Ja eren les cinc en punt de la tarda i tot eren corredisses pels passadissos. Un núvol de nens tenia pressa per sortir de l’escola. Era dia 23 d’abril, dia de Sant Jordi, i al pati s’havia organitzat tot un seguit d’actes per celebrar la festivitat. Tot era ple de paradetes amb llibres i alguns cubells amb roses. El grup dels més grans s’estaven preparant als vestuaris del gimnàs per representar l’obra teatral de la diada. Els més menuts ja feien cua per seure a les primeres files. I el pati cada cop era més ple de pares que visitaven les parades amb intenció de comprar algun llibre i contribuir així en el pagament del viatge de fi de curs. Aquest any anaven a Tunísia! I ja tenien prevista la ruta que seguirien durant aquells dies. Estaven tots molt il·lusionats.
I en mig de molt de xivarri i sorolls se sentia un repicar de campana ben inusual. Era el so de la campana de l’escola. Una campana amb molts anys d’antiguitat que estava a l’entrada de l’escola des de la seva fundació. No era gaire gran i tenia un color rogenc marronós degut als anys que havia estat a l’aire lliure. Però el més característic era el seu so. Qui el sentia per primera vegada es sorprenia del to agut que produïa. I de fet, donava el nom a l’escola: la Campana. Per tocar-la calia pujar unes escales a les quals s’hi accedia per una porteta lateral a la secretaria. Des d’allà s’estirava d’una llarga corda que li donava moviment fent que el pèndul colpegés la campana. Només sonava en ocasions especials, com ho era la diada de sant Jordi.
Ningú no s’imaginava que aquella, seria l’ última vegada que sentirien aquell so tant característic de l’escola.
Però el cert, és que l’endemà al matí, quan la senyora Roser, la secretària de l’escola va anar a obrir el seu despatx, va veure que la petit porta que conduïa a l’escala de la campana, estava oberta. Això la va sorprendre molt ja que havia estat ella mateixa qui la nit anterior havia tancat amb clau l’accés a la campana. Les claus estaven penjades en un armariet que tenia ella a la paret del fons del seu despatx. La porta no semblava forçada, així que va pensar que potser hi havia algú altre de l’escola. Però quan va pujar les escales, quina va ser la seva sorpresa quan va veure que la corda havia desaparegut. Va alçar la vista i va veure amb cara d’horror que no només havia desaparegut la corda, sinó que amb ella, s’havien emportat la campana.
Va baixar les escales corrent, tota desconcertada. Quasi cau rodolant dels nervis que tenia. Just que va arribar a baix va entrar al seu despatx i va despenjar el telèfon que hi havia sobre la taula del centre i va marcar el nombre de la directora del centre. La reacció de la senyora Montserrat va ser encara més exagerada que la de la secretària. Va fer un crit que quasi deixa sorda a la Roser. Per a la Montserrat, aquella campana significava la història de la seva estimada escola. No podia imaginar-se que passaria d’ara en endavant si no aconseguien recuperar-la. Així que just penjar el telèfon, va contactar amb la policia per comunicar el robatori.
En pocs minuts la policia va arribar a l’escola, i amb ella també la senyora Montserrat que havia sortit corrents de casa gairebé sense pentinar-se. L’inspector Ramon, estava prenent declaració a la secretària que encara estava força nerviosa. No es podien explicar com havia pogut passar, ni qui podia tenir interès per una campana. L’interrogatori va durar uns trenta minuts i mentrestant altres ajudants de l’inspector varen recórrer tota la zona buscant pistes que poguessin orientar qui, com i quan havia comès el robatori.
La notícia de la desaparició de la campana es va difondre ràpidament entre els alumnes de l’escola. Els primers en arribar es van sorprendre de la presència policial que envoltava l’escola i de seguida es van començar preguntar què podia haver passat. Algú es va adonar que la campana que es veia sempre des del carrer, ara, havia desaparegut i no va ser difícil pensar que per aquesta raó la policia rondava pels voltants de l’escola.
Només havien passat un parell d’hores i ja eren nombroses les històries que s’explicaven entre els alumnes sobre com i per què l’havien robada. Que si havia estat un antic alumne que no havia aprovat l’últim curs i ara buscava venjança. Altres deien que havien estat els alumnes d’una altra escola que tenien enveja d’aquesta. I fins i tot algú deia que la campana s’havia trencat i l’estaven reparant. Però la història més sorprenent i recargolada, era la que deia que la campana era una relíquia d’una església que havien robat els seus creients. I que la tenien amagada en un soterrani ocult en el centre de la ciutat. Els que explicaven aquesta història també deien que mai més es podria recuperar perquè qui els li robés pagaria amb la mort.
Però la veritat és que les investigacions policials estaven bastant estancades, perquè no havien trobat cap pista que els indiqués qui podia haver estat. Pensaven que havien d’haver-hi participat diverses persones i probablement un home, perquè la campana pesava molt i per despenjar-la i emportar-se-la calia molta força. Com que no es van trobar empremtes digitals en cap dels racons de l’escala que no fossin de la secretaria o de la directora que havia pujat com una desesperada escales amunt per comprovar amb els seus propis ulls que, veritablement, la campana, havia desaparegut.
Així que la investigació estava en un punt mort i ja feia quasi tres dies que havia desaparegut.
Els diaris de la zona no parlaven d’altra cosa que no fos el robatori de la campana. Heu de pensar que el poble era molt petit i gairebé mai passava res d’interessant. Normalment, els diaris només parlaven de la desaparició d’alguna gallina atacada per un llop o del concurs de rovellons en la temporada de bolets. I evidentment també alguna notícia d’esport.
El periodista del poble estava molt enfeinat entrevistant a tothom pe obtenir més detalls sobre el robatori, però també buscant informació sobre la història de la campana abans que fos col·locada a l’entrada de l’escola. Tenia tants anys de història que li era molt difícil aconseguir dades de quan i on va ser forjada. El so que produïa, com ja hem comentat, era molt estrany i de fet, molta gent es preguntava de quin material devia estar feta per produir aquell so. En Jaume, el periodista, era molt tossut i no va parar fins aconseguir la informació que buscava. Una nit, després d’hores de feina revisant llibres i documents a la biblioteca del poble, va trobar uns papers que parlaven d’una campana. Eren molt antics i semblava que ningú els havia tocat des de feia molt de temps. Parlaven d’un aliatge de mercuri i or que només s’havia pogut fer en unes condicions de temperatura, humitat i altres característiques físiques molt concretes. Pel que semblava això només s’havia donat el mes d’abril de 1708, i per tant, si la campana de la que parlava era la de l’escola, aleshores només existia una campana amb aquelles característiques.
Això va deixar molt sorprès al Jaume que va sortir corrents de la biblioteca per anar a escriure un article pel diari amb la informació que acabava de trobar. Ja feia casi una setmana que la campana havia desaparegut i no semblava que s’anés a resoldre en poc temps, però la descoberta del periodista local podia donar una explicació a la causa del robatori. Potser algú sabia que era una peça única i per això s’havia fet amb ella. Potser la volia vendre al mercat negre i fins i tot pensava en desfer l’ aliatge i quedar-se amb l’or. En tot cas, l’article que va sortir publicat l’endemà mateix va despertar molt interès entre els ciutadans del poble i van acabar amb totes les existències de diaris. Aquest descobriment encara va entristir més a la directora i a tots els membres del professorat de l’escola, ja que el fet de que fos una peça única se sumava al valor sentimental.
Però al mati del setè dia de la seva desaparició, va succeir una cosa molt inesperada. Quan tot just sortia el sol, un so molt peculiar, va despertar a tot el veïnat. No era la primera vegada que sentien aquell so, si més no els era familiar. Més d’un va saltar del llit i va corre cap a la finestra per veure d’on provenia aquell repicar. Tothom sabia que aquell so només podia fer-lo la campana de l’escola, però ningú era capaç de veure-la. No estava al lloc on tothom esperava trobar-la, sobre la porta de l’escola, i era impossible saber d’on provenia el so. Alguns miraven cap a la muntanya de Sant Llorenç, però altres deien que venia de la vall de Carló. Fins i tot algú pensava que venia de l’altra banda del riu. Ningú no es posava d’acord. Però el fet és que la gent havia sentit la campana, i per tant no podia estar gaire lluny.
Varen decidir reunir tota la gent del poble que volgués col·laborar en la búsqueda a la plaça Major, i es van fer grups per anar a rastrejar la zona de les afores del poble. quasi tothom hi va participar, tot i que sense èxit. Però quan ja donaven la recerca per tancada i els ànims ja estaven per terra, algú va cridar: -Mireu!, és allà! La campana ha tornat!.- I tothom va mirar cap a la direcció que senyalava aquell noi. I si, la campana era a allà dalt, sobre la porta de l’escola, tal com havia estat sempre. Ben igual, com si mai hagués desaparegut.
I encara ara es pregunten com va desaparèixer i com va tornar la campana de l’escola sense que ningú la toqués. També es pregunten com és que la va sentir tot el poble, però ningú la va veure. I alguns expliquen que cada cent anys la campana desapareix, es mou en el temps i torna al temps en que va ser forjada perquè els antics habitants del poble la recuperen per recordar la bella tradició de forjar amb l’aliatge de mercuri i or que mai ningú ha estat capaç de reproduir.
Ainhoa Vilalta