El gènere policíac neix, sobretot, gràcies a l’aportació d’Edgar Allan Poe (1808-1849). En els seus contes s’hi troben tots els elements constitutius del gènere: intriga, suspens, acció, enigmes, violència...
Al segle XIX, com a conseqüència de la massificació de les ciutats, hi ha un gran augment de la criminalitat. És el segle que es crea i organitza la policia. La ciència progressa a grans passes, i apareixen noves tècniques d’anàlisi de les empremtes digitals i les fisonomies. El segle XIX és també el segle del fulletó (fascicle d’una obra literària publicat en un diari) i de la premsa sensacionalista, la qual cosa comportarà l’augment del nombre de lectors. No és estrany, doncs, que Allan Poe, inspirant-se en els judicis de l’època, veiés en el crim una font de noves possibilitats literàries.
La consolidació del gènere arriba amb Arthur Conan Doyle (1859-1930), que posa a disposició dels lectors el detectiu més famós de la història: Sherlock Holmes. Holmes és un detectiu d’una complexitat extraordinària: és immune a les debilitats i les passions dels homes i les dones corrents, és egocèntric, vanitós, misogin... La seva indumentària és inconfusible: abric, gorra, pipa i lupa; les seves habilitats són múltiples: té una àmplia cultura, és un virtuós del violí, de les disfresses, la boxa, l’esgrima... El seu mètode d’investigació condiciona l’estructura dels relats, que en general comencen amb una entrevista a un client de la qual Holmes extreu un conjunt de deduccions a partir de la seva observació. Així, es presenta l’enigma al lector, tot seguit comença l’estudi del cas amb la recerca d’indicis i la formulació d’hipòtesis. Aquesta fase obliga a Holmes i el seu ajudant Watson a sortir de les seves habitacions per verificar les seves sospites. Quan es resol el cas, després de diverses peripècies, Holmes explica a un Watson bocabadat la clau del misteri. Ho fa d’una forma brillant, demostrant una intel·ligència i una agilitat mental extraordinàries, una intel·ligència i una agilitat mental capaç de contagiar el lector.
Amb la seva obra, Conan Doyle obre dos camins que els autors i les autores seguiran: el de les aventures criminals protagonitzades per detectius extraordinaris i el de la novel·la criminal científica, que tracta el crim com un element que cal estudiar amb tècniques de laboratori.
Fins als anys vint del segle passat, la narració d’aventures policíaques és la predominant del gènere. Ara bé, la novel·la enigma, de la mà d’escriptors com ara Agatha Christie i Ellery Queen, ja truca a la porta del lector. Els escriptors d’aquest període segueixen algunes regles: el crim és sempre un assassinat, el criminal i la resta de sospitosos són persones de classe social alta, el detectiu arriba a conclusions a través de les pistes que van apareixent al llarg del relat i els mòbils de l’assassinat són sempre personals i absolutament racionals.
Entre 1920 i 1930, la novel·la enigma és conreada per un gran nombre d’escriptors nord-americans. A diferència dels autors anglesos, que emmarquen els seus relats en mansions de camp i personatges de classe social alta, els nord-americans centren les seves històries a les ciutats.
A França, la novel·la policíaca arriba a la plenitud als anys trenta, amb Georges Simenon (1903-1986), creador de l’inconfusible comissari Maigret, un comissari d’aire segur i educat, caracteritzat per una pipa, un abric, una gavardina i un barret. Georges Simenon va escriure més de quatre-centes novel·les, prop de mil relats i una quinzena de llibres autobiogràfics. Aquest esforç, però, ha estat compensat per la fidelitat de més de quatre-cents milions de lectors.
La novel·la negra neix als EUA de la mà de Dashiell Hammett. La llei Volstead, més coneguda com a “llei seca”, va suposar l’aparició de contrabandistes i gàngsters que imposaven el terror i que iniciaren l’ascensió al poder amb l’ajuda de polítics i funcionaris corruptes. La novel·la negra incorpora tècniques d’origen periodístic, utilitza un llenguatge gens retòric, que vol ser objectiu, un ritme ràpid, amb diàlegs breus, farcit d’expressions en argot, la qual cosa l’allunya dels psicologisme dominant en el relat policíac europeu. Al naixement de la novel·la negra també hi contribueix l’èxit de la cultura de masses: el cinema, la ràdio, el jazz, el còmic, la premsa...
La depressió econòmica posterior al crac de la borsa de Nova York del 1929 fa que la novel·la negras’endinsi en el camp de la literatura social, en focalitzar el tema de l’individu marginat per la societat. Els protagonistes ara són persones normals que per motius passionals es converteixen en assassins. En aquesta línia se situaran més tard autors coma ara William Irish i Horace McCoy, però potser qui reflecteix millor aquesta nova manera d’entendre el gènere és James Cain (1892-1977), que basa el seu estil en la violència i l’autenticitat del llenguatge.
William Irish (1903-1968) ha estat considerat el pare de la novel·la de suspens, que es caracteritza per la gran quantitat d’obstacles i entrebancs que provoquen una espera ansiosa tant en el personatge com en el lector. És aquesta espera la que constitueix el suspens.
L’època de la Segona Guerra Mundial és l’època d’una presència obsessiva de la por en l’individu i en la societat. La tendència predominant serà la psicologia criminal, que s’integra perfectament en una societat traumatitzada. Així, l’exploració psicològica del crim i del criminal impregna el relat policíac. Autors coma ara Raymond Chandler (1888-1959), creador del detectiu Philip Marlowe, sensible i solitari, moralista i defensor de la veritat; Ross MacDonald (1915-1983), creador de l’exdelinqüent, l’expolicia i l’exmembre del servei de contraespionatge americà Lew Archer; Patrícia Higsmith (1921-1995), creadora del peculiar assassí Tom Ripley; i Fredric Brow (1906-1972), s’inscriuen en la línia de la psicologia criminal.
En aquest període, la novel·la negra s’estén per tot el món occidental. Sorgeix una gran quantitat d’escriptors que demostren de forma inequívoca que el gènere policíac té una gran capacitat d’adaptar-se als fets històrics més rellevants: les guerres del Vietnam i l’Afganistan, les revoltes racials de la població negra dels EUA dels anys 70... Novel·listes de reconegut prestigi es decanten pel tema criminal. Aquest és el cas de Roald Dahl (1916-1990), de qui cal destacar l’ingeni, l’humor negre i macabre i la facilitat per crear personatges extraordinaris. Avui, doncs, el gènere policíac continua viu i obert a la realitat del nostre temps, i la intriga, el suspens, els enigmes i l’acció que arrencaren literàriament amb Edgar Allan Poe al segle XIX continuen inundant de plaer al lector contemporani.