LA PREHISTÒRIA A OLÈRDOLA

Inventari dels Bens d'Interès Cultural a Olèrdola

Taller de fontanilles

28-FUSAIOLA-DECORACIÓ D'INCICIONS

ARGILA

EDAT DEL FERRO

CULTURA IBÈRICA(S. IV-II aC)

32-DESTRAL-BASSALT- EDAT DEL BRONZE(1800-1500 aC) 29- PES DE TELER(PONDUS)-ARGILA-

EDAT DEL FERRO-CULTURA IBÈRICA(S.IV-II aC)

27 PUNTA DE SAGETA- SÍLEX- NEOLÍTIC (2500-1800 aC) 33-DENT DE FALÇ- SÍLEX-EDAT DEL BRONZE(1800-1500AC)

16- FUGURA D'UN ANÀTID GRAVADA. BRONZE

EDAT DEL FERRO-CULTURA IBÈRKCA( S.IV-III)

La muntanya d'Olèrdola ha estat un enclavament estratègic amb assentaments de diversa intensitat des de l'edat del bronze

(poc menys de 4.000 anys enrere) fins ben entrat el segle XX.

Dels primers pobladors ens han arribat les troballes d’una sepultura tumular situada prop de l’actual zona d’entrada. El primer assentament protegit per una muralla data dels inicis de l'edat del ferro (segle VIII - inici del segle VI aC).

Entre el segles V - IV i I aC, Olèrdola va ser ocupada pels cessetans, un dels pobles ibers que ocupava la zona costanera catalana. L'oppidum (poblat fortificat) iber era de considerable extensió (3,5 ha) i els seus habitants s’instal·laren a la part baixa de la plataforma rocosa, adaptant l'estructura preurbana a l'orografia del terreny i aprofitant la muralla ja existent. A la dreta de la porta d’entrada del recinte s’hi concentraven diversos tallers artesans que funcionaren entre el segle IV i la fi del segle III aC, entre ells una tintoreria i/o adoberia única documentada al món iber.

Història i ocupació humana del Parc d'Olèrdola

La recerca arqueològica a Olèrdola

La importància històrica i arqueològica del conjunt de Sant Miquel d'Olèrdola és ben coneguda des del segle XVIII. Les primeres excavacions s'hi realitzen a finals del segle XIX, però no és fins l'any 1983 que s'obre una etapa continuada d'intervencions que continua fins avui.

Home i entorn. Una unió indissociable

Si l'home ha ocupat la muntanya de Sant Miquel d'Olèrdola al llarg de 4.000 anys ha estat perquè aquesta li oferia, en determinats moments, uns clars avantatges en relació amb els indrets de l'entorn i en conformitat a les seves necessitats econòmiques, polítiques i socials. D'entre els elements naturals, en destacaríem la mateixa muntanya, envoltada d'alts penya-segats, la presència d'aigua (la font del castell) i el domini territorial.

Les etapes d'ocupació

Les primeres manifestacions d'ocupació de la plataforma d'Olèrdola ens remeten al calcolític-inici de l'edat del bronze (1800 aC). Les escasses restes no permeten definir les característiques de l'assentament humà, però probablement es tracta d'ocupacions temporals, esporàdiques, relacionades amb l'activitat ramadera.

En els inicis de l'edat del ferro (s. VIII aC), l'ocupació d'Olèrdola pren una forma més estable, amb la construcció d'un gran mur que tanca la plataforma envoltada de penya-segats. Amb l'execució d'aquest mur de barrera es defineix un considerable espai de 3,5 hectàrees que esdevindrà la base referencial d'ocupació dels posteriors assentaments. Cal suposar una ocupació dispersa, en cabanes, probablement ubicades prop de la font d'aigua i de la murada. Aquesta muralla no hauríem d'entendre-la com una estructura de caire militar, defensiu, sinó com la tanca d'un espai, probablement amb una funcionalitat de pleta o clos, un recinte on resguardar el ramat. Podem deduir que la muralla s'erigí en funció més d'allò que es volia limitar, en aquests cas una superfície de 3,5 hectàrees, que no pas d'allò que es volia protegir de l'exterior. Ens trobem, doncs, en una societat en què la seva base econòmica està sustentada per la ramaderia i en què aquesta permet un excedent econòmic i el desenvolupament del comerç. Aquesta situació porta vers una creixent jerarquització social.

En època ibèrica (s. VI-I aC), el territori del poble dels cessetans es troba ja plenament estructurat i jerarquitzat. A partir del poder d'una gran capital (Kese, probablement Tarragona), el poblament es reparteix en poblats de diversa categoria i establiments rurals i d'artesans. L'oppidum d'Olèrdola seria un poblat gran, emmurallat, amb altres assentaments menors al seu voltant.

Probablement, la ramaderia continuà tenint un paper important en aquestes primeres etapes ibèriques, com així sembla denotar-ho la presència d'una adoberia i/o tintoreria prop de l'entrada del recinte. Tant l'adobatge de pells com la tintura de llanes són activitats -especialitzades- que cal associar amb la presència de ramats. L'activitat agrícola deuria ser també important i controlada per l'aristocràcia local, però ni la producció, ni l'emmagatzematge ni, probablement, la comercialització es deurien realitzar directament en el poblat, sinó en altres punts del territori, més favorables.

L'organització territorial i social comença a canviar a partir del segle II aC i, especialment, durant la centúria següent, amb l'arribada dels romans a la península ibèrica. Els ibers no abandonen Olèrdola, però, poc a poc, adopten els nous costums i conviuen amb els soldats romans.

Durant el segle I aC, conviuen a Olèrdola els ibers i els soldats que s'ocupen de la fortificació romana. En aquest moment, s'aixequen obres d'infraestructura (la muralla, la cisterna i la torre talaia) directament planificades i dirigides per l'autoritat romana, que tindran, però, una curta etapa de ple funcionament, poc més de 50 anys, amb utilitzacions residuals o secundàries durant l'alt i baix imperi. El castellum d'Olèrdola estava directament relacionat amb la protecció militar i el control del territori i les vies de comunicació entorn de la capital, Tàrraco.

És probable que durant l'antiguitat tardana es comenci a reocupar Olèrdola, aprofitant les construccions antigues. A partir del segle X, a l'alta edat mitjana, es produeix una actuació de monumentalització i concentració de la població a la muntanya. En els textos de la segona meitat del segle X, apareix ja com un vilatge perfectament organitzat i amb un gran territori -terme castral- al seu entorn, d'uns 200 km2. Aquest moment àlgid de la civitas Olerdula, entre els segles X i XI, ve definit per la situació fronterera i per la necessitat del comtat de Barcelona d'organitzar i controlar el seu territori pel costat Sud.

D'aquesta etapa s'han conservat restes notables d'arquitectura en pedra -l'aula del castell, les esglésies romànica i preromànica de Sant Miquel i la muralla perimetral-, però també, restes dels habitatges, de les sitges de gra i, en especial, de les conegudes tombes antropomorfes, altrament dites olerdolanes. Aquest característic tipus de sepultura es troba tant a la necròpoli de l'interior del recinte com a la que es troba al barri fora de les muralles, al Pla dels Albats.

A partir del segle XII, amb l'avanç de les fronteres cristianes vers el Sud, Olèrdola s'abandona gradualment i la seva població es distribueix per la plana, passant el relleu a l'emergent Vilafranca.

TEXT EXTRET DE L'AJUNTAMENT D'OLÈRDOLA

ZONA PROPERA A LA MASIA DE CASTELLVÍ

COVA DE CASTELLVÍ

Va ser declarat Patrimoni de la Humanitat l'any 1998 i es creu que va ser un centre de reproducció i explotació i un taller de sílex. L'època activa d'aquest abric la situem en 3 etapes: el epipaleolític (fa uns 10.000 anys), el caleolític (fa uns 4.000) i la edat de bronze final i medieval (més o menys uns 3.000 anys enrere). Té 8 m de longitud, 2 m de fondària i 1 m d'altura i hi trobem un queixal retallat que sembla correspondre a una escala retallada en la cinglera, una pica per recollir aigua de les filtracions i dues perforacions per a bigues.

Sobre les pintures hem de dir que van ser descobertes el 1970 per un grup de col·laboradors del Museu de Vilanova i la Geltrú. R. Viñas estava al capdavant de l'expedició, i totes les troballes a més de reproduccions de les pintures es troben al museu monogràfic d'Olèrdola. Estan situades a la part dreta de la cova majoritàriament. El conjunt pictòric està format per un total de 26 figures.

En l'àmbit cronològic la primera hipòtesi data les pintures a l'Edat de Bronze, basant-se en els paral·lels de la zona i l'estil esquemàtic que presenten. No obstant, no descarten que tinguin relació amb el poblat medieval que es troba a sota de la cova, ja que presenta senyals de utilització o reutilització en l'època medieval, potser com a magatzem podria tractar-se d'un antic santuari pre-romà.

Aquestes corresponen a punts, traços, restes, digitacions i a tres quadrúpeds indeterminats. Els diversos animals que trobem són molt semblants, encara que n'hi ha una que destaca per la seva grandària, fet que dóna a pensar que l'escena es tracta de cries de felí junt amb un exemplar adult, possiblement la seva mare. Presenten una posició estàtica amb un estil esquemàtic amb trets naturalistes. La tècnica emprada és el siluetejat i el color castany-vermellós (Pantone 173-U i Pantone 174-U).

La resta de figures són punts, digitacions i traços realitzats amb diverses tècniques: com per exemple el traç simple, la digitació o bé el puntejat. Tots ells presenten un colors vermells i castany-vermellosos.

TEXT EXTRET DELA WEB DE JOAN ARENES. (EX-ALUMNE DE L'ESCOLA CIRCELL)

Can Ximet

Està situat a la dreta de Can Castellví. És un abric d'uns 20 metres de longitud, 10 metres de fondària i una altura mitjana de 10 metres d'altura. En el seu interior alberga una sèrie d'estructures excavades a la roca: escales, forats per a bigues i dos grups de sitges considerades d'època medieval i pintures rupestres.

Les pintures rupestres van ser descobertes el 12 d'octubre de 1984 per Albert Rubio i Victòria del Castillo durant una visita als conjunts rupestres de Can Castellví i Segarrulls. Tan sols trobem dues petites creus que es situen a la part esquerra de la cavitat. En altres punts de l'abric s'observen restes de pigments, tot i que molt petits i completament inidentificables. El 1998 van esdevenir Patrimoni Mundial per part de la Unesco.

Daten del bronze final-medieval. Les dos són força similars, és a dir, presenten un estil esquemàtic, amb una tècnica de traç simple i una morfologia que es basa en traços que configuren una creu o aspa. Les creus en aquella època fan referència bàsicament a l'ésser humà.POBLAT

Aquestes coves han estat ocupades durant les diferents etapes històriques des de temps molt llunyans. Podem fixar la primera ocupació d'aquest territori al neolític (pintures) encara que no va ser fins als segles X i XI quan es va començar a documentar un poblament generalitzat als cingles que va durar fins l’època moderna. Hi ha conclusions que afirmen que Can Ximet destaca en gran part per la quantitat d'estructures relacionades amb la producció, tractament i emmagatzematge del vi.Estructura del poblat.

S’ha documentat un extens mur de pedra que s’estén per les 7 diferents balmes i que delimita uns cinc edificis amb una, dues o fins i tot tres plantes cada un, connectats entre ells amb escales, tant de fusta com retallades a la roca. A les plantes baixes hi havia les zones dedicades a la producció, transformació i emmagatzematge de vi, cereals i possiblement oli, així com també les zones destinades als animals.

Les plantes superiors estaven destinades als llocs d’habitatge i circulació entre la part inferior i superior de les balmes.

TEXT EXTRET DE LA WEB DE JOAN ARENES. (EX-ALUMNE DE L'ESCOLA CIRCELL)

COVA SEGARRULL

L'agost de 1958, l'arqueòleg Pere Giró va descobrir un petit grup de pintures a la cova on ara et trobes. Segarrulls, com les altres, va esdevenir Patrimoni Mundial per part de la Unesco l'any 1998 gràcies al conjunt pictòric que presenta.

A la part exterior, a l'obertura, trobem les famoses pintures, composades per diverses i nombroses digitacions i dos figures d'arquers, totes elles d'un color entre vermell i marró. Per començar podem afirmar que són pintures llevantines. A la cavitat més interior de la cova no s'hi troben pintures, tan sols s'hi varen localitzar restes d'eines o objectes.

La primera zona es composa de 2 figures humanes, dos arquers concretament. La situem a la part superior de la paret esquerra. Ambdós personatges subjecten un arc amb una fletxa i apunten cap a l'esquerra. Presenta un estil esquemàtic i la seva morfologia es basa en una estructura simple de traços rectes. En quant a la conservació, presenta certs descrostaments.

Just a sota, trobem la zona més gran de punts i traços, tot i que no és l'única. Com aquesta, trobem una quinzena de zones més amb aquestes característiques. Estan formades per una sèrie de taques, en molts casos digitacions, i les trobem per tota la cova. Finalment podem distingir una zona d'esquitxades i regalims, que crida molt l'atenció a primera vista, ja que sembla que hagin tirat contra la paret el recipient que guardava la pintura.

A la cova interior, van trobar restes de ceràmica, pedres polides i restes òssies. Entre les restes òssies que es van trobar a la cova de Segarrulls hem de destacar nombrosos i petits fragments de crani humà carbonitzats (el tros més gran mesura 5x3 centímetres). Es creu que provenen de la inhumació de cadàvers, que donen lloc a entendre la cova com un lloc sepulcral. També van trobar restes de sílex, com una destral de secció exuberant i finalment troballes de ceràmica (recipients trencats).

TEXT EXTRET DELA WEB DE JOAN ARENES. (EX-ALUMNE DE L'ESCOLA CIRCELL)