(51) I al cap de ben poques hores tots dos van saber que procedia d’un altre món. També aquest cop va ser en Dídac qui descobrí l’intrús, potser perquè precedia l’Alba al moment d’anar a sortir de la protecció del marge al llarg del qual havien anat avançant per la banda de sota.
La criatura, puix que difícilment se n’hauria pogut dir un home, s’amagava darrera un munt d’herbes, en un extrem de l’hort, i semblava que vigilés la masia. D’esquena, tal com la veien, tenia l’aparença d’una espècie de pigmeu al qual hagués crescut un coll molt llarg i, al capdamunt, una protuberància en forma de pera invertida, o sia amb la part de dalt considerablement més gruixuda, més ampla, que la part de baix. No se li distingien ni pèls ni cabells i la pell, rosada com la d’un garrí, feia una impressió desassossegadora de nuesa. De fet, hi anava, de despullada. Tenia unes cames, o potes, lleugerament tortes i robustes, i els braços, un dels quals repenjava en el munt d’herbots, semblaven, comparativament, llargs i prims. De l’indret on la pera del cap començava a aprimar-se, li sortien uns petits apèndixs en forma tubular que no paraven de bellugar-se. Es van imaginar que podien ser unes antenes.
(52) I estirats a terra, darrera el parapet del marge per damunt del qual ben just si gosaven espiar, tot i que uns quants rebrots d’una olivera desapareguda dissimulaven llur presència, van anar observant l’estranya criatura, tan immòbil com ells. Tots dos anaven armats, l’Alba amb el màuser, però el descobriment de l’intrús era tan recent i inesperat que les mans encara li tremolaven massa perquè s’atrevís a disparar. D’altra banda, estava encuriosida i el desconegut, observà, no duia armes de cap mena. Després, però, va veure que s’havia equivocat.
Perquè, a la fi, la criatura es va moure i féu una correguda cap a l’altre extrem de l’hort, on s’aplanà a frec de les plantes que hi creixien. Va ser aleshores que tots dos van veure l’objecte que duia a les mans i que un breu llampec, en incidir-hi el sol, delatà. Sense això, no se n’haurien adonat, puix que devia ser una cosa rodona, o aplanada, sense culata ni canó, per menuts que fossin.
En aquell moment, va comprendre que l’hauria de matar.
(53) I, a poc a poc, l’Alba va anar desplaçant el fusell fins que el canó reposà sobre el terra, entre els llucs de l’olivera, apuntant cap a l’hort. La criatura, però, ja es movia de nou i, plegada en dues, talment si avancés de quatre potes, s’atansava més a la masia. Sinó que ara llambregà dues o tres vegades cap on ells eren amagats i, per primer cop, els presentà la cara.
A tots dos se’ls va glaçar la sang a les venes, car era un rostre que recordava imatges de malson. La faç, molt plana, tenia tres ulls, un d’ells a l’indret que hauria correspost al front en un humà i els altres dos més avall; eren talment tres forats oberts en una paret, puix que no els protegia cap arc ciliar. A la banda de baix, allò que hauria hagut d’ésser el sotanàs, la barbeta i la boca, formava un musell porcí que s’avenia amb el color de la pell però feia una impressió d’estolidesa a la cara.
(54) L’Alba es va alegrar que tingués aquella aparença, perquè li seria més fàcil de matar-lo. Sense mirar en Dídac, que gairebé ni gosava respirar al seu costat, va redreçar més l’arma, comprovà que havia fet córrer el fiador i, amb el dit, fregà el gallet. Va anar seguint el progrés de la criatura i, amb la culata ben afiançada a l’espatlla, esperà que s’aturés.
Ho va fer a l’angle de la casa, on es redreçà, ara d’esquena a ells. Oferia una diana immillorable, i ella no sentí cap trastorn de consciència en acudir-se-li que l’escometia de traïdor, sense donar-li cap possibilitat de defensar-se. Era un enemic i la seva raça havia demostrat a bastament que era implacable.
Disparà, doncs. I tot seguit, disparà encara dues vegades més. Però potser ja no hauria calgut. La criatura s’anà inclinant sobre la vertical, com empesa per una mà i, amb lentitud que només al darrer moment es convertí en una caiguda accelerada, es va abatre de ventre a terra.