CADIRES
de Mont Plans i Oriol Genís
Embedded Files
La Mont Plans, després de molts anys fastiguejada per l’estigma d’haver format part de La Cubana durant una dècada, té ganes de fer una obra “profunda” per reflexionar sobre la vellesa i el pas del temps. De fet, el que li agradaria és representar Les cadires de Ionesco, una obra “de teatre de l’absurd” molt maca però una mica enrevessada. Es tracta d’una obra on dos vells preparen una sala buida plena de cadires per uns convidats que potser ja no vindran mai.
Quan era jove, la Mont havia tingut una gran amistat amb l’Oriol Genís, probablement l’actor que més personatges ha representat mai al Teatre Nacional de Catalunya, una eminència del teatre “contemporani” actual.
Malgrat la seva trajectòria en el món de l’escena “alternativa”, l’Oriol va començar fent sarsueles i teatre infantil, i de tant en tant es pregunta si no hauria estat més feliç s’hi hagués pogut dedicar a fer teatre popular sense aspiracions artístiques ni intel·lectuals. Va arribar a treballar amb el Paco Morán, i va estar a punt de treballar amb la Cubana, però la cosa no va acabar de tirar endavant i al final només li van obrir els braços els directors més moderns i, per què no dir-ho, una mica estrambòtics.
Per poder fer Les cadires, a la Mont li va semblar que una persona com l’Oriol Genís li obriria les portes d’uns quants teatres públics o subvencionats, però la realitat va ser que durant gairebé tres anys tots dos actors van recórrer els diferents despatxos de programadors, sense cap èxit. Al final, van aconseguir convèncer l’empresària del grup de teatres comercials més importants de la ciutat perquè els deixés ocupar el prosceni d’un dels seus teatres durant una hora alguns caps de setmana a la tarda, abans que comencés el musical d’èxit de la temporada. Sense pràcticament cap focus, i contractant un parell d’acomodadors que alhora fan de tècnics de la funció per fer els quatre canvis de llum que hi ha en tot l’espectacle.
La Mont i l’Oriol estan tan feliços d’haver pogut fer arribar el seu projecte a un escenari, que es van oblidar d’assajar-lo fins una setmana abans de l’estrena. Però com que al teatre d’avui en dia està de moda que no passi res a l’escenari, han contractat un director “modern” perquè els ajudi a dissimular que no han tingut temps de preparar el seu espectacle, l'Albert Arribas. No comptaven, però, que el director es passaria aquella setmana d’assajos enganxat al mòbil buscant idees impossibles de fer sense un pressupost extraordinari, així que la Mont i l’Oriol van decidir que mentre no se’ls acudís què fer a l’escenari, per no quedar malament amb els espectadors que ja havien comprat la seva entrada els explicaran la situació i, si cal, ho amaniran amb alguna anècdota dels seus anys de glòria i els cantaran alguna cançó per passar l’estona. Potser així evitaran que per culpa d’algun espectador malcarat l’empresària els expulsi de l’únic teatre on havien aconseguit treballar, mentre intenten pensar com fer-s’ho per poder-hi representar, per fi, Les cadires malgrat les males idees del director i la mala memòria que comencen a tenir tots dos a l’hora de memoritzar algun paper.
Page updated
Google Sites
Report abuse