un restaurant?

Suposo que és una qüestió de moda. Per molta gent la fotografia és el testimoni que has visitat cert local o has tastat cert plat. I això no és dolent en si perquè si la publicació té una interacció, vol dir que hi ha un lector o un espectador que realment està interessat en la informació que conté aquella imatge. Però sí que és veritat que també ens porta moltes coses que hem de controlar i sobre les que cal ser crítics. Perquè sovint, quan un està pendent del mòbil, no gaudeix al cent per cent del moment en què es troba, ni tampoc de la companyia o la presència de les persones importants que tenim assegudes al costat…

Dins aquesta definició entre moda i menjar, podríem dir que el mòbil és la gran diferència entre un foodie i un gourmet?

Completament. Un foodie es mou per l’estètica, pot penjar una foto d’un còctel al seu perfil perquè era completament fotogènic i després resulta que no es podia ni beure. O visitar un restaurant només per la presentació de les seves taules o la seva llum natural. En canvi, el gourmet és algú que sap realment de gastronomia, que sovint no fa ni una sola fotografia als plats que tasta però que després et deixa amb la boca oberta quan es posa a parlar d’ells.

Per acabar, a Maresme Gourmet una de les nostres metes és situar la comarca com a destinació gourmet. Què creus que ha de fer un territori per esdevenir un destí gastronòmic?

He tingut la sort de poder viatjar bastant els darrers anys, i la veritat és que quan un marxa se n’adona que estem molt i molt bé a casa. Vaig estar a Cuba fa poc i en un sopar pràcticament em van saltar les llàgrimes del desastre que va ser. El que vull dir és que sovint ens fixem en la gastronomia d’altres llocs del món i no ens fixem en el potencial gastronòmic que tenim. De fet, pràcticament tots els països de l’Arc Mediterrani són destins gastronòmics en si mateixos. Tenim molt bon producte i una varietat d’estils de cuina i propostes gastronòmiques que no es pot pagar amb diners. Així que per ser un destí gastronòmic suposo que el primer pas és aprendre a valorar-nos a nosaltres mateixos.