Ara fa més de mil anys, el vescomte Guitard vivia al Castell de Barberà. Era un governant piadós i estimat pel poble. Tot el contrari que el seu fill, Adalbert, un home mesquí, envejós i cruel.

Des de feia temps, Adalbert desitjava malaltissament la mort del seu pare per heretar terres, diners… i poder. Per aconseguir-ho, va pactar amb una de les bruixes més poderoses de la contrada: Eulàlia Perallarga, que vivia amb la seva filla en una cova ea la muntanya. La jove, a més de ser aprenenta, curiosament compartia el mateix nom que la seva mare.

La bruixa va preparar una pòcima mortal, reforçada amb obscurs encanteris. I així fou com el vescomte Guitard va morir l’any 1005, després de dies de patiment. En el testament, però, havia deixat la major part de les terres i els diners a l’Església. En adonar-se’n, Adalbert va esclatar de ràbia. I un cop nomenat successor, va començar a escanyar el poble amb impostos desmesurats.

La bruixa, en veure la veritable naturalesa del vescomte hereu, s’esgarrifà i, temerosa de no rebre mai el seu pagament, li exigí un jurament de sang. Adalbert no va tenir més remei que acceptar.

Els anys passaven, i la crueltat d’Adalbert creixia. Quan la bruixa li reclamà el deute, ell la féu empresonar a la garjola més profunda del castell. Després decidí desfer-se’n per sempre: preparà una foguera a l’era d’una masia llunyana, per cremar-la sense deixar rastre.

Al tocar la mitjanit, els vilatans, que vivien escampats per masies, van córrer la veu. Molts s’hi aproparen per acomiadar-se de l’Eulàlia, ja que gairebé tothom l’havia consultada alguna vegada per remeis i ungüents.

Però Adalbert, cruel fins a l’extrem, abans de llençar-la a les flames, va ordenar que li tallessin la llengua, li cegessin els ulls amb ferro roent i li trenquessin tots els dits, convençut que així impediria qualsevol malefici.

El que ignorava és que Eulàlia no era una bruixa qualsevol. Ella havia obtingut el seu poder en casar-se amb el mateix Llucifer.

Quan les flames començaren a devorar-la, el dimoni en persona aparegué. Xiuxiuejant-li a cau d’orella, li revelà l’encanteri més temut: la invocació de la Porta de l’Infern.

Amb l’últim alè, posseïda per la veu de Satanàs, Eulàlia maleí Adalbert i començà la invocació. El fum de la foguera es transformà en una gegantina porta tenebrosa, plena de rostres demoníacs i forques com panys, envoltada de llamps i trons.

Horroritzat, Adalbert agafà una llança i li travessà el cor just abans que pronunciés l’última paraula. La bruixa llançà un crit esfereïdor i morí. En aquell instant, un llamp cegador i un tro terrible desintegraren Adalbert fins a reduir-lo a cendra. La Porta es va esvair.

Els vilatans, espantats, recolliren les restes i les llençaren al riu per fer desaparèixer qualsevol prova.

Però ningú no recordà que hi havia una nena. Entre llàgrimes, a trenc d’alba, la filla de la bruixa fugí amb un grapat de cendres i la punta de la llança amb el cor socarrimat de la seva mare, que amagà dins d’un gerro. Aquella nena, també s'anomenava Eulàlia, guardà l’objecte damunt la seva llar de foc. Cada vegada que encenia una flama, el cor brillava.

I diu la llegenda…
Que la Porta de l’Infern mai no va desaparèixer del tot. Resta invisible als ulls dels mortals, però no per als esperits ni pels descendents de la bruixa. I que, quan arribi la nit de tardor assenyalada, si prou ànimes s’apleguen i s’alça la invocació, la porta tornarà a obrir-se.

I aleshores… el mateix Llucifer rebrà amb una orgia de foc i plaer tots aquells que vulguin honorar la memòria de la bruixa Eulàlia Perallarga.

Adaptació del conte escrit per Jordi Renom