Ponència de clausura

Sobre l'autora

Montserrat Palau Vergés és professora de la Universitat Rovira i Virgili i de l’Institut interuniversitari d’Estudis de Dones i Gènere (IIEDG) i actualment directora de la Càtedra Josep Anton Baixeras de Patrimoni literari català (URV). La seva recerca i publicacions s’han centrat en la literatura catalana contemporània i comparada, amb especial atenció a la narrativa i el teatre; en el folklore, la literatura i el teatre popular; i en els estudis de dones, gènere i feminismes. Ha publicat diversos estudis i assaigs, també obres de ficció de narrativa, ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació i participa en diversos consells editorials.

Resum de la ponència

Els balls parlats sorgeixen a la Catalunya Nova al segle XVI, procedents del teatre medieval profà i religiós i de les festivitats del Corpus, amb vestigis també de ritus antics, i creats, ideats, escrits i interpretats per homes. Pel que fa als “religiosos”, lligats a patrones de pobles o ciutats o de caire gremial, la majoria reconstrueixen, amb elements hagiogràfics i d’altres llegendaris, la vida de santes que dediquen la seva vida a Crist o que, justament per això són condemnades al martiri. Si abans els papers d’aquestes protagonistes anaven a càrrec de nois joves, els que es conserven o s’han recuperat ara ja són interpretats per homes i dones mantenint els textos antics. Pel que fa als profans amb protagonistes femenines, destaquem tres línies: els balls de bandolers o de temàtica cavalleresca (Sebastiana del Castillo, El ball de la Rosaura), els de conflictes de parelles (Dames i vells, Criades, Malcasats, Sogra i nora) i els que incorporen versots satírics (Diables, Gitanes). Si ja per l’origen medieval del balls la misogínia n’era un eix imperant, la interpretació només a càrrec d’homes encara la remarcava més. Les “bandoleres” que transgredeixen els rols eren castigades i les dames malcasades, ridiculitzades.

El propòsit d’aquesta intervenció és el d’analitzar l’evolució i actualitat d’aquestes tres línies de balls amb protagonistes femenines i algunes de les paradoxes que presenten des d’una perspectiva de gènere. A partir de la democràcia i amb la restauració de models festius populars i tradicionals, s’han anat recuperant molts balls parlats que, en alguns casos, s’han adaptat als nous temps o, fins i tot, s’han plantejat en clau feminista, com els tarragonins de Sebastiana del Castillo o el de Sogra i nora. La majoria –no tots i hi ha excepcions en què cal incidir -són interpretats per dones i homes, alguns balls o versots també són (re)escrits per dones, canviant papers o amb la introducció de noves parelles i orientacions sexuals. Tanmateix, encara perduren inèrcies i elements misògins, com el que els homes que fan de dones produeixen un efecte còmic i no al contrari, com la proliferació d’adjectius despectius cap a les dones o com un tractament de la sexualitat femenina des de clixés estereotipats.

Paraules clau

Balls parlats, teatre popular, estudis de dones i gènere