Una carta per a mi.

Bon dia,

Som na Paula Sitges Garau, però Paula Sitges Garau de 20 anys.

Fa vuit mesos que vaig començar a estudiar Educació Infantil. Esper que encara estudiïs perquè ara com ara l'interès que tenc sobre els nins, com senten, com es desenvolupen, com creixen, quines són les deficiències de la societat de cara a com tractar-los… és inacabable. No t'escriuré una carta formal, ja que crec que ens coneixem prou, o no, però confiança sí que en tocam tenir.

M'intentaré presentar de la millor forma possible, perquè puguis situar-te cronològicament en mi mateixa, en nosaltres. Hi ha moltes coses sobre mi que encara no sé, supòs que tu tampoc ens coneixes al 100%, però ens definiria com la jove que amb 17 anys va perdre a la seva mare d'una malaltia que va arribar un dia 5 de gener i se la va emportar un dia 9. Em definesc d'aquesta manera perquè em va marcar, va significar un abans i un després: vaig començar a ferir a la gent que m'envoltava amb atacs gratuïts, amb discussions absurdes i amb molts "perdó, no tornarà a ocórrer" falsos, fins a la covid-19. El virus que va arribar i es va emportar a molta gent, i mentre estava tancada a casa tenia temps de parar, de pensar i per una vegada en dos anys, vaig pensar en com se sentia la meva família, la meva millor amiga o la meva parella després d'estar aguantant un ésser que només els recorda les coses que li fan malament (que no significa que estiguin malament, només que a mi no em satisfan) i que el perdó ja no servia, ja li havia llevat valor i l'única cosa que em quedava era ser, d'una vegada per sempre, una persona de la qual em sentís orgullosa.

No va bastar la covid-19, també va ajudar una discussió absurda que gairebé acaba amb la meva millor amistat i una altra discussió ximple que gairebé acaba amb la meva relació, amb el nin que va ser al meu costat durant els pitjors anys de la meva vida, sense jutjar i sempre fent el camí més suportable. Vaig començar a pensar que ells em feien la vida fàcil i que jo només les hi complicava. I després de decidir que el meu jo negre no controlaria la meva vida, crec que ara soc una persona pacient, empàtica, que sempre hi és pels altres, molt amiga dels seus amics, optimista, afectuosa, amb ganes de fer les coses bé, atenta, autocrítica i crítica amb el seu entorn, amb molts defectes que intent canviar, però que no nomenaré perquè un d'aquests molts és recordar-me més el que no faig bé que el que sí. Crec que això encara no ho has oblidat. Crec que escriure aquesta carta és important per als nostres jo d'ara, plasmar l'eufòria, les ganes de menjar-nos el món, l'emoció, la il·lusió… però crec que també és per al nostre jo futur, per a tu, per a la persona que viu en el món laboral, perquè tinguis alguna cosa al fet que apegar-se quan et sentis frustrada, quan et faltin ànims o per si un dia necessitis un per què vas triar aquesta magnífica professió i aquí va:

El més important per a aquesta carta, per a tu, per a nosaltres: m'agraden els nins, m'agrada passar temps amb ells, m'agrada escoltar la seva visió del món i els adults ho feim molt poc, crec que necessiten a algú que ho faci, molt, moltíssim, i vull ser aquesta persona. M'agrada aprendre d'ells, jugar amb ells i reflexionar sobre ells. Crec que el món té una visió molt adulta, que constantment els humiliem amb frases com "comporta't", "ets un maleducat", "perquè ho dic jo", "és una ximpleria"

I vull que ho recordis avui, per si et fa falta demà.

Quant als meus referents, tothom em recorda que som molt semblants a la meva mare, com dues gotes d'aigua, tant físicament com en el personal. Això no significa que a ella l'apassionaven els nins o que el seu somni frustrat era ser mestra, tot el contrari, ella va treballar del que li va agradar i volia aquesta sort per a nosaltres.

D'altra banda, papà… d'ell sí que he heretat aquesta afinitat amb els nins. Sempre ha estat ell qui ens acompanyava a les activitats extraescolars o ens ajudava a estudiar, i supòs és en el poc que ens assemblem, però aquest poc és especial.

Finalment Martineta, quan va néixer va ser una bufada d'aire fresc. Des de petita volia ser mestra, però amb les hormones me'n vaig oblidar fins que va arribar. Amb ella tot és molt fàcil, ja que et recorda el perquè vols dedicar la teva vida a estar amb nines. Però les ganes de ser mestra van començar amb Tomeu, el meu germanet, perquè quan va néixer jo era el seu guardià i ell sempre m'imitava (però només ens emportem 3 anys) i la meva fillola ha estat un record del perquè soc aquí ara. En conclusió, el meu cor s'assembla al de la meva mare, la meva passió la vaig heretar del meu pare i em vaig adonar gràcies al naixement del meu germà, encara que me'ls van haver de recordar un parell d'anys després amb el naixement de la meva fillola. Per a mi un nin és una persona, amb tots els seus drets, que està en un procés de potenciar els seus somnis, inquietuds, pensaments, sentiments. No és un projecte de persona, és una persona amb projectes i així ha de ser tractada. I esper que tu, amb tots els teus coneixements i les teves vivències, ens hagis perfeccionat, però que no t'hagis oblidat de l'essència.

Quant als meus models educatius a seguir… He de confessar que estic una mica verda, supòs que tu ja tens més d'un clar i t'has d'estar rient del teu mini jo.

PD: És una carta per si alguna vegada estàs baixa d'ànims, dubtes d'haver triat bé la teva professió, estàs frustrada, no veus canvis en el sistema educatiu cap a bé o vols recordar-te a tu jove començant la carrera de la seva vida, plena d'il·lusió i ganes de menjar-se el món. Estima't bé,

El teu jo de 20 anys.

Petons i abraçades.

Un poc més de na Paula.

Perquè em conegueu millor també cal esmentar les meves aficions:

M'agrada molt nedar, ja no practic natació, però ho he fet durant molts d'anys, ara ned per gust quan ho necessit. També som molt aficionada a l'esport, practic voleibol des de fa nou anys. Quan era Infantil de segon any vaig anar amb la selecció balear al campionat d'Espanya i vàrem fer campiones, quan era cadet de segon any també hi vaig anar i també vàrem quedar campiones. Amb el meu club hem anat cada any al campionat d'Espanya per clubs, tant de vòlei pista com de vòlei platja, amb el de pista mai hem fet pòdium, però a platja hem fet campiones d'Espanya i terceres d'Espanya.

L'any passat el club va pujar de categoria i ara jugam a Nacional, enguany no hem quedat gaire endavant, però ens hem mantingut en aquesta nova lliga que era el que més volíem.

Per una altra banda, a més de l'esport m'agrada molt gaudir del meu temps lliure amb les meves amigues i els meus amics. També m'agrada passar temps amb els nins petits, i per això estic amb els meus cosins petits, na Martina i n'Ignasi, sempre que puc. A més, faig d'entrenadora de les infantils del meu club i som monitora de temps lliure, abans era monitora a l'esplai del meu poble, però ara ja no tenc temps per anar-hi, però m'agradava molt.