La Font de la Pólvora neix com un barri d'habitatges d'emergència social. S'hi van construir 500 habitatges els quals, ja des de la seva construcció, van fer evidents les mancances que tenia el barri: pèssimes infraestructures, goteres, humitats, esquerdes, ubicació perifèrica allunyada del centre i l'oblit complet per part de les autoritats. També hi havia sobresaturació, i hi mancaven zones verdes i els serveis més elementals. Tot un cúmul de despropòsits que van marcar la cohesió d’un barri que es va trobar amb una escola pública amb menys places de les que exigia la demanda, sotmès a les pudors d’una depuradora que no funcionava i amb problemes de convivència generats per les diverses comunitats. Tot això, juntament amb la barreja de les famílies desfavorides que arribaven al barri, va crear una mala imatge del sector que perdura fins avui.

A principis dels anys cinquanta, s’inicia la gran migració d’altres territoris de l’Estat espanyol cap a Catalunya i la ciutat de Girona es veu desbordada. El barri està situat al costat del riu Onyar, a l’est de la ciutat i s’edifica el 1970 amb la intenció d’allotjar les moltes famílies que arribaven d’arreu del país, i també aquelles que vivien en barraques en una situació de pobresa a les ciutats de Girona i Figueres. En un primer moment, es va crear un centre d'acollida a l'actual sector de Fontajau, que ben aviat es veié desbordat. Arran d’això, les persones immigrants ocuparen amb barraques la muntanya de Montjuïc. Finalment, les autoritats crearen un nou assentament anomenat Font de la Pólvora per allotjar ràpidament els nouvinguts en blocs d'apartaments de mala qualitat. El problema del “barraquisme” va ser tan acusat que les autoritats es van veure obligades a buscar-hi sortides. A curt termini, van engegar albergs provisionals, construïren cases de cartró, de pedra i xapa situades a l’esquerra de la carretera de Sant Gregori i que van arribar a estar-s'hi setze anys. Al final, les persones afectades van ser repartides pels pisos construïts per l’Obra Sindical de Hogar a Vila-roja, Germans Sàbat, Salt i Pont Major. Una de les últimes promocions va ser la de Font de la Pólvora. Les persones d'ètnia gitana que hi residien vivien, majoritàriament, de la ferralla i de la venda ambulant en mercats. Tot això dibuixava un espai peculiar i diferent dins de l'estructura urbanística de les dues ciutats. Als anys vuitanta, alguns ciutadans d'aquests barris, cansats de veure que el negoci de la ferralla no els donava gaire diners, van derivar cap a la venda d'estupefaents. Sobretot d'heroïna, cocaïna i també haixix.

Durant els anys de la crisis econòmica i financera espanyola (del 2008 fins al 2014) esclata la bombolla immobiliària, la qual afecta de primera mà els lloguers de les veïnes del barri. També van augmentar el nombre de desnonaments i la desigualtat social es va accentuar arreu del territori; a Font de la Pólvora (com a molts altres barris) es comencen a donar casos d’ocupacions il·legals de pisos buits i també connexions manipulades a xarxes de subministraments, com la xarxa elèctrica.

Alguns d’aquests veïns que disposaven de lliure accés a una font d’electricitat a cost zero, van seguir apostant per la venta d’estupefaents, sobretot pel cultiu de marihuana, un mercat que no va deixar de créixer i eixamplar-se fins a França. El consum d’energia que generaven els ventiladors i els llums pel cultiu de les plantes de marihuana va provocar talls de llum als controls de l’empresa subministradora. Això va perjudicar la resta de veïns del barri que vivien dins el marc legal, però també dels barris limítrofs com Vila-roja o Mas Ramada. Per aquests motius, actualment no és estrany que veïnes que paguen mensualment els seus rebuts pateixin talls de llum habituals.

La realitat del barri, però, és totalment diferent. Els carrers són plens de vida i moviment, les persones que l’engloben s’organitzen i formen part d’entitats que ajuden a la convivència entre les veïnes. Com, per exemple, l’Associació de Veïns de la Font de la Pólvora, una de les entitats amb més força al barri, fundada el 1978 amb l'objectiu de millorar el barri i fer activitats per als veïns. Una altra associació amb menys trajectòria és l’Associació Khetanipe («junts» en romaní), creada i dirigida per la mateixa gent del barri amb la intenció de portar endavant les seves demandes i necessitats. Cinema, ludoplaça, sortides i intercanvis amb joves de Girona i tota Catalunya són algunes de les activitats que realitzen sense més finançament que el seu propi esforç. A més a més, l’Associació per a l'Atenció de Serveis i Solidaritat intervé al sector est de Girona des del 1994, i es va constituir com a Centre de Formació Ocupacional amb l’objectiu de promocionar la inserció sociolaboral i econòmica de col·lectius en risc d’exclusió social.

Aquestes entitats també es centren en la difusió i la defensa de la identitat cultural de les minories, de la interculturalitat i del respecte, el coneixement i la tolerància entre cultures. La majoria d'elles s'emmarquen en el programa Integrant Accions, una plataforma que coordina el conjunt d’actuacions i programes que es desenvolupen en els barris del sector est, integrada per entitats i serveis, i que compta amb el suport de les institucions. Un dels seus principis és “la integració d’accions i transversalitat com a estratègia per combatre la multidimensionalitat de l’exclusió social”. També cal sumar-hi tots els programes socials i les iniciatives culturals realitzades al llarg dels anys per l'associació de veïns i les nombroses entitats del barri: cursos de formació laboral, creació d'espais de suport a la dona, serveis d'orientació jurídica, alfabetització d'immigrants, campanyes de neteja de l'entorn, activitats per educar els infants en la importància de la lectura, una escola de boxa per a dones, foment de l’escolarització secundària i un llarg etcètera.

El barri també compta amb equipaments importants, com ara l'escola de la Font de la Pólvora, al qual va rebre un premi en un concurs d'àmbit estatal el 1987. Nicolasa Zapata és una de les personalitats d’aquest centre i del barri. La seva figura era la de promotora a l’escola Font de la Pólvora i el seu objectiu era vetllar per l’escolarització i l’assistència de cadascun dels menors a classe, tot reduint l’absentisme dels alumnes d’educació infantil i de primària. Actualment, aquesta feina la du a terme Antonia Amador, mare de quatre fills escolaritzats en aquest centre, ja que la senyora Zapata ja es va jubilar. La feina s’emmarca dins del Programa de Promoció Escolar, confeccionat per un equip de professionals que busca combatre el fracàs escolar que causa l’absentisme a les aules.

Entre altres equipaments construïts, a més de l'escola, hi ha el Centre Cívic Onyar (1991), compartit amb Vila-Roja. Situat en un punt proper i accessible des dels barris de la zona, ha esdevingut un punt de trobada, d'activitats i dinamisme amb un important nivell de participació. A més del Centre Cívic, també comparteix amb altres barris el pavelló d’esports, el CAP, i centres oberts i serveis especialitzats d’atenció a famílies.

Els anys passen i Font de la Pólvora no es deixa trepitjar; ens demostra més d’una vegada que és un barri actiu i lluitador, on habita un veïnat compromès i guerrer que es mostra contra l'estigma de la marginalitat que els ha estat imposat i que surt als carrers per recordar els seus drets. Des dels origens del barri, a través de mobilitzacions contínues i ininterrompudes es prova la força de tota la gent del barri. Per exemple, ja el 1979 hi va haver una manifestació veïnal exigint solucions a la precarietat de les infraestructures, reivindicacions que s’han repetit al llarg de quaranta anys. També, el 2005, uns joves d'ètnia gitana del barri van realitzar un documental: Chavorrillos d’avui en dia, per difondre la seva cultura i les seves tradicions, i més tard varen fer una segona part d’aquest docuemntal: Chavorrill@s a romís i roms, que ofereix un punt de vista diferent a formes de viure la sexoafectivitat en l’entorn. L’any 2010 també es va fer un altre documental, aquesta vegada donant veu a les dones de Font de la Pólvora: Sacais RomiI (Amb ulls de dona, en caló), del director Àlex Carreras.

Al llarg de la seva història, molts ciutadans han intentat alçar la veu i crear organitzacions per tal que la resta de la ciutat deixi de veure’ls amb els mateixos ulls de sempre. L’any 2014 hi va haver una concentració pacífica davant del diari El Punt, amb què reclamaven un tracte menys negatiu i estereotipat en les informacions en les quals apareixia el barri. També s’han realitzat esdeveniments públics per tal de reduir la marginalitat i la por del barri, com el festival Street Art que es va fer el 2015.

Actualment, la població del barri representa l’1,38 % dels ciutadans de tot Girona, unes mil quatre centes persones aproximadament. En els últims anys, però, hi ha hagut un descens de població al sector est, que inclou Font de la Pólvora, Vila-roja, Sant Daniel, Torre Gironella, les Pedreres i les Gavarres. L’estructura social de la zona gira al voltant de la figura del patriarca i s’organitza en famílies que majoritàriament tenen lligams familiars les unes amb les altres. El barri de Font de la Pólvora el formen famílies de gitanos procedents d’arreu d’Espanya i Catalunya, i també de Portugal; també hi ha una minoria àrab.

Ens trobem, doncs, en un barri que, tot i els seus esforços per sortir i deixar enrere tota una vida de marginalitat, discriminació i estereotips, encara lluita fermament per un habitatge digne, sense talls de llum, per una bona comunicació amb la ciutat i moltes altres condicions bàsiques. El barri es manté actiu i en constant moviment, només cal mirar, rebuscar i llegir una mica per conèixer la pólvora que brolla realment a Font.