Pablo Martínez is 41 years old. His life is as interesting as his job. He was born in Valladolid and has been living in Barcelona for five years, where he works as the head of programs at the MACBA and also responsible for its library and archive.

He enjoys his job and is proud of what he does.

He loves to interact with everyone and to meet people from other cultures. If anyone wants to learn about his profession, you can ask him and he will advise you.

Read the interview we did with him and you will discover the secrets he shared with us.

How long have you worked here?

I have been working here for 5 years, I was in Madrid before-and he came to Barcelona for this job.

What do you like most about your profession?

I like to meet new people and work with people and start new projects with them.

If you didn’t work here, what would you like to do?

I also like teaching and doing research.

When you were a child what did you want to become?

I always wanted to do something related to art and I wanted to become a painter or a dancer and an actor.

What’s your family’s opinion about your profession?

If I am sincere, my father doesn't understand what I do (laughing).

What did you do with the first salary you had? How did you feel?

I don’t remember but maybe I paid my bills with it.

If anyone wanted to do your job what would you recommend?

My recommendation would be learning to listen to people and understand them,as well as to generate content and generating programmes.

Which things do you like most in the museum?

2 things I really enjoy: 1.The art. 2.To meet new people.

Is your salary enough for you?

Yes, I am satisfied with my salary.

Is it difficult to deal with artists?

Not really, because I think they are like other people and to deal with them you have to negotiate with them.

Do you have any contact with other museums?

Yes,I work with a lot of museums in terms of projects,museums like: Reina Sofía in Madrid,Holland Museum, another one is in Poland and the other one is in Slovenia, they meet every month via skype and discuss the projects together.

Do you have to keep training for your job? How long?

It's not like training but I must keep researching a lot about the history of art.

Do you like your workmates? Why?

Yes, actually I learned to like them, when you understand people you start liking them.

Do you work somewhere else apart from museums?

Yes, I collaborate in different places, lecturing in different spaces and teaching in different universities (about history of art and museology), I cannot do it permanently because I work full-time in a museum so I can’t get another full-time job.

Do you agree with museum rules? Why?

Not with all, for example I don't like the rule that “you can’t sit in a museum as an audience” another one that “you can’t take pictures in a museum”. I also think that there are some rules that you have to respect.

How was your first day interview? How was your first day at work? How did you feel?

The interview was a little bit weird because they didn’t ask me any of the questions that I expected. hey asked a lot of questions related to management. On my first day they took me to say “hello” to all those people who work there (almost one hundred), so I couldn’t remember any of their names. He felt excited but also tired.

How long did it take to get this job?

There are two possible answers:

1. It took me years and years to get this job, to be prepared for it.

2.I sent his C.V. in February and in April I got the position.

What do you think about the programmes you lead?

I think it’s not always easy to work in an institution as big as MACBA and with the centrality that has in Barcelona’s cultural life, but I really like what I do.

We are very pleased to have met Pablo. We have learned about his job and how a museum works, which was a new field for us. From now on, we will see museums from a different point of view.

La Yolanda Jolis és una educadora amable i simpàtica. Ens va portar sota la rampa de l’atri del museu perquè creia que seria més divertit per a nosaltres i així parlaríem sense estar nervioses. La conversa va ser còmoda i engrescadora. Es nota que li agrada el seu treball i està molt especialitzada ja que va intentar fer que no tinguéssim vergonya i mantinguéssim una conversa interessant. I ho va aconseguir!

En què consisteix el seu treball exactament?

El meu treball consistiria en dues parts molt importants: una és ser una de les figures de coordinació d’educació del MACBA, és a dir, m’encarrego de pensar junt amb l’equip d’educació els diferents programes educatius. Hi ha programes educatius per a les escoles, sobre les exposicions, i d’altres per entrar en relació amb els professors i que coneguin l’art contemporani i s’animin a treballar-lo a l’escola. Els nostres programes els treballem amb artistes i també en tenim d’educatius que no passen dins del museu i són relacions a distància amb els instituts i les escoles. I també treballo amb altres col·lectius.

El meu càrrec té aquesta feina de coordinar (pensar, organitzar el que ens agradaria que es fes al programa) i després veure com portar-ho a la realitat, encarregar-me de les necessitats que pugui haver a les activitats i això ho hem de demanar a altres equips de museu. I ara, l’altra part important, és el que seria com educadora i és quan jo, a part de pensar o intentar que tot surti bé, també participo a l’activitat com a mediadora i educadora. És a dir, una és més tècnica i l’altra més pràctica.’’

Que et va semblar atractiu, que et va cridar l’atenció del treball d’educadora?

Doncs el que em sembla atractiu o el que més m’agrada és posar en contacte la gent amb el treball artístic. Un mediador està enmig d’aquest dos treballs i fa aquestes connexions.

Quins requisits es necessiten per treballar al seu ofici?

Jo crec que has de conèixer la història de l’art, el que significa el treball artístic, les pràctiques artístiques i, sobretot, l’art contemporani. Tenir sensibilitat pels temes artístics, s’ha de ser molt empàtic per poder connectar amb la gent i ser crític.

Quin és l’objectiu principal de la seva feina?

Podríem parlar de l'objectiu principal d’un museu i del meu. Un dels objectius més importants d’un museu és el número i les xifres de la gent que ve... Però per a mi un dels objectius principals és veure de quina manera aquesta relació entre l’art i la gent genera transformacions o canvis en els que estan en aquest espai. També l’important és que quan algú ve aquí, li quedi alguna cosa que el faci voler més i no desconnectar mai, perquè això és el que portarà al llarg de la seva vida.’’

Com et sents treballant al MACBA?

Doncs em sento molt feliç, crec que faig una feina que m’agrada molt, perquè em permet estar treballant amb l’art contemporani, conèixer i treballar amb els artistes, dels quals aprenc molt. La feina en equip per a mi és molt important, perquè treballar sola em costa molt, necessito col·laboració, crec que penso millor i em surten millors idees. Crec que he tingut moltíssima sort d’estar en aquest departament que em permet estar en contacte amb l’art però també estar en contacte amb la gent, des de petits a grans…

És difícil o fàcil arribar a ser educador/a?

Per arribar aquí vaig estar treballant durant molt de temps en molts llocs a la vegada, per poder tenir un sou per viure. Bé també és veritat què jo ara tinc una edat i potser per qui està començant ara, les circumstancies son unes o altres. No crec que sigui fàcil però jo sóc de les que crec que qui ho segueix, ho aconsegueix i és una mica deixar de estar sempre buscant i mirant a veure per on pots treballar, no cal ser educador/a d’un museu pots ser-ho d’altres llocs.

Quins reptes tens en el dia a dia?

Un dels reptes moltes vegades és al hora de preparar reunions, has de liderar tu perquè els projectes els estàs portant tu. Com que aquesta figura ha d’anar marcant el ritme o de vegades parlar en públic i explicar el que estem fent, provoca nervis però és veritat que ja que fa molts anys que feia visites de públic i aquests nervis la perds tot i que no del tot. També son un repte alguns projectes nous.

Des que treballes d’educadora, t’ha sorprès alguna cosa?

Segur que hi ha hagut sorpreses, sobretot hi ha hagut moltes més sorpreses quan vaig començar a treballar molt a prop dels artistes. Per exemple; durant l’estiu fem tallers per professors, nosaltres vam convidar 3 artistes diferents, una de les quals era la Luz Broto. Ella i jo vam estar preparant el taller i quan va arribar el mateix dia del taller em va dir ‘‘Tinc una proposta nova, què et sembla si els diem que no he pogut venir al taller i només els deixo una consigna, però jo estic dins del grup com si fos una professora més?’’ i clar jo em vaig sorprendre, però vam provar. Va arribar el grup de professors i els vaig dir que la Luz Broto no havia pogut venir i tots es van quedar amb cara de decebuts. “Anàvem a fer un taller amb una artista i com és que l’artista no ha pogut venir!”. Els vaig dir que ens havia deixat una consigna: que fessin el que volguessin amb el temps que tenien i les coses que tenien en aquell espai. I alguns professors estaven mig enfadats, ja que venien de lluny. Al final, el taller va estar súper-bé i els professors no van saber que la Luz estava amb nosaltres. És clar, per mi va ser una sorpresa ja que havia de fer mig d’artista i mig de mediadora.

Quina relació teniu amb el professorat dels centres educatius?

Doncs amb el professorat tenim una relació que és bastant bona, alguns d’ells són com amics, crec jo, sobretot amb professors que hem fet projectes durant molt de temps. També, després que vam obrir l’espai de formació amb el professorat, vam establir relació amb molts que d’alguna manera participen als nostres projectes i que ens envien les experiències, dubtes… I nosaltres, quan tenim idees, els demanem si volen provar a fer-les per veure què els sembla. I, per tant, són un col·lectiu súper important per a nosaltres.

Per què creus que és important fer arribar l'interès de l’art?

Crec que l’art ens fa pensar, ens llença gairebé més preguntes que respostes tot i que la majoria de gent sempre va buscant més respostes com ‘‘Què significa aquesta obra?’’. L’art genera curiositat i per a mi la curiositat és el més important perquè et duu d'un lloc a un altre i et fa fer connexions. I l’art contemporani parla del seu moment i parla del que ens està passant ara. Els artistes a través del seus treballs el que estan fent és parlar, qüestionar-nos, fer-nos pensar d’una altra manera i no ha de ser des de allò bonic, que és el que molta gent es pensa, que l’art ha de ser bonic, i no cal que ho sigui, el que ha de fer és fer-te reaccionar.

Hi ha una frase d’un artista que es diu Robert Filliou i diu ‘‘L’art és el que fa que la vida sigui més interessant que el propi art.’’. L’art és el que t’està fent veure és la importància i totes les qüestions de la teva vida i, per tant, això és l’important de l’art i no tant l’obra o el valor, sinó el que genera en la relació entre nosaltres i el nostre món.”

Com descriuria el mètode que fa servir a l'ensenyament i la seva forma de treball?

Quan vaig començar sempre era explicar i ara és més preguntar, fer-te fixar en l’obra i, des que treballo amb artistes, també veure que a la relació amb l’art per exemple no només la visió és el sentit important, sinó que l’oïda, el tacte poden ser importants i que tot el cos pot ser el mitjà de relació amb l’obra. En principi, ens pensem que si no podem mirar una obra d’art, no podrem tenir relació amb ella, no té per què ser així.”

Quina peça en el museu l’emociona o li agrada? Per què?

Hi ha una peça de Keith Haring que és un mural que m’agrada, per l’artista i perquè parla de la malaltia, de la sida, de la pandèmia i de quina manera fer-ho obertament, també per reclamar una sèrie de drets a poder viure de la manera que tu vulguis, si ets homosexual, heterosexual.. i que no estiguis estigmatitzat. Tot i que la peça és dels 90. També m’agrada perquè està a l’espai públic i no has de pagar per veure-la.”

Quin consell li donaries a un o una jove de 15 anys per la vida laboral?

Últimament, em preocupa de quina manera la societat pensa o actua només des de la ment de l’adult i el que diem nosaltres ‘‘adultcentrisme’’ que és que tot es pensa des de la ment de l’adult i com si els joves i els infants no tinguessin veu i no poguessin opinar sobre les coses que estan passant. En el tema laboral no sé ben bé quin consell donar, però crec que és important que la societat doni més espai per a que es sentin les vostres veus.”

Ens van semblar súper interessants les respostes que la Yolanda ens va donar, sobretot l’última. Després de l’entrevista vam tenir una petita xerrada i vam veure que compartíem els mateixos pensaments sobre diferents temes. A continuació, vam gaudir el temps que ens quedava per veure l’espai on treballava i els diferents projectes que estava fent amb altres escoles.

Moltes gràcies Yolanda pel teu temps!

El 22 de febrer al MACBA, vam tenir l’honor d’entrevistar a la gestora del servei de neteja, de la seguretat i del manteniment, Elena Llempén Puntí. Treballa per una empresa no molt gran, anomenada SIRSA.

La xerrada va transcórrer en el Centre de Documentació, en un lloc apartat perquè ningú ens molestés.

Va ser una entrevista molt interessant, tranquil·la i dolça.

L'Elena va compartir amb nosaltres els seus coneixements i sentiments sobre el seu treball, amb molta professionalitat i amabilitat. La conversa es va convertir en una xerrada molt propera i agradable. Si llegiu fins al final, podreu descobrir els llocs recòndits a què ens va portar.

En primer lloc, l’Elena ens va començar a explicar alguns aspectes generals del seu treball:

SIRSA, és una empresa mitjana catalana, no multinacional. Hi treballen 250 persones. No agafen empreses petites ja que si passa un accident molt gran, no podrien pagar tants diners ni poden fer front a una pòlissa de responsabilitat civil alta

Un museu no és tan fàcil de netejar, hi una part que en diuen sales, en la que es requereixen una serie de protocols, i després estan les oficines i les zones comunes, que són més fàcils de netejar.

Els vidres de l’exterior es netegen 3 cops a l’any, amb una grua de 26 metres. Se n’encarreguen persones especialistes en aquesta feina.

- Com va arribar a formar part del personal de neteja del MACBA?

Fa molts anys que treballo aquí, m’agrada la gestió del personal. Jo vaig fer Administració i Direcció d’Empreses, i anteriormente ya había treballat a serveis generals a l’empresa de telefonia móvil Amena.

Hi havia una vacant, ho vaig veure al diari, vaig enviar un currículum i em van agafar de seguida.

- Des de quan treballa aquí?

Des de fa dotze anys

- Te horaris fixes o són flexibles?

No. Habitualment, abans de la covid, sí que tenia un horari fixe, però no és real. Jo, per exemple avui, estic des de dos quarts de set del matí treballant. O sigui, sí tinc un horari pero no tinc un horari, perquè cal estar disponible 24 hores, menys a les vacances.

- Vostè neteja les obres o només ho fan els restauradors? Si les neteja vostè, fa alguna formació en especial? (Si és així, ha tingut por per espatllar-lo, per si ho fa malament…)

Les obres d’art les neteja restauració. Això no vol dir, que a no hi hagi una obra d’art que no sigui ben bé una obra d’art, sinó que sigui una reproducció, i potser restauració ens demani que la netegem, amb ells al costat i unes instruccions. De fet, nosaltres hem de netejar a un pam o un pam i mig de l’escultura, perquè no es caigui, per no bellugar-la. Valen una fortuna! Si ens demanen al departament neteja que ho fem, és perquè realment no hi ha perill de que pateixi l’obra d’art.

-Quanta gent hi treballa al seu departament? Us repartiu les tasques? Hi alguna especialització?

Som 22 treballadors, hi ha una coordinadora, un responsable d’equip, tres especialistes i tota la resta són netejadores. Cadascú té els seus horaris.

- Ara que hi ha la covid, com ha canviat la vostra feina?

Ara que hi ha la covid, s’ha incrementat el tema de la neteja; de fet hem hagut de contractar una persona de manera eventual durant quatre hores perquè desinfecti constantment baranes i zones comuns del museu. També ha implicat una quantitat de dispensadors de gel, tot el dia estem ruixant amb alcohol les catifes... Quan hi ha una activitat, que en tenim molt poques però en tenim, sempre ha d’haver-hi una persona perquè desinfecti els gots que pot haver-hi, els micròfons, etc...

- Com us vau organitzar durant el confinament?

El que va passar és que vam reduir els contractes, tots, no només la neteja. Al final només calien el serveis de seguretat, que sempre han d’estar al museu. A neteja, de 22 persones van quedar dos, tots els altres van veure el seu contracte suspès.

De 22, van quedar dos: venia una persona diariament a netejar les seves zones, i feiem que un cop a la setmana una altra persona netegés les sales per mantenir-les.

Cap al 15 de maig, el meu responsable em va dir que podíem obrir ja. Llavors, a correcuita, vam haver de comprar hidrogel a un preu exorbitant, perquè tothom n’estava comprant, els papers higiènics, una barbaritat... No hi havia alcohol al mercat, només hi havia alcohol si anaves als xinos, però jo anava a drogueries o a un proveïdor industrial i no tenien alcohol; llavors vam comprar variants que tenen com ipso alcohol, que s’havien de reduir una mica amb aigua. Vam córrer molt, vam haver de fer catifes, vam haver de fer un nou procediment per la gent que s’incorporés, pel fet que s’havia de netejar tot molt, es va fer una desinfecció de tots els edificis...

Vam tornar a obrir al juny, amb molt poca gent, els meus companys teletreballen, els únics que venim aquí som el personal de serveis.

També vam introduir aquesta nova persona que havia de netejar les zones comuns durant quatre hores cada dia de dilluns a divendres.

- Quines dificultats hi han sorgit en la seva feina? Com ho ha resolt?

Un munt i no me'n surto de cap.

És com el dia de la Marmota, sempre estem igual. Has de pensar que cada vegada que hi ha un contracte, o sigui, un concurs públic, sol durar quatre anys i després hi han pròrrogues que poden ser d’un any, dos anys o tres. Que passa? Les empreses, quan venen noves, totes et diuen que faran tot, estan a la teva disposició i tal, a mesura que va passant el temps, es van relaxant, llavors, quin és el problema? Una son els especialistes: van súper buscats i s’han de formar, constantment. Un altre tema és que a les empreses noves, els costa molt entendre el tema de l’E-cordina. La plataforma aquesta els costa moltíssim d’entendre. Ells consideren que quan han ficat ja la informació a la plataforma, ja està. No! M’ho han de comunicar a mi, m’han de dir quina persona vindrà per jo també donar-la d’alta. Quan entra una persona al MACBA, va per dos dies i s’ha de validar; una és tota la informació que ha de ficar amb una plataforma i jo també haig de ficar aquesta informació a la plataforma perquè posin un timing i ha d’estar avaluat. Aquest pas se’l salten.

Les empreses de neteja tenen gent molt qualificada a càrrec dels serveis. Tot i això, hem d’explicar molt bé la funció del museu perquè és un lloc força peculiar i diferent a d’altres equipaments ja que tenim uns requeriments molt estrictes en el tema de les obres d’art.

- Com ha actuat en els moments de crisi?

Amb calma, no hi ha res que no es pugui resoldre al final.

- Quines habilitats i estratègies creu que són importants per al seu treball?

La gestió d’equip és molt important, cuidar al personal, per mi és important que el personal estigui a gust, també es demana que el personal sigui discret.

- Quins aspectes voldria millorar de la seva feina?

La planificació per part de l’empresa externa de SIRSA i una ‘metodologia’

més gran: tenim un pla de treball que és viu, s’ha hagut d’adaptar ara al covid, d'aquí un temps tindrem un 5è edifici..., vol dir que el pla de treball s’ha d'anar modificant i aquí penso que calen millores.

- Creu que té una remuneració correcta?

No. De fet m’he queixat del meu sou: penseu que, pel que fa a la gestió, hi ha dos departaments que estan en la mateixa situació, un és informàtica i l’altre és serveis generals, en el que hi ha un responsable i una coordinadora, que sóc jo. Portem quatre edificis i vindrà un cinquè. Penseu que jo no només porto neteja, també porto seguretat, manteniment i també porto la persona que mou el mobiliari; en total són més de 50-60 persones que depenen de nosaltres. I no són només els edificis, també has de pensar que qualsevol activitat que es fa a la casa, passa pel meu responsable i per mi.

Estem sempre disponibles, des de les sis trenta del matí o abans.

Em trobo mal pagada, el meu cap també ho pensa, però heu de pensar que el MACBA està immers ara mateix amb un nou pla de recursos humans en el qual s'està valorant cada lloc de feina i, després d’això, es revisaran les categories.

Altres companys porten una parts més específiques i no tant grans del museu, nosaltres ho portem tot, i estem sempre a tot arreu, això és el que trobo a faltar en la meva remuneració.

- Hi ha alguna informació més que ens voldria dir del vostre treball?

Hi ha una feina que fem cada dos anys: és la neteja de claraboies que es troben a sales. Les fan especialistes.

És poc agraït estar a serveis, quan ho fas bé no sempre t’ho reconeixen, però quan ho fas malament, uau!

- Si no s'hagués dedicat a aquesta feina, de què li hagués agradat treballar?

En gestió també: hi ha un departament que m’agrada molt que hi ha aquí, que és el d’events, en el qual lloguen els espais. Cal parlar amb el client, ensenyar-li els espais, fer que tot surti bé... Aquest també m’agradaria.

- Té algun consell per a dir a un/a adolescent per la seva vida laboral?

Que sigui responsable. Nosaltres tenim becaris al museu, ens trobem ben sovint que tenim becaris que ens ajuden, sobretot en el tema administratiu en el nostre cas. Hi ha hagut gent que ha funcionat amb molta responsabilitat i gent que zero, que em sorprèn la falta de compromís per part seva, perquè t’estan pagant, de vegades sembla que vinguin a passar l’estona ¡com si vinguessin de vacances! Em sorprèn, és una generació que trobo que li manca compromís a nivell general, això no vol dir que no hi hagi excepcions.

- Quina/es obra/es del museu en especial li emocionen més o li agraden més? Per què?

L'exposició que més em va agradar que ara no està, va ser la de Cildo Meireles, és un autor brasiler, treballa en instal·lacions que tenen a veure amb els sentiments i la seva obra va ser exposada fa bastants anys a la planta segona, et feia reflexionar. Per exemple, hi havia una banyera plena de monedes del seu país, hi havia ossos penjants, que representaven els ossos de la gent. Era molt bonica, tot en penombra, em va encantar. Després tenia un altre instal·lació que eren totes vidres trencats. Em va encantar visualment.

També m’agrada una escultura que pertany a la Col.lecció MACBA; The Nature of Visual Illusion de Juan Muñoz.

Al final d’aquesta entrevista, la Elena ens va oferir visitar els llocs on treballen les seves companyes i companys, llocs que normalment no pot visitar gent que no sigui part de l’ofici. Ens va ensenyar la zona de reserves que està en a l'últim pis i la zona d'emmagatzematge.

Gràcies a l’Elena per accedir a fer aquesta entrevista amb nosaltres.

Clara lleva muchos años trabajando en las ediciones del MACBA, por lo que conoce a la perfección todas las exposiciones que se han celebrado durante este tiempo y cómo se han recreado en libros y catálogos. Cuando la vimos, pensamos que sería muy seria, aunque inmediatamente nos dimos cuenta de que era una persona amable, cercana y muy trabajadora.

Antes de hacerle la entrevista pensábamos que su trabajo era rutinario y aburrido, pero descubrimos que era muy creativo.

¿Qué formación has necesitado para hacer tu trabajo?

Yo soy autodidacta, una persona autodidacta es la que se va formando con la práctica. Cuando acabé el colegio no tenía muy claro a qué me iba a dedicar y quería estar un año sin estudiar, pero en casa me dijeron que no y me apunté a psicología. No me convenció mucho y me fui a vivir a un pueblo en el Pirineo catalán. Después de 3 años volví a Barcelona y los propios trabajos que fui encontrando me fueron llevando poco a poco hasta aquí, porque estuve trabajando en la candidatura olímpica, la organización que preparó los juegos olímpicos en Barcelona, y poco a poco me fui metiendo más en el ámbito de la coordinación de exposiciones y de publicaciones. Luego estuve en la Fundació Antoni Tàpies durante 15 años y así la práctica me trajo adonde estoy ahora.

¿Hacéis muchas exposiciones a lo largo del año?

Depende de la dirección, de la programación y del presupuesto. Pero en principio cada exposición tiene su publicación, con lo cual, si hay 4 o 5 exposiciones en las salas al año pues cada exposición, en principio, puede ir acompañada de su publicación. Pero, a veces, por temas de presupuesto no se acompañan o miramos otras opciones, por ejemplo publicaciones digitales. También publicamos libros que no están directamente relacionados con las exposiciones, libros más teóricos, libros de ensayo.

¿Cuáles son los pasos que hay que seguir para una publicación?

Simplificando mucho, por un lado están los textos, que normalmente se encargan, y por otro lado están las imágenes. Cuando ya tienes los textos corregidos, las traducciones y las imágenes, entonces un diseñador se encarga de darle forma al contenido. Cuando ya tenemos decidido el diseño (formato del libro, tipografía papel, situación de las imágenes, etc.), se seguirá avanzando hasta llegar a un documento final que se entrega a la imprenta.

¿Tienes relación con personas que hacen tu mismo trabajo en otros museos?

Sí. Hace unos años creamos el Grup editorial, un grupo de profesionales que trabajamos en los departamentos editoriales de instituciones culturales de Barcelona; nos reunimos cada 3 meses y ponemos temas en común.

¿Piensas que es un trabajo rutinario o creativo?

De rutinario creo que no tiene nada. A ver, cuando te toca corregir quizás es menos divertido. A mí personalmente me apetece más hacer la parte creativa, pero yo creo que hay un equilibrio muy bueno entre las partes. Es tal vez más aburrida, por ejemplo, la parte final del libro, donde están las listas de obras y los créditos; siempre se tiene que ir con mucho cuidado con esta parte… Rutinario yo diría que no hay nada: hay partes menos creativas y otras muy creativas, pero el equilibrio hace que cada proyecto sea único, no hay dos libros iguales y esto es una suerte. Somos unos privilegiados, es imposible que sea aburrido.

¿A qué os dedicáis entre la publicación de un libro y el siguiente?

Nunca estamos sin una publicación en marcha. Siempre llevamos dos o tres proyectos porque uno ya está empezando, otro está en medio y otro ya casi está acabando. El equipo lo formamos: dos coordinadores editoriales, una coordinadora gráfica, estoy yo que hago el seguimiento de todos los proyectos , y hay una persona que se encarga de la distribución, principalmente. También contamos con una becaria que nos ayuda con las imágenes.

¿Qué herramientas utilizas en tu oficio?

Usamos el bolígrafo, yo específicamente el verde para corregir. También, el ordenador, mucho papel y fotocopiadora, impresora...

¿Si pudieras cambiar algo del mundo de la edición, qué cambiarías?

Cambiaría el paso de tiempo, cambiaría que se pueda programar con más tiempo. Es decir, nosotros cada año tenemos una previsión más o menos de lo que será la programación, lo que pasa es que no siempre nos llega la información a tiempo y por lo tanto siempre vamos con las prisas. Para hacer bien una publicación compleja, el tiempo mínimo del que hablamos es de un año. Es un proceso muy lento y se necesita toda la información para poder darle forma. Lo que cambiaría es la dinámica y el tiempo de que disponemos para poder trabajar con más tiempo, con calma. Se nota mucha diferencia entre un libro que se hace con tiempo y con calma y otro que se elabora en cuatro o seis meses, se notan menos trabajado.

Cuando eras pequeña, ¿a qué pensabas dedicarte?

A ver, es un tema que yo nunca he tenido claro, cuando era niña pasé por lo típico de las niñas que quieren ser enfermeras... La psicología también me atraía de pequeña: la verdad, con mis amigas era una persona que sabía escuchar y me gustaba que me explicaran sus cosas. La psicología me interesaba mucho y es una cosa que ya temprano notabas que te gustaba, pero cuando lo intenté no me gustó tanto.

¿Tienes que viajar por trabajo?

He viajado por el trabajo, lo que pasa es que actualmente todas las herramientas digitales que tenemos nos permiten trabajar a distancia. No es lo mismo trabajar ahora que antes. He tenido que desplazarme a imprentas fuera de aquí, he tenido que hacer reuniones con diseñadores, etc. Actualmente la verdad es que prácticamente todo lo hacemos telemáticamente. El diseñador puede estar viviendo en Asturias, nosotros aquí, el impresor en Madrid...

¿Discutís mucho entre los profesionales implicados en la edición?

Sí, bueno discutir en el buen sentido de la palabra, pero se discute mucho a veces. Tú ves las cosas de una manera, el artista o comisario de otra, los diseñadores de otra y entonces hay que llegar a un equilibrio, a unos acuerdos.

¿Te gustaría hacer otras labores aquí?

No me lo he planteado nunca aquí. Lo que sí me ha pasado son ganas de cambiar de lugar de trabajo. Yo estaba en la candidatura olímpica, luego pasé al equipo organizador de los juegos olímpicos, y al cabo de un tiempo me llamaron de la Fundació Antoni Tàpies y estuve 15 años muy bien. Entonces me entraron ganas de cambiar y tuve la oportunidad de venirme al MACBA. Pero cambiar a otra labor, no rotundo.

Eli es archivera, lleva 4 años trabajando en el MACBA. Se encarga de clasificar los documentos y guardarlos en los archivos. Los almacena físicamente con mucho cuidado, los escanea y almacena digitalmente en el ordenador. Trabaja archivando la historia del MACBA .

A pesar de que dijo que era tímida, en esta entrevista la notamos muy simpática, expresiva y colaboradora. Nos dejó con curiosidad de aprender más sobre su trabajo.

¿Qué tuviste que estudiar para ser archivera?

Biblioteconomía y documentación. Estuve estudiando 5 años y antes de trabajar en el MACBA estuve trabajando en los archivos de Radiotelevisión Valenciana

y también en los archivos de la Sagrada Familia otros 5 años. Actualmente llevo 4 años trabajando en el MACBA.

¿Cómo funciona la llegada de documentos para digitalizarlos?

Los departamentos hacen la transferencia de documentación a archivo, y yo me encargo de clasificarlos y catalogarlos. Si es en formato digital, mi compañera se encarga de eso. También tenemos una plataforma online donde almacenamos toda la documentación digital. Si la documentación está en formato físico yo me encargo de digitalizarla, escanearla, y después subirla al repositorio, así la gente desde su casa puede ver la documentación que haya. Para mí es mucho mejor trabajar digitalmente.

¿Hay más lugares donde se guarden los documentos?

En el piso 2, donde se digitalizan los documentos, hay una sala donde tienen la colección de libros de artistas, cómics, revistas, objetos, publicaciones de los artistas. Lo mantenemos a una temperatura baja para conservarlos. Tenemos también almacenes externos donde se guardan antes de ser traídos al MACBA.

¿Cuándo se inauguró el museo?

En el año 1995. En esos momentos todos los documentos estaban hechos de papel, a diferencia de ahora en que mayormente todo está digitalizado. Las grabaciones de la inauguración están guardadas en VHS y, si queremos reproducirlas, necesitamos un aparato especial, que es muy difícil de encontrar.

Vinieron el rey y la reina, a inaugurar el museo.

¿Cómo se pueden encontrar los documentos?

No es muy difícil encontrarlos ya que están clasificados por nombres, números, fechas, búsqueda facetada... A las personas que se encuentran muy perdidas a la hora de buscar los documentos, los archiveros las pueden guiar.

¿Cómo es tu trabajo, desde tu punto de vista?

Disfruto trabajando, y me agrada hacer accesible la información, que normalmente es privada. Hay algunas personas que entran a nuestra web y miran los archivos que no son privados y se van informando acerca del museo . A pesar de que es un trabajo oculto, las personas no saben que hay un encargado de clasificar los documentos y de facilitar que encuentren lo que buscan en internet, en una biblioteca, etc. Antes no existía la figura de archivero/a, sino que, hasta hace poco, los historiadores y administrativos, etc, se encargaban de esas tareas.

¿ Qué área te gusta más del museo?

Aparte de mi área, el área de la restauración me parece muy interesante, he estado trabajando en restauraciones en Italia , ya que ves tus logros.

En breve, crearán nuevos lugares donde se puedan guardar los documentos ya que cada año vienen más y necesitan más espacio para guardar los documentos.

¿Cómo fue tu primer día de trabajo?

La verdad es que estuve muy nerviosa, ya que llevaba 5 años trabajando en la Sagrada Familia, que es un centro muy diferente. Me hacía mucha ilusión trabajar en un museo contemporáneo y era uno de mis sueños que logré hacer realidad. Me reuní con Pablo y Marta, que son ahora mis jefes, me indicaron que trabajaría en los archivos históricos ya que la persona que se encargaba anteriormente se había ido.

¿Cómo fue evolucionando la tecnología y cómo te adaptaste a esa evolución?

Cuando hice las practicas en el canal de television, en Valencia, trabajé con una cintas grandes, más grandes que el VHS, donde se guardaba todo.

Bueno y como ahora la tecnología va evolucionando, es difícil pasar las fotos de analógico a digital porque muchas veces se daña el material, y la verdad prefiero hacerlo en digital ya que se ve mucho mejor.

¿Hay algún archivo o documento que solo esté en el MACBA?

No sé exactamente cuáles pero sí, hay algunos que solo tiene el MACBA y algunos que son muy pocos en el mundo y el museo consiguió uno.

¿Cuáles son los procesos técnicos de un archivo?

Recogemos un fondo de un artista que haya muerto. Una vez fuimos en noviembre a acompañar a Isabel, ya que ella es restauradora , y nos mostró que primero se tenía que limpiar todo el material, que estaba todo muy sucio, meter las cosas en las cajas, hacer un inventario con información básica, y traerlo al museo para más tarde limpiarlo, y comenzar a clasificarlo. Después crean subdivisiones para poder encontrar el material más fácilmente, más tarde lo catalogan y, si está en analogico, lo escanean y lo pasan a digital. Paloma, que se encarga del repositorio digital, lo publica en la web y así se puede ver la información desde fuera.

¿Cuál es el documento más consultado?

No se sabe, pero puede que sea una imagen de Miserachs o de Joan Brossa, ya que son de los más buscados.

¿Cuál es el documento más interesante?

Es muy subjetivo, para mí lo más interesante es la colección de libros de artistas, las fotos de Miserachs... Joan Brossa es muy interesante, tiene una obra muy curiosa con gotas de lluvia.

¿Qué particularidades tiene el MACBA?

La colección de libros de artistas que normalmente están en la biblioteca pero en el MACBA están en el archivo.

¿Cómo se conservan los documentos?

Cuando están limpios, los documentos se pasan a cajas de conservación ya que hay muchas cosas que pueden estropear el documento, hongos, sí está escrito a máquina, que pierde el color de la tinta, por la hoja que se vuelve amarillenta, etc. Por eso es importante tener ese documento en digital o transcribirlo a digital.

¿Cuando vas a buscar un documento, lo encuentras rápido?

Depende, normalmente se encuentra rápido, pero hay veces para buscar cintas que están en analógico, que no son digitales, tenemos un inventario con un número identificativo y hay que ver en las cajas y buscarlas.

¿Cuál es tu obra favorita del museo?

Sería “Concetto spaziale 1957”, actualmente está expuesta en la exposición de colección “Un segle breu”. Esta obra forma parte de una serie de obras denominadas “Concetto spaziale” en las que el artista interviene los lienzos con agujeros y cortes con el fin de que la pintura pase a ocupar un espacio real y no ilusorio, en el que el espectador pueda ver más allá de la mera pintura, lo que hay detrás de ella.

Nos pareció impresionante todo lo que nos enseñó, aprendimos la importancia del orden, nos explicó muchas cosas sobre su trabajo. Nunca nos imaginamos que detrás del museo iba a haber tales trabajos. Nos sentimos muy a gusto junto a ella y, nos habría gustado pasar más rato conversando...

En Jordi és la persona encarregada d’una de les tasques més importants i interessants que es fan al MACBA: la restauració i conservació d’obres.

La gent podria pensar que és una feina de taller i solitària, però no és així. El Jordi ens fa comprendre que en aquest ofici fan moltes tasques: des de retocar quadres fins a ser l’encarregat d’un hort. I tot això és per la varietat d’obres que creen els artistes.

Ens va resultar tan interessant que ens vam quedar amb ganes de fer l’entrevista més llarga.

Quant de temps portes en aquesta feina?

Jo vaig acabar els estudis l’any 2000 i vaig començar les pràctiques aquí quan tenia vint-i-pocs. Volia ser restaurador i el que no tenia clar és que treballaria amb art contemporani: jo volia ser restaurador d’art clàssic. A les pràctiques vaig descobrir tot el tema de l’art contemporani que poc té a veure amb la idea que teniu d’un restaurador que està en un museu restaurant quadres; aquesta idea més clàssica, és molt diferent. Aquí se’m va obrir un món.

Per què has escollit aquest ofici? I què és el què més t'agrada?

Perquè des de petit m’agradava reconstruir o arreglar coses quan a algú se li trencava res. També la meva tieta em portava als museus i ens ho passàvem molt bé. El que més m’agrada del MACBA és la varietat, ja que coneixes molta gent i molts artistes. Coneixes la persona també, i de vegades veus que després surten a la TV o parlen d’ells i tu l'has conegut en persona i, és clar, moltes vegades al·lucines perquè una cosa és el personatge i l’altra cosa és la persona. Aleshores estàs a prop de gent amb qui has estat l en el mateix lloc i veus també com els presenten.

Hi ha alguna diferència entre art clàssic i art contemporani?

Sí, la visió d'art clàssic és molt estàtica perquè estàs restaurant una peça que et ve i de la qual l’autor no està viu: és un quadre on està limitat el que es pot fer. En canvi, en l'art contemporani l'artista viu i, per tant, pots fer moltes coses perquè l'artista et dóna unes instruccions. Quan es compra l'obra, el museu la vol mantenir i es fa un informe de com conservar l'obra, però molts materials ja no existeixen. Llavors el treball del restaurador moltes vegades passa per buscar els elements que es necessiten i comprar-los, amb la qual cosa et converteixes com en l'assistent de l'artista.

Hi va haver alguna objecció de part dels teus pares sobre la teva feina?

No va haver-hi cap objecció per part dels meus pares ja que no els importava, i només volien que treballés d’alguna cosa que em fes feliç. Molts pares s’oposaven al somni dels seus fills, però aquest no és el meu cas. A més, els meus pares no comprenien massa el meu treball. I el meu pare mai va poder dir MACBA sempre deia “BARMAN”, deia què el seu fill treballava al “BARMAN”.

Quina és la restauració què t’ha portat més temps i quina te n'ha portat menys?

Va haver-n’hi moltes que em van portar molt de temps. A veure, crec què al saló gòtic de Barcelona, vaig estar-hi gairebé un any amb el meu equip ja que era un sostre molt gran. Va significar un treball per a molta gent. Va ser molt guai. Vam estar-hi molt involucrats. El més curt és quan arriben préstecs d’obres per exposar-les, que no son nostres: hi fem intervencions molt ràpides per si hi ha algun problema poder-lo solucionar. Normalment són intervencions molt ràpides. Hi ha moltes restauracions que són així de ràpides i n’hem fetes moltes d’aquestes.

Creus que aquesta feina està ben remunerada?

Sí, jo crec que sí. Jo em sento ben remunerat. És un privilegi guanyar diners públics. Estic al servei de la gent. Jo crec que els empleats del museu tots ho tenen clar i jo crec que la gent és molt honesta amb el que es fa. Això perquè moltes vegades el MACBA ha estat al punt de mira i jo, que estic a dintre, crec que es mesura bé, què tot està publicat. Jo em sento ben remunerat.

Segueixes formant-te?

Sí, en aquesta carrera t’has de seguir formant encara que no t’agradi. És necessari formar-te fora de l’òrbita. Et fan cursos. L'últim curs què vaig fer va ser fa un parell de mesos. Si no ho fas et quedes enrera. No cal buscar cursos, aquí directament te’n donen.

Què és el més difícil de la teva feina?

Hi ha algunes obres que són difícils de restaurar i costen molt, però es pot aconseguir. Crec que també lidiar amb els artistes. Us he dit la part bona dels artistes, però a vegades és complicat. Els sinistres també són complicats. Pot passar en una obra d’art si algú fa malbé alguna cosa. Moltes vegades els propietaris volen que cuidem les seves obres i que res es faci malbé. La part complicada ve quan has de deixar l’obra en prèstec, perquè és una responsabilitat teva.

Quin horari fas? T’està bé?

Sí. Ara fan l’horari aquest del covid, hi ha molta gent teletreballant. També hi ha gent de risc, hi ha persones que poden fer-ho des de casa, però nosaltres estem venint des que ens van desconfinar, com des de la fase 2. Jo he vingut sempre pel manteniment de les sales i de tot; ara ens permeten fer un horari més ajustat de 9h a 15h, però aquest no és el meu horari habitual. Jo treballo set hores i mitja diàries, però pel covid no deixen allargar-ho tant: no ens podem quedar a dinar perquè no es pot menjar aquí i tot això. Però bé, sí que ens permeten compactar l’horari i ens permeten fer-ho seguit. Hi ha unes hores de permanència en què has de ser-hi, en què ha de ser-hi tothom, però això t’ho pots combinar i organitzar. Llavors, en aquest sentit, la conciliació familiar ens permet estar organitzats i això està bé.

Sempre ho has de fer sol? T’agrada?

No. Treballar sol és com la meitat. A mi m’agrada treballar en equip i també treballar sol. La veritat és que és fàcil treballar en equip perquè ens coneixem des de fa 20 anys i és com que ja ens ho hem dit tot i, bé, és ja com gent de casa teva. No hi ha problema en aquest sentit i estic molt còmode treballant en el meu departament. Com vam començar tots molt joves amb vint i tants i ara tots tenim quaranta tants...I bé, tenim una manera com molt nostra de treballar, ens coneixem els defectes i sabem com manejar-los. Hi ha molt de treball en equip, molt.

Has treballat amb alguna escultura o obra arquitectònica de fusta?

No, perquè jo treballo més amb les pintures. Hi ha dues persones especialitzades en escultura: el Sr. Rosell i l’Àlex Castro. Penseu que en la universitat autònoma tenim molta escultura pública, les dels jardins dels campus, de la qual nosaltres en fem la conservació… Perquè no totes les obres són al MACBA, moltes depenen de nosaltres. I les obres arquitectòniques són més per a la gent d’escultura.

Ens pots explicar com es conserva una pintura a l’oli?

Depèn de molts factors, com de la temperatura i de la humitat relativa.

És molt important que les constants de temperatura es mantinguin. La humitat relativa per a una pintura és de 50 – 65 RH. Però també s’ha d’anar vigilant tot el que es vagi aixecant, perquè una pintura sempre pot donar problemes.

Quin és el procés de restauració d’un llibre?

Jo he fet aquest treball amb una companya i l’única cosa que et puc dir és que és la tasca més ingrata d’aquest món, perquè és una feina tremenda i molt invisible, ja que són moltes hores de treball i el resultat, tot i ser espectacular mai no reflecteix la quantitat d’hores que s’arriben a esmerçar per restaurar un llibre. La restauració d’un llibre és una feina mal remunerada, però és una de les restauracions més espectaculars.

Quantes persones sou en el grup de restauració i conservació? Esteu especialitzats cadascú en un àmbit?

En som set: dues persones d’escultura, dues persones de paper, dues que treballen amb la pintura i una persona d’audiovisual, perquè tenim el departament de media art, ja que les obres que estan arribant al MACBA són en suport audiovisual i llavors de pintures cada cop n’entren menys. Per això necessitem un especialista.

Teniu relacions amb altra/es persones de diferents museus?

Sí que tinc relacions amb altres museus perquè així ens podem ajudar mútuament i prestar-nos algunes obres. És un món molt petit, perquè no som tants els museus, i llavors aviat te’l coneixes. Ja et dic, et relaciones també constantment per temes diversos. Tot i que ells tenen un fons més antic, amb el Museu Nacional d’Art de Catalunya sí que compartim fons i hi ha com un període que aquí és com més clàssic i que per a ells és més modern. I amb altres museus de Barcelona, d’Espanya i de fora d’Espanya també ens relacionem. Perquè nosaltres també volem vendre les nostres exposicions, per un tema de treure’n rendiment ja que costa molts diners fer una exposició.

Hi ha alguna peça del museu què t'emociona o amb la qual t’hi sentis identificat?

N’hi ha més d’una, i la meva peça favorita és “Holy Food” d’Antoni Miralda. És una peça que vaig restaurar quan era becari i que l’han portada aquí a Barcelona, a Lisboa i a més llocs i que parla del sincretisme de la religió africana, llatina i la relació amb la religió catòlica.

Des de petit penses a dedicar-te a això?

Sí, sí, des de petit. El meu germà volia ser ensinistrador de gossos i jo volia ser restaurador. Mon germà al final no ha sigut ensinistrador de gossos i jo he sigut restaurador. És bastant rar, perquè potser molta de la gent que es dedica a la restauració volia en un principi ser artista, i com que ser artista és complicat doncs, es dediquen a la restauració. Però sí, jo volia ser restaurador. No és molt habitual, però sí.

Algun consell per a nosaltres en la vida?

Si tu creus que ets bo per a alguna cosa, doncs tira endavant per allò. Perquè et trobaràs amb molts impediments. Si creus que se’t dóna bé alguna cosa ja tens aquest punt de partida que no tindràs en altres camps i seria una pena no aprofitar-ho.

Passes nervis pensant que treballes amb obres úniques i valuoses?

Jo penso que es veu més des de fora que des de dins. Però si de vegades estic restaurant una obra i volen veure com ho faig i es queden mirant doncs sí que se senten una mica de nervis. Però si no t'estan mirant doncs penses: després ho arreglo. Molta gent pregunta això, però en realitat no se senten gaire els nervis, perquè al final és la teva feina i s’obliden.

Restaurar i reformar és el mateix?

Depèn, de vegades restaurar art contemporani pot incloure reformar només si l’artista t’ho demana, si tothom hi està d’acord i si és ètic. Si tot conflueix en què s’ha de fer, reformem una obra: la poden destruir, reproduir, pintar i fer el que vulguin.

En conclusió, en Jordi ens va tractar molt bé i ens ha fet sentir còmodes per fer-li l’entrevista. Hem après què ser restaurador no és gens fàcil i que és molt més que restaurar.

El 22 de febrer els alumnes de 3r d’eso de l’Institut Miquel Tarradell van tenir la sort de poder entrevistar dos fotògrafs del MACBA. La conversa va ser molt interessant perquè vam descobrir molts aspectes desconeguts sobre el Dani i la Gemma, sobre la seva fotografia i el seu art, que tot seguit volem compartir amb vosaltres.

Aquí us deixem la conversa.

Quan va començar vostè aquesta professió? Per què li interessa?

Dani: Vaig començar en el 2004, feia fotografies de música i cultura. Jo em

trobava que anava a molts llocs on passaven coses que no quedaven retratades, per això pensava que si aquestes coses no quedaven retratades potser no passarien a la posteritat. Per això vaig començar a fer fotos cada dia quan anava a un concert i a diferents llocs de la ciutat.

La gent va veure les meves fotos i va pensar que era un fotògraf però no tenia cap intenció de ser fotògraf, només volia fer un arxiu. Ara porto més de 10 anys fent fotos.

Gemma: Jo feia fotos des de sempre. A casa meva la fotografia ha estat present. El meu professor d'universitat era un fotògraf del MACBA i ell em va plantejar l’oportunitat de poder fer una entrevista i unes pràctiques al museu, i jo en paral·lel seguia fent les fotos que volia.Vaig començar a treballar al museu, entrant en un equip petit que és l’equip de publicacions i així vaig seguir.

La meva feina no és 100% de fotografia: també coordino amb els dissenyadors les imatges que utilitzen en llibres.

Quin és el seu horari de treball? S’ha canviat en el confinament?

Gemma: Ha canviat molt el meu horari,molta estona havia de treballar a través de la pantalla, des de casa. Ara vinc una vegada per setmana al museu. Estava acostumada a treballar en equip per parlar i seleccionar els colors, el paper per al llibre, etc.

Dani: Abans de la pandèmia tenia 3 parts:

1.Preparació

2.Documentació

3.El tipus d’imatges

Havia de treballar amb molta pressa perquè després havia de compartir les fotos per publicar en xarxes públiques.

3. Quins consells donaria vostè a una persona de 15 anys que vulgui ser fotògraf?

Gemma: Jo us diria que al final són las ganes, no perdeu aquesta sensació de les ganes, l'interès que teniu, sigueu persistens, tingueu la mirada oberta de les coses, això vol dir que la perspectiva, la llum del fons, el lloc… també formen part de la tècnica. Heu d’anar amb compte d’aquestes petites coses.

Dani: No em van ensenyar a fer fotos, les vaig aprendre a fer i he continuant fent-ne. La pràctica és el que us portarà al punt on pugueu fer les fotos que voleu. En realitat, es tracta de fer fotos i mai deixar de fer-ne.

4. Editeu les fotos que utilitzeu per al llibre? Com?

Gemma: Sí, editem. Tenim un procés de fotomecànica, hi ha una persona de comissari que necessita que es reprodueixi una sèrie d’imatges per llibre i seleccionem quines fotos volem. S´editen tenint en compte el pes real i en quin paper acabaran impreses.

Dani: Jo retallo les fotos, les parts que m’agraden. Per fer una foto del que passa en realitat faig una petita planificació, des d'on i com faré les fotos, i sempre haig d'estar preparat.

5. Com és la seva relació amb la resta de companys del MACBA?

Dani: Jo em trobo super bé.

Gemma: Jo també tinc una bona relació amb tots i m’agrada treballar en equip.

6. Per ser un fotògraf quins estudis s’han de tenir?

Gemma: En el meu cas vaig estudiar publicitat i allà vaig fer una petita part de fotografia.

El meu interès per la fotografia ja existia des de sempre. Vaig aprendre moltes coses del meu pare. A ell també li agradava fer fotos i vaig fer un màster en fotografia. Cada fotògraf té unes experiències diferents. No puc dir un curs en concret.

Dani: Jo vaig estudiar comunicació audiovisual i després vaig fer un postgrau en fotoperiodisme.

7. Vostè té una cámara especial per fer fotos? Quantes? Com les tria?

Gemma: Tinc una càmera del meu pare i m’agrada fer fotos amb aquesta càmera. Per fer fotos es depèn dels objectius, de com voleu les fotos i de les ganes.

Dani: Mai he tingut problemes amb les càmeres, i la meva camera preferida és un tipus de càmera molt petita.

8. Quin tipus de fotografia prefereix? (Documental, retrat, paisatge,estudi, animals etc.)

Gemma: M’agraden fotos de natura i relacionades amb la música.

Dani: Jo prefereixo fotos documentals i retrats.

9. Quina hora del dia té la llum ideal per a una foto de paisatge?

Gemma: No tinc un moment concret. De vegades depén de la foto i del lloc.

Dani: M’agrada més la matinada per fer fotos.

10. Si no hagués sigut fotògraf, a què li hauria agradat dedicar-se?

Gemma: M’agrada molt l’ esport. Crec que sóc una suma de moltes coses.

Dani: Jo, d’adolescent, volia ser professor i a la universitat volia ser director de cinema. Sempre que tinc l’oportunitat de fer alguna cosa que m’agrada trobo el temps per fer-la.

Aquí s’acaba la conversa amb el Dani i la Gemma. Esperem que us hagi agradat.

Moltes gràcies

El passat març vam anar al MACBA per entrevistar a la coordinadora de exposicions CRISTINA BONET. És molt amable i ens va respondre a totes les preguntes amb molta claredat.

Quants anys fa que estàs treballant en aquest Museu?

Fa 24 anys que treballo aquí, vaig començar a treballar-hi el gener del 1997.

Què és el que més t'agrada de treballar aquí? I què és el que et fa més mandra?

El que més m’agrada és que cada projecte és diferent i que cada vegada has de mirar com allò s’exposa de la manera més adequada, és a dir, un artista fa un treball amb unes idees; dues idees, de fet: una és el concepte que vol plantejar i l’altra és com ho ha formalitzat. No només la persona que coordina exposicions presenta exposicions sinó que també és una persona que està en relació amb tot el museu o sigui que el museu és una col·laboració d’equips.

Has treballat a altres museus?

No. He treballat en una galeria abans de la feina d’aquí i una galeria té moltes tasques molt semblants. L'únic que té és una escala diferent, a més a més la diferència fonamental és que és privada. Vull dir que en una galeria el propietari/a pot fer el que vulgui. En un museu, primer hi ha molta més estructura, fet que ens permet fer coses amb més pressupost, més gent per fer-les, més especialistes i, a la vegada, tenim una obligació perquè nosaltres ens devem a un públic. Tot això es fa perquè tingui sentit per als visitants, i també treballo amb molts més museus.

Quina formació es necessària per fer aquesta tasca?

És una tasca que té, per una banda, una component d'organització -has de saber organitzar-te-, de gestió, i també saber entendre el concepte que has de traslladar. Normalment la formació depèn de qui vingui, però per a la meva feina es necessita una formació universitària, que normalment seria història de l’art. També hi ha més perfils com geografia, filosofia o altres humanitats.

Quina és l'exposició que més t'ha agradat?

En tinc unes quantes, o sigui que tinc un àlbum de records en el cap bastant potent! N’hi ha una que recordo especialment que es va fer a l'any 2000, era una exposició que es deia “Camps de forces”, sobre l’art en moviment i obres que eren més dinàmiques.

Quina és la part més difícil del teu treball? I la part més fàcil?

La part més interessant és la relació amb l’artista, hi ha artistes que són molt fàcils de tractar i d’altres més complicats.

Què li recomanaries algú que volgués fer la mateixa professió?

D’entrada, que li agradi. Això és el primer, en general. Després hi ha moltes coses que s'afegeixen, i que potser no t’agraden tant. La vida té això, però quan fas una tria d’una professió com aquesta ha de ser perquè t’agradi. Després cal que et puguis apassionar, perquè realment hi ha una part personal en aquesta feina. Com la feina d’un metge o d’un mestre és molt vocacional. És com ser artista.

Tens un horari fix? Quantes hores fas al dia?

El meu horari són 7 hores i mitja diàries, com tothom. El que passa és que és una mica flexible perquè hi ha moments de molta intensitat. Per exemple el muntatge d’una exposició te un calendari fixe i poden sorgir imprevistos. Tot l’equip ha de treballar pe conseguir inaugurar a temps i s’han d’ajustar els horaris.

Si venen artistes d'altres països com et comuniques per treballar amb ells?

Sí, això és molt habitual. En aquesta exposició estem parlant amb una artista que és catalana: Fina Miralles. Però sovint treballem amb artistes d’altres països i l’idioma comú és l’anglès.

Nosaltres fem dos tipus d’exposicions: la col·lecció permanent i les exposicions temporals. Aquestes últimes poden ser o bé d’una sola artista, com aquesta, que és una retrospectiva que comprèn tota la seva trajectòria. També presentem exposicions col·lectives, a partir d’un tema amb més d’una artista.

Si no fessis aquesta feina a què t'agradaria dedicar-te?

Alguna vegada ho he pensat, i crec que voldria dedicar-me a alguna cosa que tingués a veure amb la cultura com, per exemple, la producció teatral. Hi ha dues orientacions professionals en la cultura: una és la que té una tasca més creativa com director, artista o un actor. Després hi ha els que ho fan possible, que són els que estan darrere per construir la posada en escena. Tota aquesta part que està darrere i que té a veure amb presentar d’una manera especial m’agrada i penso que m’hi sentiria bastant còmoda. No tinc experiència en el teatre però sí que vaig estar uns anys a prop de grups de música, i vaig viure aquesta part de backstage de l’organització d’un concert.

Com et sents a la feina?

M’agrada, em sento bé. Penso que dedicar-me a la cultura m’enriqueix com a persona perquè mi m’interessa. Si em preguntessiu això mateix, per posar un exemple, amb futbol, on molta gent voldria treballar-hi us diria que a mi el futbol no m'apassiona, no m’atrau, no em diverteix. Tot i que també s’organitzen actes i esdeveniments, però no m'interessa. En canvi, amb tot el que té a veure amb la cultura m’hi sento més còmoda perquè m'atrau.

Col·laboreu amb altres museus?

Hi ha diferents formes de col·laborar. Quan tu organitzes una exposició, la primera cosa que has de fer és saber on són les obres, les has de demanar i te les han de deixar. El préstec i tota la seva gestió és una primera relació que tens amb museus o be amb particulars.

També col·laborem amb altres museus en les coproduccions i les itineràncies que consisteixen en fer exposicions en comú.

Com és un dia normal en el teu treball?

Ara és un dia estrany perquè estem teletreballant. Nosaltres som un consorci, que conformen l’Ajuntament, la Generalitat, el Ministerio de Cultura i la Fundació MACBA. En aquest cas de pandèmia, l’Ajuntament ens recomana no treballar presencialment al museu a menys que sigui estrictament necessari o que sigui essencial. Per exemple, per canviar les fotos has de venir al museu o per entrevistar-me amb vosaltres he de venir al museu, però això només es fa quan és realment imprescindible.

Quantes exposicions es fan en un any?

Hi ha dues exposicions per planta, unes vuit exposicions a l’ any.

Quines relacions tens amb els artistes? És fàcil relacionar-s'hi?

Jo crec que sempre és interessant treballar amb artistes.

Quan eres petita, de què volies treballar?

No tenia una idea molt clara.

On et veus d'aquí a cinc anys?

Sincerament, em veig aquí al MACBA. La realitat és que sí que hi ha altres llocs similars però de moment per a mi no n’hi ha cap que m'interessi tant i que em permeti fer coses com les que estic fent al museu. Possiblement aquí a Barcelona sigui el lloc on realment estiguem fent projectes més ambiciosos en art contemporani... però bé, no saps la vida per on anirà. També tinc la meva parella i el meu fill que viuen aquí i, per tant, anar-me’n a un altre país tampoc és una idea que en aquests moments em plantegi.

Fins aquí la entrevista amb Cristina, gràcies a tu y al MACBA per ser tan amables amb nosaltres i contestar les nostres preguntes.Ha sigut molt divertit,vam passar-nos-ho molt bé i vam aprendre moltes coses.

Els estudiants de 3rA de l'Institut Miquel Tarradell van tenir el privilegi de poder entrevistar al cap de seguretat del MACBA i aquest, d’una manera molt generosa, va contestar a totes i cada una de les preguntes que els alumnes plens d'interès li van fer.

Com podreu deduir, el MACBA és un museu valuós i els urgeix com a qualsevol museu protegir-lo, amb certes mesures a l’altura dels tresors que s’han de mantenir fora de perill. A causa d’això van crear tot tipus de regles i normes que estan obligats a complir tant el personal de seguretat com els usuaris.

El 26 de febrer vam tenir la gran sort d’entrevistar a l’Albert Santos Muñoz, el cap de seguretat del MACBA i ens va explicar un munt de coses sobre el seu ofici. Si us interessa aprendre coses sobre aquest món no passeu de pàgina perquè us parlarem des de la perspectiva d’un professional a partir dels anys d'experiència que té i les vivències que l’Albert ha tingut.

Vam començar la conversa amb una introducció, cinc cèntims, sobre en què consisteix és més o menys aquest ofici. El més curiós i interessant va ser l’exemple que ens va posar fent servir una cadira i les seves 3 potes representant totes les branques de la seguretat en un museu i el seu percentatge de seguretat que eren: seguretat fisica, seguretat electrònica i seguretat personal.

La seguretat física: és tot allò que protegeix l'edifici amb estructures: Parets,portes,sostre,pis,etc

La seguretat electrònica: és tot allò que protegeix el recinte mitjançant aparells electrònics: càmeres,sensors en les portes,sensors de foc,etc

La seguretat personal: és el grup de persones implicat en la protecció, siguin supervisors de les càmeres o vigilants de seguretat. Això et dona l’alleujament de que no sigui un aparell amb bateria , manipulable i que es pot espatllar el que et garanteix confiança.

Mai hi haurà un 100% de seguretat ja que sempre hem d’estar en alerta y amb mesures per diferents situacions ja que mai tot succeirà com nosaltres el teníem planejat al peu de la lletra.

Per què va escollir aquest ofici? O què el va incitar a dedicar-se a aquest ofici?

Perquè m'interessava la seguretat en tots els seus àmbits

Quan va decidir fer aquest ofici?

Vaig començar sent vigilant de seguretat en altres museus, guanyant experiència.

Què li va semblar aquesta feina als seus inicis?

Em va semblar interessant només sentir “seguretat en un museu”; però ja sabia que protegir obres d’art no només era protegir un quadre penjat en una paret sinó qualsevol objecte a la vista del públic.

Quins mètodes fa servir per mantenir la seguretat al recinte?

Fem servir un equip de seguretat contractat a una empresa especialitzada i homologada.format per especialistes.

En el cas que hi hagués un incident, com per exemple un individu amb una arma de foc apuntant a un treballador del museu. Vostè com reaccionaria en aquests casos?

Per començar heu de saber que la cosa més valuosa que hi ha en un qualsevol situació és la vida d’una persona, i en base d’això tothom hauria d’estar quiet, ja que el lladre està per sobre de tots perquè té armes. Anys enrere, algun vigilant de seguretat duia arma, en canvi, ara les coses han evolucionat i es més complicat veure un viglant amb arma i el veurem sobretot amb una defensa.

Teniu algun tipus de protocol per a situacions com la ja esmentada?

Existeix el PAU (Pla d’Autoprotecció) que és un document que explica que la seguretat total està dividida en diversos equips:

● Cap d’emergències (és l’Albert), i s’encarrega de dirigir totes les operacions en cas d'emergències.

● Equip d’intervenció. Són uns quants treballadors del museu als quals els han donat una formació bàsica d’extinció d’incendis. Aquest grup de persones són les que han d’anar a controlar el foc si fos el cas

● Equip de primers auxilis. Tenen la funció de, en el cas que hi hagi ferits, anar-hi i evacuar-los amb els primers auxilis.

● Equip de recolzament. Bàsicament la seva tasca és rebre els equips externs (bombers, policia, ambulàncies…) i donar els plànols del museu, obrir portes, etc…

● Equip d'alarma i evacuació. Encarreguen a totes les persones del lloc que marxin per la sortida d’emergència més propera.

Hi ha una normativa que diu quantes sortides d’emergència i de quin tipus ha de tenir un edifici en funció de la seva superfície, quantitat de gent a dins, etc…

Al MACBA hi ha 7 sortides d'emergència a cada pis. Cada sortida de cada planta està unida amb altres verticalment per facilitar la baixada cap al carrer.

Alguna vegada ha viscut un incendi?

Incendi com a tal no, però sí conats d’incendis, que són incendis de menor magnitud i controlables fàcilment. Per exemple una paperera cremant. En aquest cas només va caldre agafar l’extintor i es va apagar. En cas d’emergència hem de pensar en 3 lletres: PAS (Protegir, Avisar i Socórrer). Generalment aquest mètode es fa servir per al personal mèdic en accidents de trànsit. El primer que has de fer és la P(protegir), per exemple un motorista està caigut al terra, doncs seria treure’l fora de la carretera perquè ningú l’atropelli. Després ha d’aplicar la A(avisar), abans de fer qualsevol cosa de reanimació, primers auxilis, etc… has d’aconseguir que vingui ajuda. Un cop hagis protegit i avisat, et pots posar a S(socórrer).

Quin és el seu horari dintre del museu?

Dintre del museu la seguretat està activa a les 24 hores. Hi ha moments del dia en què hi ha menys seguretat i d’altres amb més. Per exemple, quan el museu està obert n’ hi ha més ja que hi ha més gent que quan està tancat.

Té les mateixes tasques que els seus companys/es o cadascú té tasques diferents?

Depèn dels llocs on estiguin. Per exemple el centre de control de seguretat, que és on estan les càmeres, alarmes i tot… té una funció i una formació diferent ja que han de saber el funcionament de les càmeres, gravacions, etc…

Després també hi ha vigilants que estan a la porta del museu, que bàsicament fa el control d'accés i miren qui entra i qui no.

Què es necessita per treballar en l'equip de seguretat?

La llei diu que per poder treballar com a vigilant has d’estar contractat per una empresa de seguretat, i que després aquesta empresa sigui contractada pel museu.

Al MACBA l’empresa que treballa és Securitas.

Està satisfet amb la seva remuneració? Segons la mitjana creus que hauria de ser més alta?

Els vigilants cobren el seu sou en funció del conveni laboral establert. En la meva opinió el sector hauria de millorar en aquest sentit.

En quins altres llocs va treballar de vigilant de seguretat? O només ha estat al MACBA?

En diversos recintes.

Si no s’hagués dedicat a aquesta tasca, quin ofici creu que li hagués cridat l’atenció i per què?

M’hagués agradat ser futbolista perquè m’agrada el futbol i cobren bastant (😊). Per cert, sóc aficionat del Reial Madrid.

Ja que el museu va romandre tancat per la covid, com va ser la seva situació en temps de confinament?

L’equip de neteja i seguretat va ser l’únic que treballava al recinte. Els expositors treballaven des de casa.

Això poc a poc s’havia anat convertint en una conversa més informal, més que una entrevista en sí, que és el que s’aconsegueix en reunions d’aquest tipus quan la persona és tan amable i generosa com l’Albert.

Esperem que us hagi agradat molt l’entrevista i que us hagi quedat prou clar el funcionament de la seguretat del MACBA, les condicions en què treballen els seus responsables..!