paraules de l’autor
El dolor de la ficció genera reflexió
En teatre el dolor es construeix en el públic perquè no hi ha cap altre lloc on posar-lo. Quan a la televisió veus a aquelles dones amb els seus nens morts als seus braços dius: “És terrible!” i canvies de canal tot i que aquell dolor era de veritat. És com si un mateix es descarrega dient: “Que terrible tot el que passa al món!” i llestos, ja està. Ja he cobert la meva quota de comunió amb la humanitat. No faig res. He sofert i he compartit amb aquella gent que viuen a milers de quilometres de distància. Apago la televisió o poso un altre programa. És una forma de descàrrega.
Però en teatre no hi ha la possibilitat d’escapar d’aquell dolor. Tota l’estructura del teatre t’està dient que és una ficció, que has pagat una entrada, que saps que el que es mostra no passa de veritat. Però la capacitat dels actors fa que et connectis amb aquella ficció i quan acaba l’obra i et diuen: “Fixeu-vos que nosaltres som actors i estem actuant”, llavors el dolor resta en el públic en forma de reflexió. És en el teatre on hi ha la possibilitat de trobar-te amb aquell dolor i repensar-lo.