PERFILS BIOGRÀFICS

Edmon Gimeno i José ALcubierre a Ebensen

Introducció

A l’actualitat tothom té constància dels horrors que ha patit la humanitat a causa de la guerra. la Revolució Francesa, la Primera i la Segona Guerra Mundial, la Guerra Freda..., totes elles ens demostren les barbàries que podem arribar a cometre. No obstant, ni tan sols els llibres ens poden expressar amb paraules les vivències de les persones que van viure aquests temps de penúries. És impossible arribar a conscienciar-se plenament del seu sofriment. El mètode de coneixement que més ens apropa a la realitat que van viure els primers patidors d’aquestes aberracions és la història viva, persones que es preocupen per les generacions futures i volen explicar les crues experiències que han passat. Tot ho fan perquè volen un món on les persones més pròximes a ells no hagin de patir experiències semblants a les seves. El testimonis que mostrem a continuació pertanyen a les vivències d’Edmon Gimeno i José Alcubierre, homes que van ser víctimes de la crueltat dels camps de concentració nazi durant la Segona Guerra Mundial i que s’han afiliat a institucions de restauració de la memòria històrica per tal d’explicar-nos el seus records més dolorosos, i així evitar que desgràcies com aquell holocaust tornin a tenir lloc entre nosaltres.

Vivències d’Edmon Gimeno Font

Introducció

Edmon Gimeno Font nasqué a Caseres (Terra Alta) el 1923. Als 10 anys començà els seus estudis de batxillerat quan, poc després, es va produir la insurreció feixista a Espanya. Com que el seu pare militava en el Partit Republicà d’Esquerra, la seva família va iniciar poc temps després el camí de l’exili cap a França, a principis del 1939. En aquells moments l’Edmon no imaginava que estava a punt de començar l’etapa més cruel i humiliant de la seva vida. En passar per la frontera francesa ell i el seu pare van ser enviats al camp de concentració de Saint-Cyprien, del qual aconseguiren sortir, i a finals del 1943 l’Edmon fou detingut pels gendarmes i entregat als nazis a l’edat de 20 anys. Va passar per presons com la de Biarritz i Burdeos fins arribar al camp de concentració de Compiègne, l’últim pas per ser conduït en els convois de la mort cap als camps més durs de l’holocaust.

La deportació

El dia que començà la deportació per a l’Edmon, tots els presoners que l’acompanyaven tenien constància del seu proper destí. Els nazis van agrupar-los en grups de quaranta per introduir-los en vagons de manera que no tinguessin ni el seu propi espai vital per respirar. L’Edmon tingué sort: va situar-se en un dels cantons del vagó, on hi havia un petit respirador. Un cop van ser tots emmagatzemats com a equipatge, van iniciar el seu viatge de deportació en el 14è convoi que els faria arribar dos dies després, sense saber-ho, al camp de concentració de Buchenwald. Aquests dos dies en tren van semblar mil anys d’angoixa als presoners dels vagons. Havien estat comprimits de manera que al transport no hi hagués espai ni per a una formiga. Com a conseqüència, els primers crits de patiment, començaven les manifestacions de tensió i els altercats entre els “passatgers”, intents de fugir que suposaven la mort i, finalment, la pèrdua de la raó, de la realitat i de la voluntat per esperar que s’acabés tot aquell horror.

En arribar al seu destí al centre d’Alemanya, l’Edmon va comprovar el menyspreu que els nazis tenien vers els pobles que patien les seves humiliacions: van despullar-los i van rasurar-los els cabells, les aixelles i, fins i tot, les seves parts més íntimes. Més tard, van dutxar-los amb mangueres d’aigua gelada, com a animals, i els proporcionaren roba vella abans de començar una vida sense llibertat. Els feien llevar-se a les cinc de la matinada per transportar pedres al camp des d’una cantera mentre veien amb impotència com altres companys seus s’arrosegaven pel terra. Més tard, del transport de pedres, l’Edmon va passar a treballar en la descàrrega de vagons de mercaderies. El menjar que rebien durant el dia no era més que una tassa d’aigua ennegrida -simulava el cafè-, un tros d’embotit i una sopa insípida. Per als soldats de la Gestapo, l’Edmon només era el número 43.631.

Poc temps després va tornar a ser traslladat. De Buchenwald va arribar a Dora en unes poques hores de tren, on no li esperava res de diferent al que havia vist: els insults, la violència, el tracte inhumà... L’Edmon va ser enviat a un comando a treballar als túnels on es construien les armes de venjança v-1 i v-2, uns projectils amb els quals Hitler pretenia guanyar la guerra. Havien de dormir en petites habitacions comunitàries a les excavacions, enmig de la humitat, el fred i el fang insuportables, unes condicions de vida que foren les causes de la mort de milers de deportats. A Dora també eren bastant freqüents les execucions a gran escala. Els soldats els feien reunir-se a una explanada per presenciar aquells actes. Era obligatori mirar a les víctimes mentre giraven penjades amb la soga lligada al coll. En aquell ambient de terror, va passar molt temps fins que l’Edmon va poder escoltar una notícia d’esperança. Al més de juny del 1944 les tropes aliades havien desembarcat a Normandia i, a més, a Prusia Oriental va haver-hi un intent d’assassinat contra Hitler (l’anomenat Pla Walkiria). Sens dubte, tothom creia que la fi del tercer Reich estava pròxima. Per altra banda, a les acaballes de la guerra, la tecnologia de l’aviació aliada havia millorat molt, i estava guanyant territori al cel dels germans. Els cada cop més freqüents avions de l’aliança que es veien per sobre de Dora ho demostraven. Veure les tropes aliades cada cop més a prop seu també era un estímul per als deportats del camp i els donava voluntat per seguir esperant.

En arribar els primers mesos del 1945 una evacuació inesperada del camp era imminent. En realitat, les tropes americanes eren molt a prop. Eren dies d’alegria entre els presos, però també d’inseguretat pel que podia passar. Tots els deportats eren agrupats en barracons i els SS ja no donaven la ració d’aliment als presoners. A més, el camp sencer va entrar en caos perquè minvava la vigilància dels kapos i els seus ajudants. Tothom es barallava per un bocí de pa. En una nit de pluja, l’Edmon inicià un nou trajecte en un tren de mercaderies. Serien enviats cap a Bergen-Belsen en un viatge d’una setmana de durada, durant el qual no rebria ni un tros de pa.

Al camp de Bergen-Belsen es vivia una situació igual o pitjor que a Dora. Els soldats van donar-los un lloc per dormir en cases de la perifèria, però no van veure cap més rastre d’organització, vigilància i treball diari dels deportats. El declivi militar del nazisme es comprovava amb la desaparició de tot tipus de disciplina. L’Edmon i els deportats del seu barracó intentaven buscar menjar per les instal·lacions, però no trobaven res. En aquells dies d’inseguretat l’Edmon sabia que la lliberació era a prop, els guardians caminaven d’un costat a un altre amb preocupació i temor. Per altra banda, grups de SS abandonaven el camp i es dirigien cap al combat. Els guardians que es quedaven a protegir el camp tenien ordres de disparar davant de qualsevol anomalia.

Arribà un dia en què l’Edmon cregué veure des de la finestreta de la barraca tancs de l’aliança. Ell ho comunicà als seus companys i començaren a saltar d’alegria. L’alliberament va tenir lloc el 15 d’abril del 1945. Els altaveus de les camionetes aliades anunciaven la lliberació per part dels soldats del VIII exèrcit britànic. La multitud acollia les tropes de la salvació i aquests responien amb cançons pels seus altaveus. No obstant, hi havia d’altres que buscaven venjança. El que venia després va ser tot un seguit de persecucions als kapos vençuts i als seus companys. Molts d’aquests morien apallissats i rebien el càstig que al llarg dels últims anys havien comès.

El següents dies després la lliberació l’Edmon tingué clar tornar a França, ja que l’informaren que Franco continuava amb el control d’Espanya. Va ser condemnat a viure en l’exili amb la seva família. Però mai més tornaria a viure una experiència tan humiliant en la seva vida.

Sensacions del testimoni

L’any passat vaig poder escoltar el testimoni de l’Edmon per primera vegada en una trobada a la seu d’Amical de Mauthausen. El primer fet que em va impactar fou com els van fer entrar als trens de mercaderies en els convois de la mort. N’havia sentit a parlar, però mai em vaig imaginar la situació de patiment que suposava per als presos ser introduïts en aquests vagons. L’Edmon ja va tenir la impressió ràpida des del primer moment que no podrien resistir un viatge en aquelleses condicions. Nosaltres no podríem arribar a mantenir-nos drets durant dos dies seguits. Ens començaríem a posar nerviosos sense un espai vital propi i acabaríem deixant de respectar els altres. Potser, fins i tot, alguns acabaríem perdent el sentit de la normalitat, tal i com ens va explicar l’Edmon d’alguns companys del seu convoi.

Un altre aspecte que em va impactar sobre les vivències de l’Edmon va ser l’arribada al camp, quan va adonar-se que tota la propaganda que havia rebut sobre què era el nazisme era totalmente una mentida. Els soldats del camp es dedicaven simplement a maltractar-los i humiliar-los. La cultura nazi, explica l’Edmon irònicament, deia que tots els deportats eren éssers que estaven per sota de l’home, i que havien de ser sotmesos a l’esclavatge o condemnats a mort. Moltes vegades m’he preguntat qui és més home. Tenim aquell que ha sabut lluitar fins al final per superar les misèries, mantenint ferma la seva solidaritat i esperança, igual que d’altres que també hi eren a la lluita per la supervivència; després, tenim aquell home que no pot admetre l’existència d’algú diferent a ell, fent servir aquesta diferència per esclavitzar i matar els diferents fins a l’extermini. Ja ens ho va dir l’Edmon aquell dia: “En aquells moments era impensable imaginar que aquesta barbàrie pogués passar en una Europa culta i civilitzada”.

L’Edmon va relatar-nos la seva història explicant-nos els fets més impactants que va conèixer. Personalment, em costava entrendre com podia parlar de manera serena de persones que estaven a punt de morir de fam en el terra o d’altres que optaven per menjar-se les pedres del terra en veure que ja no tenien menjar. Un altre experiència molt significativa que explica l’Edmon són el actes d’extermini en públic. Els reunien a tots en un pati i els obligaven a mirar als presos que eren penjats. L’Edmon explica que un dia van penjar un home i aquest mentre rodolava amb la soga al coll va assenyalar a tots els soldats nazi indicant que arribaria un dia en què pagarien les seves aberracions.

Vivències de José Alcubierre

Introducció

José Alcubierre nasqué a Barcelona el 1925. Era un nen quan esclatà la Guerra Civil i la seva família es va veure obligada a l’exili. Un dels seus germans va morir al camp de batalla i l’altre, que havia estat director general de Transports de la Generalitat, va haver d’emigrar a Mèxic. La resta de la seva família van emigrar a França i van instal·lar-se a Angulema fins el dia en què els nazis els van deportar.

Deportació

Durant els tres dies de la seva deportació, en José no va menjar res. Van separar-lo de la seva mare i entrà al camp de concentració de Mauthauen-Gusen amb el seu pare a l’agost de 1940. Talment com va passar amb l’Edmon, el primer que van fer els nazis va ser despullar-los, rasurar-los el cos, dutxar-los amb aigua glaçada i desinfectar-los. Van donar-los, finalment, l’últim vestit que durien moltes persones que estaven entrant al camp, un pijama a ratlles. Els portaren a unes barraques sense menjar i el primer que els nazis van dir-los fou:”Heu entrat per la porta, però sortireu d’aquí per la xemeneia”. Amb 15 anys d’edat va ser destinat a la neteja de calderes d’una cuina, un treball que, a diferència de molts altres deportats, li va permetre adquirir porcions de menjar.

El seu pare treballava a la cantera amb la majoria, transportant pedres d’uns 50 Kg per a la construcció del camp amunt i avall de les famoses escales de la mort de Mauthausen. No va passar molt de temps fins que el seu pare fou transportat al subcamp de Gusen, d’on no sortiria mai més. En aquest període de temps, en José es trobava molt sol sense el seu pare, i sempre preguntava per ell als treballadors que tornaven de Gusen. Finalment, va assabentar-se de la mort del seu pare. Mentre transportava pedres amb dos altres deportats espanyols, un d’ells va caure i un soldat que rondava per allà va començar a donar-li patades per a què s’aixequés. Els altres dos companys van protegir-lo amb el seu cos, però van morir a conseqüència dels cops rebuts. En José va haver de suportar créixer en el camp que havia donat mort al seu pare, i va formar part en altres comandos de treball com el comando César, un grup format majoritàriament per espanyols que s’encarregaven d’omplir carros de gel en el poble veí, i al comando Poschacher, també format en majoria per espanyols, que anaven a treballar a una pedrera pròxima al poble.

El camp de Mauthausen, a més, començà a ser distingit per la quantitat de represaliats espanyols que recollia. En José va veure finalitzat el seu esclavatge el 5 de maig del 1945, el dia de la lliberació del camp de Mauthausen- Gusen. Per fi va poder deixar enrere la imposició del número 4100 per recuperar la seva pròpia identitat.

Sensacions del testimoni

El primer cop que vaig poder parlar amb José Alcubierre vaig preguntar-li sobre l’experiència assolida al camp. Amb un to de dolor em va dir que l’única cosa que havia sentit va ser patiment i sofriment, no havia après res de bo als camps de concentració. Ell només volia que nosaltres fóssim bones persones, que ens estiméssim els uns als altres i que procuréssim la pau del món. És per això que cada any viatja al camp per comunicar-nos com és d’important recordar els errors que les persones han comès i així no tornar-se a equivocar en el futur. Tot i això, encara em semblava estrany que aquell home tingués la dignitat i la valentia de retornar cada any al camp de concentració per reviure els pitjors anys de la seva vida. Una altra cosa que ens va dir amb insistència va ser que estiméssim els nostres pares. No acabava de comprendre per què ens havia dit això però, en assabentar-me que havia perdut el seu pare al camp, vaig suposar que ell hauria donat el que fos per veure un cop més al seu pare; volia que valoréssim el que tenim i les persones més properes a nosaltres.

Realment, crec que en José Alcubierre és un referent per a tots nosaltres, un heroi com cap altre, fent-nos imitadors de la seva voluntat d’afrontar aberracions com l’holocaust, i mantenir un compromís amb la nostra societat que asseguri la convivència i el futur dels altres. Sobretot som les generacions d’avui dia les que hauríem d’intentar aconseguir els valors de persones com José Alcubierre. A diferencia dels nostres pares i avis, nosaltres hem nascut en un món de benestar on no manifestem un gran compromís amb el bon funcionament de la societat perquè ja vivim en plena comoditat, i gairebé mai ens hem hagut d’esforçar per aconseguir determinades fites en un context de dificultats extremes. Hem d’admetre que les nostres vivències actuals no ens han fet suficientment madurs com per a poder afrontar, si fos el cas, un holocaust com el que suportà aquella generació.