Barcelona Ran de Terra
photos all copyright Rosa Maria Creixell
A LA TERRASSA
En Ton hi llegeix el diari...i Fina, els tres fills a l'espatlla,
hi encén el segon cigarret...
Un dia, a les set en punt de la tarda,
un pallasso que passa de tot,
pàl·lid, trist, en plena simfonia
de motors, no hi para de fumar
amb els ulls fits en la boca de l'estació.
De sobte, Laia sola, sola, saltirona,
apareix somrient, s'asseu davant seu,
omple el cel de Gràcia, el bar sencer
i també la cara del cambrer.
Al pallasso, ja només el flipa Laia
i cridar-la tendrament.
En Ton hi llegeix el diari, en Yoyo
–el bon camioner– hi parla del govern,
don José i la Cisca hi prenen l'aperitiu
i Fina, els tres fills a l'espatlla,
hi encén el vuitè cigarret...
Mentre el pallasso, la mà al cor,
hi somriu petrificat,
idiota.
UN BURGÈS CATALANISTA
Assassinats els plebeus infidels,
car li semblà el nou impost del vell luxe,
avorrí els militaristes catòlic-autoritaris,
i astut –tenia unes pessetones– va posar-se al servei
d'estrangers metaibèrics tot arrossegant
l'ànima senyera.
Esdevingué representant de perfums de París
davant els pagesos del cel blau de Castella.
Des de la seva generosa altura,
inversament proporcional a la misèria del tercer món,
s'alçà, pilar de la cultura catalana,
i comprà noms d'editorials històriques,
s'afillà un poeta de debò
i contemplà la pornografia dura.
Més encara, allunyà les filles de la universitat de Barcelona
i les lliurà a un bisbe marcial, un capellà liberal,
un psiquiatre frustrat, i una verge menopàusica
que no sabia escriure el seu nom:
signava Farré en comptes de Ferrer.
Un dia predemocràtic, a la Costa Brava,
al vàter de la torre que dissenyà un arquitecte de moda,
va cridar agosaradament:
Visca Catalunya!
Esdevingué una gran peça de l'Òmnium.
UN BURGÈS CASTELLANITZAT
Té una font secreta de diners,
com tots els paràsits de classe,
va a missa els dies de precepte,
combrega el cos sense sang del Crist,
vesteix a Gal·les –els fills al Corte Inglés–,
parla català al lampista
i a una caixera de la Caixa,
confia en la Guàrdia Civil de carretera
i, des que es cura amb acupuntura,
ja no manté la querida de Pau Casals
i viu una vida sana
tot i que menja ara i adés al Petit Soleil.
Fa molts anys que es va vendre l'ànima
–no diré com ni per què–.
Els obrers? – que se jodan en castellà.
Té pensaments secrets de grandesa,
es creu l'amo de la ciutat
tot i que paga el mínim d'impostos,
Inútilment un dels seus fills intenta
fer-lo baixar del burro
quan entra cada dia a Jerusalem.
EL POLICIA
Criminal de criminals
a quin racó de món pertanys?
Des de quan les tenalles, la pistola,
el teu somriure superior? Des de quan
ignores la mare que et va parir?
Reconeix aquesta terra, llegeix-la,
home i dona, sospita, casa't, fes fills si cal.
Que ningú no t'engavanyi
–cada dia passa l'escombriaire–
amb imperis o déus,
que ningú no et maleeixi:
aquí hi ha espai, aliment, abecedaris,
hi ha home i hi ha dona.
Criminal de criminals,
què dius, si us plau?
A quin racó del món? A aquest?
Queda-t'hi de debò. Aprèn a dir "aleshores",
honora la terra que guardarà els teus ossos,
mira els fills, oblida els amos!
SORGE JUBILAT
Amb la cara al sol de la misèria
t'allistares –miopia ancestral– a les files
dels esguerrats dreters i et vas salvar la vida.
Vas matar el benefactor, l'alquimista, el teu Mides,
ibèrics com tu. Poca cosa et tocà a l'hora del botí
però vas seguir la carrera militar, vas gaudir
privilegis cobejats, televisor amb descompte,
i vas cremar els cartipassos de ramats humans.
La ignorància i el renec van ser el teu programa
mentre clamaves pertànyer a una raça d'herois
que des de fa segles només guanyen batalles
fratricides. I anaves al migdia al quarter
a signar puntualment el silenci, la pudor,
d'altri, autoritari, dèspota legal, casat, enemic
de la dona, expert en putes de la legió, amb un got
de vi i la partida de mus.
El mer pas del temps, el teu servilisme, afegia
estrelles a la teva espatllera, puntes a les estrelles.
Quanta gent jove i ferma
mencionà la mare que et va parir?
Al capdavall les calces et van amples, trepitges
amb voluntat senil les voreres i tens rampells
en enyorar els assistents forçats quan al bar
un immigrat castís et diu mi general.
Jubilat a Barcelona, et desarticula sentir el català:
hi ha quelcom d'aquesta ciutat que no entra en el teu imperi diví,
però encara trobarem un racó on enterrar-te, on oblidar-te.
EL PEU
Qui et creu mascle i lleig
oblida la gràcia inequívoca que tens,
presoner de la femella sabata.
Qui et creu mascle i lleig
ignora el teu art de moure
tot el cos cap a un fi.
Qui et creu mascle i lleig
s'equivoca:
és femení dir que sí i moure les muntanyes.
L'AURORA
Tu sola, Aurora, t'has apropat la lluna
dels teus setze anys, que ningú no t'apropà
quan renunciares els festejadors
de La Garriga per viure a ciutat
amb els ulls oberts, la mà inútilment estesa,
el cor encongit, els camins truncats, i et quedares
de serventa amb el teu "Vés, vés".
Tingueres la gosadia d'enamorar-te
de qui no et mereixia, i, fidel,
el vas menysprear per vida. Minyona
eres, minyona vas ser, minyona series,
i esdevingueres diputada de debò.
Res de política –"Vés, vés!"–, treballaves
pels teus favorits, per la teva justícia,
feies de prestadora a fons perdut –encara et dec diners?
Complies les lleis catòliques i seguies
el Barça tot menyspreant el poder.
Mitjancera de boneses i remeis,
posaves injeccions a culs patricis
i plebeus de Sant Gervasi,
eres amiga d'en Mongeta.
Avui, ja octogenària, experta en el món,
a més de recollir diaris i ampolles de xampany, explores
papereres públiques mirant de trobar carteres i documents
que diposites a les bústies dels convents: "Vés, vés!"
El teu mitjà de transport són les cames.
Creus en les medalles de la verge de Fàtima
i tens un amor llunyà a qui li dius "el meu cor".
EL TREN DE SARRIÀ
A Pearse Hutchinson
Quan el tren de Sarrià duia dues classesen Foix anava sempre a tercera
–m'ho deia el celta Pearse
a la taverna del carrer de sant Esteve–.
El pastisser Foix –em deia– sempre agafa
tercera –reia– i si em veu sóc jo,
m'entens?, jo qui ha de seure al seu costat,
a un seient de fusta, amb el meu bitllet
de segona encoixinada. Sec, doncs, al costat
del mestre auster, del poeta Foix amb el seu feix de mots.
El pastisser Foix estalvia, erecte, somiador,
i el poeta celta li recull els mots
i no li toca els bitllets.
Can Foix és car –em deia el poeta Pearse
somrient, barbut, alçant un got de vi–.
Salut! No tinc ni cinc per a pagar la pensió.
UN POBRE A LES ESCALES D'UNA ESTACIÓ DEL TREN DE SARRIÀ
No t'agenollis!
–goso dir-t'ho?–
No t'agenollis!
Llegeixo el teu cartell de pobre de solemnitat.
No t'agenollis ni escriguis en castellà,
faràs que els déus s'atardin.
No acaben mai de morir-se.
Alça't!
–goso dir-t'ho–.
Alça't i parla'm, parla a Josep i Joan, a l'ase,
a Gimferrer, a la veïna del banquer, a dos, a quatre,
–t'escolten?– a trenta dos, a seixanta quatre,
a seixanta quatre mil persones, a setze mil milions,
a trenta dos mil milions, a seixanta quatre mil milions.
No t'agenollis!
On t'aixoplugues?
EL PLÀTAN
Vora, voreta teu, passen milers de vides i de rodes,
gossos t'oloren i se't pixen, i tu,
amb el teu gest impassible d'idiota
d'arrels ciutadanes, tens la sort d'ignorar-nos:
plantes floriran i es marciran mirant-te,
l'home posarà botiga, taverna, bar,
i ara pacta amb el lladre, acull la monja,
cuina gambes, mata un anyell,
i tu, mentrestant, impúdic, mudes de pell a poc a poc,
com una puta nua i aferrada a la terra,
estació sense nom, crosta, forat, escombraries,
i un número en les estadístiques dels qui verdegen.
Jo et contemplo, t'estimo, et toco, et netejo i canto:
Vora, voreta teu, passen milers de vides i de rodes...
LA PLAÇA REIAL
Portes un nom fals, el del traidor
que fa segles no gosa trepitjar-te.
Voltada d'arcs els mascles et somien.
Tu els deixes fer: deixes que el jazz
esdevingui flamenc, que a les quatre
cantonades creixi la merda.
Aculls camells, flipats i vagabunds
i a estones la bòfia.
Les dones t'eviten, però tens amagatalls
on els amants encara conviuen.
Mira com aquest japoneset,
que sap de negocis i no res de l'anhel,
del desesper, de les riallades teves,
s'immortalitza en el teu cel obert.
Ingenus venen a beure cervesa, el teu disfraç.
Empreses italianes et volen comprar.
L'aigua del sortidor
banya senyores de bronze
però acaba esmunyint-se
clavegueres enllà.
Només els enamorats et posseeixen de debò.
Et canviarem el nom, res de "reial", et direm un nom ben real.
LA RAMBLA
Aquí en Jean Genet va ser lladre,els anarquistes van fer l'única revolució nostra,
en Pearse Hutchinson, en irlandès,
va dir el nom del Franco
als qui van prohibir l'Òpera de tres rals.
Aquí els bisbes, i els generals,
surten disfressats de l'ou com balla,
es maltracten els drets dels animals,
es llencen flors i diaris,
es discuteix el Barça,
s'esperen miracles econòmics,
es cerquen amors temporals,
si més no, hi ha parades de gomes i orgasmes
i l'acte de presència dels descendents
de Cristòfor el Colom:
tots d'esquena a les ovelles sacrificades.
EL PESCADOR D'AMPOLLES
Ja ho veieu. M'he llevat.No tinc res a fer.
He donat gràcies als déus
per aquest cel blau,
i als homes per la terra grisa,
per la gran catifa de quitrà
que ens han regalat
amb la suor mal pagada.
Fa més o menys dinou segles
que, amb cònjuge o sense,
hauria viscut com un tord
o m'haurien fet pescador d'homes
–sense haver de vendre l'ànima
a una societat limitada–.
Avui és diferent: però encara em sento jove,
vaig al súper, a Enrique Muda,
i, tot tornant a casa, pesco ampolles
per al meu laboratori de no-res.
ESTACIÓ LICEU
Res no la constreny, la dona independentamb bata, sabatilles i mitjons,
ornada amb flors de paper,
hauria estat la gran soprano del Liceu,
hauria fet de Carmen,
hauria agermanat Victòria i Montserrat.
Ara planeja donar la volta per la ciutat,
fugir unes hores pel subterrani,
parlar als estranys, la dona independent.
Mentrestant, la bona burgesa l'observa,
s'escandalitza, s'agafa al marit, a la botiga,
a la cuina, al bar, si cal a la plaça de toros,
s'agafa a la casa. Amb el dit gros
podria aixafar més d'un home.
La dona independent somriu com l'idiota,
no té les mides de moda.
BETUM
Quin luxe trobar-te!En les pel·lícules de Hollywood
series dels primers a caure assassinat:
un extra de poca durada.
En la pel·lícula de Barcelona,
tu hi ets cada dia amb tamboret,
cadira i caixó, betums de tots colors,
badanes i raspalls, i la teva norma de vida.
M'asseuràs a la cadira.
T'asseuràs al tamboret.
–Desconfies de la mare que els va parir–.
Oi que ets capaç
de treure el llustre al més pintat?
