15 Transcripció

Transcriure una llengua és representar-la gràficament en un suport. En principi la llengua de signes no es port escriure, es àgrafa, però a la dècada de 1960 el lingüista William Stockoe va idear el primer sistema de transcripció de la llengua de signes mitjançant codis. En les dècades següents s'han inventat d'altres sistemes, el més eficaç i popular de tots és la Signoescriptura.

A continuació s'exposen els diferents sistemes de notació (transcripció) inventats per a la Llengua de Signes.

És un dels mètodes mes utilitzats per representar la LS de forma "tridimensional".

L’avantatge d’aquest sistema és que la representació és molt icònica, el que permet reproduir amb exactitud el signe sense necessitat de coneixements previs.

Però és un sistema limitat per la impossibilitat de representar el moviment, per això molts cops les fotografies o dibuixos s’acompanyen d’indicacions gràfiques com fletxes, línees cinètiques o símbols que sovint sí requereixen coneixements previs. Altres vegades es fan diverses fotografies d’un mateix signe per poder representar el moviment.

Aquest sistema és el més utilitzat en diccionaris i llibres d’aprenentatge de la LS.

William Stockoe és un lingüista que va demostrar el 1960 que les llengües de signes tenen una estructura similar a les orals, i va dividir els signes en tres paràmetres: el lloc d’articulació, la configuració i el moviment. Stockoe va crear el primer sistema de transcripció de la llengua de signes, que va servir de referència als sistemes posteriors, establint les bases dels moderns sistemes de notació de les llengües de signes.

Aquest sistema, ideat com a eina lingüística, podia utilitzar-se amb una màquina d’escriure que emprava una font de caracters especials, i consta de 55 símbols amb els que es poden escriure tots els signes de l’ASL. Els símbols s’escriuen linealment d’esquerra a dreta en un ordre fix, i depenent de la posició poden variar de significat. La combinació de les posicions dels símbols permet usar un número bastant reduït d’ells, però té l’inconvenient que s’han de recordar les posicions per saber el significat del símbol.

El primer símbol indica el lloc d’articulació, en aquest cas el símbol de conjunt buit indica l’espai neutre. El segon símbol indica la configuració (lletra B). La fletxa amunt indica que les mans estan en posició vertical amb els dits cap amunt, i la línea horitzontal indica que els dits estan junts. El tercer símbol indica el moviment (aproximació amb contacte).

El sistema de glosses és una eina que s’utilitza per mostrar la gramàtica d’una llengua als usuaris d’una altra. Es va idear amb la finalitat de fer investigació lingüística, i fou utilitzat sobretot pels lingüistes dedicats a estudiar llengües exòtiques.

La glossa en la llengua de signes mostra l’estructura de la llengua de signes -no la de la llengua oral-, representa la gramàtica de la llengua de signes; però té l’inconvenient que les glosses utilitzen la llengua escrita derivada de la oral, i no permeten saber com s’articulen els signes, per això és un sistema ideal per a combinar amb fotografies. No obstant és una eina molt útil per l’intèrpret i pels lingüistes en l’estudi de la gramàtica de la LS, i a més proporciona informació sobre trets no manuals, com per exemple els símbols __q (pregunta), __neg (negació), __t (tema)...

Les glosses sempre s’escriuen en majúscules per no confondre-les amb la llengua oral.

És un sistema creat a la dècada dels noranta pel grup d’investigació de la LS alemanya de la universitat d’Hamburg. El sistema conta amb un software especial per a la seva escriptura, anomenat "syncwriter", que utilitza fonts especials i està causant furor entre els lingüistes perquè és molt detallat i pot aplicar-se a qualsevol llengua de signes i als moviments gestuals (llenguatge corporal).

El sistema consta d’uns 200 símbols (sense contar els corresponents a l’expressió facial i els trets no manuals) que s’ordenen linealment. Inclou la configuració, el lloc d’articulació, el moviment, la orientació i els paràmetres són més precisos i detallats. Els símbols son bastant icònics i senzills. També s’intenta que el símbol utilitzat per representar una configuració s’assembli el més possible a la configuració real de les mans. El sistema incorpora les glosses i l’anàlisi lingüístic.

Té el seu origen en l’escriptura per a dansa: Valerie Sutton va idear el 1970 un sistema per plasmar el moviment de la dansa, anomenat Danzaescritura, que li permetia escriure els moviments que veia per després poder practicar a casa. Havia de ser un sistema fàcil d’escriure -mentre mirava com ballaven- i de llegir, i devia ser precís i detallat.

Sutton va adaptar el sistema a la llengua de signes, de manera que al veure el signe escrit l’usuari és capaç de reproduir-lo. És el sistema utilitzat per les persones sordes com a eina d’escriptura pràctica. S'ensenya a Espanya des del 1997, i ha estat molt ben acollit per la Comunitat Sorda.

El sistema representa la configuració, el moviment, el lloc d’articulació, la orientació i una àmplia gama de trets no manuals, signes de puntuació (, . ¡! ¿? …) i d’altres signes per a l’expressió facial. No és un sistema lineal com els anteriors, sinó que un mateix signe pot codificar diferents paràmetres alhora. No és fàcil de manipular però és un sistema universal que es pot aplicar a qualsevol llengua de signes.

Web: http://www.signwriting.org/

Amunt ▲