Per començar, el que més em va cridar l'atenció de la lectura quan ho llegia, abans del debat, és el que es comentava en el pròleg sobre els adults i la infància: l'acostament que els adults fem a la infància és d'ells cap a nosaltres, els precipitem a créixer. L'autora expressa preocupació davant la imatge d'alguns nins que duen vides similars a la d'executius adults: amb agendes ocupades i plenes d'activitats extraescolars. També record quedar sobresaltada quan vaig llegir una de les causes de les faltes de respecte segons l'autora, explicava que una falta de respecte cap a l'educador es genera quan el nin no sent atracció pel que aprèn, si no li crida l'atenció o l'avorreix perd el respecte cap a l'objecte d'estudi i, conseqüentment, cap a l'intermediari que li fa la proposta educativa. Sabia que és important educar generant sorpresa, interès i gust, però mai ho hagués relacionat amb les faltes de respecte.
El que també m'agradaria és comentar com he evolucionat conceptualment entorn de què vol dir Educar en el asombro. Després del debat, he entès que Educar en el asombro actualment és molt difícil per la voràgine digital, les tecnologies en si no són dolentes, però els seus perills són varis. Com quan substituïm com coneixen el món (es coneix abans un conill per uns dibuixos animats que un real) o que la concentració, la curiositat i l'interès es retiren perquè els nins han d'estar motivats, els adults ens encarreguem que no tenguin moments de silenci, substituïm aquests moments per estímuls grans i anul·lem la seva naturalesa, és a dir els sobreestimulem. Aquesta sobreestimulació que els adults generem, és la mateixa de la qual després ens queixem a l'hora de dormir quan hem de cercar estratègies per resoldre l'insomni. Relacionat amb la sobreestimulació, també és important la qüestió que es va platejar en el debat sobre el temps d'atenció i la seva disminució en els infants en les darreres dècades, havia disminuït per genètica o per la sobreestimulació a la qual estan exposats actualment els nins i nines? La nostra conclusió, tot i ser un debat no conclòs pels experts, és que han augmentat els casos d'infants amb TDAH i ansietat en els darrers anys per aquestes imposicions en contra de la naturalesa dels infants, els nins es motiven i s'entretenen tots sols per la seva motivació interna i la seva estimulació primerenca natural. Els infants se sorprèn pel fet de contrastar que una cosa és, mentre podria no ser; no necessiten un entorn virtual, artificial i asèptic que substitueixi el descobriment de la realitat, del quotidià.
A més, com a futura docent el llibre m'ha regalat estratègies que m'agradaria incorporar a la meva futura tasca docent. Primer de tot, les noves tecnologies no tenen un sentit per a mi dins l'aula perquè els infants ja estan suficient exposats a elles. En l'Educació Infantil 0 a 3 anys estic a favor del no ús de pantalles, i de 0 a 6 anys em decant per evitar-les al màxim. També m'agradaria incloure què fer davant les preguntes dels infants, sempre s'ha de contestar amb la veritat (adaptada a la seva edat) tot i que hi ha preguntes que es poden contestar amb un "i tu què penses?" o "tu què creus?" perquè assegurem el misteri i generem interès pel que aprenen; però el que és imprescindible és que sempre s'ha de donar cabuda a la pregunta dins l'aula, ha de ser un espai on els nins no se sentin jutjats ni tenguin por per demanar perquè quan no demanen deixen d’aprendre. Una altra estratègia que m'emport és la importància de marcar límits, per la seva seguretat, perquè tenguin un marge on córrer i sentir-se còmodes i perquè la societat està marcada per límits i han de començar a practicar-ho; el rol del docent és de facilitadors, de posar la realitat a l'abast dels infants perquè la descobreixin i marcar límits és part de la pràctica. I finalment, m'enduc l'educació en sensibilitat, entendre que la Bellesa és veritat, és duradora en el temps, és un coneixement sensible-intel·lectual del bé i de la veritat, és el que respecti la veritat de la seva naturalesa. Per tant, fer didàctiques respectant aquestes pautes per a mi és important per acostar-los a la realitat de la qual els hem allunyat amb la virtualitat, perquè consider que és el primer pas per Educar en el asombro.
Un dels aspectes que més m'han cridat l'atenció, després de dur a terme l'exposició de Vandana Shiva i l'ecofeminisme, és que per a mi és important que hi hagi un moviment que reconegui que les qualitats que s'atribueixen a la feminitat, com la proximitat cap a la vida, la cura i la dependència d'unes persones d'unes altres i de la naturalesa, són vistes com a actituds positives per a superar la crisi ambiental. Perquè per a mi aquestes qualitats són molt positives i des del masclisme se les classifica de dèbils o febles. A més, aquestes qualitats, són les pròpies del rol de l'educador des del model espontaneïsta: "oferir seguretat, protecció, felicitat i comoditat" (Equip de Professors de Models Educatius en la Primera Infància, 2021). Per altra banda, el model interaccionista destaca, segons l'Equip de Professors de Models Educatius en la Primera Infància (2021) pel treball en equip; multidisciplinar. Per tant, l'ecofeminisme, des del meu punt de vista és un moviment que destaca per la voluntat de sanar el planeta i la manera en la qual vol fer-ho és la millor per dur dins les aules, dins la criança i dins l'educació infantil.
Com diu Coral Herrera, doctora en humanitats i comunicació, escriptora i investigadora sobre les relacions humanes des d'una perspectiva de gènere, urgeix omplir el món d'escoles ecofeministes per a nins i nines. Ja que l'educació tradicional està trigant tant a incorporar la perspectiva de gènere i es resisteix a incorporar a les dones als llibres de text, cal crear espais alternatius feministes, lliures d'assetjament escolar, de discriminació i de violència. Espais educatius en els quals ensenyin drets humans, en els quals s'ensenyi a valorar la diversitat, i a interioritzar la cultura del bon tracte, l'empatia, la solidaritat, l'amor del be cap als i les humanes, els animals i la naturalesa.