Introducció Com planteja Noam (2016), “[h]ai poques indústries la propietat i el control de les quals siga més importants que en la dels mitjans, donat el seu paper central en la vida social, cultural, econòmica i política” (p. 1303). Diverses de les investigacions generades des de diver- sos camps, han demostrat que l'estudi de les formes de propietat no sols és rellevant com a fenomen en si mateix, sinó també pel seu impacte en la qualitat de la democràcia i el periodisme (Picard i Dal Zotto, 2016). Això, al costat dels processos de concentració i acumulació que han tingut lloc a nivell mundial (Noam, 2016; Trappel i Tomaz, 2021a, 2021b), ha fet que l'estudi de les formes de propietat mediàtica s'haja convertit en una qüestió d'importància per a àrees com l'Economia Política de la Comunicació, la Gestió de Mitjans, la Sociologia de la Propietat Mediàtica, entre altres. No obstant això, com a resultat de la investigació que ací es presenta, es va poder evidenciar que molts estudis sobre la propietat dels mitjans de comunica- ción emmalalteixen d'indefinició teòrica de la categoria, són freqüents les col·lisions terminològiques en la identificació de les diferents formes de propietat, treballen amb formes ideals que no tenen en compte les mixturas que es produeixen entre les diferents dimensions de la propietat, i no existeixen treballs dedicats a compendiar i sistematitzar les diferents formes de propietat sota les quals operen els mitjans de comunicació . Davant tals absències, l'objectiu d'aquest article és presentar un estat de la qüestió sobre les diferents modalitats de propietat mediàtica reconegudes en la literatura científica. El treball amb grans volums de literatura procedents d'àrees com a dret, filosofia, economia, comunicació, administració, piscología entre altres, permi- tió conceptualitzar les categories: propietat i formes de propietat mediàtica. Així mateix, l'anàlisi d'investigacions generades des de l'Economia Política de la Comunicació, la Sociologia de la Propietat Mediàtica, els estudis sobre transformacions en els models globals de periodisme i altres, va possibilitar identificar i recuperar els ras- gos bàsics de les nou formes de propietat mediàtica caracteritzades en aquest article. L'article parteix de definir conceptualment la categoria formes de propietat i presa com a base la idea de la propietat com a conjunt de relacions socials de Munzer (2001) i el poder de decisió últim com a element central de la categoria. El concepte de forma propietat, que operacionalment es desagrega en sis dimen- siones, constitueix la base per a la caracterització de les nou formes de propietat mediàtica trobades en la literatura científica. La metodologia emprada per a aquesta investigació va ser la revisió bibliogràfic-documental. José Raúl Gallego Ramos 200 Anagrames Rumbs i Sentits de la Comunicació, 19 (39) • Juliol-desembre de 2021 • pàg. 197-221 • ISSN (en línia): 2248-4086 L'article està estructurat en cinc apartats, a més de la introducció, en els quals es presenta la definició teòrica de forma de propietat mediàtica i l'em- todología que es va treballar, la caracterització de les formes de propietat mediàtica identificades, les conclusions del text i les referències citades. Definició conceptual de la categoria forma de propietat mediàtica Per a aquesta investigació s'assumirà la proposta de Munzer (2001), qui concep la propietat com un conjunt de relacions socials. Munzer (2001) ofereix huit proposicions que en el seu conjunt conformen una teoria de la propietat com relacio- nes socials que inclouen relacions legals, econòmiques, així com relacions de poder sobre l'objecte de propietat, sobre altres persones i respecte a altres persones. Entre els diversos incidents de la propietat, el seu nucli i element indispen- sabre, resideix el dret del propietari a tindre el control exclusiu sobre com i qui la utilitzarà (Pugliatti, 1964), entés com el poder de decisió últim sobre els diferents drets que reconeix la legislació per als diferents tipus d'obje- tos de propietat (Clarke i Kohler, 2005; Martí, 2016; Waldron, 1988). Sobre aquesta base, la propietat s'entén com el poder de decisió últim sobre les formes d'ús i gestió d'un ben determinat i el que d'aquest es genere, el qual s'estructura a partir d'un conjunt de relacions socials que inclouen relacions legals, econòmiques i de poder entre persones respecte a aquest objecte de propietat en el marc de contextos històrics determinats. En altres paraules, el cas de la forma de propietat mediàtica, és la manera pràctica en què s'estructura i concreta el poder de decisió últim sobre un mitjà de comunicació com a objecte de propietat. Quan es diu que un mitjà és propietat familiar, cooperativa, comunita- ria, estatal, s'està enfocant en els individus, col·lectivitats o institucions que posseeixen el poder de decisió últim sobre els recursos que conformen aquest mitjà, que al seu torn determinen els processos mitjançant els quals es generen els productes i serveis mediàtics. Aquest èmfasi en el poder de decisió últim com a element central en la definició d'una forma de propietat, no és casual. Les diferents formes de propietat poden veure's com a variants organitzacionals, però aquestes variants no són en realitat el factor determinant d'aquestes estructures, sinó que són producte de la manera en què el poder de decisió últim es concreta en diversos àmbits. Per exemple, el fet que una propietat cooperativa, perquè siga tal, exigisca la participació en condicions d'igualtat dels seus membres en la presa de decisions, no és un simple assumpte organitzacional sinó l'adequació organitzacional a la qüestió Les formes de propietat dels mitjans de comunicació. Estat de la qüestió Anagrames Rumbs i Sentits de la Comunicació, 19 (39) • Juliol-desembre de 2021 • pàg. 197-221 • ISSN (en línia): 2248-4086 201 que el poder de decisió últim pertany als membres d'aqueixa cooperativa. Així mateix , que un dels trets distintius dels mitjans públics és que els seus continguts responguen a valors inclusius i donen veu als diferents sectors de la societat, és la conseqüència a nivell axiològic que el propietari és el públic íntegrament i, per tant, així ha de ser reflectit en els continguts dels mitjans que li pertanyen. Tant en la conceptualització de la propietat, com en la seua concreció baix diverses formes en l'àmbit mediàtic i, en general, en el poder de decisió últi- mo, s'estructura i concreta en diferents dimensions, en les quals es defineixen les característiques distintives de cada forma de propietat. Prenent com a base un treball més exhaustiu (Autor, 2021), les dimensions en què estructura el poder de decisió últim i permeten definir la forma de propietat són la legal (propietari i forma de propietat reconeguts per autoritat competent), associativa (connexions amb altres persones, grups o institucions amb capacitat de incidir de manera determinant sobre el poder de decisió últim), axiològica (mat- rialización en els continguts dels valors que promou el mitjà i qui el posseeix), econòmica (beneficiats amb els guanys generats pel bé i incidència de els finançadors sobre el poder de decisió últim), de gestió (definició dels objeti- vós i abast de l'organització i assignació dels recursos necessaris per a l'assoliment d'aquests) i psicològica (percepcions dels subjectes implicats sobre la seua relació amb l'objecte de propietat). Per això, la forma de propietat mediàtica pot definir-se com la manera prác- tica en què es concreta i estructura en les dimensions legal, associativa, axiològica, econòmica, de gestió i psicològica el poder de decisió últim sobre les formes de ús i gestió dels recursos que conformen un mitjà de comunicació, els seus produc- ciones, serveis i els ingressos que genere. Aquestes sis dimensions seran emprades en els pròxims epígrafs per a caracteritzar les diferents formes de propietat mediàtica reconegudes en la literatura científica. Metodologia El mètode utilitzat per a la construcció d'aquest estat de la qüestió, va ser la revisió bibliogràfic-documental. Per a això va ser necessari, en primer lloc, establir un grup de paraules claus que van guiar la recuperació de la literatura relacionada amb la caracterització de les diferents formes de propietat. Aquesta recuperació no va estar limitada per cues- tiones geogràfiques o temporals, sinó pels idiomes de producció dels textos, en aquest cas, espanyol i anglés. José Raúl Gallego Ramos 202 Anagrames Rumbs i Sentits de la Comunicació, 19 (39) • Juliol-desembre de 2021 • pàg. 197-221 • ISSN (en línia): 2248-4086 Després de treballar inicialment amb un grup de textos i articles relacionats amb el tema, es van definir com a patrons de cerques a emprar en les bases de dades les següents combinacions: ownership forms, ownership types, property forms, property types, formes de propietat, per a localitzar-les específicament en els títols, les paraules claus i els resums. Aquests termes van ser emprats en cerques reali- zadas en les bases de dades Jstor, Sage, Wiley i Redalyc. També es va realitzar aquesta búsque- dona en Google Acadèmic. Els resultats llançats d'aquesta primera perquisició, van servir fonamentalment per a recuperar literatura que va permetre la definició de la categoria forma de propietat i identificar i caracteritzar les principals formes de propietat, de manera general. A això es va sumar una cerca més enfocada en l'àrea dels mitjans de comu- nicación a partir dels criteris mitjana ownership, mitjana property, forms of mitjana ownership, propietat mediàtica i formes de propietat mediàtica. La recuperació dels textos de totes dues cerques va ser acompanyada de la lectura dels abstracts i índexs (en el cas dels llibres) per a determinar en una prevalga- ra revisió si s'ajustaven als objectius de la investigació. D'aquest primer grup van passar a formar part del corpus de la investigació els textos que complien amb alguna de les següents condicions: 1. Definir les catego- ries forma de propietat o forma de propietat mediàtica, 2. Caracteritzar una o més formes de propietat o formes de propietat mediàtica i 3. Anàlisi de mitjans espe- cíficos que tingueren com a objecte d'estudi o inclogueren la qüestió de la propietat. Als textos que es van incloure en el corpus els va ser revisada la bibliografia citada per a recuperar altres textos que no van aparéixer en les cerques en base de dades i que també complien amb les tres qüestions a dalt esmentades. Aquests tex- tos també es van sumar a la mostra de la investigació Els criteris de selecció mostral van ser també emprats com els tres principals elements d'anàlisis dels textos, i la informació recuperada es va organitzar en tres àrees que juntes van donar resposta a l'objectiu de l'article. Aquestes van ser: definició de les categories forma de propietat i forma de propietat mediàtica; caracteritza- ción de les diferents formes de propietat mediàtica en funció de les sis dimensio- nes que integren el concepte de forma de propietat mediàtica; i identificació de mitjans concrets que operen sota les diferents formes de propietat. En total es va treballar amb un corpus de cent quaranta-set textos, compost fonamentalment per articles científics, llibres i capítols de llibres. Les formes de propietat dels mitjans de comunicació. Estat de la qüestió Anagrames Rumbs i Sentits de la Comunicació, 19 (39) • Juliol-desembre de 2021 • pàg. 197-221 • ISSN (en línia): 2248-4086 203 Formes de propietat mediàtica. Caracterització Von Benda-Beckman (2011) assenyala que, les discussions sobre la propietat estan dominades per les quatre grans categories de propietat: “recursos d'accés obert (o propietat de ningú o de tots); propietat privada, sovint individual; propietat estatal o pública; i propietat comuna/comunal” (p. 296). Encara que aclareix que aquestes categories no són suficients per a captar la diversi- doneu de conjunts de drets que es donen a l'interior de cadascuna d'elles, serveixen a manera de tipologies ideals per a caracteritzar els principals trets de les diferents formes de propietat amb major pes en l'actualitat, perquè no pot perdre's de vista que són fenòmens històrics i concrets. No obstant això, com assenyalen Clarke i Kohler (2005), aquestes classificacions no sempre es troben correctament definides, moltes vegades existeixen col·lisions terminològiques entre elles, no són clares les fronteres que les distingeixen i poden trobar-se posicions intermèdies entre les tipologies absolutes, per la qual cosa aquests autors suggereixen treballar els drets de propietat com un continu. Quant a les formes de propietat en l'àmbit específic dels mitjans, es repeteixen els mateixos problemes que afligeixen a la identificació i conceptualització de les formes de propietat de manera general: indefinició teòrica, falta d'acords i col·lisions terminològiques. Sánchez i Carvajal (2002) postulen que “[l]as característiques dels propietaris determina si les companyies són públiques, privades o de capital mixt” (p. 50). Picard i Weezel (2008) refereixen que existeixen quatre formes primàries de propietat: privada, empreses amb cotització en borsa (publicly traded), fundacions sense fins de lucre i dels empleats (cooperativa). Per part seua, Noam (2016) divideix les formes de propietat en dos grans grups amb subdivisions al seu interior. Primer, la no comercial, que inclou la propietat governamental directa, les corporacions públiques semi-independents (ací situa a la BBC, per exemple) i els mitjans propietat de fundacions sense fins de lucre. Després situa diferents formes de propietat privada, com la individual, familiar, associacions, accionistes, inversors institucionals, fons de capital privat i fons de risc. En tant, Benson (2019) parla de la propietat privada d'individus o famílies, companyies que cotitzen en el mercat de valors, la propietat estatal (que aquest autor associa amb la propietat pública), de la societat civil i dels propis periodistes. En els pròxims epígrafs es realitzarà un exercici de síntesi, reorganització i anàlisi a partir de les dimensions proposades, amb la finalitat de presentar una caracteri- José Raúl Gallego Ramos 204 Anagrames Rumbs i Sentits de la Comunicació, 19 (39) • Juliol-desembre de 2021 • pàg. 197-221 • ISSN (en línia): 2248-4086 zación de les principals formes de propietat mediàtica reconegudes en la literatura científica. Tot i que les modalitats que es presentaran són més específiques que les quatre grans formes que esmenta von Benda-Beckman (2001), continuen sent tipus ideals i en la pràctica és convenient analitzar-les com un continu (Clarke i Kohler, 2005) a causa de les combinacions de drets i relacions que s'articulen en els diferents mitjans. La figura 1 recull les nou formes de propietat mediàtica contemplades en aquest article i la seua ubicació respecte a les quatre grans formes de propietat en sentit general. Privada col·lectiva Cooperativa Estatal Pública D'organitzacions polítiques i de la societat civil Comunitària D'organitzacions mediàtiques no lucratives De fundacions sense fins de lucre Privada Col·lectiva Estatal Pública Privada individual o familiar Llegenda Formes de propietat generals Formes de propietat mediàtica Figura 1. Formes de propietat mediàtica i la seua ubicació respecte a les formes de propietat generals Font: elaboració pròpia. • Privada individual o familiar És la forma de propietat en la qual, a un individu en particular, o a la seua família, se'ls reconeixen els principals drets sobre el mitjà de comunicació. Sobre aquests recau el poder de decisió últim, el qual poden exercir dins dels límits llega- els establits, excloent a uns altres de tals facultats i beneficis. No vol dir que siguen els únics accionistes, sinó que en ells es concentra la majoria de les Les formes de propietat dels mitjans de comunicació. Estat de la qüestió Anagrames Rumbs i Sentits de la Comunicació, 19 (39) • Juliol-desembre de 2021 • pàg. 197-221 • ISSN (en línia): 2248-4086 205 accions amb capacitat de vot. Segons Picard i Weezel (2008), en aquests casos és més probable que els mitjans s'usen en funció d'interessos propis, com a plata- forma per a punts de vista coincidents amb els dels propietaris (encara que això no sempre ocorre). En termes econòmics, poden dependre d'una multiplicitat de fonts de finançament (vendes, publicitat, serveis, grants, donacions, filiació, fons provinents d'altres negocis dels propietaris, entre altres), però és el propieta- va riure individual o la família, els qui decideixen l'ús i ubicació d'aquests recursos, així com la distribució de les utilitats que generen. Generalment són empre- sas orientades a l'obtenció de guanys. Encara que en aquests casos la propietat puga separar-se del control, a partir de la designació de personal contractat per a la direcció del mitjà, són els propietaris els qui tenen la potestat de nomenar o substituir a aquesta persona i els qui aproven o no el disseny de la projecció estratègica del mitjà que aquest administrador puga dissenyar o modificar per a la seua execució. En aquests casos sol ser clar en qui o qui resideix el poder de decisió últim, de manera que els treballadors, directius i socis entenen que no posseeixen drets sobre el mitjà en qüestió. Segons Noam (2016), sota aquesta forma de propietat es comptabilitzaven per a aqueixa data cinquanta-sis individus o famílies multimilionàries en el negoci dels mitjans i era una de les principals formes de propietat del sector. Ací destaquen noms com John Malone, Silvio Berlusconi, Carlos Slim, Michael Bloomberg, Mark Zuckerberg, les famílies Murdoch, Lagardère i altres empreses que, encara que en l'actualitat posseeixen altres accionistes, en cap cas arriben a disputar la posició hegemònica d'un subjecte individual o una família. A Amèrica Llatina, aquesta forma de propietat, sobretot la familiar, es fa evident en casos com a Grup Globo del Brasil (família Marinho), Televisa a Mèxic (família Azcárraga), el diari La Nació a l'Argentina (família Saguier) o el Grup Cisneros a Veneçuela (família Cisneros). • Privada col·lectiva La propietat privada transcendeix el domini de l'individual o familiar. En molts casos “el dret pot ser tingut per una persona artificial, això és, per una corporació o una agrupació no corporativa creada o reconeguda per l'Estat que tinga els mateixos (o similars) drets de propietat que una persona natural” (Macpherson, 1978, p. 5). Per això, diversos autors defensen que la propietat familiar, les corporacio- José Raúl Gallego Ramos 206 Anagrames Rumbs i Sentits de la Comunicació, 19 (39) • Juliol-desembre de 2021 • pàg. 197-221 • ISSN (en línia): 2248-4086 nes i les societats anònimes, no són formes de propietat diferents sinó diferents formes d'organització dins de la propietat privada (Reeve, 1986; Waldron, 1988). Les normes de dret mercantil dels diferents països reconeixen diverses tipologies, com poden ser les societats en nom col·lectiu, comanditadas, de responsabilitat limitada, anònimes, entre altres (Quevedo, 2008). En alguns casos, la propietat de l'organització mediàtica pertany a una altra empresa que s'exerceix fora del sector dels mitjans. En termes de propietat, la diferència principal respecte a formes privades més individuals resideix en què la capacitat de decisió es troba molt més dispersa entre els diferents propietaris i accionistes. No existeix un individu o família que ostente una quantitat d'accions com per a permetre-li prendre una decisió a la qual s'opose la resta dels membres amb vot. El concepte d'acció és fonamental per a entendre la distribució del poder, encara que existeixen diferents tipus d'accions que limiten o promouen determinats drets de propietat (Quevedo, 2008). En alguns casos les accions sol impli- ca drets de beneficis econòmics, en uns altres permeten la participació en la presa d'unes certes decisions, però no en unes altres. La gestió d'aquestes empreses mediàtiques varia en dependència de la modalitat i interessos dels propietaris, podent quedar en mans dels propis accionistes o ser encarregades a treballadors contractats per a aquests fins. En general, se solen constituir òrgans col·lectius encarregats de vigilar la gestió dels administradors i funcionar com a canal d'informació cap a les juntes d'accionistes. Igual que en la propietat privada individual o familiar, les formes de finen- ciamiento són múltiples, la ubicació dels recursos i apropiació dels guanys està determinada pels accionistes amb capacitat de decisió, i els treballat- cap de bestiar i directius emprats saben que ocupen una posició subordinada respecte a la propietat. Precisament la gran diferència d'aquesta propietat privada repartida en diverses mans respecte a formes de propietat col·lectiva, és que l'exercici dels drets de propietat no recau sobre tots els que es relacionen amb l'objecte de propietat. En aquests casos existeix una divisió entre propietaris (els qui posseeixen el poder de decisió últim i exerceixen la majoria dels drets de propietat), treballadors (assalariats) i fins i tot xicotets accionistes (els quals reben beneficis pel seu parell- ticipación econòmica) que no posseeixen drets de vot dins de les juntes directives. El dinamisme que caracteritza a l'economia internacional ha provocat que moltes empreses de mitjans hagen col·locat en borsa parteixes de les seues accions, les Les formes de propietat dels mitjans de comunicació. Estat de la qüestió Anagrames Rumbs i Sentits de la Comunicació, 19 (39) • Juliol-desembre de 2021 • pàg. 197-221 • ISSN (en línia): 2248-4086 207 quals poden ser assumides per persones individuals, empreses o formes agresi- vas com els fons d'inversió, l'objectiu fonamental de la qual és maximitzar guanyen- cias posant en segon lloc els interessos periodístics (Pickard, 2019). En tots els casos, l'estudi d'aquesta dispersió de les accions i els dere- chos de propietat que atorguen els diferents tipus d'accions és vital per a entendre on radica el poder de decisió últim d'un mitjà i com aquest es manifesta en les finalitats que persegueix. Dins d'aquest esquema de propietat privada col·lectiva funcionen conglomera- dos mediàtics com el Grupo PRISA a Espanya, Schibsted a Noruega i Tribune Mitjana Company als Estats Units. • Fundacions sense fins de lucre Les fundacions sense fins de lucre són una forma de propietat de la qual es discuteix en la literatura legal d'Alemanya i els països nòrdics fa dos segles (Thomsen i Rose, 2004), a pesar que s'han presentat com a alternativa nova davant la crisi de les formes tradicionals de gestió en el periodisme. Generalment provenen de formes de propietat privada que es transformen a una forma més col·lectivitzada, encara que alguns autors (Cage, 2016) consideren que en molts casos funcionen sota la lògica de propietat privada. Segons Achtenhagen, Melesko i Ots (2018): La característica de la propietat de la fundació és l'absència d'una persona física com a propietari, el seu propòsit orientat a objectius (en lloc de la maximització de guanys) i la seua incapacitat per a dissoldre's (Thomsen i Rose, 2004). L'estatut de la fundació estipula els principis que guien com s'ha d'administrar el capital i per a què fins (vegeu també Ohlsson, 2013), i també defineix la composició de la junta directiva de la fundació per a gestionar la promulgació dels principis de la fundació en les operacions de la (s) signatura (s) de periòdic propietat de la fundació. (...) En general, les fundacions es creen per a salvaguardar una orientació política (Ohlsson, 2013) o els interessos familiars (Gerum i Stieglitz, 2005) amb una perspectiva a llarg termini. Mentre operen com a entitats professionals, comercials i amb guanys, els seus dividends es reinverteixen en les operacions, el periodisme i/o la comunitat. (p. 5) En aquests casos, el reconeixement legal de la propietat recau sobre una insti- tución (la fundació), les accions de la qual no poden ser liquidades per les generacions posteriors d'hereus del fundador, encara que en molts casos aquests formen part de les juntes directives (Cagé, 2016). Les fundacions es caracteritzen no per l'absència d'activitat comercial sinó per una administració que no persegueix aqueixa finalitat, per la qual cosa els guanys deuen José Raúl Gallego Ramos 208 Anagrames Rumbs i Sentits de la Comunicació, 19 (39) • Juliol-desembre de 2021 • pàg. 197-221 • ISSN (en línia): 2248-4086 reinvertir-se en l'empresa en lloc de distribuir-se. La majoria dels seus fons prové del capital inicial dels seus fundadors, així com de grans donacions d'individus rics o empreses. Així mateix, en alguns casos han acudit a mecanismes financers per a multi- plicar els seus capitals (Cagé, 2016). Això els facilita col·locar als públics en el seu centre de atenció, sense haver de ser dependents del mercat. Les contribucions d'individus i empreses tendeixen a donar-los influència, encara que no un control directe (Picard i Weezel, 2008). No obstant això, segons Cagé (2016), fins i tot en el món de les fundacions sense fins de lucre, el poder resideix on està els diners. En termes d'orientació, el contingut està associat a interessos dels públics, en tant aquests coincideixen amb els principis sostinguts per la fundació i la seua junta, però els usuaris no tenen incidència directa sobre aquests aspectes. En aquest sentit, diu Levy (2011) que, “[s]e operen específicament per a aconseguir objectius socials, polítics i culturals, guiats pels principis i valors dels qui els van establir i dels qui segueixen els seus passos” (p. 3). Un element fonamental d'anàlisi són els estatuts de la fundació quant a la composició de la seua junta directiva, perquè d'allí es desprén el ni- vel de concentració o socialització del poder de decisió últim sobre els aspectes de contingut i gestió dels recursos del mitjà. No pot perdre's de vista que, a vegades , l'assumpció d'aquesta manera de propietat respon no tant a qüestions filantròpiques, sinó a estratègies que busquen beneficiar-se de les facilitats fisca- els de les quals aquestes gaudeixen en alguns països mentre un individu o família man- té, de manera més o menys evident, el control sobre l'organització. És per això que fundacions importants del món dels mitjans —com l'alemanya Bertels- mann, fortament unida a la família Mohn (Cagé, 2016)— apareixen classificades en algunes investigacions com a propietat familiar (Noam, 2016). Com a exemples de mitjans que actuen sota aquesta forma de propietat poden esmentar-se a ProPublica i St. Petersburg Times (els Estats Units), The Guardian (Gran Bretanya ) i The Irish Times (Irlanda). • Cooperativa L'Aliança Cooperativa Internacional (2018), defineix a les cooperatives com nego- cios propietat dels seus membres i gestionats per ells. Independentment del seu posició, tots tenen el mateix vot en relació amb l'activitat de l'empresa i el repartiment igualitari dels beneficis. Les empreses cooperatives han de complir una sèrie de principis com: a. associació voluntària i oberta, b. control democràtic dels membres, c. participació econòmica dels socis, d. autonomia i independència, Les formes de propietat dels mitjans de comunicació. Estat de la qüestió Anagrames Rumbs i Sentits de la Comunicació, 19 (39) • Juliol-desembre de 2021 • pàg. 197-221 • ISSN (en línia): 2248-4086 209 e. educació, formació i informació, f) cooperació entre cooperatives, i g. sentiment de comunitat. Encara que a nivell mundial aquesta és una forma de propietat que ha tingut ampli desenvolupament en sectors estratègics com l'agricultura, el comerç i les finances; en el sector mediàtic, després d'aflorar primerencament, ha decaigut, sobretot quan es parla de grans mitjans (Cagé, 2016; Fedler i Pennington, 2003). En el pla legal, la propietat de les empreses cooperativizadas recau de manera formal sobre els treballadors, encara que aquesta és una categoria que no està exempta de dilemes. D'una banda, hi ha autors que plantegen que la propietat pot recaure tant en els treballadors com subjectes individuals, o de manera col·lectiva (Bagchi, 2008). Per una altra, les diferències s'estenen al pla de la quantitat d'accions, ja que alguns assenyalen que els treballadors han de ser propietaris de totes les accions (Picard i Weezel, 2008), mentre que uns altres parlen d'una majoria simple d'ara en avant (Fedler i Pennington, 2003). En general, aquestes cooperatives formades pels periodistes o adquirides a amos anteriors, persegueixen el somni de fer un millor periodisme, concorde als ideals de la professió, independent de les pressions del mercat i la política (Fedler i Pennington, 2003). No obstant això, les cooperatives no han necessàriament de renunciar al lucre. Un aspecte central de les cooperatives, com a forma de propietat col·lectiva, és el control. Diversos autors han demostrat que la participació real dels treballadors en la presa de decisions té un efecte positiu sobre la propietat psicològica (Bagchi, 2008; Rosen, 1990). En aquesta forma de propietat la pràctica quotidiana dels valors cooperatius ha de desenvolupar en els treballadors el sentit de propietat real sobre l'empresa. La qüestió del control directe dels treballadors és un assumpte que es complica a mesura que augmenta la grandària de l'empresa, per la qual cosa sorgeixen fórmules de repre- sentatividad a través d'elecció de dirigents sindicals, que en alguns casos poden distanciar la capacitat de decisió real dels treballadors. El propi principi bàsic d'un treballador, un vot, ha sigut qualificat per més d'un autor com a inadequat i insostenible en el cas de les empreses i mitjans grans (Bagchi, 2008; Cagé, 2016). La diferència amb la propietat privada col·lectiva és que els subjectes relacionats amb l'objecte de propietat tenen iguals drets d'ús i posseeixen capacitat de decisió, encara que aquesta siga delegada en una autoritat encarregada de l'administració i a la qual poden pertànyer tots per dret propi. La diferència amb la propietat pública és que ací (igual que en la propietat comunitària) els drets no els posseeixen tots els individus o el públic com a entitat indeterminada, sinó un grup José Raúl Gallego Ramos 210 Anagrames Rumbs i Sentits de la Comunicació, 19 (39) • Juliol-desembre de 2021 • pàg. 197-221 • ISSN (en línia): 2248-4086 d'individus específics, els quals tenen el dret d'excloure, en concordança amb la legalitat, als qui no pertanguen a aquest grup. L'economia ha sigut el taló d'Aquil·les de bona part de les cooperatives que han fracassat en àmbit mediàtic (Cagé, 2016). No obstant això, en aquest sentit hi ha dos elements que apuntar. Primer, que molts dels exemples esmentats en la literatura es refereixen a mitjans impresos que requereixen de gran quantitat d'inversions per a la seua producció i; segon, que la bona gestió econòmica no necessàriament està subordinada a una forma de propietat sinó a l'experticia dels participants i l'adequació d'esquemes funcionals per a cada forma de propietat i tipus d'emprenedoria. Les cooperatives poden ser de tipus mixt quan agrupen productors i consumidors (Cruz i Piñeiro, 2011). En els mitjans pot donar-se el cas que els propietaris siguen no sols els treballadors directes, sinó també grups de lecto- cap de bestiar que a través del micro finançament formen part dels cossos editorials i es beneficien dels guanys en els casos que existisca. Tots aquests són factors per a tindre en compte a l'hora d'analitzar on resideix el poder de decisió últim en una cooperativa, ja que alguns mitjans que es declaren com a tal no compleixen amb els principis bàsics del cooperativisme i es designen així per a emmascarar altres formes de propietat, aprofitar-se de beneficis fiscals que existeixen en alguns països o per a beneficiar-se de la imatge social que en determinats sectors gaudeixen les cooperatives. Com a exemples de mitjans que funcionen sota aquesta forma de propietat pue- donen esmentar-se al diari uruguaià La diària, l'alemany Die Tageszeitung (taz), la publicació txeca Kulturní Noviny i el periòdic argentí Comerç i Justícia, de la ciutat de Còrdova. • Organitzacions mediàtiques no lucratives A mig camí entre les fundacions i la cooperativa, Cagé (2016) proposa un mo- delo híbrid que denomina: Organitzacions mediàtiques no lucratives (Nonprofit Mitjana Organizations). Les principals transformacions respecte a les dues formes de propietat que li serveixen de base se situen en les dimensions econòmica i de gestió. Les Organitzacions mediàtiques no lucratives, igual que succeeix amb les coope- rativas i les fundacions sense fins de lucre, busquen la realització d'un periodisme de qualitat, de ben públic, que no es veja limitat pels dictàmens del mercat i la política. Sobre la base d'aquest compromís i independència, que la majoria de les societats liberals consideren bàsic per al funcionament democràtic, Les formes de propietat dels mitjans de comunicació. Estat de la qüestió Anagrames Rumbs i Sentits de la Comunicació, 19 (39) • Juliol-desembre de 2021 • pàg. 197-221 • ISSN (en línia): 2248-4086 211 aquest model suggereix —i requereix— d'un cert suport estatal, en termes fiscals, per a la seua concreció. Això és, avantatges fiscals atractius, que els permeten atraure capital. A diferència de la propietat privada col·lectiva, aquesta forma imposa limitacions de poder als inversors. Això no vol dir que s'eliminen els seus drets de vot, sinó que aquests no són proporcionals a les accions de propietat, ja que se suggereixen fórmules perquè els xicotets accionistes (treballadors, lectors, xicotets donants que se sumen al finançament a través del crowdsourcing) puguen formar associacions que els possibiliten tindre una major presència com decisores. D'aquesta manera, els inversors veurien avantatges en aquest model respecte a les fundacions, ja que no es converteixen en donants sense drets de vot. No obstant això, d'altra banda, no funcionarien com a inversors d'empreses privades, ja que les seues inversions serien irrevocables i el seu poder de decisió estaria limitat, a canvi de la qual cosa reben com a incentiu l'exempció d'impostos (Cagé, 2016). Per part seua, els xicotets accionistes, si bé no arriben a tindre el poder de decisió de les cooperatives (on una persona equival a un vot), es troben afavorits per lògiques de distribució del poder que els faciliten una certa paritat respecte als grans inversors. En el model de l'Organització mediàtica no lucrativa, el problema de la dilució del poder polític es resol d'una manera diferent i més democràtica: els drets de vot dels accionistes existents estan protegits, però s'atorga un poder addicional als xicotets contribuents, que són considerats com a participants en la gestió de la signatura i no mers donants. (Cagé, 2016, p. 115) De moment, aquesta és una forma de propietat que no ha sigut del tot desa- rrollada (Pickard, 2019), però que ofereix una variant que mereix ser atesa. • Comunitària Els mitjans comunitaris moderns solen associar-se amb el desenvolupament en Améri- ca Llatina d'emissores radials produïdes per a i des de localitats marginades, que tenen entre els seus primers exponents a Radi Sutatenza a Colòmbia, a la fi de la dècada de 1940 (Osses, 2015, Tornay, 2020). No obstant això, si s'atén la definició de mig comunitari que ací s'ofereix, és probable que aquesta forma de propietat haja tingut exponents molt abans. Els mitjans comunitaris, situats dins de l'anomenat Tercer Sector de la Comunicació, al costat d'altres formes de propietat mediàtica independents de l'Estat i el sector privat comercial, han trobat suport a nivell d'institucions José Raúl Gallego Ramos 212 Anagrames Rumbs i Sentits de la Comunicació, 19 (39) • Juliol-desembre de 2021 • pàg. 197-221 • ISSN (en línia): 2248-4086 internacionals i també de legislacions nacionals, que en alguns casos els reserven segments dels espectres radioelèctrics i atorguen exempcions i facilitats fiscals. La definició de mig comunitari no està aliena a les confusions i indetermi- nacions conceptuals (Howley, 2010), la qual cosa augmenta no sols per la diversitat de tipus de mitjans comunitaris, sinó també per les seues similituds amb altres formes de propietat social. En diversos aspectes, la qual cosa s'entén com a mitjans comu- nitarios té semblances amb els mitjans cooperatius, de fundacions sense fins de lucre i d'algunes institucions de la societat civil. No obstant això, el seu diferen- cia principal radica en el pla axiològic i de gestió: es produeixen per, des d'i per a la comunitat en la qual se situen, encara que això no significa que els seus continguts hagen de limitar-se solament a aquesta comunitat. En termes legals, aquests mitjans poden ser propietat de fundacions, rostisc- ciaciones creades per a la seua administració, cooperatives, institucions, organitzacions religioses i sindicals, però sempre mantenint independència respecte a l'Estat, partits polítics o interessos comercials (Associació Mundial de Radis Comunita- rias, 2016). Aquest és un tret de summa importància, ja que igual que succeeix amb altres formes de propietat, aquesta és una modalitat que s'ha emprat per a emmascarar altres formes de propietat (com l'estatal, per exemple). D'ací la importància que a nivell associatiu es puga comprovar que el poder de decisió últim no recaiga en individus, col·lectius o institucions aliens a la comunitat. En termes axiològics, a més del seu compromís amb la comunitat, aquests mitjans estan guiats per ideals d'inclusió —donant veu sobretot a acte- cap de bestiar subalterns amb una representació deficient en els mitjans hegemònics—, de participació i de servei a la comunitat (Carpentier, Lie, i Servaes, 2007). No realitzen proselitisme polític ni religiós i estan enfocats cap a missions socials i culturals. En el pla econòmic, existeix consens en què no poden perseguir finalitats lucratives (Howley, 2010)—i així es reconeix en les legislacions i recomendacio- nes que protegeixen i afavoreixen aquesta forma de propietat—, i el seu finançament pot procedir de diferents fonts. Diversos autors coincideixen que en molts casos es tracta de mitjans sostinguts per treball voluntari o militant (Kaplún et ál., 2019). En termes de gestió, la comunitat té el control sobre la propietat i es caracteritza per la participació i l'accés obert als membres de la comunitat, no sols com a consumidors, sinó com enunciadores actius, productors d'amb- Les formes de propietat dels mitjans de comunicació. Estat de la qüestió Anagrames Rumbs i Sentits de la Comunicació, 19 (39) • Juliol-desembre de 2021 • pàg. 197-221 • ISSN (en línia): 2248-4086 213 tingut, decisores i fiscalitzadors als quals s'ha de rendir compte periòdicament (Associació Mundial de Ràdios Comunitàries, 2016; Howley, 2010). En aquest sentit, els membres de la comunitat han de sentir que posseeixen capacitat de decisió sobre el mitjà. Entre les iniciatives mediàtiques que es reconeixen com a comunitàries estan la tele- visora madrilenya Tele K i Free Speech als Estats Units, Radi Guazapa a El Salvador, El teu Un Ñuu Savi a Mèxic, Ràdios Lliures en Périgord a França i Radi Sagaramatha a Nepal. • D'organitzacions polítiques i la societat civil L'element distintiu d'aquesta manera de propietat és que exerceix com a propietari una organització, la finalitat principal de la qual no és mediàtica, però que se serveix d'un mitjà (o varis) per a satisfer determinades necessitats de comunicació, ja siga envers els seus membres o cap a públics més amplis. Dins d'aquesta categoria entren els partits polítics i les diverses asociacio- nes, organitzacions i institucions que conformen les societats civils, com són els sindicats, organitzacions no governamentals, federacions i associacions civils, universitats, think tanks, organitzacions religioses, gremials, entre altres. Generalment, una part important del finançament del mitjà procedeix d'aquestes institucions, la qual cosa no exclou que acudisquen a altres formes de captació. La persecució o no de fins lucratius no és un element definitori i depén dels interessos i decisions de l'organització propietària. En qüestions axiològiques, solen respondre als valors que promou l'organització a la qual respon (Benson, 2014). En termes de gestió, poden donar-se múltiples variants. Encara que en la majoria dels casos l'administració del mitjà s'encarrega a professionals, és en l'organització no mediàtica propietària i en les persones que la dirigeixen, on recau realment el poder de decisió últim de les qüestions relacionades amb el mitjà. No obstant això, aquesta és una forma de propietat que ha d'analitzar-se amb molta cura, atenent la naturalesa de l'organització que la posseeix, les relacions d'aquesta amb altres estructures i les característiques de funcionament del mitjà. És per això que en la figura 1 ha sigut situada a mig camí entre la propietat col·lectiva i estatal, perquè la inclinació cap a una d'aquestes formes depén en gran manera dels factors abans esmentats. Amb la democratització de les noves tecnologies i l'abaratiment de costos que propícia internet, cada vegada es fa més freqüent que moltes organizacio- nes creen els seus propis mitjans a través dels quals gestionar la seua comunicació. José Raúl Gallego Ramos 214 Anagrames Rumbs i Sentits de la Comunicació, 19 (39) • Juliol-desembre de 2021 • pàg. 197-221 • ISSN (en línia): 2248-4086 Dins d'aquesta forma de propietat s'agrupen periòdics de partits polítics com Kenya Times en Kenya, d'organitzacions religioses com el Christian Science Monitor als Estats Units i La Croix a França, les ràdios i canals de televisió d'algunes universitats públiques, entre moltes altres. • Pública En la descripció aportada per Reeve (1986), es troben elements valuosos per a entendre aquest tipus de propietat, sobretot en les societats actuals: 1. quan es parla de propietat pública s'assumeix que el públic, en tant categoria indeterminada gaudeix de drets d'ús sobre el bé en qüestió; 2. això vol dir que no hi ha requisits especials que s'hagen de complir abans de permetre l'accés, encara que pot haver-hi regles que d'incomplir-se permeten l'exclusió; però mai poden respondre a formes de discriminació; 3. tindre drets d'ús no significa posseir el títol de propietat, ja que la propietat pública es caracteritza per la separació entre l'ús beneficiós i el títol; 4. en general aquest tipus de propietat és administrada per alguna entitat que se suposa que controle i dispose d'ella en interés del públic. Encara que no sempre succeïsca, la ciutadania ha de tindre alguna forma de direc- ta d'incidència sobre aquesta entitat i les seues decisions, en cas contrari, es posa en dubte seriosament el caràcter públic. És el públic qui ha de posseir el poder de decisió últim sobre l'objecte de propietat. Entre molts autors, fins i tot provinents de la tradició liberal (Benson, Neff, i Hessérus, 2018; Djankov et ál., 2003; McQuail, 2000; Noam, 2016), existeix una tenden- cia a homologar la propietat pública dels mitjans amb l'estatal. Això es deu, per una part, a la importància del finançament provinent del pressupost estatal per a la manutenció d'aquests mitjans; i per una altra, al funcionament en alguns paí- ses de lògiques i estructures que possibiliten una demarcació real dels poders i atribucions del Govern i l'Estat. No obstant això, anàlisi d'aquesta mena de mitjans en diferents regions del món denuncien les deformacions que pateixen quan el seu caràcter públic se subordina a interessos estatals, governamentals o partidistes (Bonini i Pais, 2017; Lowe i Berg, 2013; Waisbord, 2014). L'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (Unesco), recull huit principis normatius que defineixen els mitjans públics: 1. La cobertura dels seus serveis, no sols geogràfica i socioeconòmica, sinó a diferents pantalles i dispositius d'ús d'informació i entreteniments; 2. la independència editorial i financera no subjecta a revisió freqüents (ex. anuals) que condicionen l'autonomia del funcionament; 3. l'autonomia dels seus òrgans Les formes de propietat dels mitjans de comunicació. Estat de la qüestió Anagrames Rumbs i Sentits de la Comunicació, 19 (39) • Juliol-desembre de 2021 • pàg. 197-221 • ISSN (en línia): 2248-4086 215 de govern enfront del poder polític i mercantil; 4. la pluralitat del seu contingut i la diversitat i imparcialitat de la seua programació; 5. el mandat de servei públic establit per la regulació; 6. la rendició de comptes (accountability) a la població i a òrgans reguladors que tinguen marge d'autonomia respecte del govern; 7. la producció de continguts regida per l'interés públic i no per estàndards comercials o expectatives partidàries; 8. la provisió de continguts absents o de feble presència pel fet que no encaixen amb la lògica comercial o partidària (Becerra i Waisbord, 2015). En termes legals, els mitjans públics poden pertànyer a institucions creades pel Govern amb la finalitat de gestionar-los, però que gaudeixen d'autonomia. Aquest és el cas del trust que opera la BBC entre els períodes de deu anys en què es negocia amb el Govern la Carta Real que regula el funcionament d'aquest mitjà. També succeeix així amb la fundació independent propietària de l'emissora pública sueca SVT (Benson i Powers, 2011), encara que existeixen altres modalitats. No obstant això, un punt en el qual coincideixen diversos investigadors i periodistes entrevistats per el Knigh Center for Journalism in the Americas és que una de les característiques fundamen- tals d'un mitjà públic és la seua independència respecte al Govern, encara que la voluntat governamental siga vital per a l'existència i manteniment d'aquests (Sturm i Nalvarte, 2016). Un altre dels elements claus que caracteritza als mitjans públics se situa a nivell axiològic en el que es denomina el valor públic. La BBC ho resumeix en tres qüestions fonamentals: crear serveis, tecnologies i continguts innovadors que encoratgen als ciutadans a usar, comprendre i gaudir les tecnologies digitals de la informació; donar suport a una ciutadania activa i informada oferint a tots una veu democràtica i un mitjà per a contribuir al debat nacional; i proporcionar programes que enriquisquen la vida i la cultura (Grade, 2004). En l'àmbit específic del periodisme, alguns autors analitzen com un indi- cador important del valor públic l'enfocament en assumptes de rellevància pública i el desenvolupament d'un periodisme d'investigació que destape temàtiques d'importància minimitzades o ocultades pel Govern i altres grups de poder (Benson et ál., 2018). En termes econòmics, la independència d'aquests mitjans és un assumpte vaig veure- tal. Entre les fórmules més comunes per a garantir una manutenció que els permi- ta no sucumbir a pressions estatals o comercials es troben les tarifes de llicència pagades directament pels ciutadans, donacions, micromecenatge, transferen- cia de part dels impostos cobrats a empreses de telecomunicacions i em- déu comercials, subscripcions, pressupost estatal amb finançaments que no puguen ser afectats pels canvis de Govern i els models mixtos que inclouen la publicitat (Benson i Powers, 2011; Bonini i Pais, 2017; Lis, Niensted, i Günster, 2018). José Raúl Gallego Ramos 216 Anagrames Rumbs i Sentits de la Comunicació, 19 (39) • Juliol-desembre de 2021 • pàg. 197-221 • ISSN (en línia): 2248-4086 Totes aquestes fórmules econòmiques i legals van encaminades a garantir una certa independència en el que resulta el quid d'una forma de propietat: el poder de decisió últim. En el cas dels mitjans públics està, d'una banda, l'autonomia respecte als poders estatals i econòmics, i per una altra, la subordinació a interessos socials, per a evitar que el poder de decisió siga retingut totalment per les persones als qui se'ls dona l'encàrrec de la gestió d'aquests mitjans. És ací on la qüestió de la rendició de cuentas1 entra en escena, no sols com a obligació moral, sinó també legalment estipulada. Segons Blagescu, de les Cases i Lloyd (2005) la rendició de comptes inclou: la transparència, participació, avaluació i mecanismes de queixes i respostes, exten- sivos no sols als organismes controladors, sinó a tota la ciutadania. Sense sectors de la ciutadania actius, empoderats i amb sentit de propietat sobre el mitjà, el caràcter públic del mateix s'afebleix. Entre els mitjans públics, és la BBC el referent per antonomàsia, però també poden esmentar-se les radiodifusores que conformen l'ARD i el canal de televi- sión ZDF a Alemanya, la National Public Ràdio als Estats Units, la Televisió Nacional de Xile i Tv Cultura al Brasil. • Estatal Segons Macpherson (1978), la propietat estatal consta de drets que l'Estat ha reservat per a si o ha pres per damunt d'individus particulars o corporacions. Segons l'autor, “[l]a propietat estatal no és un dret individual a no ser exclòs. És un dret corporatiu a excloure” (p. 5). Igual que succeeix amb la propietat pública, els ciutadans tenen drets d'ús, però no drets com els de possessió, administració, ingressos, al capital, la transmissibilitat i exclusivitat, per exemple. En aquest cas, “els membres de la societat com a copropietaris de la propietat estatal, transfereixen a l'Estat quasi tots els seus drets de la disposició, gestió i supervisió a les diferents institucions estatals legislatives i executives” (Kanov, 2003, p. 93), és a dir, a algun nivell de la burocràcia. És l'Estat qui legítimament posseeix el poder de decisió últim sobre l'objecte de propietat. Quan es parla de mitjans estatals es fa referència a mitjans que estan baix el control directe d'algunes de les institucions que formen part de l'Estat, díga- es Govern, presidència, poder legislatiu, poder judicial, ministeris, secretaries, entre altres. Una de les justificacions conceptuals per a l'existència dels mitjans 1 Traducció no del tot exacta a l'espanyol del terme anglosaxó accountability. Les formes de propietat dels mitjans de comunicació. Estat de la qüestió Anagrames Rumbs i Sentits de la Comunicació, 19 (39) • Juliol-desembre de 2021 • pàg. 197-221 • ISSN (en línia): 2248-4086 217 estatals es troba en la teoria de l'interés públic, segons la qual els Gobier- ens maximitzen el benestar dels consumidors (Djankov et al., 2003). Encara que en alguna literatura sol associar-se aquesta forma de propietat amb països totalitaris o autoritaris, la veritat és que existeix en bona part del món (més ara amb el desenvolupament de les noves tecnologies), només que no de manera única o mayorita- ria, com si succeeix en les nacions amb els trets abans esmentats. En termes legals, aquests mitjans estan reconeguts com a propietat de l'Estat o alguna de les seues dependències, qui té sobre ells quasi tots o tots els drets, fins i tot el d'eliminar-los quan ho considere necessari o privatitzar-los en els ca- sos en què la legislació ho permeta. El seu funcionament s'associa amb la vocería de les institucions estatals de les que formen part (Becerra i Waisbord, 2015), i els seus continguts s'ajusten als valo- cap de bestiar que representa l'Estat i fins i tot, en molts casos, el grup o partit polític en el poder. En dependència del nivell de polarització del sistema polític en què s'inscriguen, és comú veure que els mitjans estatals s'empren com a tribuna per a (contra)atacar als grups d'oposició (Djankov et ál., 2003). Als països on els mitjans estatals pretenen presentar-se com a mitjans públics aquestes qüestions de l'accés limitat i els valors que representen són un indicador rellevant per a demarcar sota quina forma de propietat operen realment. Igualment és important l'anàlisi de la dimensió associativa per a determinar po- sibles subordinacions a institucions estatals que concentren el poder de decisió últim. En termes econòmics, el finançament d'aquests mitjans prové funda- mentalment de fons estatals assignats per partides pressupostàries, encara que també hi ha casos que han assajat models mixtos, permetent participació d'altres vies de captació d'ingressos. El cas de la reforma dels mitjans a la Xina és significatiu en aquest àmbit (Zhang, 2008). Respecte al control, aquest recau de manera última en l'Estat i els seus institucio- nes, que es reserven el poder de nomenar i remoure quan ho estimen convenient a els principals directius del mitjà, pautan les directrius principals de les polítiques informatives i la seua revisió mèdica, estableixen la consulta de temes “complicats”, practiquen la censura prèvia, entre altres maneres de garantir la concordança amb la política estatal, governamental o de dirigents d'alt rang. Entre els mitjans estatals estan les cadenes de televisió MRTV i MWD en Myan- mar, Televisió Nacional a l'Uruguai, CCTV a la Xina, Telesur a Veneçuela, els mitjans de comunicació oficials de Cuba, els periòdics de Turkmenistan, el servei de José Raúl Gallego Ramos 218 Anagrames Rumbs i Sentits de la Comunicació, 19 (39) • Juliol-desembre de 2021 • pàg. 197-221 • ISSN (en línia): 2248-4086 ràdio i televisió Voice of America als Estats Units, el Canal del Congrés a Mèxic, entre molts altres. Discussió i conclusions Una primera conclusió que es desprén de l'anàlisi de la bibliografia sobre formes de propietat mediàtiques és l'existència d'un grup de limitacions que poden resumir-se en: a. indefinició teòrica entorn de la categoria forma de propietat em- diática, que moltes vegades s'assumeix com alguna cosa dau, sense sotmetre a problematización; b. col·lisions terminològiques a l'hora d'identificar diferents formes de propietat; c. treball amb formes pures i ideals que no aprofundeixen en les complexitats i mixturas que es donen en la pràctica en les diferents dimensions en què s'estructura el poder de decisió últim i d. poca presència de treballs dedicats a compendiar i sistematitzar les diferents formes de propietat sota les quals operen els mitjans de comunicació . La concepció de la propietat com poder de decisió últim estructurat a partir d'un conjunt de relacions socials, permet arribar a una comprensió com- pleja i multidimensional del fenomen de la propietat i de la manera pràctica en què s'estructura i concreta aquest poder en les diferents formes de propietat mediàtica. Davant la inexistència de definicions precises de la categoria formes de propietat mediàtiques, la conceptualització ací presentada contribueix a la discussió per a solucionar gradualment aqueix buit teòric. En termes operatius, les dimensions que conformen la proposta constitueixen una guia útil per a la caracterització de les diferents formes de propietat i la comparació entre aquestes usant criteris estandarditzats. La presentació en un mateix document d'aquesta caracterització de les diferents formes de propietat mediàtica referides en la literatura científica, és l'altra aportació de rellevància de la present investigació. En la bibliografia consultada no es va trobar un text similar. En general, investigacions anteriors descriuen una o diverses formes de propietat mediàtica, però sense declarar explicítame el sistema d'indicadors que empren. Encara que les nou formes de propietat mediàtiques ací descrites són més especí- ficas que altres propostes més àmplies, continuen sent tipus ideals. En la pràctica, en un mitjà poden trobar-se mixturas de característiques pròpies de diferents formes de propietat. Per això se suggereix emprar les dimensions d'anàlisis proposades en aquest estudi per a observar aqueixos matisos, analitzar les relacions entre les diferents maneres de poder i identificar quins resulten determinants, la qual cosa permet arribar a comprensions més complexes i pròximes a la realitat. Les formes de propietat dels mitjans de comunicació. Estat de la qüestió Anagrames Rumbs i Sentits de la Comunicació, 19 (39) • Juliol-desembre de 2021 • pàg. 197-221 • ISSN (en línia): 2248-4086 219 Tant la conceptualització de la categoria formes de propietat mediàtica, com la caracterització de les diferents formes presentades en aquest article, tenen com a objectiu sumar-se als debats sobre un fenomen de la propietat. L'existència de propostes que contribuïsquen a la determinació dels trets distintius de les diferents formes de propietat mediàtica és un primer pas per a l'estudi d'aquest fenomen i els seus efectes sobre qüestions relacionades amb la vida social, el pluralisme i la qualitat de la democràcia.
A Europa, informar els reguladors mediàtics sobre qui és el vertader propietari d'un mitjà de comunicació no és considerat com un requisit en la majoria dels països. Aquesta conclusió es desprén d'una exhaustiva anàlisi duta a terme per Access Info Europe i el Programa d'Open Society per a un Periodisme Independent entorn de l'estat de la legislació europea en aquesta matèria i la seua posada en pràctica.
Aquesta investigació es va desenvolupar en 20 països (19 d'ells europeus juntament amb el Marroc) i va revelar que el marc legislatiu en la majoria d'aquests països és insuficient per a garantir la transparència entorn de la propietat dels mitjans de comunicació.
Disposar d'informació precisa, completa i actualitzada sobre qui controla realment els mitjans de comunicació és un component essencial en un sistema democràtic. És impossible abordar l'excessiva concentració de mitjans i els conflictes d'interessos quan no tenim les eines per a saber a qui pertanyen aquests mitjans; que la identitat dels seus amos siga de domini públic garanteix que els abusos del poder mediàtic puguen ser abordats, publicitats, debatuts obertament i fins i tot evitats. Tant aquells encarregats de la regulació dels mitjans com el públic en general haurien de saber qui controla realment – i exerceix la seua influència en – els mitjans de comunicació.
De les dades extretes de l'anàlisi s'extrauen dues conclusions que han obligat la societat civil a reaccionar per a intentar canviar aquesta situació:
» Només en 9 de 20 països el públic pot saber qui controla realment els mitjans de comunicació a través dels reguladors de mitjans o registres mercantils.
» No existeix una forma unificada o estandarditzada d'abordar la recol·lecció – o de requerir la publicació – d'informació sobre la propietat dels mitjans, especialment en el cas de la premsa escrita i digital.
Per això com a resultat d'aquest estudi s'han redactat una sèrie de recomanacions que indiquen quina informació hauríem de conéixer per a poder realment saber qui són els amos dels mitjans de comunicació.
A continuació exposarem alguns de les dades que ens han portat a les esmentades conclusions i presentarem les Deu Recomanacions sobre la Transparència dels Amos dels Mitjans de comunicació que defineixen la informació que el públic hauria de conéixer sobre els amos dels mitjans de comunicació.
La transparència dels mitjans de comunicació a Europa
En la investigació duta a terme per Access InfoEurope i el Programa d'Open Society per a un Periodisme Independent es van analitzar els marcs jurídicos de 20 països per a compilar totes les dades relatives a les obligacions que tenen els mitjans de comunicació
de publicar informació relativa als seus amos.
L'anàlisi ha capturat les diferents obligacions que tenen els mitjans segons siguen mitjos impresos, audiovisuals i en línia. També s'ha reflectit si l'obligació de publicar informació implica entregar-la a un organisme regulador o posar-la a la disposició del
públic.
L'estudi analitzava l'obligació de fer disponibles una sèrie de dades que anaven des d'informació molt senzilla com el nom dels amos dels mitjans de comunicació a dades més complexes com el seu nivell de participació en el mitjà.
És important recordar que en aquesta anàlisi només s'estudia l'existència d'obligacions de transparència en les lleis i no el compliment de les mateixes en la pràctica.
A continuació exposem alguns dels resultats compilats:
– El nom i la direcció de la majoria dels accionistes només pot conéixer-se directament pel públic en 8 països per a mitjans impresos, en 5 països per a mitjans en línia i en 9 països per a mitjans audiovisuals.
– El nom i la direcció de contacte del propi mitjà, només pot conéixer-se directament pel públic en 9 països per a mitjans impresos, en 6 països per a mitjans en línia i en 10 països per a mitjans audiovisuals.
– El nombre total d'accions i la distribució de les mateixes només pot conéixer-se directament pel públic en 2 països per a mitjans impresos, en 2 països per a mitjans en línia i en 6 països per a mitjans audiovisuals. Quan es tracta d'informar l'organisme regulador la quantitat països on els mitjans audiovisuals han de publicar aquesta informació puja a 17 però no ocorre el mateix amb els mitjans impresos i en línia ja que en només 5 i 6 països respectivament es requereix entregar aquesta informació a l'organisme regulador.
– La informació sobre les empreses o els individus que tenen un control indirecte o un interés significatiu sobre el mitjà de comunicació només pot conéixer-se directament pel públic en 4 països per a mitjans impresos, en 3 països per a mitjans en línia i en 5 països per a mitjans audiovisuals. Quan es tracta d'informar l'organisme regulador la quantitat països on els mitjans audiovisuals han de publicar aquesta informació puja a 11 però no ocorre el mateix amb els mitjans impresos i en línia ja que en només 4 països respectivament es requereix entregar aquesta informació a l'organisme regulador.
– La informació sobre els ingressos del mitjà de comunicació i la font dels mateixos sol pot conéixer-se directament pel públic en 1 país per a mitjans impresos, en cap país per a mitjans en línia i en 3 països per a mitjans audiovisuals. Quan es tracta d'informar l'organisme regulador la quantitat països on els mitjans audiovisuals han de publicar aquesta informació puja a 9 però no ocorre el mateix amb els mitjans impresos i en línia ja que en només 2 i 1 països respectivament es requereix entregar informació a l'organisme regulador.
Les Deu Recomanacions per a la Transparència dels Mitjans de comunicació.
Després d'analitzar i comprovar les greus deficiències que existeixen en les exigències de transparència dels amos dels mitjans de comunicació a Europa, es van desenvolupar una sèrie de recomanacions per a promoure la millora d'aquesta situació.
Aquestes recomanacions proposen la implementació d'un sistema obligatori que obligue a publicar en cada país la informació sobre els amos dels mitjans de comunicació audiovisuals, impresos i digitals. Totes aquestes entitats haurien d'estar obligades a remetre a un organisme de control nacional tota la informació necessària per a permetre donar a conéixer la identitat dels beneficiaris últims dels mitjans de comunicació, fins a arribar a saber quines persones físiques que hi ha darrere. Aquesta informació hauria de ser publicada de manera gratuïta i actualitzada de manera regular en una base de dades central.
Com véiem en la investigació duta a terme es revela que en la majoria dels països les obligacions legals en aquesta matèria són insuficients per a poder conéixer amb detall qui són els amos i les influències que existeixen darrere de les empreses mediàtiques. Les recomanacions que ací s'exposen són una proposta per a millorar la publicació d'aquesta informació i per a definir el rol previst per als organismes de control, que seria essencialment el d'assegurar que aquesta informació es reculla i es publique obertament.
L'objectiu d'aquestes recomanacions no és tant promoure un model legal o una estructura concreta a implementar en cada país, però sí el resultat que hauria d'obtindre's, que és que tant els reguladors com el públic puguen saber qui són realment els amos i els que, per tant, controlen els mitjans de comunicació.
1. La transparència dels amos de comunicació a través publicació i de la remissió a un organisme nacional de control de la informació que es considera bàsica que és a següent:
– Nom i detalls per a contactar amb el mitjà en qüestió.
– Documents de constitució (via link a una web o escanejats i pujats a la web si fora necessari)
– Número i grandària dels accionistes, només perquè aquells accionistes que posseïsquen més d'un 5% d'accions.
– El nom i detalls de contacte dels amos que posseïsquen més d'un 5% d'accions
– Informació sobre la ciutadania i la residència d'aquells individus que posseïsquen més d'un 5% de les accions.
– País on tenen domicili les empreses que posseeixen més d'un 5% de les accions.
– La identitat dels beneficiaris últims quan les accions es posseeixen en representació d'uns altres, per exemple via una gent de borsa.
– A més de l'esmentat resulta essencial que els mitjans publiquen la font dels seus ingressos per a poder identificar possibles fonts d'influència sobre els continguts que es publiquen. Per a això han de publicar els seus comptes i els seus informes d'auditories complint amb els estàndards internacionals més avançats.
– Qualsevol canvi que es produïsca en la propietat dels mitjans i en el repartiment d'accions ha de ser posat en coneixement del mitjà de comunicació de manera immediata i de l'organisme de control en un màxim de 10 dies.
2. La informació ha de ser fàcil de trobar i gratuïta:
– La informació sobre els amos dels mitjans de comunicació hauria d'estar clarament identificada i fàcilment accessible en la pàgina web de l'organisme de control i/o del govern central.
– La informació sobre els amos dels mitjans de comunicació en format electrònic hauria de ser accessible de manera gratuïta. El cost d'accedir a aquesta informació en un format físic hauria d'equivaldre al cost real de còpies i lliurament i, en qualsevol cas, mai haurien de ser tan alts que dissuadisca a aquells que vulguen obtindre la informació.
– La informació sobre la propietat dels membres de comunicació que es publique en compliment de la llei de mitjans haurà de ser per si sola suficient per a identificar als amos dels mitjans de comunicació sense necessitat d'haver de verificar en altres registres, per exemple en el registre mercantil.
3. La informació ha de ser actualitzada amb freqüència:
Tota la informació ha de ser publicada tant en la web de l'organisme regulador com en la web del mitjà:
– Almenys als 10 dies laborables del començament de l'emissió o de la publicació.
– Haver de ser actualitzada almenys una vegada a l'any
– Almenys als 10 dies laborables després d'un canvi en l'accionariat o en els amos del mitjà.
– L'organisme de control ha d'actualitzar el registre en línia a temps real quan actualitze la seua base de dades interna.
4. La informació ha de ser publicada en formats oberts i ha de ser lliurement reutilitzable:
L'organisme regulador ha d'assegurar que tota la base de dades amb la informació sobre els amos dels mitjans de comunicació estiga disponible sense cap límit a la reutilització com poden ser taxes, llicències o límits per propietat intel·lectual.
Aquesta base de dades haurà d'estar disponible quan siga possible en formats oberts i es permetrà la seua descàrrega de la web de l'òrgan regulador. Si hi ha documents originals relacionats amb la informació, aquests han de ser escanejats i vinculats a la base de dades.
5. Proposta d'un progressiu augment dels nivells de transparència:
Aquells països que ja asseguren un mínim de transparència han de continuar avançant cap a majors compromisos, obligant la publicació de la següent informació sobre els amos que posseïsquen més del 5% de les accions de les empreses mediàtiques:
– Els amos dels mitjans han de declarar els interessos que tenen en altres mitjans.
– Els amos dels mitjans han de declarar els interessos que tenen en altres empreses.
– La posició que ocupa qualsevol dels amos en un partit polític o el seu treball en com a empleat públic.
– La relació familiar que uneix entre si als amos dels mitjans de comunicació
6. Transparència de les influències sobre els mitjans:
Per a entendre amb més detalls qui són els amos però també qui controla els mitjans de comunicació, la següent informació també és fonamental:
– Alts càrrecs de les empreses, per exemple els directors, editors i redactors cap…
– Detalls sobre el pes dels vots en els casos en els quals aquests ens estiguen distribuïts de manera igualitària entre els accionistes, així com les actes de les reunions anuals que han d'incloure el detall dels vots emesos.
7. Proposta d'un marc legal clar i precís:
Sense importar que la regulació sobre la transparència dels mitjans de comunicació estiga recollida en una sola norma o en diverses, el realment clau és que els processos per a proporcionar la informació no siguen excessivament tediosos per als mitjans i que el contingut que es trobe en les diferents normes no es contradiguen entre si.
La definició de les categories dels mitjans que han d'aplicar aquestes normes ha de ser clara, especialment amb els mitjans impresos i digitals, perquè aquells que han de complir amb aquest deure puguen fàcilment determinar quines són les seues obligacions i com complir amb aquestes.
La definició haurà de tindre en compte el volum de circulació per a evitar càrregues massa pesades sobre les publicacions xicotetes o sobre pàgines webs amb poca influència i sobretot per a no confondre la propietat d'un mitjà de comunicació amb l'exercici de la llibertat d'expressió (a través d'un blog per exemple).
8. Organisme independent encarregat de controlar:
Un organisme independent de control que podria ser l'organisme regulador nacional que està al càrrec de supervisar el registre dels mitjans audiovisuals. Aquest òrgan podria ser l'encarregat, atorgant-li els recursos suficients, de vetlar pel correcte compliment de les normes sobre transparència dels mitjans de comunicació. Per a això:
– Aquest organisme ha de poder imposar sancions a les empreses mediàtiques que no complisquen amb les seues obligacions de transparència o que publiquen informació falsa.
– Les sancions per incompliment hauran de ser suficients en un context nacional per a incentivar la transparència, tindran en compte el nivell de recursos amb els quals les empreses mediàtiques compten i s'aplicaran de manera proporcional.
– El nomenament, mandat, funcions i poders de l'organisme de control seran dissenyats amb l'objectiu de definir la seua independència del Govern. Les lleis que regulen l'aplicació de sancions hauran d'assegurar que no podran ser imposades per raons polítiques i hauran d'establir uns mecanismes de recursos efectius i ràpids.
– Els poders de l'organisme de control en relació amb la transparència dels mitjans de comunicació hauran d'estar limitats a la imposició de sancions proporcionals per no enviar de manera correcta i a temps la informació. En cap cas aquest organisme pot tindre cap poder per a interferir en el contingut editorial.
9. Informació pública i accessible per a la societat:
Els mitjans de comunicació hauran de publicar la mateixa informació que envien a l'organisme de control perquè aquesta siga accessible per al públic.
– La informació sobre els amos dels mitjans de comunicació haurà d'estar fàcilment accessible i ubicable en la web. Els detalls de la web i dels links hauran de ser indicats en les publicacions o les portades de les webs.
– L'organisme de control també hauria de publicar tota la informació en una base de dades centralitzada que seria accessible de manera gratuïta.
– Aquesta informació haurà d'estar publicada de manera permanent, gratuïta i en formats oberts i reutilitzables. S'establiran una sèrie d'estàndards de publicació perquè les dades siguen complet i per a facilitar la comparabilitat de les dades entre
països.
10. Accés a la informació i comparabilitat a nivell transnacional:
La Unió Europea i el Consell d'Europa haurien de complementar els mecanismes nacionals de transparència dels mitjans de comunicació creant un sistema a través del qual es recopilen i publiquen dades a nivell nacional per als tres sectors dels mitjans de comunicació (audiovisual, imprés i digital).
Aquestes Recomanacions han sigut objecte d'un procés de consulta pública que va comptar amb la participació de més de 100 experts en mitjans de comunicació. També han sigut acollides i debatudes en esdeveniments organitzats per la Comissió Europea a Brussel·les, així com presentades davant organitzacions internacions com el Consell d'Europa i l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE en les seues sigles en anglés).