Entrevistas
 

entrevista dan José antonio Saura, premio ribagorça 2oo5  *

 

 

 

            Bueno, la primera pregunta ye oblligada, te han donau el premio Ribagorça 2005 per fomentar els valor ribagorçans, ¿qué quere dir això?

            He dedicau hasta ara tres llibres y una trentena llarga de artículos a la investigación y a la divulgación de la riquesa lingüística ribagorçana y aragonesa. Alguns de istos treballs se han editau a les millors publlicacions de Filología Romànica de Europa, revistes de Alemania, Inglatèrra, Bèlgica y França.

            ¿Qué signifique ta tú un galardón coma isto?

            Quergues que no, ye una satisfacción gran que organismos coma la Corporación Municipal de Saúnc y la propia Comarca de Ribagorça reconeixen la labor de uno. Les hue agradesco sincerament, y que el President de Aragón sigue l’encargau de donar-te el premio, encara le done més relevancia a l’acto.

            Ta septiembre i herà “Lei de Lluengues” a lo que se vei, ¿qu’en penses?

            Una “Lei de Lluengues” ya ye impllícita a l’Artículo 7 de l’Estatuto de Autonomía de Aragón, agon se diu ben cllarament que les diverses variedats lingüístiques aragoneses formen part del patrimonio cultural aragonés y, per tanto, tinràn la protección que sigue de ragón.

            ¿Com afectaríe astò al patués?

            El patués ye una modalidat lingüística única a Aragón y al món entero, ye un valor de primer orden a ista Comunidat Autònoma, igual que hu son la ermita romànica de Nuestra Siñora de Gracia, al Ru, u l’àliga real, de forma que debríe recibir deseguida y dan el grado més altero posible els efectos de una Lei de Lluengues: introducción a la escuela en condicions dignes, rotulación de la toponimia mayor…

            ¿La “fabla aragonesa” ye una variedat patrimonial més?

            Conviene no embolicar les coses y diferenciar entre les modalidats aragoneses patrimonials que -igual qu’el patués tienen més de 1000 ans- y la “fabla aragonesa” que ye una tentativa urbana de fa uns 30 ans de construir de modo totalment artificioso y, sobre tot, incoherent -coma ya se va demostrar l’estiu pasau a Gales al XXIV Congreso Internacional de Linguística y de Filología Romàniques- un neoaragonés que se podese estenre per tot Aragón.

            ¿Pero ye posible fer algo així?

            Tècnicament se poríe fer si coneixesan millor els diferents dialectos aragonesos y els documents medievals, lo que a día de hué no pase. Pero un neoaragonés no ye viable ni econòmicament, perque no i hei diners enta afrontar una presunta inmersión lingüística de ista mena (amparar les quatre variedats encara vives ye infinitament més barato) ni sociolingüísticament, ya que la lluenga materna de la mayoría dels aragonesos fa moltes dècades que ye ya el castellano. Intentos similars al de la “fabla” han fracasau a Irlanda dan el neocelta y a Suísa dan el romanche. No veigo cap de ragón per la que hese de triunfar a Aragón.

            A altros puestos se fa una utilización política de les lluengues…

            Les lluengues son neutres, pero a vegades se’n fa un uso instrumentalizau con tal de creixer políticament y al prèu que sigue. Tots sabem quin partido político està tradicionalment vinculau a la “fabla”. Tabé i hei interesos de promoción personal y editorial a isto món del neoaragonés. Pero sobre tot, lo que i ha habeu a lo llargo de istos 30 ans ye una considerable mediocridat, tanto dende una perspectiva científica coma literaria.

            ¿Quers añadir-ie bella cosa més a ista entrevista?

            Sí, qu’el el resultado de ixo empeño urbanita está ben a la vista: un presunto aragonés común no reconeixeu pels patrimonials, sinse cap d’impllantación social, dan el que se perpetren al tòrt y al dret traduccions de textos clàsicos, que no se mire degú, enta dilapidar alegrement el dinero públlico.

 

___________________________________________

 

* De "La Mancheta" de la Revista Guayente nº 70 (Verano 2005), Sábado 22 de octubre de 2005