EL CONTE DE SALVORET

Fa molts anys -però no massa- vivia al Cabanyal un xiquet que es deia Salvoret. Salvoret era primet, de pèl rull, molt despert, i tenia set anys. Vivia en una casa al costat de mitja barraca, en un d’eixos carrers llargs que hi ha al Cabanyal.

A Salvoret li fascinava la mar i somiava que era mariner com son pare i el seu iaio. El seu pare va treballar a la mar fins que una tempesta d’hivern, d’eixes que sembla que tot el cel et va a caure damunt, d’un colp de mar es va engolir la barca “La Grau” i tots els seus mariners. Aquella desgràcia va fer tremolar tot el Cabanyal.

La seua mare, Tonica, era pescatera. Cada dia s’alçava de matinada per anar a la platja a buscar peix fresc, i amb les cistelles plenes, agafava una tartana i se n’anava a vendre’l pels carrers de València cridant:

-“Boniques, mireu el que porte, peix de bolig, moll i lluç! Reina, que no em compres res?"

Després. per la vesprada, tornava caminant a casa, i si plovia agafava el tramvia.

Cada matí, Salvoret amb la cara ben rentada, els cabells pentinats, les espardenyes netes i un xavo a la mà anava a “L’Asilet”. Era com una escola on anaven els xiquets de menuts mentre treballaven les mares. Salvoret dinava a l’Asilet i es passava el dia desitjant que foren les cinc de la vesprada, sabeu per què? Doncs perquè el que més li agradava era anar a la vora de la mar. Per això, en eixir de l’Asilet, anava corrent com un coet pel carrer cap a la platja: quatre travessies i ja estava en Doctor Lluch, una més i ja estava a la llotja. Ja es podia olorar la mar i sentir les martellades dels calafats i el guirigall de les dones que apedaçaven les veles i xarxes. A la vora de la mar, Salvoret era feliç.

I a la vora de la mar, entre dues barques, com cada dia, estava el tio Colàs, un vell mariner. El tio Colàs era corpulent i un poc renegó. La seua pell morena semblava rovellada pel salitre. Havia treballat sempre a la mar, tant se val que el sol caiguera de ple o que hi haguera una tempesta. Però ara era massa vell i havia de guanyar-se el jornalet cosint xarxes i apanyant palangres.

El tio Colàs coneixia mil i una històries, podia contar-ne de tots els colors, de tempestes i de boires, d’ones de quatre metres i de xarxes plenes de peixos ... Coneixia la mar com si fora sa casa, mirava al cel, olorava el vent i deia:

-“Avui van a caure els esparrellons com a mosques” .

I, dit i fet, eixe dia els boligs eixien plens d’esparrellons. De vegades, el tio Colàs fins i tot endevinava l’oratge:

-“Em sembla que avui en caurà una de bona”.

I al cap de cinc minuts plovia a bots i barrals. Salvoret l’escoltava i obria el ulls com si foren plats. El tio Colàs i Salvoret eren bons amics.

El que més meravellava Salvoret, perquè era tot un espectacle, era veure com els bous treien els llaüts de l’aigua:

-“Mira tio Colàs, ja estan eixint els bous! Ja han posat els parats!”.

Salvoret es quedava bocabadat mirant com el bouer, assegut al cap d’un bou, dirigia la maniobra amb tanta solemnitat que semblava que les barques eixien a la processó.

- Tio Colàs - Cridava Salvoret posant-se de puntetes- "Jo també aniré en un llaüt i més gran encara que eixe, i aprendré l’ofici com el meu pare i el meu iaio, i em guanyaré el ranxet, i amb els diners del jornal li posaré a ma mare una parada de peix al mercat del Cabanyal, i...”

- "Para Salvoret, para! –va dir el tio Colàs amb eixa veuota que tenia- Però si encara no tens edat ni per a ser “gat de barca”! Ja saps cordar-te les espardenyes? Xe, xe, xe... quina pressa, quina pressa tens, “esparrelló”!

Les paraules del tio Colàs deixaren Salvoret mut i pensatiu perquè sabia que el vell tenia raó. Aleshores, el tio Colàs s’apropà al xiquet, li acaronà els cabells, i amb una veu dolça li va dir:

-Per la cara que fas, em sembla que tu no coneixes el conte de l’esparrelló. A mi me’l contà fa molts anys el meu iaio, i avui et contaré la història de “L’aposta de l’esparrelló”.

Salvoret va seure al seu costat i en la seua cara es va dibuixar un somriure, li encantava escoltar aquelles històries.

-Va ser una vesprada d’hivern. El nostre protagonista era un peix xicotet, panxut i molt espavilat; com tu, esparrelló. Era un roderet, sempre anava corrent d’un costat a l’altre de la platja, se sabia tots els indrets i amagatalls per a despistar els pescadors i no caure en les seues xarxes. Aquella vesprada els pescadors del Cabanyal havien parat el bolig i nyas!, els esparrellons caigueren com a mosques! Què contents estaven els pescadors del Cabanyal amb les xarxes plenes! Però el nostre amic, com que era el més ràpid i el més espavilat, es va escapar, va fugir mar endins a la “Roca del Grau” i va pensar: “Endinsar-se en la mar és perillós, però encara és pitjor l’oli de la paella”.

Quan pensava que el perill havia passat, va sentir un soroll que feia tremolar el més valent. D’on podria vindre? –es preguntà- Quina vesprada de sorpreses!

Allà prop, tombat i adormit, hi havia un reig, un reig enorme que pesava quatre arroves i roncava tan fort que semblava una balena. L’esparrelló es va passejar una i una altra vegada pel seu nas fent-li cosquerelles, però el reig no res, ni se’n va adonar, i més tranquil que tranquil, seguí dormint.

L’esparrelló es va arrimar i va cridar:

- Desperta’t animalot! Que els pescadors del Cabanyal estan omplint les xarxes!

Va obrir un ull.

- Eh?, les xarxes són per a vosaltres, morralla de platja, no per a mi.

- Ah sí ? -contestà l’espavilat esparrelló- doncs sàpigues que la barca del tio Negre està ací dalt, i si no pares de roncar demà mateix estaràs a la parada del mercat fet cinquanta trossos.

El reig s’alçà d’un bot i amb la cua va remoure tot el fons i es posà davant del nas del nostre esparrelló.

-Penses que em fan por eixos palangres? Amb qui penses que estàs parlant? Jo li he trencat el bolig al tio Negre i a quaranta més! A mi em cauran les escates, però de vell!

A qui li tremolaven les escates era al nostre amic. Encara així va fer una rialleta i va contestar:

-Més val ser xicotet i lleuger como jo!

El reig, per demostrar la seua força, va donar dos colps de cua amb la intenció de llevar-se de damunt el punxa de l’esparrelló, però com l’altre era tan espavilat pegà un botet i ni el va tocar, amb la seua rialleta va dir:

-Jijiji, sí que eres fort però jo sóc més ràpid i córrec més que tu, jijiji!

El reig es va posar a riure a riallades:

- Jo, jo, jo! Que corres més? Això prompte es veurà. A veure qui arriba primer al cap de Sant Antoni! Si hi arribe jo primer et menjaré, fanfarró, i si guanyes tu seré el teu protector. Ah! I no val fugir! Una aposta és una aposta.

Pobre esparrelló! Com eixiràs d’aquest embolic?

Començà la cursa. El reig anava com un boig arramblant amb tot el que se li posava al davant. Les ganyes, les aletes i la cua anaven tan, tan de pressa que l’aigua de la mar semblava que bullia. Pobre esparrelló! Cada vegada estava més i més cansat. Però més val llest que fort... Sabeu el que va passar?

Va passar el que havia de passar, que l’esparrelló va pensar:

- I si em col·loque a la ganya del reig i viatge debades?

I dit i fet, es va ficar a la ganya i va fer una rialleta. El reig, en sentir tan a prop la rialleta de l’esparrelló, va dir:

-Maleït peixet! Com és possible? He de córrer més de pressa!

I va cridar:

- Esparrelló!!

L’esparelló contestava a cau d’orella:

-Ací estic jo! Je,je,je.

La noticia de l’aposta de l’esparrelló i el reig arribà a tots els indrets de la mar. Els habitants del fons, que sempre havien viscut tan tranquils, no sabien on amagar-se. Les petxinetes, les tellines, els eriçons, els calamars, els polps, les sépies, les llagostes, els molls... cadascú feia el que podia, aferrar-se a les roques, amagar-se a les clavilleres i fins i tot hi hagué qui se’n va anar a les Columbretes fins que acabara aquella bogeria.

Pobre reig! Tant de córrer tant de córrer, ja no podia amb la seua ànima. Aquella maleïda rialleta de l’esparrelló l’estava tornant boig! I va cridar una altra vegada:

- Esparrelló!!

L’esparrelló contestà:

- Ací estic jo, jejeje!

De sobte, el reig va veure les primeres roques del cap de Sant Antoni. Sense alè, tocant la roca, va dir:

-He arribat! He guanyat!

I la veueta de l’esparrelló va dir:

-Jo primer!

El nostre peixet havia donat un bot des de la ganya i s’havia posat davant el seu nas. El reig no es podia creure el que acabava de passar! Com era possible que aquell fastigós peix li haguera guanyat? Això significava que ara el que manava era l’esparrelló, i que ell, el reig, el més fort i ràpid dels peixos del Cabanyal, era el seu criat.

- Açò va passar fa molt, molt de temps, quan el peixos parlaven- va dir el tio Colàs amb un gran somriure i fent-li l’ullet-. I ara tira cap a casa, esparrelló, que ta mare estarà per caure.

- Adéu tio Colàs. Demà tornaré. Vindrà vosté?

- Ja veurem xiquet, ja veurem– remugà el tio Colàs.

La veritat, però, era que tio Colàs es passava el dia desitjant que foren les cinc de la vesprada. Sabeu per què? Perquè el que més li agradava era veure com venia Salvoret corrent com un coet per la platja fins arribar a la voreta de la mar.

FI

Aquest conte és una adaptació del conte “La apuesta del “esparrelló”” de Vicente Blasco Ibáñez (1896).

Vull dedicar aquest conte als iaios i a les iaies del Cabanyal perquè només elles i ells, quan tanquen els ulls poden tornar a veure el nostre benvolgut poble.