Context històric i cultural

El segle XIX s’inicia amb les conseqüències de la Revolució Francesa del 1789 - precedida de l’Americana i la subsegüent independència dels EUA (1778)- i que va tenir continuïtat, després del període Napoleònic que estén arreu d’Europa aquests ideals, en les revolucions burgeses del del 1820 i 1830 i la Revolució obrera del 1848.

Aquest ambient va contribuir a la fi de l'Antic Règim i al sorgiment a Europa i les colònies americanes del nacionalisme (és l'època de la creació del concepte d'estat-nació), que es materialitza en la creació d'estats com Itàlia, Grècia i els EUA.

> Veure comentari de la Llibertat guiant el poble.

També n’és important la revolució industrial, el procés pel qual es substitueix l’energia basada en la força humana o animal pel funcionament de la maquinària, pel vapor i posteriorment l’electricitat. S’inicia al Regne Unit al s. XVIII en relació a la revolució agrícola que comportà l’augment de la productivitat i la disminució de la mà d’obra alhora que s’impulsava el comerç de l'excedent i es possibilitava l’alimentació d’una població creixent. Va provocar un canvi profund:

• Socialment sorgeix el proletariat -antics camperols que marxen a viure a la ciutat per treballar a la fàbrica per sous miserables- i la burgesia es converteix en la nova classe social dominant (en contraposició a la noblesa) per tenir el control dels mitjans de producció, les fàbriques. Paral·lelament, apareix el moviment obrer per lluitar contra els abusos del nou sistema (jornades laborals llarguíssimes per sous baixíssims que amb prou feines garanteixen la subsistència, feines precàries i perilloses, sobretot per la canalla, desigualtat salarial entre sexes…).

• Políticament, sorgeixen el liberalisme, de la mà d’autors com Adam Smith, que defensa l'existència d’un estat fort amb una funció tutelar, la divisió del treball per garantir la productivitat, tot i que el mercat s'autorregula per la llei de l'oferta i la demanda i la competència entre empreses (abaratiment de preus).

També sorgeix el socialisme (utòpic):

• Marxisme, fundat per Karl Marx i friedrich Engels, que defensaven que en el sistema econòmic capitalista la propietat és patrimoni de la burgesia, la qual obté els seus privilegis del superàvit produït per l'explotació dels obrers, la majoria de la població que només disposa de la força de treball per subsistir i la ven a canvi d'un salari mísere. El marxisme interpreta la història com una lluita de classes (privilegiats Vs oprimits) que ha existit sempre i que només pot acabar amb la revolució del proletariat i la implantació de la "dictadura del proletariat", el pas previ a la formació d'una societat igualitària sense classes ni estat.

• Anarquisme: refusa tota forma d'estat per ser-ne l'orígen de la desigualtati la injustícia social. Mikhail Bakunin defensava la lliure adhesió dels individus per consolidar una societat basada en el repartiment equitatiu de la riquesa.

• Econòmicament es passa d’una economia agrària i de subsistència (els camperols treballen la terras per viure i es troben sodmesos a les ingerències climàtiques) a una de mercat basada en el consum dels béns produïts a les fàbriques.

Per al desenvolupament de l’art Neoclàssic és important el descobriment de Pompeia i Herculà, dos jaciments romans perfectament conservats per haver estat sepultats per les cendres del Vesuvi després d’entrar en erupció l’any 68 dC. Aquestes troballes es van donar a conèixer ràpidament per per la pràctica del Grand Toru, un viatge a l’estranger que realitzaven els joves de classes benestants des del s. XVII però que es popularitza arran de la revolució dels transports, que permet estendre els viatges per plaer per primera vegada.

La il·lustració

Immanuel Kant (1724-1804), pare de la filosofia moderna defineix la il·lustració el 1784 com "el progrés del coneixement, l'emancipació definitiva de la consciència de l'home d'un estat d'ignorància i equivocació" tot articulant el concepte de raó pràctica. Els filòsofs del moment no són ni racionalistes extrems (Descartes, Leibniz...) ni místics com a l'època del Barroc. Eren, doncs, del parer que l'experimentació era bàsica per assolir el coneixement veritable:

• Montesquieu: l'Esperit de les Lleis (1748)

• David Hume: Tractat de la Naturalesa humana (1740), Investigació del principi de la moral (1751)

• Jeremy Bentham: Introducció als principis de la moral i la legislació (1789): tothom maximitza el plaer i minimitza el dolor per aconseguir ser més feliç i en conseqúència, hauria d'actuar qui maniper garantir la felicitat de la majoria.

• Adam Smith: la riquesa de les nacions (1776)

• Thomas Malthus: Assaig sobre el principi de població (1798). És l’autor de la teoria Malthusiana, segons la qual la població creix exponencialment mentre que els recursos ho fan aritmèticament, per la qual cosa vaticina un col·lapse demogràfic fruit del creixement poblacional de l’època.

La il·lustració, més enllà d’un moviment d’intel·lectuals avantguardistes, es pot considerar un fenomen cultural ampli de l'alta societat: un grup ampli de persones, sobretot a les ciutats capitals, que es reunia, llegia, participava en debats, publicaven... el germen de la qual es troba als salons aristocràtics del s. XVII.

Sota la façana de tolerància i debat i rebuig a l'absolutisme segons Max Horkheimer i Theodore Adorno a la Dialèctica de la Il·lustració (1944), la raó i la ciència el van enfortir per la separació sense matisos entre allò veritable i allò fals, el moral/ immoral, raó/ superstició, etc. I, de fet, va anular la pluralitat i la diversitat. De fet, sota el paraigües de la il·lustració van aparèixer noves disciplines científiques però també moltes altres ciències falses com la frenologia (l'estudi dels cranis per determinar el caràcter de les persones) i l'antropologia (l'estudi de les "races") amb conseqüències socials molt fosques pel determinisme que suposaven i el racisme / classisme que amaraven.

Neoclassicisme Vs Romanticisme

El neoclassicisme és un terme originalment pejoratiu ("imitació dels clàssics") que designa un estil artístic sorgit als segles XVIII i XIX en contraposició al barroc (i rococó) basat en el retorn als ideals clàssics associats a la il·lustració: raó, orde, claredat del llenguatge artístic, academicisme (intenció d'ajustar-se a unes normes establertes per les acadèmies), equilibri i harmonia de les formes, però també modernitat... Una altra característica és l'art prosaic, en part promogut per la irrupció al mercat artístic de la burgesia..

El seu objectiu era no tant un retorn als classics, especialment grecs (no tan els romans) com l’adaptació d’aquests models al s. XIX. El Romanticisme sorgeix com a oposició a ell de la mateixa manera que el Neoclassicisme ho era al Rococó, per la qual cosa els límits cronològics d'un i altre moviment són difusos.

Característiques del Neoclassicisme

Arquitectura

• Versions simplificades dels models grecs

• Desaparició de decoracions supèrflues

• Formalment: substitució de pilastres per columnes i murs llisos (o molt senzills)

• Desaparició progressiva d'edificis religiosos

• Edificis públics (mercats, museus, biblioteques...) i espais urbans (places...), tendència ja del rococó

• Tot i el predomini dels models grecs , Napoleó estén la creació d'arcs de triomf i columnes commemoratives d'estil romà.

La Medelein de París n'és l'exemple més representatiu, ja que no només mostra les característiques formals i tècniques del moment sinó que encarna l'arraconament de la funció religiosa dels edificis per la civil.

> Veure comentari de la Madelein de París, de Pierre Vignon

Escultura

Tot i que el pas de l'escultura barroca a la neoclàssica és lent, el procés culmina amb l'assoliment d'un seguit de característiques:

• Equilibri, proporcionalitat i harmonia

• Còpia (i no recreació com al Renaixement) dels models clàssics, considerats perfectes i insuperables

• Temàtica mitològica (literament o al·legòrica) predominant

• Temàtica religiosa idealitzada, oposada a les formes barroques

• Materials predominants: marbre i bronze

• Gèneres: retrat, monument públic i funerari

Pintura

Es pretén traslladar els ideals neoclàssics ja esmentat a la pintura tot i la manca de mostres clàssiques:

• Perspectiva lineal -pla únic-, com als relleus clàssics

• Predomini del dibuix i colors purs pels controns

• Llum freda

• Figures nues

• Autors principals: Jean-Auguste_Dominique Ingres i Jacques-Lous David

La temàtica predominant és clàssica -heròica, mitològica.... - però amb matissos moralitzants, ja que s'introdueixen els continguts revolucionaris però amb referències constants als sentiments revolucionaris i la llibertat, cosa que dóna pas al Romanticisme.

> Veure El Jurament dels Horacis,de Jacques-Louis David

Característiques del Romanticisme

Com hem vist, el Romanticisme és un estil artístic, cultural, literari, musical... en definitiva, una forma d'entendre el món que sorgeix com a oposició a l'encotillament neoclàssic (tot i que com també hem vist els límits d'un moviment i altre es difuminen en el temps i, fins i tot, trobem autors que n'han conreat ambdós estils) i que es fonamenta intel·lectualment en els filòsofs del segle XVIII, especialment Rousseau.

Per tot això, exalta la llibertat, el vitalisme, l'exotisme, allò irracional, imaginari mistereriós, l'exaltació de l'individu, el folklore, l'historicisme per cercar les arrels nacionals (especialment en l'Edat Mitjana), la natura... i alguns ítems que també defensa, tot i que amb un llenguatge molt diferent, el Neoclassicisme com el nacionalisme.

Per les característiques pròpies de l'estil, com l'exaltació del nacionalisme i el folklore propi de cada lloc i la llibertat creativa, trobem força diferències entre els diferents pintors, alguns dels quals formen escoles amb característiques similars com els prerafaelites a Anglaterra (s'anomenen així per basar-se en el Renaixement anterior a Rafael, amb obres on hi predomina el color) o els natzarens a Alemanya, però hi podem distingir dues tendències clares: el romanticisme barroc (la majoritària), amb predomini del color, i la tendència barrocaalgunes característiques comunes com la temàtica: bàsicament és històrica, o de paisatge -ruïnes medievals, espais naturals, escenaris exòtics... -.

Els principals autors són Delacroix i Gericault a França, els paisatgistes William Turner i John Constable a Anglaterra, els quals són precursors de l'impresionisme pel virtuosisme que mostren en el treball de la llum, el color i l'atmosfera en les seves obres. A Alemanya, al marfe dels esmenats natzarens (artistes que formaren una comunitat a Roma on practicaren un art espiritualista a l'estil quattrocentista), també trobem Friedrick.

> Llegir comentari de la Llibertat Guiant el Poble, de Delacroix.

Context històric i cultural

Durant la segona meitat del s. XIX es consoliden processos històrics que ja s'havien iniciat (i comentat) anteriorment:

• El nacionasme deixa de banda la vessant cultural, de reivindicació del folklore i la identitat, la llengua... (especialment promogut pel Romanticisme) i adquireix un to més bel·licista i imperialista.

> Això es tradueix en un ús d'un suposat passat històric gloriós com a justificació de l'imperialisme. D'aquesta època són les estàtues de Colón, la glorificació dels visigots (i l'oblit intencional del passat musulmà) a Espanya; dels Vikings a Alemanya...

• Els grans estats col·lonials (Gran Bretanya, França...) en la seva competició econòmica busquen nous territoris on alimentar el sistema capitalista i industrial, així com mercats on vendre la seva producció a l' Àfrica i Àsia. D'allà les metròpolissaquegen matèries primeres i n'estableixen monopolis comercials, imposen el control polític i social amb la instauració de les seves institucions, però els "ciutadans" de les colònies no tindran mai els mateixos drets, ja que el sistema es justifica ideològicament en el racisme i el darwinisme social (aplicació totalment acientífica de la teoria de l'evolució a les societats, segons la qual els més "forts" obtenen més riqueses, mentre que els més "dèbils" al contrari).

• II Revolució industrial: apareixen el petroli i l'electricitat com a fonts d'energia i s'expandeix el procés industrial fora d'Europa, amb l'arribada als EUA i posteriorment al Japó. També es produeix una reconversió de la indústria tèxtil per la suderúrgia i l'acer.

• En paral·lel, es produeixen canvis en les comunicacions, especialment del ferrocarril. L'acer es converteix en una matèria molt emprada, tant en la construcció de trens i vies com en la construcció.

> Veure el comentari de la Torre Eiffel

• Políticament es produeix un reordenament dels estats amb la unificació italiana del 1861, la caiguda del segon Imperi i el sorgiment de la Tercera República a França (1870) i la consolidació dels EUA després de la guerra de Seccessió (1861-1865).

• A Espanya es produeix un canvi dinàstic : Amadeu de Saboia, elegit rei per les corts generals el 1870 després de la deposició d'Isabel II, l'abdicació del qual, provocada per la inestabilitat del conflicte amb Cuba i una nova carlina, portarà a la I República i la restauració monàrquica.

• Paral·lelament, culturalment es produeix l'afirmació de la burgesia com a consumidora d'art (i cultura en general) i la seva mercantilització, la qual cosa desencadena una nova relació entre l'artista i el client: el primer crea l'obra, és exposada i posteriorment comprada pel segon a través d'un nou actor, el marxant: També facilita que l'art apel·li al gust de les classes dominants, la burgesia.

• També cal destacar el Positivisme filosòfic d'Auguste Comte que estableix els sentits com la font fonamental d'informació.

• Demogràficament es consolida l'augement de la població i la seva concentració a les ciutats, la qual obliga al replantejament de les necessitats urbanístiques. Es passa definitivament d'una demografia preindustrial, amb una natalitat altíssima acompanyada d'una mortalitat també molt alta (població jove), a una industrial, amb una natalitat i mortalitat baixes però una esperança de vida altes. Tot i així, la mortalitat a principis del segle XIX ja havia baixat molt a causa de la introducció de vacunes i antibiòtics, així com l'extensiño de les mesures higièniques, la qual cosa, juntament amb la no disminució de la natalitat provoquen un creixement de la població important.

• És una època d'innovacions tècniques importants, de les quals en destaca la fotografia, concretament el daguerreotip, presentat per Daguerre a l'Acadèmia de Ciències i Arts de París l'any 1839.

Realisme

El Realisme, un moviment artístic i literari (Balzac, Zola, Narcís Oller, Emilio Pérez Galdós...) sorgit a França entre 1848 i 1870 busca plasmar la realitat quotidiana de les classes populars fugint de la idealització. Abandona, doncs, els temes exòtics del romanticisme (orientalitzants, medievals...) i els clàssics, que són substituïts pels contemporanis amb aparença d'objectivitat.

Característiques:

-Enfoc directe, sense ornaments.

- No idealització

- Compromís social amb les classes més desafavorides i les problemàtiques sorgides de la industrialització > retrat cru de la realitat.

- Trencament amb les convencions i la concepció de l'art com quelcom sublimador de la realitat.

- Tècnica lliure (cada artista l'apliacava com volia)

- Composicions amb enquadraments suaus per influència de les instantànies fotogràfiques.

- La vida quotidiana i la visió que l'artista en té d'ella es difonen gràcies a l'extensió de les litografies i els dibuixos.

- Influència del positivisme de Comte: importància de la captació dels detalls visuals i plasmació tècnicament perfecta d'alló que es veu.

- Algunes obres tenen una intenció clara de crítica social. Altres, es centren en retratar paisatges sense els convencionalismes academicistes.

> Veure comentari d'Enterrament a Ornans, de Gustave Coubet i La Vicaria, de Marià Fortuny.

Impressionisme

Al darrer terç del segle XIX surgeix l'Impressionisme, un moviment pictòric sorgit a París i centrat en la representació de la llum. Rep el nom de l'obra de Monet Impressió. Sol ixent i es veu molt influenciat pel Dinar campestre de Manet (1863), entre el realisme i l'impressionisme, que tot i que va escandalitzar els artistes i crítics vinculats als Salons oficials, va entusismar els més innovadors, com Renoir, Sisley o Monet.

Els artistes impresionistes tot i que no van formar una escola propiament dita, si tenien un ideals estètics comuns i exposaven les seves obres conjuntamen al Saló dels Rebutjats i es reunien per discutir-los, etc.

Característiques:

• Influència dels paisatgistes romàntics anglesos John Constable i William Turner i de l'escola de Barbizon, una escola paisatgística francesa que defensa el treball a l'aire lliure (a plen air).

• Ús del color a partir de diferents pinzellades juntes de diferents colors que són percebuts visualment conjuntament. Es basen en relació als descobriments científics d' Ogden Rood i d'Eugène Chevreul: el primer és el creador de la teoria de color, segons la qual hi ha 3 colors primaris (groc, vermell i blau) i 3 complementaris (verd, violeta i taronja). Barrejant els primers obtenim els segons (i per tant, tots els colors i matisos possibles). El segon, és la'utor de la llei del contrast simultani: l'ús simultani de dues tonalitats complementàries -- intensifica ambdues. Això permet deixar enrere la tècnica del clarobscur.

• Abandonament de la tècnica del clarobscur.

• Plasmació de la llum i l'atmosfera.

• Captació de l'instant fugaç, la impressió.

• Captació del mateix paisatge en diferents moments del dia per captar com la realitat canvia segons la llum.

• Substitució del clarobscur per l'ús d'ombres amb tonalitats complementàries.

• Pinzellades soltes amb diferents colors purs que a distància es perceben com un color.

• Pintar directament al lloc a retratar (pintura a "plen air").

• Perspectiva sense obeir a les regles de geometria.

• Predomini del color

• Formes i volums suggerits, esbossats.

> Veure el comentari de Sol ixent. Impressió, de Claude Monet.

Postimpressionisme

Postimpressionisme és el nom genèric que rep el període comprés entre la darrera exposició conjunta dels impressionistes l'any 1886 i el Cubisme al principi del s. XX.

Els diferents autors recullen les novetats impressionistes però les adapten a la seva obra de forma diversa, per la qual cosa obren el camí a les avantguardes del s. XX.

Modernisme