8 de gener de 2025
Deures sí o no?
– Voldria que li posessin més deures; si no, es passa el dia amb la tauleta o el mòbil.
– Tants deures no li van bé, no té temps de jugar i d’estar amb les amigues.
Qui te raó?
La majoria d’escoles i instituts posen deures cada dia. A vegades són un element important per a les avaluacions. S’organitzen reforços per ajudar a fer deures, hi ha entitats privades que ofereixen serveis d’ajuda als deures escolars. Pares i mares, germans o germanes més grans també donen un cop de mà les tardes, després d’acabar els horaris escolars, per ajudar a fer unes feines que els han encomanat des de les escoles.
Ho acceptem com un costum normalitzat. ¿És així? Els deures són una continuïtat de l’escola, vol dir continuar fent el que s’ha fet al llarg del dia. ¿És bo per a les criatures? ¿Aprenen més fent deures? ¿Es preparen millor? Diria que els deures escolars serveixen per acontentar pares i mestres. Uns i altres estan més tranquils pensant que les criatures acabaran d’aprendre allò que no saben o que ho practicaran de nou a l’hora de fer els deures a casa. Els familiars, a més, aconsegueixen un temps extra de pau, les estones que els nens o nenes estan treballant.
Podríem pensar altres consideracions: ¿Quantes hores pot treballar al dia un infant o un adolescent? Fent un treball que realment aprofiti. Els nens i les nenes han de tenir temps i hores per jugar i poder fer-ho amb tranquil·litat, per fer el que els agradi sense directrius estrictes, sense control dels adults, han de tenir estones per als jocs lliures, autònoms, inventats, per al joc simbòlic, per fer allò que els adults no els deixen… als adolescents després de sis o set hores de classe a l’institut, no els queda esma per continuar treballant dues o tres hores més a casa seva o a casa dels companys o a la biblioteca del barri. ¿És realment útil fer deures? ¿El cervell dóna per treballar tant?
Potser sense pensar-ho estem fent un maltractament psicològic a infants i adolescents. A les etapes d’Infantil i Primària, el primer objectiu hauria de ser que tinguin temps per jugar, perquè ho necessiten per créixer amb autonomia. Jugant aprenen moltes coses. Els centres escolars tampoc s’han d’angoixar per acabar els currículums prescrits per les administracions, tot ens indica que importa més la qualitat del que s’aprèn que la quantitat de continguts apresos. L’objectiu és aprendre a aprendre, que els farà falta al llarg de la vida. No fan falta més hores sinó aprofitar-ne bé unes poques.
I quan arriben les vacances, un temps que l’alumnat espera generalment amb molta il·lusió, tornen a aparèixer els deures. Moltes vegades es demanen tasques repetitives, repàs de temes estudiats… Pot passar que en tornar a classe no es corregeixin o no es comentin. La canalla haurà perdut hores de joc lliure i haurà avorrit exercicis que no els aporten res de nou.
Potser l’arrel del desgavell que he exposat ve de la concepció de l’èxit escolar; d’allò que famílies i ensenyants esperem. Allò que es considerava èxit escolar quan els adults actuals anàvem a escola: aprendre continguts, memoritzar…. Però avui hauríem de considerar l’èxit escolar d’altres maneres.
Actualment sembla clar que els centres escolars no són tan importants com abans; nens i nenes aprenen moltes coses fora de les aules. Estan aprenent tot el dia, des de molt petits… tenen des que neixen molt recursos per aprendre, a casa amb els pares i altres familiars, als parcs, als llocs de jocs, amb els amics i amigues. Les tecnologies digitals poden representar un paper positiu si les utilitzen amb l’acompanyament dels adults. L’anomenat èxit escolar s’aconsegueix gràcies a tot allò que envolta els infants: el centre escolar i tota la resta de persones (famílies i veïns); a més, les institucions i associacions presents en la vida quotidiana del barri: centres d’esplai, esportius, cívics… Per tant feina escolar a l’escola i altres activitats, que també són educatives, més lliures i variades fora. Moltes persones col·laboren a l’educació; moltes persones en som responsables, dels èxits de les criatures.
Un pedagog italià, Francesco Tonucci, ens diu que els deures augmenten les desigualtats. Perquè hi ha famílies que poden ajudar a fer-los o pagar a una persona que ho faci. Hi ha adults que no poden: el nivell formatiu que han pogut assolir al llarg de la seva vida no els ho permet. L’autoestima de familiars i infants en aquests casos, pot quedar malmesa: “No puc ajudar els meus fills!” O “els meus pares saben molt poc o no saben res!”
A totes les llars no es disposa d’un espai per poder estudiar sense sorolls, no tothom té una habitació individual. Totes les persones no disposen de connexió a internet. L’escola no pot compensar les desigualtat però hauria d’evitar augmentar-les.
Per acabar: als que treballen en escoles o instituts els diria que a l’hora de pensar si es posen o no deures, tinguessin en compte les reflexions que hem escrit. Podria ser que posant-ne, en lloc d’ajudar estiguin perjudicant l’alumnat escolaritzat.
I les famílies haurien d’estar ben tranquil·les: el seu paper d’adults és estar al costat dels seus infants o adolescents, acompanyar-los i ajudar-los en allò que demanin; no fer la tasca que correspon a mestres o professors.
—
Aquest és un article publicat a la Revista de l’Escola Calderon de Barcelona (districte de Nou Barris).
