Al llarg de la història de Berga, els carrers es batejaven de la mateixa manera que es creaven els topònims del camp o de la muntanya: era el poble que hi posava nom, i eren aquests noms populars que servien també per als documents oficials. Aquestes denominacions tenien una relació estreta amb l'indret mateix, i en lloc de valorar els noms de carrer pel seu valor ideològic o estètic, com se sol fer avui en dia, es valoraven per la seva eficàcia orientativa. Els noms del Balç o del Pujol descriuen la ubicació del carrer amb l'ús d'accidents geogràfics, els de la Pietat o el Forn utilitzen construccions humanes, i els de les Gatoelles o del Lledó indiquen on mena el carrer. Gràcies als desnivells del Barri Vell, amb els adjectius de dalt, de baix o els descriptius baixada, travessera i pujada es va poder simplificar immensament el nomenclàtor de la Berga antiga. A la zona del Pujol de Llàsties (al voltant de l'Església de Sant Joan), per exemple, s'hi trobava el Carrer del Pujol de Dalt i del Pujol de Baix. A la zona del Balç, hi havia el Carrer del Balç de Dalt, el de Baix, i la Baixada del Balç. També hi havia la Canya de Dalt i de Baix, el Carrer Menorets de Dalt i de Baix, i el Vall i el Vall de Baix.
Sembla ser que ja a l'edat mitjana es va arribar a un consens força generalitzat sobre la denominació dels carrers principals sense la intervenció de les autoritats, i fins a mitjans del segle XIX hi veiem poca variació, (sobretot si ho comparem amb els canvis constants del segle XX). Cal reconèixer, però, que carrers menors i/o perifèrics sí que mostren una major variació; com menys necessitat hi ha de fer referència a un carrer determinat, més difícil és arribar a un consens sobre com s'ha de denominar. Carrers cèntrics com el popular Carrer Major o el Carrer de Bonrepòs encara conserven noms que daten de l'edat mitjana, mentre els actuals Carrer de la Muralla o Carrer de Pinsania han tingut tot un seguit de noms diferents al llarg del temps.
El primer intent per part de les autoritats d'imposar un topònim a cop d'ordenança sembla haver sigut l'aprovació del nom de Plaza de la Constitución per denominar l'actual Plaça Sant Pere l'any 1820. Per primer cop, se substitueix un nom popular i descriptiu per un nom de caràcter ideològic. Aquest canvi, però, és sobretot institucional; és poc probable que tingués efecte entre el poble, ja que el nom de Plaça Cremada (o Plaza Quemada, Plaza Cremada, etc.) segueix apareixent amb molta freqüència fins i tot als documents oficials.
Malgrat aquest intent primerenc, però, encara regnava el sistema de denominació tradicional dels carrers. Això ho veiem al padró de l'any 1842, un document força confús i elaborat d'una manera poc metodològica. Sovint, pel mateix carrer trobem diversos noms, i l'intent irregular de castellanitzar-los multiplica les denominacions possibles: per l'actual Plaça de l'Om, per exemple, trobem Plaza Om, Plazuela del Olmo i Plasa del Hom. El padró de l'any 1849 és ja molt més sistemàtic, i trobem poques variacions en els noms dels carrers; però malgrat tot, això no vol dir que s'hagi superat el sistema de denominació tradicional. Ambdós registres utilitzen un sistema on es numeren les cases per barri; a l'antic Barri de les Canals, per exemple, la numeració comença amb la casa Nº 1 al Carrer de Llensalabarra (actual C. Carme), i acaba amb la casa Nº 266 al Vall. D'aquesta manera, s'esquiva la necessitat d'abordar la codificació de carrers. Al padró de 1845, en gran part de les fitxes s'omet el nom de la via, i al de 1849 se simplifica molt la llista de carrers, ometent per complet carrers menors com l'actual Carrer de l'Om o dels Paraires, que s'assignen a carrers més importants (com el de la Pietat o el de les Canals). D'aquesta manera, s'utilitzen tan sols els noms de les vies principals, sobre els quals hi ha força consens.
Al padró del 1853, ja trobem les cases numerades segons el carrer (amb un Nº 1, 2, 3, etc. a cada carrer, en lloc de a cada barri), però a les Actes Municipals del 6-9-1866 l'Ajuntament reconeix que malgrat ja s'han numerat els edificis de la ciutat, encara no s'han retolat els carrers per falta de recursos. L'any 1877, quan Berga rep el títol de Ciutat de la mà del Rei Alfons XII, l'Ajuntament fa un nou intent d'imposar noms de caràcter ideològic, canviant el Carrer Major i la Placeta Major a Calle de la Ciudad i Plazuela de la Ciudad. També aprova els noms Ronda de Orris, Ronda de Maixerí, Glorieta y Paseo de la Baronia de Guardiola i Ronda de Moreta per diferent trams de la nova ronda, però la complicació era tal que es va acabar aplicant el darrer al carrer sencer. A més, més de cent anys després el nom de Carrer Ciutat encara no ha calat entre els berguedans.
És de suposar que els noms populars de la resta de carrers encara mantenien la seva vigència també a nivell oficial, si bé en forma semicastellanitzada; i el 7-8-1899, ja en plena Renaixença, s'acorda crear una comissió per retolar els noms de carrers en català (no sembla, però, que la comissió hagués aconseguit el propòsit). Amb l'arribada de la Mancomunitat i el nou impuls ideològic per modernitzar el país, l'Ajuntament va prendre la determinació de fer una renovació a fons del nomenclàtor urbà:
"Uno de los principales fines de las Corporaciones públicas es el de procurar por todos los medios que estén á su alcance el enaltecimiento de la instrucción y educación cívicas; en vista de que existe en esta ciudad una denominación de calles insustancial y ridícula y al objeto de que desaparezca esta anomalía publica se acuerde la siguiente nomenclatura de calles y plazas de la población expresiva de bellos ideales glorificando así también á ciudadanos Bergadanes y Catalanes célebres." [Actes Municipals 20-5-1918]
Aquesta decisió va significar la substitució de la gran majoria de noms dels carrers. Noms descriptius com Forn o Balç van ser substituïts per noms poètics com Progrés o Justícia; només es van respectar els més «bells» dels noms populars, com ara Bonrepòs, Pietat, o aquells dedicats a sants. Això sí, es va aconseguir recuperar l'ús oficial del català en la denominació dels carrers, almenys fins la dictadura de Primo de Rivera sis anys després.
Aquests noms aprovats durant la Mancomunitat eren, no cal dir-ho, d'un caràcter marcadament diferent als que substituïen. En lloc de buscar una relació amb el carrer en qüestió, havien de servir per a «enaltir la instrucció i educació cíviques», i glorificar «bells ideals» i persones notables. Els «bells ideals», però, solen ser més polèmics que els accidents geogràfics, i aquesta renovació dels noms de carrer de Berga va desencadenar un llarg seguit de canvis, amb cada nou règim polític retocant el nomenclàtor del règim anterior. De fet, no va caldre esperar l'arribada al poder de Primo de Rivera i la abolició de la Mancomunitat pels primers retocs. Malgrat es va batejar la Plaça de les Fonts com a Plaça de la República mentre la Plaça Sant Joan va passar a ser Plaça de la Monarquia (en un intent de plaure a tothom) la indignació d'alguns veïns va fer que, tan sols dos mesos després, es rebategessin Plaça de la Nació Catalana i Plaça Sant Joan. Aquest canvi també va provocar la ira d'alguns, com el regidor que denunciava que el nom de Nació Catalana era «atentatoria á la unidad de España». La polèmica estava servida.
En aquesta època, la trama urbana de Berga es trobava, a més a més, en plena expansió; i els nous carrers i places havien de rebre un nom oficial de la mà de l'Ajuntament fins i tot abans que s'hi construís la primera casa. La batalla ideològica pels noms dels carrers es lliurava en un camp cada cop més ampli.
Ara que els noms dels carrers s'havien convertit en eines de propaganda polítiques, el nomenclàtor de la ciutat va patir canvis substancials amb l'arribada al poder de Primo de Rivera, la declaració de la República de Macià i la revolució social del '36, la victòria Franquista i la transició postfranquista.
El caràcter mateix dels topònims urbans ha canviat notablement el els últims cent anys. Per una banda, l'expansió de Berga ha dificultat la transmissió d'un nomenclàtor popular per via oral, i els noms oficials tenen cada cop més èxit. Per l'altra, aquest noms oficials tenen un caràcter notablement més ideològic que els tradicionals, de caràcter purament descriptiu. Però malgrat la càrrega ideològica dels noms actuals dels nostres carrers, sovint els berguedans no en sabem el significat, i ens manquen eines per remeiar-ho. Tant de bo aquest treball ajudi a conèixer les persones i ideals que glorifiquem en els noms dels nostres carrers, i en nom de quin règim polític ho fem.