Els orígens de l'esport a les comarques de Lleida

ELS ORÍGENS DE L’ESPORT A LES COMARQUES DE LLEIDA (S. XIX-1938)[1]

Xavier Torrebadella i Flix

Els antecedents

La incorporació de l'esport a les comarques lleidatanes ha estat, des dels seus inicis, un procés feixuc, inestable i ple de contradiccions. Lleida, en tant que ciutat mitjana, no ha estat al que ha passat a altres ciutats de dimensions similars i que poc tenen a veure amb la dimensió que des de el primer moment va tenir la pràctica esportiva en indrets més papulosos o més industrialitzats, com ara Madrid o Barcelona. D’alguna manera, Lleida basteix el seu desenvolupament esportiu a remolc del que va passant a la capital catalana (Pujadas i Santacana, 1995).

A començaments del segle XIX, les activitats físiques amb caràcter purament recreatiu tenien les seves manifestacions populars i senyorials clarament diferenciades, i es materialitzaven en jocs populars, balls, festes, concursos, etcètera. Entre aquestes manifestacions, el joc de pilota ha estat un dels primers exemples recollits per la histografia contemporània.

Ara com ara, podem constatar diversos exemples que posen de relleu la popularitat del joc de pilota a les terres de Lleida.

Durant el primer terç de segle XIX, era freqüent l’atorgament de permisos per a la pràctica de la pilota. Aquestes llicències s’havien de renovar anualment pagant una determinada quantitat econòmica, i eren concedides als propietaris de llurs espais de joc.

A Balaguer, el 1828, el matrimoni Josep i Isabel Pla van rebre la llicència, per a disposar de la “indústria d’un Joc de pilota”, a la vora del Pont del Gel. A l'any 1834, a Torrebesses, en Joan Torrebadella disposà d'una altra llicencia, per a instal·lar un joc de pilota, en la seva mateixa casa, al carrer del Joc (Jané, 2000).

Aquests frontons, de fet, són les primeres instal·lacions esportives de les que tenim constància, a les terres de la Lleida en època moderna.

Cap a mitjans del segle XIX, i al costat del moviment cultural i nacional de la Renaixença, apareix el que es coneix com a “renaixement de la cultura física”, un corrent que reivindica la pràctica de l’exercici físic com a font de regeneracionisme. D’aquesta manera, el regeneracionisme cultural de la Renaixença es veu completat amb el físic dels primers centres gimnàstics i esportius que s’instal·len a Catalunya.

La Lleida del moment també coneix, porta i fomentà l’activitat física. En un primer lloc, recupera les pràctiques populars com les bitlles, les curses pedestres, els jocs de pilota, els jocs de carrer, alhora que n’incorpora de noves, com ara la gimnàstica, l’excursionisme o el ciclisme.

El 15 d’octubre de 1859, el metge Tomàs Casals obrí les portes, a l’Institut de Segona Ensenyança –actual edifici d’El Roser al carrer Cavallers–, el primer gimnàs de Lleida, instal·lat en la capella de l’edifici, i equipat amb un nodrit arsenal d’aparells. De fet fou un dels primers de Catalunya, en un moment en què encara la llei d’ensenyament vigent no feia cap referència a l’educació física. Val a dir que aquest gimnàs estava obert a tot el públic lleidatà, en general.

L'any 1878 pot ésser considerat el del naixement de l'excursionisme lleidatà. L'Associació Catalanista de Lleida, fundada per Frederic Renyé i Josep Pleyan de Porta conreava l'excursionisme científic, de la mateixa manera que ho va fer la primitiva i originaria Associació Catalana d'Excursions Científiques (1876), a Barcelona, o un gran nombre d’associacions similars a tota Europa, a cavall de romanticisme. L'Associació Catalanista de Lleida esdevingué la màxima representació d’aquest moviment cultural a les nostres comarques fins que, uns anys més tard, de la mà de Josep Pleyan de Porta, va promoure l'Associació Excursionista Ilerdanesa (1884), que es constituí en la segona entitat excursionista de tot l'Estat (Sol i Torres, 1978).

Cap a finals del segle XIX

Sense cap mena de dubtes, el ciclisme fou l’esport més important a la Lleida de finals de segle XIX. Identificat en un primer moment amb les classes benestants, la seva pràctica va anar generalitzant-se fins que va esdevenir una activitat plenament popular.

Al 1888 trobem referències dels pioners del velocipedismo. El Veloz Club Leridano en el marc de la festa major, organitzà, els anys 1888, 1889, 1890 i 1891, les primeres competicions ciclistes. L’escenari d’aquestes curses foren els passadissos centrals i laterals dels Camps Elisis. El Veloz Club Leridano fou el primer club ciclista de la ciutat i pot ser considerat, també, el primer club esportiu de Lleida. Els primers associats de l'entitat foren els senyors Julià Magrané, Josep Murillo, Tomás Duplà i Joaquim Pocurull (Morea, 1996).

El mateix any que es construí el velòdrom de la Bonanova, a Barcelona Lleida posà en servei el seu propi, uns instal·lació situada a Cap-Pont, entre l’actual avinguda de les Garrigues i el Camí de Picos. El projecte d’aquest equipament va ser de Josep Coll, destacat ciclista i empresari.

Pel que fa a l’atletisme, els primers antecedents els trobem en una pràctica coneguda com a pedestrisme –curses a peu–, que cap a finals del segle XIX va anar adquirint popularitat a Catalunya, sobretot en els pobles de les comarques tarragonines i lleidatanes. Aquestes curses eren popularment conegudes amb el nom de “cos” o “corderes”. Tenim constància de “corderes”, a les poblacions d’Aitona, Alcarràs, Albesa, Arbeca, Albesa, Castelldans, Corbins i Vilanova de Segrià, entre d’altres,

Les festes majors de Lleida foren l’escenari de diverses d’aquestes curses. La primera referència en la premsa la tenim el 1887, amb una cursa que va sortir de la Rambla de Ferran i va fer un recorregut per Blondel, Sant Antoni, Font del Governador a Gardeny, i tornada pels carrers Acadèmia, Sant Antoni, Major, Paeria i final a la plaça de Sant Joan.

D’altra banda, les festes majors també van propiciar les primeres manifestacions d’esports aeris. Els programes de festes acostumaven a incloure exhibicions de globus aerostàtics. El 15 de maig de 1888, el capità Ruiz Duboy realitzà una de les primeres exhibicions. Aquest personatge morí a conseqüència d’una doble pulmonia ocasionada per l’activitat aerostàtica i fou enterrat a Lleida l’any 1900.

Els inicis del sigle XIX: La primera dècada

A començaments del segle XX les activitats físiques i esportives de les nostres comarques estaven principalment localitzades a Lleida. La ciutat agrupava petits nuclis de joves, majoritàriament de classe benestant, que lentament anaven llançant-se a la pràctica de l’ excursionisme, la gimnàstica, el ciclisme, la pilota, el tir... juntament amb altres aficionats que, prenien part, sobretot, i de manera esporàdica a les curses pedestres.

L’onze d’octubre del 1900 fou constituïda la Sociedad Gimnástica Leridana coneguda popularment com “La penya”, un projecte que s’havia començat a preparar anys abans i que hagué d’esperar el canvi de segle per a veure’s fet realitat. Aquesta agrupació gimnàstica va ser obra d’uns militars destinats a la ciutat, juntament amb el professor de Gimnàstica de d’Institut Alfred Samper. Malgrat tot, aquesta iniciativa de propaganda de cultura física a Lleida només va tenir una vida molt efímera i el 28 de febrer de 1902, la societat s’extingí (Sol i Torres, 1989).

També a l’any 1900, apareix l'Associació Espanyola de Tiro Nacional data del 1900, gràcies a la tasca de promoció de la Federación Gimnástica Española, entitat que volia fomentar els esports arreu de la geografia espanyola. En aquesta nova modalitat esportiva Lleida fou una de les primeres poblacions pioneres a acollir concursos de Tir Nacional, com ara el que es va organitzar durant la Festa Major de 1901.

Durant aquests anys, l’excursionisme anava arrelant amb força. El 1905 es va crear el Centre Excursionista del Pla d'Urgell i la Segarra, a Tàrrega. Uns anys més tard es constituí el Centre Excursionista de Lleida, entitat que aplegà els millors representants de la intel·lectualitat lleidatana del moment: Josep Estadella, Frederic Godàs, Alfred Perenya, Humbert Torres, etc. Enric Arderiu i Valls (1868-1920) fou el seu principal impulsor i primer president.

Tanmateix, durant aquesta primera dècada del segle XX, el ciclisme era l’única pràctica esportiva, plenament organitzada.

El 1906, el ciclisme lleidatà estava associat a la Unión Velocipeda Española (UVE) i l'organització de curses era freqüents. Entre les mes remarcables podem destacar la cursa Sama de 100 Km. el mes de maig, les proves de la festa major, als Camps Elisis –escenari del ciclisme de velocitat– i la cursa del 100 Km en carretera, organitzada per la UVE amb un recorregut Lleida-Tàrrega-Lleida.

En aquests temps destaquem els ciclistes Rafael Amorós, Josep Condal i Adolfo Rey, campió provincial dels 100 Km. en carretera.

Pel que fa a les curses pedestres, la seva pràctica es va generalitzant també durant les festes majors. Els Camps Elisis eren l'espai per excel·lència d'aquests competicions. Durant els primers anys del segle XX podem destacar l’arbequí Bonaventura Tilló i el corredor de Vilanova de Segrià Francesc Batalla.

Una anècdota que il·lustra la pràctica esportiva en aquests anys es la gesta de Bonaventura Tilló que, l’any 1907, anà caminant des d'Arbeca a Barcelona, per a competir en una cursa organitzada pel Mundo Deportivo. Hi arribà tot just al moment d'iniciar-se la prova. Cansat del viatge, no va poder competir com ell desitjava, i va quedar quart, darrera dels tres excel·lents corredors francesos. En acabar la prova reptà per a l’endemà al campió, tot apostant diners. Malauradament l’Arbequí torna a perdre.

De tota manera, cal remarcar el triomf de Tilló, com a primer espanyol, en una cursa de 61 corredors amb uns corredors francesos eren d'una trajectòria esportiva d’alt nivell i considerats professionals. Tilló va ser considerat el millor corredor espanyol del 1907.

Si parlem de motociclisme, en trobem els inicis entre les mateixes persones que protagonitzen el ciclisme lleidatà. El 1907 té lloc la Copa Samá de motociclisme amb un trajecte Tarragona-Tàrrega-Lleida, una prova en la que va prendre part el ciclista Adolf Rey, qui va adquirir una moto francesa per l’ocasió.

Al voltant de 1910 es comencen atrobar les primeres referències de la pràctica de futbol. Es tracta d’un grup d’amics que de forma espontània juguen al antic Camp de Mart. El joc estava dirigit per Manuel Azoz Arizcuren, destacat jugador barcelonès que venia a treballar a Lleida (Prenafeta, 1947).

Com podem veure, durant la primera dècada de segle XX la presència de l’esport es encara molt feble. Per a la majoria de la població, no passa de ser un fenomen gairebé desconegut i, fonamentalment una cosa de quatre “burgesos xiflats”.

Els inicis del segle XX: La segona dècada

En la segona dècada de segle, l’esport es va donant a conèixer i presenta un cert grau de popularització, sobretot si parlem del futbol. Al 1910 ja era força conegut a Barcelona (Torrebadella, 2012a), i començà la seva expansió per Ponent Castellserà, Tàrrega, Lleida, Mollerussa, Balaguer... disposen dels primers equips seguits per una cada cop mes nodrida afecció (Torrebadella, 2012b).

Durant aquests anys el ciclisme segueix guanyant adeptes i va perdent el seu caire d’activitat pròpia de les classes mes afavorides. Paral·lelament, apareixen noves pràctiques com el tennis, l’atletisme, el motociclisme o la natació.

el 24 i el 26 de juny de 1911 se celebra a Lleida el Primer Congrés d'Entitats Excursionistes de Catalunya, on destaca la presència Lleidatana a través d’una ponència en que Frederic Godàs parlà de l'excursionisme a l'escola. En aquest Congrés es van consolidar les bases pel desenvolupament de l’excursionisme català, alhora que s’impulsà a les nostres comarques. A Balaguer, per exemple, el 1913, la secció d’esports del Centre Nacionalista Català disposava d'una important activitat excursionista i esportiva en general.

L’any 1911, un grup entusiastes al ciclisme, com Artur Reñé i Julio Montull entre altres, constituïren el Club Ciclista de Lérida, entitat que encarregada de promoure els primers campionats provincials i voltes ciclistes a Lleida. El 1931, aquest club encara es mantenia amb solidesa, com ho demostra l'organització del X Campionat Provincial de Fons en Carretera, una prova de 104 Km., que va tenir lloc el dia 18 d'octubre.

Un jove ciclista, Jaume Fontanet, es destacà proclamant-se, només amb quinze anys, el campionat provincial en les temporades de 1912/13 i 1913/14. Fontanet disposava d'una marca de 3 hores, 30 minuts i 7 segons en els 100 Km. L’any va rebre, al 1914 un homenatge de l'Esport Ciclista Català, en reconeixement de la seva prompta trajectòria, va passar a ser considerat un dels grans valors del ciclisme català.

A poc a poc, diferents poblacions lleidatanes anaven introduint les curses de bicicletes, sobretot en els programes de festes majors. El 1912, Tàrrega i Balaguer, també tenien ja clubs ciclistes.

Entre els esdeveniments ciclistes més destacats d’aquesta època tenim la Copa de Nadal, de fons en carretera (1914) amb un traçat Lleida-Tarragona-Lleida, o la Festa del Pedal, organitzada a Balaguer el 25 de juny d’aquell mateix any, a partir d’una iniciativa del Ciclo-Moto Club de Lleida i del Ciclo-Moto Club de Balaguer, amb l’objectiu d'unir esforços de les diferents entitats ciclistes per a promoure aquest esport.

El 30 de juny de 1915, el Club Ciclista de Lleida inaugurà, amb una gran festa esportiva, el segon velòdrom de Lleida. Es tractava de la pista privada més gran de Catalunya i l'única aleshores propietat d'un club. Aquest recinte aspirava a ser una plataforma per a potenciar tot tipus d'esports, però en especial el ciclisme, el motociclisme, el patinatge i la gimnàstica. La pista instal·lació es trobava en l’actual plaça Ricard Vinyes.

El 16 de maig de 1911, Mr. Leonci Garnier intentà fer una exhibició d'acrobàcies aèries amb el seu aeroplà, però sofrí un accident en el moment d’enlairar-se. L'exhibició, però, es tornà a intentar durant la Festa de l'Aviació, el 25 i 26 de juny, esdevenint un èxit que va atreure gairebé a tota la ciutat a l’esplanada de Gardeny. La presència de Garnier que també es repetí l'any següent, gràcies a la tasca del Casino Principal i l'Independent. Aquestes festes de l’aviació van anar tenint continuïtat durant els anys següents.

Una empresa anglesa ubicada a Lleida, La canadiense, fou la responsable, el 1912, de la primera presència del tennis a la ciutat. Els empresaris anglesos van construir una pista al lloc on ara es troba la plaça Ricard Vinyes i disputaren els primers partits. Ràpidament s’hi van aficionar alguns membres de la burgesia lleidatana, como ara Rafael Vilalta, Julià Magrané o Felip Condal (Palou, 1997).

Sense deixar el tennis, ens situem a Juneda l’any 1915, on s’inaugura una pista de titularitat privada: Tennis Park, en el pati propietat del Sr. Arqués, en el que es van disputar un bon nombre de partits i trofeus. Un any més tard, es té noticia d’una altra pista de tennis en els terrenys de l’empresa Cros S. A. i de la pràctica d’aquest esport, per part d’alguns aficionats, a l’esplanada de Gardeny.

Entre 1911 i 1914 es constitueixen els primers teams de foot-ball. Al 1911 durant la festa major Castellserà, té lloc un partit entre els equips infantils del FBC Castellserà i FC Urgell. Algunes d’aquestes entitats neixen de centres educatius de congregacions religioses com ara els Pares Escolapis, a Tàrrega o els Germans Maristes, a Lleida.

L'11 de juny de 1914 es constitueix la Junta Directiva del CF Lleida, el primer club de futbol, sota la presència de Manuel Andreu i la vicepresidència de Carlos Larrosa. També formen part de la Junta Emilio Pardiñas, tresorer, i Josep Vera i Josep Llorens, vocals. Uns dies més tard, el 22 de juny es creà una altra entitat futbolística, l'Associació Foot-ball Lleida, amb una massa social de seixanta socis. La Junta Directiva d'aquesta entitat estava formada per Mario Sol, president, M. Armengol, vicepresident, J. Verdú, secretari, J. Franco, vicesecretari; J. Salvat, tresorer; J. Larrosa, comptador; i M. Andreu, M. Guasch i J. Virgili, vocals.

Aquestes primeres formacions duien a terme els seus entrenaments diaris, a parir de les sis de la tarda, a Gardeny i ben aviat van organitzar els primers enfrontaments oficials. D’altra banda, comptaven ja amb els respectius equips infantils, que anaven fomentant el futbol i que van donar lloc a la primera pedrera lleidatana.

Si mirem les nostres comarques, els primers clubs de futbol van ser les associacions amb més èxit d’implantació.

A les comarques lleidatanes, els primers clubs de futbol foren les associacions que El 1914 es funda el Tàrrega FC, un any després el Futbol Tremp, el 1916 el CF Balaguer, el 1918 el CF Organyà, el CF Borges i el FC Juneda, i el 1919 els clubs de futbol de Mollerussa, Castellnou de Seana, Palau d'Anglesola, Guissona, Bellpuig, Borges Blanques, Pobla de Segur, Miralcamp i Bellvís.

Pel que fa a la ciutat de Lleida, la popularitat del futbol no parava de créixer i durant la segona dècada del segle XXX i hi apareixen nous clubs: l' Associació Cultural Lleidatana i el "Colonial", el 1915; el Atlético Metalurgíco, el 1916, el FC Lleida, al 1917, i el FC Joventut, el 1918. Precisament aquest any un cop enllestit el flamant camp de futbol del Camp d'Esports, Joventut Republicana posa en marxa la seva secció de futbol, amb entrenaments dirigits pel popular exjugador del FCB Cabriel Viñas. Durant el mes de desembre l'entitat anuncià a El Ideal el seu objectiu de captar aficionats i sportsman.

A la festa major de 1915 tingué lloc el primer contacte lleidatà amb les proves atlètiques. A part de les tradicionals curses pedestres, els Camps Elisis van acollir competicions de 100 i 800 metres llisos, salt d'alçada i de llargada, i llançament de pes i disc. La cursa pedestre o de llarga distància (10 Km) fou guanyada pel popular corredor barceloní Pere Prat, que els anys 1916 i 1917 conquerí els campionats d'Espanya de Cross Country.

El professor d'Educació física, i metge Epifani Bellí Castiell posà en marxa, el 30 d'octubre de 1919 unes classes d'atletisme, els matins festius, al Camp d'Esports: llançament de disc, javelina, salt d'alçada i curses de velocitat. Epifani Bellí pot ser considerat con el primer entrenador de l'atletisme lleidatà.

Les curses de motos foren un altre dels elements recurrents dels programes de les festes majors de diferents localitats, com ara la de Mollerussa. També cal remarcar, el 1915, la Cursa de Primavera, amb un recorregut de Lleida-Balaguer-Lleida, organitzada conjuntament pel Ciclo-Moto-Club-Lérida i el Ciclo-Moto-Club-Balaguer.

Hem esmentat, molt de passada, el Camp d’Esports. Aquesta instal·lació va ser una de les fites destacades del foment de l’esport i de la cultura física a Lleida. El va construir entre 1918 i 1919 la Joventut Republicana, i es va erigir en el complex més important de l’Estat i el nucli de pràctica esportiva més popular de Catalunya. Les instal·lacions del Camp d’Esports constaven de velòdrom, piscina, camp de futbol, pista de patinatge, frontó, camps de tennis, camps de tir, gimnàs i un parc infantil. Sense cap mena de dubte, pel seu temps fou una obra monumental, de l’arquitecte lleidatà Adolf Florensa amb l’assessorament tècnic del capità Martínez Vallespí.

Joventut Republicana per la seva banda, va ser una institució que va contribuir fortament a la popularització dels esports. El 1919, ja estava plenament consolidada com una de les entitats esportives d’arrel popular més importants de Catalunya.

La natació va rebre el seu impuls definitiu l'any 1919, amb la posada en servei de la piscina del Camp d'Esports. El 13 de juny es va organitzar un festival per a nedadors locals, en acabar el qual es va obrir la piscina per tal de que tots els lleidatans i lleidatanes que van voler poguessin gaudir del bany. El juliol d’aquell any es va inaugurar formalment la piscina, amb un programa d'actuacions aquàtiques: curses, salts, waterpolo, gimnàstica aquàtica... El mateix any, Lleida va participar conjuntament amb els clubs Natació Barcelona, Sabadell, Alacant i San Sebastián en la constitució de la Federación Española de Natación Amateur.

L'esport popular dels anys vint

En els anys vint van veure l’eclosió del futbol pel que fa a la projecció social. Pràcticament totes les poblacions més o menys importants van passar a tenir els seus equips i, lògicament, també van passar a tenir els seus camps de futbol, les primeres instal·lacions esportives populars. Aquesta circumstància va suposar un augment molt notable de l’associacionisme esportiu i juvenil (Torrebadella, 2012).

Entre les poblacions que van veure néixer equips en aquesta dècada podem esmentar Cervià i Maldà (1921), Torres de Segre, Puigverd de Lleida, Vallbona de les Monges, Sanahuja i Ponts (1922), Arbeca, Torrebesses, El Soleràs i Alcoletge (1923) La Granja d'Escarp (1926) o Camarasa (1927).

A Lleida, la dècada ve marcada per la tasca monumental de la Joventut Republicana. L’any 1921 ja disposava d’un teixit associatiu molt ben organitzat i envejat per moltes entitats esportives catalanes del moment. La capacitat organitzativa i la disponibilitat d’unes instal·lacions poliesportives pròpies de les característiques del Camp d’Esports eren motiu d’admiració i enveja.

De fet, Joventut Republicana portà i consolidà gran part dels esports lleidatans: l’atletisme sota la direcció d’Epifani Bellí i d’Antoni Sabater (1919), organitzant el Campionat de Catalunya (1920); el Joventut FC i el Camp d’Esports (1918); el tennis, amb les primeres pistes oficials (1920) i el Club Tennis Lleida (1925); la natació, amb la piscina del Camp d’Esports (1919) i el destacat Salvador Laguía en la celebració d’un brillants Campionats de Catalunya (1921), el ciclisme, amb el nou velòdrom (1920) i la creació de l’Esport Ciclista Lleidatà (1927); la Boxa, amb el Club Lleidatà de Boxa (1927) i els interessants combats al Camp d’Esports; i finalment el bàsquet, amb la Secció Femenina del Centre de Cultura i Esports (1931). Joventut Republicana de Lleida fou qui contribuí més al desenvolupament de l’esport del primer quart de segle.

El 1920, la ciutat de Lleida va veure la construcció d'un nou velòdrom, al Camp d'Esports. Al llarg dels anys vint, el ciclisme fou quasi l'únic esport que convisqué, en condicions d’igualtat, amb l’empenta del futbol. Les activitats ciclistes eren considerables en nombre, alhora que diverses: competicions de velocitat, curses de fons, excursions...

Fora de Catalunya, però, el ciclisme lleidatà no estava prou considerat, ja que encara no assolia al nivell d'altres territoris. Tanmateix, l'octubre de 1926 L'Esport Català donava els resultats del que havia estat el VI Campionat Ciclista Provincial en Carretera, amb el triomf del Sr. Soler, i fent explícita la satisfacció pel fet que les terres de Lleida tornaven a tenir protagonitzar en aquest esport.

anys vint van ser, també, el moment de la veritable rivalitat del futbol. La temporada 1920/21 va ser la constitució de la Delegació de la Federació Regional de Futbol que organitzà el Primer Campionat de la província. El Centre Deportiu Tàrrega FC guanyà aquest nou títol, en les seves quatre primeres edicions (Torrebadella, 2011).

Al 1921, eren sis els equips que disputaven el campionat provincial de futbol. En concret, es tractava de les formacions de Tàrrega, Mollerussa, Balaguer, Bellvís, Cervera i Lleida. En el cas de la capital, l’equip era el de la Joventut Republicana. Paral·lelament, la ciutat rebia, també la visita d’equips forasters. Durant la festa major de 1921 es va jugar al Camp d'Esports un partit entre el FCB i l'Europa.

En la primera meitat dels anys vint, tot i que la seva trajectòria arrenca ja el 1914, hem de destacar la figura d’Antoni Sabater i Mur (1879-1949), reconegut que va marcar notablement la trajectòria del Liceo Escolar, i que pot ser considerat com el primer promotor de l’esport infantil, més concretament, del futbol (Torrebadella, 1999).

L’any 1922, Antoni Sabater va acceptar la proposta de la Joventut Republicana d’organitzar un campionat de futbol infantil. El Liceo Escolar hi va participar, en aquest el campionat a través del seu equip Catalunya FC, i n’aconseguí triomf.

L’any següent s’organitzà un segon campionat, amb un total de 18 equips, dividits en tres grups, en el qual van prendre part 250 jugadors. El triomf final el va aconseguir l’equip dels Ardits, en una temporada molt brillant per al conjunt, ja que també va guanyar el campionat de Catalunya, i van jugar diversos cops contra els infantils del FC Barcelona, formació a la qual van derrotar (Prenafeta, 1947).

El 27 de setembre de 1922, el FCB, que havia estat el campió espanyol jugà a Lleida un interessant partit amb el Joventut FC. L'equip Barcelonès s'imposà al local amb un contundent 10 a 0. En aquell època, Prenafeta, porter del Joventut era considerat el millor jugador de la provincial.

L’any 1923, la Penya Deportiva Salvat formà el seu equip de futbol: el FC Lleyda, construint-hi un camp propi, situat al marge esquerra del Segre, davant del cinema Vinyes. Aquest equip es pot considerar el primer equip professional, ja que va ser el primer que a les nostres comarques que començà a pagar diners als seus jugadors (Sol i Torres, 1989).

Durant els anys vint, el futbol lleidatà anà creixent, tant en nombre d’entitats com d’adeptes. L’any 1923, la Federació Provincial de Foot-ball de Lleida disposava de 42 equips. El futbol era ja tot un espectacle, amb tot el que això té de bo i de dolent. Les vetllades futbolístiques eren àmpliament anunciades i se'n feia un important seguiment periodístic.

El 28 de juny de 1923 es jugà un partit internacional entre el FC Lleyda de la Penya Salvat i el SK Meteor VIII, de Praga, en la inauguració del nou camp de l'equip lleidatà. També a Tàrrega, per la seva festa major, es van jugar partits internacionals d'exhibició com el que va enfrontar l’equip l'equip txec, del CS Moràvia i la formació alemanya de Nürnberger F. Verein.

Amb motiu de les festes de la Pasqua Florida de 1926, El País es va fer ressò d’un partit de futbol entre el primer equip del FCB i el Joventut FC.

Aquesta data és important, perquè marca un punt d’inflexió en l’evolució del futbol a les nostres comarques. El futbol lleidatà a partir d’aquesta data el futbol lleidatà entra en una etapa de certa crisi: alguns clubs deixen d’existir, i les rivalitats excessives entre entitats, la professionalitat d’alguns jugadors i l’endeutament econòmic van matisant la passió inicial dels anys precedents.

El tennis arrancà definitivament en la ciutat de Lleida amb l’entrada en servei de la pista que la Joventut Republicana havia construït l'any 1920 al complex esportiu del Camp d'Esports. El Sr. Cisneros fou el primer tècnic que es va dedicar a impartir l’ensenyament d’aquesta disciplina esportiva, alhora que es realitzava una àmplia crida per captar aficionats i que s'organitzava la secció de tennis, a càrrec de René Flor Estany (Palou, 1997).

Als voltants de 1922, van apareixent pistes particulars de tennis en poblacions com Tàrrega, Balaguer, Mollerussa, Bellpuig, Cervera, Camarasa i Tremp, la qual cosa consta un interès creixent per aquest esport.

El 1925, la Jovent Republicana lloga la seva pista a un grup de persones agrupades sota el nom de Club Tennis Lleida. A causa del creixement de la demanda, el 1929 s’inaugura una segona pista. Els anys trenta, la pràctica del tennis segueix creixent, estimulada per les diferents competicions esportives: “Challenge Joventut”, “Trofeu Festa Major”, “Campionats provincials”, “Trofeu Interciutats”, “Campionat Intercomarcal”...

A partir de 1920, al Camp d'Esports acollia un grup de joves atletes que tenien cura de la seva preparació física. El 29 de juny del mateix any, Joventut Republicana va organitzar el Campionat de Catalunya d'Atletisme.

El 25 d'octubre de 1921 un grup d'entusiastes, encapçalats per Viñas i Garriga dirigits pel mestre Antoni Sabater, van organitzar, a les instal·lacions del Camp d'Esports, una escola esportiva de les diferents disciplines atlètiques. Molts d’aquests joves que s’hi aplegaren eren alumnes que hi anaven animats pels seus professors de Gimnàstica.

Tot l'entusiasme i dedicació d'Antoni Sabater va tenir una plasmació clara en l’obra L'entrenament pel Atletisme, editada per la Biblioteca de la Joventut Republicana i que recollia regles i consells per a la seva pràctica facilitades pels principals campions del món de les diferents especialitats.

Al llarg d’aquesta època es comencen registrar els primers rècords lleidatans. Podem destacar les marques de Jordi Llovera 12 segons en 100 metres llisos, 5, 42 metres en el salt de llargada, 31 metres en llançament de javelina o 26, 65 metres en llançament de disc. També cal esmentar el minut i 5 segons de Curià en els 400 metres llisos, els 5 minuts d’Enric Mas en els 1.000 metre llisos i els 17 minuts i 57 segons de Condal en els 3000 m. marxa, o el metre 57 de Jaume Guasch, en el salt d'alçada amb impuls.

En aquests moments ressalta la figura de Ramon Bellmunt, corredor d'Arbeca, que l'any 1922 guanyà la primera volta a Lleida, organitzada per la Penya Deportiva Salvat, i que més tard, fou un dels grans valors a nivell nacional. Bellmunt va quedar cinquè en els Campionats d'Espanya de Cross Country, els anys 1925 i 1926; hi va obtenir una tercera plaça el 1931. Aquest mateix any va guanyar el Campionat de Catalunya de Cross i, següent la prestigiosa Jean Bouin, el 1932.

Ramon Bellmunt, a banda de les seves marques i dels seus triomfs, va passar a la història de l’atletisme català ja que va ser el primer atleta del país a tenir la consideració de professional, la qual cosa li va costar l’expulsió de la Federació Catalana d’Atletisme.

El diumenge 1 d'agost, de 1926, es constituí a Lleida, el Comitè directiu provincial de la Federació Catalana, amb la participació de membres de la Federació Catalana d'Atletisme i de diferents clubs lleidatans: FC Lleida, Club Ciclista de Lleida i Joventut Republicana. Aquest Comitè estava format per Josep Martínez Vallespí, a president; Josep Sunyé Gassó, vicepresident primer;, Eusebi Blanco Briancos, vicepresident segon; Josep Rue Llobet, tresorer; Josep Solà, comptador, Joan Manuel Raduà, secretari; Ventura González, vicesecretari; i Casimir Fàbregues, delegat de la Federació Catalana d'Atletisme a Lleida.

Malgrat la constitució d’aquest organisme, el mateix any 1926, la Penya Deportiva Salvat organitzava uns campionats provincials d'atletisme oficiosos, en el seu Camp de futbol.

A començament de la dècada, el 1921 la Mancomunitat de Catalunya, va constituir una Ponència d’Educació Física amb la missió d’estudiar els de l’orientació, coordinació i direcció de la cultura física a Catalunya. Entre els membres de la Ponència trobem destacats noms de l’Esquerra Republicana, així com els lleidatans Romà Sol, Conseller d’Instrucció Pública, president, o Alfred Perenya, com a primer vocal. La resta de membres eren Ràfols, Josep Antoni Trabal, el capità Josep Martínez Vallespí –oficial destinat a Lleida– i un altre lleidatà, Josep Mesalles Estevil (Santacana, 2004).

Aquest mateix any s'organitzaren per primer cop, els Campionats de Catalunya de Natació a la piscina del Camp d'Esports. El nedador Salvador Laguía guanyà les proves de 100 metres esquena i els 200 i 400 metres braça. En aquestes dues darreres proves, Laguía fou campió d’Espanya en els anys 1921 i 1924. Sense deixar els Campionats de Catalunya de 1921, hem de remarcar els concursos de salts de trampolí, on van destacar homes com Charles, Chaserot, Castelló i Fola.

El 1924 se celebren, per segon cop a Lleida, els Campionats de Catalunya. La natació va tenir una curta època de protagonisme a la ciutat. Salvador Laguía marxa al Club Natació Atlètic, de Barcelona. No serà fins als anys trenta que la natació presentarà símptomes de recuperació a les nostres comarques.

La Lleida de 1920 va veure l’arribada de, l'aeroplà de Lluís O'page i, al 1921, acollí Josep Canudas, director de l'Escola Catalana d'Aviació, amb el qui Álvarez Pallàs va fer el seu primer vol. D’aquest any data la primera fotografia aèria de Lleida. Josep Canudas va ser un dels principals promotors de l'aviació catalana i un dels responsables que l’aviació tingués implantació a la nostra ciutat.

Així, el 1929, trobem ja una certa afecció pels esports aeris, al voltant de l’Aero Club de Lleida, que comptava amb un centenar de socis, encapçalats pel president de l'entitat José Maria Álvarez Pallas. Aquesta institució va ser fundada el fou creat el 28 de juny de 1929, coincidint amb la inauguració de l’Aeròdrom Civit.

Des del primer moment l’Aero Club de Lleida es va moure per assolir ajuts oficials. El 1929 publicaren un butlletí mensual Aire per informar de les activitats. Les practiques aèries es duien a terme a l'Aeròdrom Civit, propietat d'en Josep Civit, als Magraners. Aquest aeròdrom va ser el segon de caire civil que es va instal·lar a Catalunya.

Els anys vint van veure arribar a Lleida les primeres mostres de boxa, un esport que arribaria a un dels seus moments mes àlgids al llarg dels anys trenta, en que va ser un dels esdeveniments més populars, si més no com a espectacle i pel seguiment periodístic que suscitava.

Un cop més fou la Penya Salvat la que va organitzar, el maig de 1922, les primeres vetllades de boxa. Durant aquests anys es van fer diverses vetllades d’exhibició com ara la de l’11 de maig de 1925 , al Camp d’Esports, en que va participar el "formidable" Ricard Alis Campió d'Espanya.

Com en altres esports, la boxa també va rebre l’aixopluc sota el sostre de la Joventut Republicana. El setembre de 1927 es va constituir el Club Lleidatà de Boxa. Fins aleshores, encara era un esport poc conegut pel públic de Lleidatà i titllat sovint de barbar. El Club Lleidatà de Boxa estava dirigit pel Sr. Farrús, i comptava amb els senyors Mas i Borràs com a vocals tècnics. Aquest mateix any s'organitzaren les primeres vetllades regulars al Camp d'Esports.

Un aspecte important sobretot per a la popularització dels esports es el del tractament que en fan els mitjans de comunicació. En general, a Lleida només trobem noticies i comentaris esportius en la premsa local. La primera publicació temàtica va ser Lleyda Deportiva, de periodicitat setmanal, que va sortir al carrer el 10 de maig de 1923, sota la direcció de Rutilio Peris.

Tornant a les instal·lacions que a poc a poc es va aixecant a la ciutat, el 22 de gener de 1924, s’inaugurà el Camp Escolar de l’Institut de Segona Ensenyança de Lleida, amb el propòsit d’oferir un camp de jocs ampli per a l’ús dels escolars i per a donar resposta a les necessitats d’exercici físic dels lleidatans. Així doncs, el Camp Escolar va ser una iniciativa popular, oberta a tota la ciutadania.

A les darreries de la dècada veu la llum un altre complex esportiu: Iris-Park, un espai dedicat a l’oci i a l’aire lliure que disposa també de piscina i pista de patinatge. Aquest instal·lació es trobava entre l’antic camp de futbol de la Penya Deportiva Salvat i la plaça de braus, al marge esquerra del Segre, més o menys on ara es troba la passarel·la de Cap-Pont.

En aquests anys en que es va assentant l’esport com activitat habitual i estable, son també anys d’aparició d’entitats esportives. Hem esmentat la Joventut Republicana i la Penya Deportiva Salvat.

El 1925, un grup d’animats exalumnes constitueix un equip de futbol en la Secció Exalumnes Maristes (AEM), amb el nom de Clavé FC. Entre aquests primers jugadors podem esmentar els senyors Pedra, Montagut, Dies, Balaguer, Quintillo, Medina, Peinado, Quintana, Torrero i Baiget.

Cap a finals dels anys vint hem de fer esment de la figura del Pare Eusebi Millán, un dels grans promotors del bàsquet català. Després d’una estada als Escolapis de Mataró, el pare Millán arriba als de Tàrrega i Balaguer (1927-1936), on es dedica a promocionar aquest esport. Aquesta primera iniciativa tindrà continuïtat al llarg dels anys trenta, quan trobem documentats partits de bàsquet a Tàrrega, Balaguer, Bellpuig, Seu d'Urgell i Les Borges Blanques (Palou, 1996).

Els anys trenta i la Guerra Civil

En els anys trenta, el règim de llibertats de la II República possibilità un nou marc d’expressió ciutadana a tots nivells, entre ell, a nivell esportiu. L’activitat esportiva de les nostres comarques creix de manera important, suportada per les diferents entitats que es consoliden o que van sorgint. D’aquesta manera, esports que havien passat uns anys de poca activitat, revifen amb força; aquest és el cas de l’atletisme, el tennis, el ciclisme i la natació.

A nivell d’entitats, la situació a Lleida era força animada en aquells moments. Entre les més actives cal esmentar l’AEM, el Centre de Cultura i Esports, la Federació de Joves Cristians (FJC), l’Escola del Treball, l’Agrupació Deportiva Tradicionalista (ADT), l’agrupació juvenil “Palestra” i la Joventut Republicana. Com podem veure, un ampli ventall, des del punt de vista ideològic, que configurava el teixit esportiu lleidatà de la II República.

L’organització “Palestra” apareix documentada al juny de 1931, com una entitat lleidatana de joves que coincideixen en l’amor a Catalunya i en l’ideal suprem de l’organització. A l’agost, aquesta entitat va constituir seccions de gimnàstica, atletisme i vol a vela, aquesta a partir d’un conveni amb l’Aero Club de Lleida. Cal dir finalment, “Palestra” també va tenir presència activa a diferents localitats com ara Tàrrega, Tremp, Balaguer, Agramunt, Guissona, Juneda i probablement algun altre més.

El Centre de Cultura i Esports, vinculat a Joventut Republicana, va iniciar les seves activitats l’any 1931 i, de fet, va esdevenir una de les entitats capdavanteres d’aquells anys. Va ser fundada per a Josep Solé Queralt, amb l’assessorament d’Eugeni Egea i Joan Prenafeta. Va comptar amb seccions de natació, bàsquet, atletisme i futbol. Esment especial mereix la seva secció femenina, vinculada a la revindicació del papar de la dona moderna i del feminisme catalanista. Durant el seu període de vida, el Centre va organitzar multitud d’actes culturals i socials, cicles de conferències de temàtica esportiva i força competicions i campanyes de divulgació de l’esport.

La Federació de Joves Cristians de Catalunya va saber combinar els interessos i mètodes per tal de fer conviure la cultura, els esports i la formació doctrinal. Si mirem l’aspecte estrictament esportiu, es va organitzar en seccions: gimnàstica, atletisme, futbol, excursionisme, lluita i bàsquet. També va tenir un grup de “falcons”, gimnastes atrevits que realitzaven exercicis d’acrobàcia i equilibri en conjunt. Podem destacar l’exhibició que va tenir lloc en el Camp Escolar amb motiu de les festes de Sant Tomás, l’any 1935.

A partir de 1931, les activitats de la Secció Esportiva AEM es van aturar uns anys, a causa de les circumstàncies polítiques pròpies de la II República, fins que van tornar amb força, de la mà del Germà Castrasana el 1934. Dos anys més tard, aquest nou impuls es concreta en l’adquisició d’uns terrenys a la carretera de Corbins per ubicar-hi un camp de futbol (que avui encara existeix) amb una important actualitat futbolística. De la Secció de futbol de l’AEM van sortir els joves que van fundar Lérida Balompié, embrió de l’actual Unió Esportiva Lleida. Durant les dues dècades següents, aquesta entitat va tenir un paper molt destacat a través d’altres seccions, les d’Atletisme o Bàsquet. Ara com ara, podem considerar que l’AEM, és l’entitat més antiga de Lleida.

L’Agrupació Deportiva Tradicionalista (ADT) va néixer de la Joventut Requeté de Lleida i, entre les seves activitats, destaquen el futbol, l’atletisme, l’excursionisme i el tennis taula.

Finalment, a l’Escola del Treball, la pràctica esportiva es va veure com un element important del procés formatiu. Els alumnes s’agrupen en seccions esportives, entre les quals destaquen les de futbol, gimnàstica i atletisme. Esteve Garriga fou un dels professors de gimnàstica més actius, ja que compaginà la seva pràctica docent amb les funcions d’entrenador esportiu.

El futbol començava, en aquests moments, a implantar-se definitivament com a gran esport de masses. Lleida ciutat comptava amb un bon grapat d’equips: Lleida S.C., Els Calaveres, AE Lleida, CD Rayo, Peña Europa, Penya Samitier, Fejocistes, Lleida Atlètic Club, Racing Lleidatà, Ferroviaris, Unió Esportiva Obrera, CD Núria, Penya Gomà, Escola del Treball, Institut.

A comarques, eren cada cop més les poblacions amb equip propi: Les Borges Blanques, Balaguer, Organyà, Mollerussa, Tàrrega, Cervera, La Seu d'Urgell, Puigverd, Montgai, Castellnou, Bell-lloc, Alcoletge, La Pobla de Segur, Rialp, Esterri d’Àneu...

Eren ja equips més o menys consolidats i amb una activitat força important. Un bon exemple el tenim en el Torneig del Baix Segre que l'any 1936 va comptar amb les formacions d’Almatret, Torres de Segre, Soses, Seròs, Aitona, Sudanell, Massalcoreig i Albatàrrec.

En aquest període, mereix una atenció especial el cas de Tremp. Igual que altres localitats, en aquest moment comença la seva activitat futbolística, si be ja tenia una llarga cultura de tradició de cultura física derivada de la implantació de l’assignatura de forma regular a les escoles religioses de la capital del Pallars Jussà. D’altra banda la Canadiense (1911-1930) també contribuí a la implantació de diferents esports. En aquest context, el 1931 trobem que el de Tremp ja comptava amb un terrenys esportius propis, formats per un camp de futbol i un frontó. En un primer moment el Casal de Tremp estava emparentat amb el Sindicato Agrícola Católico Cultural, però poc més tard passar a estar vinculat a la Federació de Joves Cristians. Com a entitat esportiva disposava de seccions de futbol, gimnàstica, excursionisme, frontó, tennis taula i billar. A l’any 1935, el Casal projectava la construcció d’un Parc Municipal d’Esports, als terrenys on ara hi ha el Parc del Pinell, però la Guerra aturà definitivament el projecte.

Sense deixar les poblacions de les nostres comarques, hem de referir-nos al creixement d’afecció al bàsquet a Tàrrega (Torrebadella, 2011). D’alguna manera, aquest creixement és fruit de la feina del pare Milan als escolapis d’aquesta localitat, i també als de Balaguer. Val a dir que la seva influència fou també decisiva en la introducció del bàsquet a Lleida a través del Centre de Cultura i Esports, que culminà amb l’organització, per part d’aquesta entitat, del primer Campionat Provincial de Bàsquet, l’any 1936 (Palou, 1996).

Tàrrega vibrava amb el bàsquet durant aquests anys. El Tàrrega i el CS Català van iniciar els seus entrenaments sota la direcció d’Arnau Escudé. També es mostren molt actius la Unió d’Estudiants Targarins i els Escolapis, que disputen diversos partits escolars contra equips de Balaguer, Borges Blanques i Igualada (Torrebadella, 2011).

Els anys trenta, com hem esmentat de passada, son testimoni de la irrupció de la dona en el món de l’esport. Així, el 24 i 25 de maig de 1931, el Club Femení i d'Esports de Barcelona fa, al Camp d'Esports de Lleida, exhibicions atlètiques, d'esgrima i de bàsquet. Aquesta trobada era part de la gran campanya que aquest club va dur a terme arreu de Catalunya per a difondre la cultura física entre les dones.

Uns dies abans, el 6 d’abril, el Tàrrega Tàrrega Sport Club va organitzar un festival esportiu, on s’incloïa un partit de bàsquet femení entre dos equips del FC Barcelona.

Aquestes iniciatives, especialment la primera, van animar la participació del Centre de Cultura i Esports en el primer Campionat de Catalunya d’Atletisme Femení. Aquest campionat es va fer a l'estadi de Montjuïc el 27 de setembre, de 1931 i les joves del Centre van aconseguir un important segon lloc. En aquests anys, l’entitat lleidatana comptava amb la participació de la Sra. Agnès Gregori, brillant atleta que va ser campiona de Catalunya de 80 metros llisos el 1935.

L'èxit de la participació lleidatana a Montjuïc va ser fonamental per aconseguir l’organització, el més de novembre, al el Camp d'Esports, d’un festival atlètic que va comptar amb la presència del president Macià i el ministre de Instrucción Pública, Marcelino Domingo.

L’atletisme lleidatà vivia moments dolços. El 22 i 27 de setembre de 1935 va tenir lloc un important campionat provincial amb una participació força nombrosa d'atletes i clubs: Centre d'Esports, Escola del Treball, Unió Esportiva Lleida, Federació de Joves Cristians, el Tàrrega SC, l'AD Tradicionalista i algunes individualitats de Balaguer i Tàrrega. L’any següent, el 1936, i després de 13 anys, les festes de maig van veure la recuperació de la Volta a Lleida, ara la seva tercera edició. Aquesta cursa pedestre va ser guanyada per. Florensa del Centre de Cultura i Esports. Ien ella van participar 54 corredors, representant els principals clubs de la ciutat. Cal remarcar-hi la participació d’alguns soldats del Regiment de Lleida.

L’atletisme lleidatà dels anys trenta també s’anava projectant enfora. Un bon exemple el tenim en l’activitat de les entitats que comptaven amb atletes de la categoria júnior, com ara l’Escola del Treball i la Federació de Joves Cristians, que van participar en els campionats de Catalunya d’aquell any amb honrosos resultats.

El 3 de juny de 1934, e Camp d’Esports acull una altra important cita esportiva: un festival “Gimnàstic-Atlètic-Deportiu” organitzat pel Patronat de formació professional i pel Claustre de professors de l’Escola del Treball. L’objectiu d’aquest festival era transmetre al públic en general la importància dels ensenyaments que a l’Escola reben els obrers. L’acte consistí en una lliçó de gimnàstica educativa, en exhibicions de proves atlètiques, jocs esportius i un partit de futbol.

Pel que fa al ciclisme, Lleida comptava amb vàries entitats ciclistes que anaven popularitzant aquest l'esport gràcies a l’organització de força campionats. Entre les entitats més actives tenim la Club Ciclista Leridano. i la Penya Ciclista També és important l’aportació de la Penya Ciclista Pinchasso que, sota la presidència d'Ignasi Arbó, organitzà diverses curses de cross-ciclo-pedestre.

Hem comentat la importància que anava aconseguint el futbol, pel que fa al seguiment del públic. Doncs bé, si algú podia competir en interès amb el futbol, era la boxa. Eren diversos els locals que acollien vetllades pugilístiques durant els anys trenta. Entre els més populars tenim La Violeta, el Teatre dels Camps Elisis i La Paloma.

L’any 1932, amb l’arribada del bon temps, el Camp d'Esports va acollir, els diumenges vetllades de boxa que complementaven les que ja es duien a terme els dissabtes al Teatre dels Camps Elisis, promocionades pel Lleida Boxing Club. En una d'aquestes vetllades sorprèn la realització d'un enfrontament infantil.

El delegat de la Federació Catalana de Boxa, el 1936, era Josep Serrate Nebot, que havia substituït Rivera. Durant aquests anys van destacar, a nivell català, importants campions amateurs com Moreno, Labella, Rosell i Sentis.

La Unió Esportiva Balaguerina també es dedicà a l'organització de combats de boxa, al Teatre Principal de Balaguer, en una mostra més d’interès que aquest esport despertava. Entre els boxadors locals del moment cal citar Saturnino Ló i Pau Farré, qui juntament amb Isidre Sentís, del Lleida Boxing Club, van ser seleccionats per participar en l’Olimpíada Popular de Barcelona de 1936.

A partir de 1936, l’expectació de la boxa comença a decaure i, fins i tot, es comença a parlar de crisi. Tot i que Miquel Rosell havia guanyat un Campionat de Catalunya a l’escenari més popular de la boxa catalana, el Iris Park, els afeccionats als cops de puny es queixaven de la manca d'espai adient per a entrenar-se.

La premsa de l’època va anar fent un bon seguiment d’aquest boom de la boxa. Hi trobem les primeres cròniques, sortides de la ploma d’en Pau Mesalles, col·laborador en diversos mitjans. En una d'aquestes cròniques, Mesalles va escriure un remarcable "Elogi de la boxa", amb la intenció de naturalitzar la seva vessant esportiva, a partir de la tesi que calia desfer l’equívoc basat en la consideració que “la boxa no és l'art de colpejar, sinó de defensa pròpia".

Sense deixar l’àmbit periodístic, hem de donar noticia de l’aparició de premsa esportiva especialitzada com el setmanari esportiu de la Penya el Soroll, amb el nom de Soroll (1934) amb un format de 290 mm x 190 mm, que malgrat tot va tenir poc èxit i que passats dos anys va fer un segon intent d’aparició, ara amb un nou format, de 8 pàgines i 320 mm x 220 mm. Un altre setmanari important va ser Sport (400 mm x 750 mm), que sortí al carrer 16 de setembre, de 1935, amb informacions de futbol, atletisme, boxa, ciclisme, tennis, natació,.... Sortia els dilluns i era força crític dels actes esportius.

L’any 1932, la Penya d'Escacs "Alekhine", presidida per Josep Borràs, era l'encarregada d'organitzar els campionats lleidatans. Posteriorment donaria lloc al Club Escac Lleida. A les nostres comarques el món escaquista també comença a tenir presència a través de les seves pròpies entitats. Lany 1936, el Club d'Escacs de Tàrrega va organitzar el III Campionat local, amb una nodrida participació d’equips, entre els que val la pena destacar la Penya Escacs Joventut i la Penya Ateneu. Un altre dels nuclis importants de l’activitat escaquista del moment va ser Tremp que va aglutinar aficionats i practicants al voltant de la Penya Capablanca.

Si passem al tennis, aquest esport, l’any 1933, ja comptava amb un campionat estable entre els clubs lleidatans. El torneig regular se'l disputaven els clubs de Balaguer, Bellpuig, Cervera, la Societat Anònima Cros, i el Lleida Tennis Club. Aquest any, també es va realitzar el II Campionat Provincial de Tennis que, en categoria masculina guanyà el lleidatà Ramon Guivernau i, en femenina, la balaguerina Cabeceran.

L’any 1933 també va ser important per l'Aeri Club de Lleida, que organitzà una festa d'exhibició a l'aeròdrom dels Magraners, en la que diversos avions de caça van fer les delícies del públic amb exercicis acrobàtics. En aquesta època, les exhibicions i els concursos aeris van ser freqüents i es van caracteritzar per una molt bona organització, que els va fer aconseguir reconeixement en el món dels esports aeris a nivell nacional.

L’excursionisme anà evolucionant i, l’any 1935, el Centre Excursionista va crear la Secció d'Esports de Muntanya i Càmping. De tota manera, no va ser fins a finals de la dècada que la pràctica de l’excursionisme va ser plenament considerada com a modalitat esportiva, Les activitats del Centre Excursionista també abastaven els esports de neu. Així no era estranya l’organització de sortides com la que es va fer a en Envalira el 12 de gener de 1936. El mateix any, el primer de maig i a la mateixa localitat andorrana, el Centre organitzà la primera cursa social d’esquís del Centre Excursionista. Val a dir, que en aquests anys la Federació d’Esquí de Catalunya ubicava a com a centres per a la pràctica d’aquest esport la població d’Espot i el Port de la Bonaigua (Torrebadella, 2007).

Pel que fa a la natació, durant aquesta dècada va tenir una revifada important. El 1935 es va realitzar una interessant trobada entre el Club Natació Manresa i el Centre de Cultura i Esport de Lleida. La trobada va incloure un bon nombre de curses, algunes de categoria infantil, una exhibició de salts de palanca i un partit de waterpolo. El club lleidatà es va tornar a donar d'alta a la Federació Catalana, situació per a la qual portava ja uns anys entrenant sota la supervisió de Pere Rostes. L'any anterior s’havien celebrat uns tímids campionats provincials, però no va ser fins a 1935, que es va produir l’autèntic ressorgiment amb uns altres en què van participar els clubs de Balaguer, Tàrrega, Borges Blanques i Lleida.

Un esport que també va viure un bon moment, ja que va començar a ser practicat de forma recurrent per diverses entitats esportives i culturals, és el tennis taula. Els dies 21, 28 i 29 de juny de 1936, organitzat per la Federació de Joves Cristians i per l'Agrupació Deportiva Tradicionalista, es va fer el primer Campionat de Lleida de ping pong. Un cop més, l’esport no es va recloure en l’àmbit de la capital. També l’any 1936 a la Unió d’Estudiants Targarins, que organitzà un nodrit campionat local.

Com hem vist, la dècada dels trenta va portar una revifada important d’alguns esports. Tanmateix, l’any 1936, L’Ideal en diversos articles es preguntava com es conceptuava per l’estat real de l’esport a Lleida. Les conclusions a les quals va arribar denunciaven un seguit d’aspectes fonamentals en l’estructura esportiva lleidatana: manca de cultura esportiva, la poca promoció dels joves, la manca de preparació física i de gimnasos, la desorganització i la manca de directius capaços de dur a terme projectes d’unitat i solidesa esportiva.

Amb aquest teló de fons, arribà l’Olimpíada Popular de Barcelona, símbol manifest i rotund contra les idees feixistes, totalitàries, i contra la intolerància expressada per Hitler. Diversos sectors de l’esport internacional havien intuït que l’Olimpíada de Berlín de 1936, seria un gran aparell propagandístic del dictador a favor del nazisme (Pujadas i Santacana, 1990).

L’Olimpíada fou encapçalada pel Comitè Català pro Esport Popular (CCEP), que es consolidà, el 1936, com una entitat capaç d’aglutinar l’enorme heterogeneïtat de l’esport popular català, sota un únic objectiu: la difusió de la ciutadania per mitjà dels ideals de la cultura física i de l’esport per a tothom. L’Olimpíada Popular s’havia de disputar entre el 19 i el 26 del 1936. La insurrecció militar franquista impedí el desenvolupament d’aquest gran esdeveniment esportiu.

Durant els mesos anteriors, la premsa local contribuí fortament a difondre l’esperit de l’Olimpíada Popular, que comptava amb el suport de tots els partits d’esquerra i dels sectors proletariats. L’ ideari del CCEP coincidia en molts aspectes amb el de la Joventut Republicana, la qual cosa va afavorir la col·laboració d’aquesta entitat en el procés de preparació i organització.

Lleida constituí el seu propi Comitè Pro Esport Popular. El setmanari L’Ideal fou l’encarregat de difondre la preparació de l’esdeveniment. Per tal de facilitar la participació dels els esportistes de Lleida, s’organitzà un fons de donatius econòmics, amb la participació d’institucions públiques, associacions esportives, comerços i particulars.

Les setmanes abans de l’Olimpíada van tenir lloc en el Camp d’Esports, les fases prèvies de selecció d’equips i esportistes. La representació lleidatana prevista era de 105 esportistes, que havien de competir en atletisme, futbol, ciclisme, natació i boxa. També es comptava amb una participació femenina en gimnàstica.

L’esclat de la revolta militar va provocar com a la resta del país, l’aparició d’un procés revolucionari, de caire social que es manifestà, també, en les societats esportives, moltes de les quals van adoptant un cert grau de militarització. En aquest període, les concentracions i manifestacions esportives adquireixen caràcter reivindicatiu i van servir com a plataformes de propaganda antifeixista. En mig d’un context bèl·lic-esportiu, el Dr. Juan Soler i Damians, president del Comissariat d’Educació Física i Esports de la Generalitat de Catalunya remarcà, en el moment de suspendre tots els campionats esportius, quines havien de ser les responsabilitats dels ciutadans i de tos els esportistes.

Ja iniciat el conflicte, a Lleida trobem, algunes actuacions futbolístiques, organitzades per les Joventuts Socialistes Unificades, amb voluntat d’intervenció benèfica en suport als implicats en el front. Ja hem remarcat el poder de la convocatòria del futbol en els anys trenta, per tant, era lògic que s’anessin organitzant partits benèfics per tal de recollir fons per la Creu Roja, la Sanitat de Guerra, Milícies Antifeixistes, ...

Paral·lelament, les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i les Joventuts Llibertaries insistien a través de la premsa, en la necessitat de la preparació esportiva a la reraguarda. Intentaven difondre la necessitat que les tropes tinguessin una bona preparació física.

Finalment, l’abril de 1938, te lloc l’arribada de les tropes franquistes a les terres de ponent. Tan bon punt es produeix l’ocupació se suprimeixen totes les activitats del Camp d’Esports i les instal·lacions passen a mans de la Jefatura Provincial de la FET y de las JONS. El 22 d’abril, a Lleida ja s’havia constituït la delegació local de la Organización Juvenil Española (OJE). Des de la qual es feia una crida a tots els flechas lleidatans a formar part del nova i única organització juvenil oficial, que el dictador va utilitzar per estendre la seva doctrina.

Referències

• Barrull, J. (1986). Les comarques de Lleida durant la II República (1930-1936). Barcelona: L'Avenç.
• Jané Periu (2000). Introducció a la història de Torrebesses. Lleida: Diputació de Lleida
• Morea, V. (1996). Origenes e historia de la Vuelta Ciclista a Lleida. Lleida: Ed. Ribera & Rius.
• Palou, J. (1996). 70 anys de bàsquet a Lleida, 1926-1995. Lleida: Ed. Ribera & Rius.
• Palou, J. (1997). El tennis Lleidatà al segle XX, 1912-1997. Lleida: Ed. Ribera & Rius.
• Prenafeta, J. (1947). Historia del Deporte Leridano. Lérida: Imp. Esc. Provincial.
• Pujadas, X. i Santacana, C. (1990). L'altra olimpíada Barcelona'36. Barcelona: Ed. Índex.
• Pujadas, X. i Santacana, C. (1995). Història Il·lustrada de l'esport a Catalunya, vol. 1 i 2. Barcelona: Edita, Diputació de Barcelona i Columna Edicions.
• Santacana, C. (2004). La Mancomunitat de Catalunya i la política esportiva. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Consell Català de l’Esport.
• Sol, R. i Torres, C. (1978). Lleida i el fet nacional (1878-1911). Barcelona: Ed. 62, Barcelona.
• Sol, R. i Torres, C. (1989). Lleida en el temps de la Mancomunitat de Catalunya (1913-1924). Lleida: Ed. Virgili i Pagès.
• Torrebadella, X. (1999). L’educació física al Liceo Escolar de Lleida (1906-1938): un model de renovació pedagògica. Actes del quart congrés de les ciències de l’esport, l’educació i la recreació de l’INEFC de Lleida (pp. 75-86). Lleida: INEFC-Lleida.
• Torrebadella, X. (2007). Els inicis de l’esquí al port de la Bonaigua. Navius, 4, 4-6.
• Torrebadella, X. (2011). El boom de l’esport. Ideologia i Societat a l’esport targarí (1920-1937). Urtx, 25, 423-455.
• Torrebadella, X. (2012a). Orígenes del fútbol en Barcelona (1892-1903). RICYDE, 27, 80-102.
• Torrebadella, X. (2012b). El fútbol en Lleida: de los orígenes a la consolidación del fútbol comarcal (1910-1937). Cuadernos de Fútbol –Revista oficial del CIHEFE–, núm. 33.

[1] Aquest text es va publicar a 150 anys d’esport a les terres de Lleida, 1850-2000, Generalitat de Catalunya - Consell Català de l’Esport, Lleida, 2003, p. 19-44.