WEBQUESTCAT està completament d'acord amb el manifest de FEMCAT
Manifest en defensa d’unes matemàtiques significatives
Manifest en defensa d’unes matemàtiques significatives
Posted by admin
Arran dels resultats de les proves PISA s’estan estenent moltes opinions en contra de les metodologies basades en un enfocament competencial, atribuint-li els mals resultats obtinguts. Des de FEEMCAT defensem una educació matemàtica orientada al desenvolupament d’habilitats i processos que, partint dels coneixements, capacitin a l’alumnat per resoldre problemes, a argumentar matemàticament, a establir connexions i saber comunicar les idees, tot posant atenció a l’aspecte afectiu que hauria d’evitar el rebuig que massa alumnes encara senten per la matèria. Les associacions que formen la FEEMCAT (APMCM, ADEMGI, APaMMs, ABEAM i Lleimat) defensem aquesta manera de treballar les matemàtiques, pels motius següents:
La recerca en educació matemàtica conclou que la pràctica purament reproductiva no dota a l’alumnat de les eines suficients per afrontar situacions complexes, que són les que es trobarà l’alumnat en el seu camí. L’adquisició de coneixements (sabers) ha d’estar acompanyada de sentit, partint de la manipulació i la investigació, fomentant el raonament, facilitant les connexions amb els coneixements previs de l’alumnat i teixint estratègies per afrontar els problemes.
La manca d’exigència a l’alumnat no ve donada per la metodologia emprada. El treball competencial és molt més exigent que la simple aplicació de receptes.
La línia que s’està seguint no és una invenció actual, sinó que els grans referents en educació matemàtica de principis de segle XX ja la proposaven, Pere Puig Adam i Emma Castelnuovo, entre molts altres.
Les proves PISA avaluen competències i no només sabers i, per tant, la davallada en els resultats no es pot atribuir al treball de les competències, sinó a la manca d’aquest. Tot i que a Catalunya el Decret 187/2015 ja incloïa el treball per competències, aquest treball demana unes noves estratègies a l’aula que necessiten temps per poder-se arrelar al dia a dia escolar.
Cal més formació en didàctica específica de les matemàtiques tant a la formació inicial (especialització als graus de mestres d’infantil i primària, itinerari de didàctica dins del grau de matemàtiques) com a la permanent (potenciació de les jornades i congressos organitzades des de les diferents associacions, de les formacions del Creamat, etc.). La creació d’una xarxa de referents distribuïts arreu del territori per poder donar suport als docents seria un gran avenç.
El treball que cal fer a les aules, molt més reflexiu i complex, requereix més temps. És per això que defensem la necessitat d’ampliar les hores lectives d’aquesta matèria dins l’horari escolar.
En moments com aquests cal reconèixer el treball i la investigació didàctica que des de fa molts anys s’està fent per part de docents de tot el país en matèria d’ensenyament i divulgació matemàtica, i alhora fer valdre els materials i recursos produïts per part dels grups de treball que depenen de les nostres associacions.
WebQuestCat està completament d'acord amb el contingut de l'article de la Mar Sánchez i del Jordi Adell.
El negacionisme digital
El trumpisme educatiu existeix. És el triomf de la postveritat. Al nostre país, adquireix forma de pin parental, de discurs enganyós sobre la cultura de l'esforç o, les darreres setmanes, en la promoció de la visió antitecnologia a les escoles. En el moment actual, sembla que importa més el relat que els fets i el negacionisme tecnològic aterra a les escoles. Impacta, sobretot, en les famílies, aclaparades per la manca de temps, i també en docents saturats pel procés d'habilitació de la competència digital i la manca de recursos a les aules públiques.
Al nostre imaginari col·lectiu, els països del nord d'Europa representen la qualitat de vida i el desenvolupament de polítiques socials pioneres. Finlàndia representa des de fa dècades la panacea del sistema educatiu. Tendem a prendre els països escandinaus com a referència. Sens dubte, l'equilibri entre qualificacions i indicadors d'igualtat d'aquests països a PISA generen aquesta imatge totèmica, encara que això no impliqui que hagin de ser imitats sense més ni més. Per això, quan llegim que a Suècia tornaran als llibres de text en paper o que als Països Baixos prohibiran l'ús de mòbils, ens plantegem si aquí estem fent alguna cosa malament.
La decisió de Suècia s'explica millor si considerem que aquest país, encara que se segueix situant per sobre de la mitjana europea, ha caigut a les avaluacions internacionals. A l'informe PIRLS, que avalua la capacitat lectora, ha perdut 11 punts. Davant la perspectiva que es pugui qüestionar la política educativa plantejada els darrers anys, un cap de turc a mà ofereix una coartada facilona i vendible: la tecnologia. Per això, Suècia ha anunciat a so de bombo i platerets que “desdigitalitzarà” l'escola i la notícia ha corregut com la pólvora. La ministra d?Educació sueca explica que els llibres de text digitals no són bons i que escriure a mà és millor per al cervell i per al desenvolupament cognitiu. A més, resulta per a les famílies més fàcil ajudar els seus fills amb els deures o preparar un examen si hi ha un paper pel mig.
Quan llegim les declaracions de la ministra, a la primera conclusió a què arribem és que el procés de digitalització de les escoles sueques està caient en un error important: substituir llibres de text impresos per digitals no implica innovació educativa; suposa un simple intercanvi de suports. Si fem servir els llibres de text digitals per treballar igual que amb els impresos, estem utilitzant un suport molt car per impartir classe de la mateixa manera que fa 200 anys. Això no és innovació docent. La Tecnologia Educativa ho porta plantejant des del seu naixement com a disciplina. El desenvolupament de la competència digital no és això. Els nous recursos no vénen a substituir els anteriors, sinó a enriquir la nostra caixa d'eines com a docents.
A les aules de les docents d'infantil més innovadores del nostre país, els nens i nenes segueixen utilitzant el llapis i jugant amb la plastilina, però també hi ha espai per introduir les tecnologies. Assumir que la tecnologia en té la culpa dels mals de tot el sistema educatiu és una visió simple i reduccionista, a més de perillosa. Si volem millorar la comprensió lectora, millorem les biblioteques dels centres i en promovem l'hàbit lector. Donar la culpa a la tecnologia és reduccionisme i proposar solucions fàcils a problemes molt més complexos.
Una cosa semblant passa amb la notícia que als Països Baixos prohibiran els mòbils. Quan un aprofundeix en la notícia, es descobreix que en realitat aquesta decisió quedarà en mans dels centres educatius, que tindran autonomia per valorar si fer servir o no aquests dispositius, a més que es podran utilitzar de forma raonada per a activitats didàctiques i el desenvolupament de la competència digital. Això és una realitat més coherent del que pot aparèixer a la primera lectura dels titulars sobre aquest tema. El que ens porta també a una altra conclusió: la visió antitecnològica ven.
Mar Sánchez i Jordi Adell