La meva besàvia, l’Elvira Oliva, va néixer la primavera de 1920 a Age un poblet de la Cerdanya a
tocar de Puigcerdà i va morir a Terrassa la tardor del 2001, 4 anys abans que jo nasqués.
Quan la meva besàvia va néixer, la vida a la Cerdanya era dura però tranquil·la i la rutina diària la
marcava l’anar i venir de les estacions de l’any. La tardor omplia els camps d’arbres pelats i els camins
de fulles seques, la llum del dia s’esmorteïa i calia tenir ben preparada la llenya que serviria per
escalfar la llar durant l’hivern. L’hivern, dur i molt fred escurçava els dies i cobria els prats amb un
llençol blanc que s’anava enfosquint tot esperant l’arribada de la primavera. La primavera era com una
explosió d’alegria que allargava el dia, feia cantar als ocells i aixecava l’ànim de tothom. L’inici de
l’estiu no venia marcat per una data, el marcava l’obertura de les magnifiques i luxoses cases de
Puigcerdà propietat de rics empresaris de ciutat. Les minyones obrien les finestres i preparaven les
cases per l’arribada imminent de les famílies burgeses que hi estiuejaven.
L’Elvira Oliva va ser contractada, un d’aquells estius, per servir en una d’aquelles fabuloses cases. La
finca era propietat d’una família molt adinerada de Terrassa propietària d’una important empresa tèxtil
de la ciutat.
El caràcter alegre i servicial de l’Elvira va captivar la seva mestressa que va sol·licitar els seus serveis
a ciutat. Els pares de l’Elvira Oliva ho van autoritzar i així va ser com la meva besàvia, amb encara no
15 anys va arribar a Terrassa per viure com a minyona interna a casa dels senyors.
La meva besàvia va conèixer al meu besavi a la ciutat, va ser l’estiu del 1936 just abans de l’esclat
de la guerra civil. El meu besavi, un atleta francès, havia arribat a la ciutat per participar en l’Olimpíada
Popular que s’havia de celebrar a Barcelona del 19 al 26 de juliol del 1936.
La nit del 18 de juliol del 1936, al Palau de la Música Catalana hi va haver un assaig amb públic d’un
dels actes d’inauguració de l’obertura dels jocs. Els meus besavis hi eren. El meu besavi hi havia
d’anar i va convidar a la meva besàvia i a una amiga a anar-hi amb ell.
En un moment de l’assaig un emissari de la Generalitat va lliurar a Pau Casal, director de l’orquestra,
un missatge en el que li comunicava que uns militars s’havien alçat contra la República. El concert i
l’Olimpíada Popular quedaven suspesos.
Pau Casals, abatut, es va dirigir als músics i els va dir: “-Estimats amics, no sé quan podrem tornar a
estar junts; us proposo que acabem l’obra abans de separar-nos” Tothom hi va estar d’acord i van
continuar l’assaig de la peça, la Novena de Beethoven, fins el final.
El meu futur besavi va abraçar fortament a la meva besàvia i tot i que feia molt poc que es coneixien
ens van besar.
L’endemà, la Senyora la va acomiadar:
- Elvira, aquí tens la teva paga. Venen temps molt difícils i aquí no pots quedar-te.
Agafa el tren i torna a casa els teus pares.
La meva besàvia va agafar el sobre que la seva mestressa li va entregar, va posar la poca roba que
tenia a la maleta i es va acomiadar. Abans de marxar, però, la Senyora li va entregar un paquet i li va
dir:
- Et confio aquest paquet perquè el guardis com a la teva pròpia vida. Te’l confio perquè
se que ho puc fer. Ets de confiança. Et demano que sota cap concepte l’obris ni
comentis amb ningú la seva existència. Quan tot això passi, jo, te’l vindré a buscar.Mai més, la meva besàvia
va tornar a veure a la Senyora. Va saber, mesos després, que la Senyora i el Senyor havien estat trobats morts
a trets en un descampat de la ciutat. Coses de la guerra.
El meu besavi es va allistar per lluitar al bàndol republicà i finalitzada la guerra, la meva besàvia i el
meu besavi es van casar i es van instal·lar a Terrassa.
La casa d’Age propietat del meus rebesavis ara és propietat de la meva mare, així que hi anem sovint.
Als pares, als meus germans i a mi, ens agrada molt la muntanya i l’esquí. La Cerdanya és per a
nosaltres, el paradís.
Fa tres anys, en un dels terrenys pròxims a la nostra casa d’Age s’hi va construir una urbanització de
les anomenades pletes en la que totes les cases son iguals i que son segones residències de famílies
que hi venen per passar uns dies a l’hivern, temporada d’esquí o a l’estiu per escapar de la calor de
la ciutat. El millor d’aquesta pleta és la piscina. Hi tinc amics que hi viuen i em conviden a anar-m’hi a
banyar.
Vaig saber, per casualitat, que aquell senyor, el senyor Andreu, propietari d’una de les cases
d’aquesta pleta era un dels nets de la casa on havia servit la meva besàvia.
Un dijous al matí, a la nostra casa de Terrassa, just quan sortíem de casa, jo per anar a l’escola i els
pares per anar a treballar vam rebre una trucada. La policia de Puigcerdà ens trucava per informar.
nos que algú havia forçat la porta de la nostra casa d’Age. Algú havia entrat a la casa hi ho havia
regirat tot. Quina sensació més desagradable. La roba dels armaris tirada per terra, els calaixos
regirats, el sofà cap per a vall i els pots d’arròs i farina escampats pel terra de la cuina. No vam trobar
a faltar res. Ho havien regirat tot però no ens havien robar res.
Una setmana després vam saber que el senyor Andreu havia estat trobat mort a la seva casa de la
pleta d’Age. Tothom en parlava. Es deia que no havia estat una mort natural i que la policia ho estava
investigant.
Li vaig explicar a la meva amiga,
-Un robatori i un possible assassinat en una setmana...és molt fort!
Per fi el curs es va acabar. Ho estava desitjant. Havia acabat 3r d’ESO i amb bones notes, així que el
que tocava ara era gaudir al màxim de l’estiu.
El meus pares encara treballaven tot el mes de juliol però el meus germans grans, majors d’edat,
s’instal·laven a la Cerdanya. Els dos eren monitors del centre excursionista i durant els mesos d’estiu
treballaven a la Cerdanya organitzant rutes de muntanya. Vaig aconseguir convèncer al pare i a la
mare perquè em deixessin instal·lar a la Cerdanya tot el mes de juliol, a la nostra casa d’Age amb els
meus germans, ells hi estaven d’acord. Els meus pares vindrien cada divendres per passar el cap de
setmana amb nosaltres. La meva amiga també va aconseguir convèncer als seus pares i vindria amb
mi. Les dues ens ho passaríem súper bé. Aniríem a fer excursions en bici, prendríem el sol,
aprofitaríem per fer els deures d’estiu i ens aniríem a banyar a la piscina de la pleta dels meus amics.
Teníem molts plans però ni em somnis ens hauríem pogut imaginar el que va passar aquell estiu.
Per cert, em presento, jo soc la Mel, en realitat em dic Mª Elvira, però tothom em coneix per Mel i la
meva millor amiga es diu Ona. Ens coneixem des de sempre. Som veïnes i des de la llar d’infants
anem juntes a la mateixa escola i a la mateixa classe.
Avui, dia 1 de juliol comencem les nostres vacances “sense pares” a la nostra casa d’Age.
A la meva habitació només hi ha un llit així que, l’Ona i jo hem hagut de pujar a les petites golfes de
la casa per agafar un llit plegable que hi tenim guardat. L’accés a les golfes es fa a través d’una porta oculta
que hi ha al sostre d’una de les habitacions de la casa. Per accedir-hi t’has d’enfilar a una
escala i empènyer cap amunt la trapa gairebé invisible que hi ha al sostre. Explica la meva mare que
el meu rebesavi havia construït aquest accés perquè servís d’amagatall durant la guerra civil
espanyola.
Hem baixat de les golfes el llit plegable i també una caixa de fusta en la que hem vist que hi havia
llibres. A l’Ona i a mi ens agrada molt llegir.
Hem fet els llits, organitzat la nostra roba a l’armari i preparat les bicicletes. Tot a punt per l’inici de les
nostres vacances.
Els meus amics de Barcelona de moment només vindran els caps de setmana i a partir de mitjans de
mes ja s’instal·laran a la seves cases de la pleta per passar-hi les vacances d’estiu.
- Mel, mira això, és un diari.
L’Ona estava remenant la caixa de llibres que havíem baixat de les golfes i l’havia trobat a dins.
Es tractava d’un petit llibret escrit en català amb una cal·ligrafia molt bonica. Es tractava d’un diari
escrit per la meva besàvia Elvira.
- Què fort!
- És un diari escrit per la meva besàvia!
L’Ona i jo vam començar a llegir encuriosides i així vam saber com la meva besàvia va començar a
treballar en el servei d’aquella casa d’industrials adinerats de Terrassa. Vam saber dels jocs Olímpics
Populars del 1936, de com els meus besavis es van conèixer i d’aquell paquet misteriós que la seva
mestressa li va entregar a la meva besàvia abans de marxar d’aquella casa.
La curiositat ens matava.
- Què hi devia haver en aquell paquet que la senyora li va donar i que ella havia de
cuidar com la seva pròpia vida?
El diari no en deia res més d’aquell misteriós paquet.
Van trucar a la porta.
Era la Conxita, la veïna. Tenia l’edat de la meva mare i vivia al del costat de casa. La Conxita era filla
d’Age, vivia just al mas del costat amb el seu marit. No tenien fills. Tenien una lleteria. De petits, els
meus germans i jo anàvem sovint al seu mas la mare de la Conxita ens deixava munyir a les vaques.
La mare de la Conxita, molt amiga de la meva besàvia, havia mort l’estiu passat als 98 anys.
- Hola noies, com esteu?
- Hola Conxita. Molt bé gràcies.
- Mel, la teva mare m’ha demanat que estigui pendent de vosaltres. Ja ho saps
qualsevol cosa que necessiteu només cal que ens ho diguis.
- Moltes gràcies Conxita. No pateixis. Estem molt bé.
Abans, la Conxita, no marxés, li vaig dir:
- Mira que hem trobat!
- És el diari de la besàvia Elvira.
La Conxita va obrir el ulls com unes taronges i de seguida va demanar per veure’l.
A l’Ona i a mi ens va sorprendre l’interès desproporcionat que va demostrar per llegir-lo.
De sobte va dir:- Me’l puc endur per ensenyar-li al Josep?
El Josep era el seu marit
- Em sap greu Conxita però el vull ensenyar primer al meus germans i també als pares.
Potser més endavant.
- Te’l tornaré de seguida. Només és perquè estic segura de li faria molta il·lusió veure’l
Va tornar a insistir la Conxita.
Li vaig agafar el diari de la mans i li vaig tornar a repetir que potser més endavant. Al veure la meva
reacció la Conxita va dir:
- Bé, d’acord. Si necessiteu qualsevol cosa ja em direu.
L’Ona i jo vam estar d’acord:
- Quin mal rotllo aquesta dona oi?
Les dues vam riure amb ganes.
Vam establir una rutina. Quan al matí, els meus germans marxaven a la feina l’Ona i jo sortíem amb
les bicicletes. Anàvem a comprar el pa al forn, cada dia a un poble diferent. Al forn de Palau, al forn
de Bolvir, al d’Osseja, al de Boug-Madame, etc... en dèiem l’excursió diària del pa. Esmorzàvem,
recollíem, fèiem deures i preparàvem el dinar. La tarda era per la migdiada, una excursió, fer esport,
etc.. al vespre sopàvem sempre amb els meus germans i després de sopar fèiem una partida a cartes
o a algun joc de taula.
El divendres van començar a arribar els meus amics de Barcelona. Ja havíem quedat que ens
trobaríem tots a la piscina de la pleta després de dinar i així ho vam fer.
La tarda a la piscina passa distesa, xarrem, comentem, juguem a algun joc a l’aigua o a la gespa i
fem safareig.
Just estàvem comentat la mort del Sr. Andreu que ens vam adonar que des del balcó del que havia
estat la seva casa hi havia dos homes que ens observaven.
Algú de nosaltres va dir:
- Qui son aquells dos?
Tots vam mirar:
- Ni idea.
Entre nosaltres la conversa girava al voltant de la mort del Sr. Andreu:
- Diuen que va morir enverinat.
- Pobre home
- Voleu dir que no es va suïcidar?
- Hi ara!... quina bestiesa. Perquè s’hauria volgut suïcidar?
- Sembla ser que la policia encara ho està investigant
- Potser aquests dos homes que hi ha a casa seva son els hereus.
Tothom deia la seva. Jo, per canviar de tema, vaig explicar-los la troballa que l’Ona i jo havíem fet amb
el diari de la meva besàvia i aleshores la conversa va començar a tractar el tema:
- Què hi deuria haver en aquell paquet misteriós?
- Hauríem de buscar-lo, igual era un tresor.- Si home, un tresor pirata, i què més.
L’Ona va dir:
- Haurien d’abaixar el to. Estem cridant molt i aquells dos homes estan parant l’orella.
Vam baixar el volum de la nostra conversa. Era veritat que aquells dos homes que no coneixíem de
res ens observaven i escoltaven.
Els pares van arribar al vespre. A la mare li va fer molta il·lusió la troballa del diari de la besàvia Elvira.
Ella tampoc no en sabia res d’aquell paquet misteriós però li va treure importància.
- Pots comptar. Potser era una llibre. Durant la guerra civil espanyola i havia llibres que
es consideraven “literatura perniciosa” i portaven problemes als que els tenien. Se’n
van cremar molts.
Ja havia passat una setmana des que l’Ona i jo ens havíem instal·lat a la casa d’Age.
Va ser el dimecres al vespre que van decidir que l’endemà no faríem la nostra excursió diària del pa.
Volíem tornar a pujar a les golfes de la casa per regirar-les una mica a veure que hi trobàvem.
Al matí del dijous tal i com havíem decidit després d’esmorzar i recollir vam agafar l’escala i vam pujar
a les golfes. A les golfes no hi ha llum així que vam pujar-hi amb un lot.
Estàvem amb el lot remenant per les golfes quan vam escoltat clarament un soroll. Algú havia entrat
a casa.
L’Ona i jo ens van agafar fortament de la mà i vam fer silenci. Instintivament vaig fer pujar l’escala que
havíem deixat parada al terra, vaig tancar la porta de la trapa i vaig apagar el lot. Estàvem mortes de
por.
Qui podia haver entrat a la casa i perquè?. El meus germans estaven en una excursió i els meus pares
a Terrassa. Lladres?, potser ens havien estat observant i sabien que aquelles hores no hi havia mai
ningú a la casa.
Vam escoltar com algú entrava a l’habitació on hi havia la trapa per entrar a les golfes. El cor ens
anava a cent per hora. Estàvem immòbils assegudes al terra de les golfes.
Des d’una petita escletxa que hi havia al terra de les golfes veiem una ombra que caminava per la
habitació com buscat alguna cosa. Era una sola persona però no aconseguíem veure qui.
Fos qui fos no coneixia l’existència de les golfes.
Vam escoltar com la persona que havia entrat a la casa, ara en sortia. L’Ona i jo vam quedar-nos
quietes allà on érem paralitzades per la por una bona estona.
Abans d’abandonar el nostre amagatall vam engegar el lot i vam buscar alguna eina o algun pal que
ens servís d’arma en cas que a la casa encara hi hagués algun estrany que ens vulgues atacar. Vaig
veure una pala. Era una pala grossa d’aquelles que es fan servir per treure els gruixos de neu. Vaig
anar a agafar-la però en fer-ho vaig ensopegar amb un tauló del terra i vaig caure.
- Estàs bé?
Va preguntar l’Ona mentre m’ajudava a aixecar.
- Si, he ensopegat amb el tauló.Amb sorpresa ens van adonar que el tauló amb el que havia ensopegat
era la tapa d’un petit amagatall que hi havia al terra de les golfes.
El vam aixecar i dins d’aquell petit amagatall vam trobar-hi un paquet embolicat i ple de pols.
- Serà el paquet que la meva besàvia deia en el seu diari?
Quan vam baixar de les golfes, l’Ona amb el paquet trobat a la mà i jo amb la pala de treure la neu
enlairada per si ens havíem de defensar d’algú i ens vam mirar no ens vam reconèixer. Suàvem i
estàvem pàl·lides, blanques com un full de paper.
Caminant lentament vam revisar tots el racons de la casa. No hi havia ningú.
Vam tancar la porta del carrer per dins i ens vam asseure al terra de la cuina. Encara no ens podíem
creure el que ens havia passat.
Vaig tenir un pressentiment. El diari.
Vaig anar a l’habitació a buscar-lo i efectivament. No hi era.
La persona que havia entrat a la casa s’havia emportat el diari de la meva besàvia.
L’Ona va dir:
- Mel, això és molt bèstia. Què fem?
No volia trucar als pares ni als meus germans, eren lluny de casa i es preocuparíem molt.
- Potser hauríem de trucar a la policia.
Les dues estàvem una mica més calmades i tranquil·les.
- Notes aquesta olor estranya?... – vaig preguntar a l’Ona.
- Si, de què és?.. – va dir ella
L’olor m’era familiar.
- Ara mateix no ho recordo, però m’és familiar. – vaig dir.
De sobte ens vam adonar del paquet misteriós que havíem baixat de les golfes i que l’Ona encara
portava a la mà. Sense dir paraula el vam obrir intentant no trencar massa el paper. Pel celo ens vam
adornar que algú ja l’havia desembolicat i l’havia tornat a embolicar posteriorment.
Va resultar que dins d’aquell paquet el que hi havia era una novel·la. Deuria ser com m’havia dit la
meva mare un d’aquells llibres considerats de “literatura perniciosa”. La tapa tot i descolorida deixava
llegir clarament el títol: “La regenta” de Leopoldo Alas “Clarín”.
Vaig agafar-lo i vaig fullejar l’interior groguenc d’aquell llibre en fer-ho vaig pensar que el llibre pesava
una mica massa així que el vaig sacsejar.
Hi havia alguna cosa que es bellugava en l’interior d’aquell llibre.
L’Ona i jo el vam inspeccionar però no aconseguíem veure per on podíem accedir al seu interior.
Mentre el remenàvem ens va caure al terra i va ser gràcies a aquest accident que ens vam adonar
que la novel·la tenia un doble llom. El vam obrir i al fer-ho vam veure que hi havia a l’interior.
Tot encaixava. Vaig recordar què era aquella olor. Belladona.
Vam trucar a la policia. Hores després la Conxita i el seu marit eren detinguts.La vida de pagès no era gens fàcil.
La Conxita i el seu marit haurien volgut deixar aquella vida i aquella feina heretada a la lleteria feia temps però
la seva situació econòmica no els ho havia permès.
Haurien volgut vendre el mas perquè algun constructor hi edifiques una d’aquelles pletes de moda
però la propietària del mas, la mare de la Conxita, no ho va voler mai.
En morir la mare de la Conxita, ella i el seu marit van posar en venda el terreny i el mas però degut a
noves lleis que protegien la Cerdanya de l’excessiva edificació no tenien gens fàcil la seva venda.
La Conxita va cuidar de la seva mare fins l’últim dia i va ser, justament, la mare de la Conxita, ja molt
gran i en un moment de debilitat, qui li va explicar allò que havia jurat a la seva amiga i veïna, l’Elvira,
que mai explicaria a ningú.
El llibre que la Senyora havia entregat a la meva besàvia Elvira contenia amagats al seu llom una
quantitat important de brillants de gran mida i alta qualitat. La senyora els havia estat comprant i
guardant. Segurament com a inversió i garantia econòmica pel futur. La senyora no els va poder
recuperar i mai ningú els havia reclamat. Ni la meva besàvia ni la seva amiga, la mare de la Conxita,
s’haurien quedat mai aquell botí. No era seu.
En saber de la seva existència i en morir la mare de la Conxita, ella i el seu marit van decidir buscar.
los.
Van ser ells els que van entrar a la nostra casa i la van regirar de dalt a baix.
Els hereus de la Senyora i el Senyor pels que va treballar la meva besàvia sabien de l’existència dels
brillants. El Sr. Andreu feia anys que n’estava fent un seguiment i estava gairebé segur que potser els
havia guardat la meva besàvia. Abans de morir en estranyes circumstàncies li havia demanat al seu
advocat que demanés cita per parlar amb la meva mare.
El Sr. Andreu va sospitar de la Conxita i el seu marit. Ells no hi comptaven que ell estigués, aquells
dies, vivint a la seva casa de la pleta i els hagués vist entrant a la nostra.
El Sr. Andreu els hauria delatat així que el van enverinar. Ho van fer amb belladona.
Jo coneixia la belladona perquè la meva àvia me n’havia parlat. Aquella herba d’una olor característica
era molt verinosa però tenia altes propietats curatives. La neva àvia en feia un remei que curava el
mal de coll. La Conxita i el seu marit la coneixien molt bé aquella herba, en tenien una plantació al
seu mas i la venien a una empresa farmacèutica.
Al recordar i identificar l’olor de la belladona vaig saber que qui havia entrat a casa nostra aquell dijous,
dia del desenllaç, havia sigut el Josep.
La policia va trobar el diari de la meva besàvia a casa de la Conxita i el Josep.
El nebot del Sr. Andreu i el seu marit, van heretar la seva casa d’Age.
La policia es va quedar els brillants i després de verificar la seva propietat els van entregar als hereus
de la Senyora i el Senyor pels que la meva besàvia havia treballat.
En agraïment, a l’Ona i a mi ens van fer entrega de dos espectaculars brillants.
Els tenim guardats en una caixa de seguretat al banc.
L’Ona i jo, després de llegir-lo, van guardar simbòlicament l’exemplar del llibre de la Regenta de doble
llom a l’amagatall secret de les golfes. Em jurat no explicar-ho mai a ningú.
Si us plau, guardeu-nos el secret.