El relleu terrestre i la influència que té en les poblacions.

2.- L'escorça terrestre i les plaques

Tectònica de plaques

La tectònica de plaques (del grec τεκτων, tekton, que significa "el que construeix") és una teoria geològica que explica la forma en què s'ha format la litosfera, és a dir, la part superior més freda i rígida de la Terra. La teoria dóna una explicació a les plaques que formen la superfície de la Terra i als desplaçaments que s'observen entre elles en el seu desplaçament sobre el mantell terrestrefluid. Aquesta teoria també descriu el desplaçament de les plaques, les seves direccions i interaccions.

Les plaques tectòniques es desplacen unes respecte a altres amb velocitats de l'ordre de 2,5 cm/any, que és aproximadament la velocitat amb què creixen les ungles de les mans. Ja que es desplacen sobre la superfície finita de la Terra, les plaques interaccionen unes amb les altres al llarg de les seves fronteres o límits provocant intenses deformacions a l'escorça i litosfera de la Terra, el que ha donat lloc a la formació de grans cadenes muntanyoses (per exemple, els Andes i els Alps) i grans sistemes de falles associades amb aquestes (per exemple, la falla de San Andrés).

3.- Les formes del relleu

Tipificació dels principals elements del relleu

Concepte de relleu

Conjunt de formes —muntanya, turó, altiplà, plana, delta, etc— que accidenten la superfície de la terra. La descripció del relleu és pròpia de l'orografia. Un relleu és mesurat segons l'altitud o la distància vertical entre el cim i el nivell marí, i també per l'extensió.

Nosaltres parlem, per tant, de relleu major si té com a mínim uns quants centenars de metres d'altitud, i de relleu menor en el cas contrari, és a dir, quan no assoleix aquest mínim; els microrelleus tenen dimensions extraordinàriament petites. Els diferents tipus de relleu resulten principalment de l'acció de les forces endògenes i dels agents erosius.

Les forces tectòniques produeixen els plegaments (anticlinal, sinclinal), les falles (i en conseqüència els gräben i els horste), els fenòmens volcànics (cons, cràters, colades, etc). L'erosió per la seva part ataca, destrueix i transforma els relleus preexistents; la seva acció és completada, en certa manera, pel transport dels materials detrítics i per l'acumulació d'aquells en altres indrets i creant, per tant, un altre tipus de relleu (un delta).

Hom distingeix, doncs, entre relleu estructural i relleu d'erosió. Els relleus estructurals poden ésser primitius o directes (un volcà, per exemple) o derivats (un turó testimoni). Si un relleu manté el mateix sentit de la deformació tectònica és un relleu conforme: un mont correspon per exemple a un anticlinal, una vall a un sinclinal (relleu juràssic); un relleu d'inversió, contràriament, no guarda relació amb la forma estructural anterior: un sinclinal és més elevat que l'anticlinal, o, en altres termes, l'estructura de sentit negatiu domina la de sentit positiu (relleu prealpí).

Les formes de relleu modelades pels agents erosius depenen de la duresa més o menys gran de les roques, de les condicions climàtiques, i en definitiva de les diverses formes d'erosió: mecànica, química, de les aigües, del vent, del glaç, antròpica.

Muntanyes i alineacions muntanyoses

Una muntanya és qualsevol elevació natural, acusada i abrupta del terreny. La formació de les muntanyes té diverses causes: els plegaments tectònics, les erupcions volcàniques o l'erosió causada sobre part de les masses sedimentàries en són les més característiques.

Perquè una elevació pugui ser considerada muntanya ha d'existir una diferència de nivell important entre la base i el punt culminant, almenys d'uns centenars de metres. Elevacions poc importants reben d'ordinari el nom de pujols o turons.

És menys determinant l'alçada total. Aquesta a tot el món es mesura (en peus o en metres) a partir del nivell del mar. Per extensió es dóna també el nom de muntanya als zones i comarques en general muntanyoses.

Al món existeixen moltes muntanyes, la major part d'origen tectònic. Les més altes i extenses són a la serralada de l'Himàlaia. Altres de molt importants són: els Andes a l'Amèrica del Sud, els Alps i els Pirineus a Europa, les Muntanyes Rocalloses a Nord-Amèrica.

Les de formació volcànica són nombroses a punts d'Àsia (illes del Japó i del Pacific Sud) a Europa (Itàlia), al nord d'Àfrica (Illes Canàries) i en general són de menys alçada que les serralades produïdes per plegaments.

Les produïdes per l'erosió –de l'aigua normalment- sobre terrenys sedimentaris són freqüents a les grans esplanades: la regió del Colorado a Nord Amèrica n'és el cas mes vistós. Es tracta normalment de muntanyes més baixes, però sovint molt escarpades.

4.- L'origen del relleu

5.- El relleu canvia