Vanament vols e vans són tos desigs
Ausiàs March
És aquesta la sala d'espera
del no-res? Potser la de l’infern?
Ja no tornaré a dir -dèspota de saló-
el nom del porc
a aquell xofer o al veí cama-ranc?
Ja no tornaré a vigilar dia i nit
les meves targetes de crèdit?
Ja no tornaré a ficar-les per l’escletxa
i aconseguir un modest orgasme monetari?
He renunciat a les pompes del món,
i m’endinso, em porten, corredor enllà
cap al passat: quin infern meravellós,
quina mare del no-res m'espera?
Dido: By all that’s good, no more!
Nahum Tate
Si em moro, recorda que allò que veus de mi
no sóc jo, per més que t’ho recordi.
Si em moro, venta la pols
que pot alçar el meu nom.
Al capdavall sóc pare dels meus fills,
res més. Però, a qui sorprèn que cridi
visca la vida!, mentre tu i jo llancem
espurnes d’amor? M’agrada sentir-te riure,
m’agrades de bon humor.
No imitis mai a Dido! Ni Eneas valia la pena!
Hay golpes en la vida, tan fuertes... ¡Yo no sé!
César Vallejo
La mà s’atura, dubta d’escriure
aquests mots mèdicament exactes.
El terror nou i conscient em cobreix tot,
em penetra, és la immediatesa de la mort,
sempre tan a la vora, sempre tan lluny,
com una sentència... amb un possible indult
en mans d’un cirurgià. Em transforma.
Em transformo, em torno temporalíssim:
penso en tot el que ja no serà, el que no seré.
No dic res als amics. Sí, el cap ben clar.
Vull oblidar tothom i no oblidar ningú.
Til·lers, castanyers, pit-rojos, garses, corbs,
fums letals d’Avonmouth, pont del Severn,
Abergavenny, Llanhamlach, el riu Usk, el canal, sol
i núvols, el dia s’enfosqueix, la natura s’acosta,
obre la seva boca sensual, tendra. Si deixo de ser,
aquest jo terrer m’engolirà amorosament.
Per lo camí de mort he cercat vida
Ausiàs March
Em sembla haver pactat amb el destí:
per a mi ho sóc tot, per a l’univers un corpuscle.
Voldria que els que he estimat i estimo
em recordin en l’abraçada d’un llarg comiat.
I la vida continua.
Aniré a l’operació despullat de tot
per poder desaparèixer o recomençar.
Servo el silenci.
El servaré fins al darrer minut,
aquest darrer minut inajornable
que és el silenci que sóc jo
que és la solitud que sóc jo.
Aleshores ja no em caldrà l’astúcia:
ja podré trobar en aquest món
petit i letal una plenitud
nova, estranya. La de qui diu:
«només vull la pau amb mi mateix
i tant de bo els “meus”, els susceptibles,
no la ressentin»,
i ho diu amb cara innocent...
L’astúcia, la dono a qui –com jo feia-
vol construir ponts invisibles.
És clar que si m’indulten...
Metge escient no té lo cas per joc.
Ausiàs March
No hi era
i em van obrir el costat.
No hi era
i em van esporgar.
Em despertaré algun dia?
Veuré el bisturí, el cirurgià seriós,
les llums, els aparells, els ulls de tots?
Temo ser-hi!
Quina sort que no hi era!
Dolls’ faces are rosier, but these were children
Herbert Read
Què s’ha fet dels infants
que van morir a la guerra del Vietnam?
On són els seus anhels, els membres tendres
i aquells seus ulls fits en l’home?
Què s’ha fet dels infants
que van morir ala guerra gran?
Per crim o càstig algú espuntà
la seva fam i els llapis de colors.
Què s’ha fet dels infants
que van morir a la guerra d’Espanya?
On són les joguines aturades?
I les espardenyes?
Què s’ha fet de mi?
Què s’ha fet de tu?
El principi era el verb.
El final és la mort,
que ens espera,
que pot avisar-nos quan arriba,
que pot arribar a la impensada.
Alguns la inventen
Altres la fomenten.
No la volem.
Hi ha qui la desitja.
Solament és possible ignorar-la
quan som idiotes o senils.
Intento pactar amb ella
encara que hagi d’avançar la cita.
A la fi, tot és igual?
Els grans sacerdots l’acusaven de moltes coses
Sant Marc
Vaig sol pel món, sempre vaig sol.
Al costat esquerre
aigua i sang només.
Minva el mal, creix la ferida.
Hem abjurat els poders de l’Església,
els poders de l’Estat.
Al costat esquerre
aigua i sang només,
aigua i sang.
Anem sols pel món, sempre anem sols.
Fou, certament, ventura en nostres dies
En ser al món la vostra gentilesa
Pere Serafí
Em diuen que he nascut de nou,
em donen calmants,
em limito a fer les funcions mínimes
per subsistir. Mans prodigioses
obren i tanquen les cortines,
em renten les ferides, m’estiven els coixins,
vigilen milers de tubs
i el ritme de la meva sang,
em regalen oxigen,
mai no deixen que se m’escaldin les natges,
m’alimenten, em pentinen, m’acotxen
i em miren –ah, com em miren!-
amb un amor de segles
que no sabia que existís,
amb l’amor de qui lliura la seva humanitat
quan compleix un deure.
El dolor, que neix de la mateixa natura
o potser del progrés,
ens ataca, esdevé part nostra
aquí, allà, moderat, agut,
insuportable: és el destí de l’home?
És el darrer instant un instant
d’extrem plaer o d’extrem dolor?
I la por?
Ai, germana, no faré el disbarat
d’anomenar-te pel teu nom de pila;
lluny de mi l’esperit anàrquic
de faltar a la jerarquia estricte
que infon salut a la ciutat dels malalts.
Sister, amb aquest títol humaníssim
redreces vides i camines com si res,
sempre amant, pels racons i els parcs de la vida.
Goita, però, el jerarca encorbatat
i el seu futur polític :
triomfarà comptant les monedes que et paguen,
una a una,
i pessigant l’estalvi dels malalts?
Una llum pàl·lida envaeix tota la sala
i, aquí i allà, escoltes impromptus de tos,
com queixes abstractes a déus que ens ignoren,
se senten murmuris i passes lleugeres:
ningú no està sol.
Somrius, sobrevius,
t’adorms mansament.
El temps se te’n va.
Retorna el dolor,
et donen calmants,
et donen la mà.
No vaig saber insistir
que em diguessin pel meu nom,
no pas doctor:
no hi ha res més docte
que el fer i sentir d’aquesta germana.
No pas mister ni senyor:
no tinc esclaus, ni terres, ni possessions.
Sóc un ésser humà entre els éssers humans,
i em tracteu com si fos un home necessari,
em salveu la vida, m’estimeu.
Què més vull?
A partir d’ara, a partir d’haver sobreviscut,
cada segon, cada minut, cada mora, és un regal,
un mos suculent de vida.
Abans vaig preparar-me, vaig repassar
l’assignatura més fluixa,
el llarg panorama dels meus anys
-lliure de culpabilitats i justificacions
pròpies i alienes-
i vaig repetir la regla per a mi suprema,
«mai no maltractar ningú», tot callant,
mentint si cal, també davant el túnel
d’on no sabia si me’n sortiria
-Oh, camins de Bristol! Oh, camps de Gal·les!,
els més solitaris! Mostreu la bellesa,
amagueu-me!...
però me n’he sortit, i ara cada segon,
cada minut, cada hora, és un regal:
estimo a qui estimava,
alguns no em diuen res: són pocs.
Si penso en algú sento la seva resposta...
Escric de nou...
Mireu aquest paper i aquest bolígraf!
No hi fa res que hagi perdut un pulmó,
com més supervivent millor exemple seré
de l’agressivitat mèdica.
Que ningú no menyspreï aquesta metgia!
L’únic preocupant és si salvar la vida
pot deteriorar la mort.
Avui, però, escric de nou
l’oració que m’apassiona.
Si com aquell que adorm ab artifici
son cos perquè la dolor no soferte
Ausiàs March
Amiga, amiques,
oi que és verda l’anestèsia que m’injecten?
Em tornen cosa, no-res,
m’operen. He despertat!
Amiga, amigues, m’heu pres en braços,
amb els tubs al seu lloc, freds, eficients,
m’heu col·locat amorosament al llit;
gairebé cada hora, potser cada minut,
em veniu a veure i m’oferiu
calmants, aigua, aliment, escalfor.
Sou la mare generadora de tots els consols,
preparada, amb la força dels braços bellíssims,
a bressolar l’infant que, em recordeu,
encara porto dintre.
Tot plegat potser és una gran sort!
La meva cel·la de la sala 4
té un balcó-porta ran de gespa
per on podria fugir a La Terra del Foc
-tinc targes suficients per arribar-hi-.
I no he fugit. Contemplo
des del llit, a través dels vidres,
tres pins silvestres, gavines i corbs,
sota el cel ara blau, ara gris.
Trobo la voluntat d’existir, faig meva la ferida,
i seguint el fil del dolor, començo a esperar.
Ho espero tot. I tu véns, amiga,
amb el teu fer cavil·lós i un parell de preguntes:
-Era el teu fill aquest xicot que ha vingut?
-Vols canviar de postura?
No fugiré a La Terra del Foc. Sé que tornaràs,
i tornes.
Hora a hora, dia a dia,
véns tu, que ets una i ets moltes
-que diria el poeta de Roda-
véns tu a prendre’m el pols,
la temperatura, la pressió, el dolor,
la fantasia, l’amor, la ràbia...
Tot ho anotes fidelment al diagrama
i esdevens vigília, paciència,
conversa, somriure,
i em mulles la boca amb cotó-fluix
impregnat de suc de llimona.
La teva lletra, les teves ratlles diuen molt més
que els escrits d’autors arters
i ningú no ho sap,
i el teu gest arriba al fons de les ànimes,
molt més que les prohibicions del Papa,
i tu no ho saps ni t’ho creuries.
Era de nit. El dolor m’abraçava l’espatlla,
respirava dificultosament i nerviosa.
He intentat canviar de postura: en va.
He trucat el timbre.
Has entrat amb un vestit blau i toca,
has observat tots els conductes,
m’has donat la mascareta d’oxígen...
Havíem d’esperar que el metge de guàrdia
vingués a col·locar-me el calmant.
Ha tardat a venir. Auxiliava un i un altre
-no hi ha diners per alleugerir-los de treball,
només hi ha diners de sobres per a paràsits-.
T’has quedat a esperar-lo amb mi,
amb el teu vestit blau, i la teva mà
que ara no recordo, tan forta i tendra,
inoblidable.
S’alcen valents, saben el que volen,
no s’adonen si són irresponsables,
fan, només d’amagat, allò que els dic,
porten una aurèola impúdica de joventut,
entren un a un a la meva cel·la,
ocupen el llit, la taula, les cadires,
saben que els grans som grans,
que tenim manies i malalties,
i s’interessen –és commovedor-
per la meva salut. Ara voldrien escoltar
música moderna o un concert de jazz.
Saben també seure silents i fer-me favors.
Potser s’impacienten, però voler volen acompanyar-me
i m’acompanyen: malgrat el panorama
no ens deixem portar per sentimentalismes.
La gent pateix i no sap per què
Tarkovski
Sí, l’home ha violat la natura.
És el silenci el remei del mal?
L’ull savi, hereu de savis, dictamina.
Restarem aquí. Ens mourem lentament.
Despullats de benestar
ara sí sabem perquè patim.
La ferida terapèutica fibla.
Drogues, calmants, l’empresa
està ben organitzada:
no em lamento davant la germana infermera,
ni dels fills, ni de tu...
El silenci és l’únic remei final.
Patim i sabem perquè,
ni herois ni monstres: humans, temporals.
Véns d’un altre món.
Em regales una finesa. Complim tots els ritus,
de gest i de paraula:
-Quina bona cara fas!
-I tu també-, somric.
Tu portes el ritme de l’acció,
jo la passivitat de l’espera.
Tu et programes. A mi em programen.
Al capdavall, però, no hem de deixar mai de ser
els amos de nosaltres mateixos,
tant si tu apretes l’accelerador vida enllà
com si a mi m’injecten, vida ençà, raticida pel cor.
Te’n vas. Benvolent, i fins i tot solidari,
t’enamora l’aire, el cel, respires fondament.
E del cos bell sens colpa el moviment
Ausiàs March
Quan entres m’envegen.
L’harmonia del teu perfil i el teu somriure
resplendeix. Baixo pel viarany del dolor
i escurço distàncies. Observes la ferida.
Mous els cabells i ensenyes
la humitat dels teus ulls.
T’adones que tu tot just comences
i en canvi jo em preparo per al desenllaç ?
M’ofereixes revistes, sabons, caramels de menta,
em faries tots els encàrrecs.
L’amor és –i no és merament-
un encreuament de cames, una mescla de salives.
Faig hòsties del temps: te les ofereixo.
Somrius, et perfiles.
Qui titlla els morts de pobres
ho diu dolent-se del costat esquerre,
fregant-se la hipocresia secular
que el manté fins que caigui
l’endemà que tu desapareguis.
Sí, tot seguirà igual.
No t’emprenyis, no pots fer-hi res:
tu rai que no el sentiràs quan digui
«pobre Toni», en castellà.
Mentrestant, si tu no hi ets,
els teus amors rodolen enrere
fins a la bellesa del primer mot.
Si tu no hi ets.
Amics, estimats, si em moro
no permeteu que la falsia
i la destrucció regnin.
Vaig voler demostrar que l’amor,
podiem viure’l tots amb abundància:
vaig fracassar.
Vaig voler demostrar que amb poca cosa
podiem viure tots amb abundància:
vaig fracassar.
Vaig voler demostrar que no calia ser criminal
per a viure lliure i digne:
em van deixar sol.
Sabeu? He callat molt.
Si em moro, amics, estimats,
almenys una cosa:
no us tanqueu les portes uns als altres,
feu companyia de debò a qui fracassa i calla.
A peu pla del carrer, tot caminant,
he entrat a l’hospital de Frenchay,
he fet un paquet amb el temps
i l’he ficat a la raconera.
La por, l’he posada sota el coixí.
M’he tret la màscara i m’he tornat anònim.
Supersticiós, no he fitat l’esperança
però he obert els ulls com un badoc.
D’un cop d’anestèsia me’ls han tancat,
tinc el senyal aquí
-no pas dels déus, sinó de l’home-
que sí, que vaig viure unes hores ignotes.
És per això que voldria conèixer de prop
la vida dels meus guaridors,
i d’aquest infermer que empeny lliteres de rodes...
S’esvaniran tots ells ?
En Bhatnagar que no em mirava mai,
en Len que em treia sang suaument
i després va suspendre uns exàmens,
la Nicki que sabia qui era García Márquez,
en Forrester-Wood, el guaridor en cap,
que havia tastat el conyac Fundador...?
A peu pla me n’he anat.
Ara brindo perquè es perpetuï aquest món
mèdic, imitable, humà,
que sovint fa del temps serpentines de paper.
Passaran mesos. Encara els recordo.
Dolor e por són bastants per ofendre totes virtuts
Ausiàs March
Mireu les grans obres dels homes, els invents,
tots són, han produït, produeixen i produiran
la mutilació de la natura.
Escurcem distàncies, allarguem vides,
però destruïm la mare, la desintegrem,
hem multiplicat la llei del més fort ad infinitum.
I continuem parint infants,
coloregem la boira metzinosa:
quants metres cúbics per persona?
Resuscitation training centre
Companys, on sou?
Anit us vaig somiar. Em passejava amb vosaltres
pels passadissos castrenses de Frenchay.
Després sèiem a taula i ens passàvem el pebre,
el quètxup, la salsa HP.
Com us va la tos? I la gimnàstica?
De matinada, qui us ha servit avui
la tassa de te? Encara són tan sorolloses
les rodes de l’aparell radiogràfic?
I els carros elèctrics, continuen
dominant els corredors ?
Veig les discretes aparicions del venedor de diaris
i la senyora de les flors i la bibliotecària.
Segur que sentiu la veu ferma, maternalista,
de les fisioterapeutes i d’algunes infermeres,
i aquell xiuxiueig nocturn.
Crec en la resurrecció de la carn!
Fugim de la vida per fugir de la mort
Creia no tenir res més a fer in via,
allò que volia dir en públic,
ja ho havia revelat, em repetia,
i com un déu capritxós, en compte d’homes
assassinava porquets de Sant Antoni
davant tretze verges lluminoses.
Vaig encertar les apostes de cavalls :
el barnús, regal de la mare «per tota la vida»,
s’havia esfilagarsat i el vaig llençar.
Aleshores vaig sortir a inclinar-me sobre els camps
a la cerca d’un obac.
Avui, després d’un acte de fe en l’home,
escatit el meu costat esquerre,
dissipada la superstició,
sé que encara mouré guerra.
I jo deia: tot el que ens ha tocat viure
que s’esbombi: visca el judici final!
No ens hem d’amagar de res, jo deia.
Ara, però, no em pregunteu per quin motiu,
sospito que hauré de disfressar-me
com disfressem les ferides i el dolor.
Cuisine gastronomique
Avui, vint de febrer de 1989
amb un sol mediterrani, un oreig acaronador,
he pujat no sense esforç, a dinar sol
a l’àtic de la botiga Maskreys.
L’exquisidesa d’un bacallà amb salsa
de julivert, i de postres una pavlova,
la vista més enllà del terradet
i la gent selecta que, com si no passés res,
i no passava res, menjotejava com jo,
m’han convençut que la mort no existeix,
què ha d’existir!
I he pensat en els descurats que cauen
i els impotents, i en aquells que fan
negocis grassos jugant a la neccrofília.
Escric de nou l’oració del foll:
«vostre esperit és aquell qui em conquista»,
aquí, dempeus,
prompte per a la batalla,
no la covarda batalla militar
que acaba amb honors
que amaguen i obliden horrors. No.
Prompte, més que mai, per a la batalla
de la vida, del jo amb mi mateix,
sense el luxe de poder fugir.
Aquí, dempeus, defensaré, il·lús,
una i altra causa perduda:
l’amor universal, res d’exclusivismes,
que els paràsits donin sang i es guanyin la vida,
que els demòcrates se suïcidin,
que les persones assenyades es despullin de la raó
i en comptes de predicar enfonsin el mal.
Aquí, dempeus, avui, o demà, o quan sigui,
jo, o potser la meva ombra!
I sobretot tu!