Joan Soler i Amigó, 1941-2022

Garcia Caldés, Núria; Pubill, Roser. Una vegada un home i una dona van morir. Barcelona: Ònix, 2020.

Aquest llibre ha estat escrit a sis mans del pròleg a l'epíleg i té un índex divers però no contradictori. Intenta abastar de l'Hades d'Orfeu als tanatoris; del culte als difunts al refranyer; del nemini pareo de les danses de la Mort a l'existencialisme filosòfic; de la genètica a la mort cel·lular; de l'eutanàsia a l'adéu del Petit Príncep... I entremig fem literatura.

Soler i Amigó, Josep, Francesc i Santi. Santi Soler una vida contracorrent. Badalona: Pont del Petroli, 2014.

En Santi va viure una vida marcada per la malaltia que va agafar de petit, deixant-lo immobilitzat al llit durant la infància i adolescència, malgrat això la seva vida intel·lectual i cultural no es va aturar, ja que el fet de tenir professors particulars de batxillerat a casa i la seva gran afició a la lectura van convertir-lo en un bon estudiant que va arribar a fer dues carreres: Filosofia i Lletres i Periodisme.

Ara els seus germans (Josep, Joan i Francesc) han volgut recuperar la pròpia memòria i la de la família Soler i Amigó a l’entorn del Santi creant d’aquesta manera un corpus biogràfic del germà desaparegut. El llibre recull també diversos poemes de Santi Soler escrits al llarg de la seva vida. Des de la seva etapa estudiantil va estar involucrat en moviments estudiantils i polítics d’esquerres i va treballar a favor dels grups obrers més radicals de Comissions Obreres.

Pubill i Porta, Roser. Les bruixes es pentinen: Mitologia i realitat de la bruixeria catalana. Barcelona: Pòrtic, 2014.

Les bruixes són uns personatges fonamentals de la cultura popular que ens traslladen al món de la màgia, els encanteris i les supersticions. Aquest llibre recull la significació que ha tingut i té la bruixeria al nostre país. Encara avui, les bruixes són ben presents en les nostres rondalles i llegendes, en el cançoner, en el refranyer i en l'imaginari.

A Les bruixes es pentinen veurem les relacions de la bruixeria amb la mitologia, la literatura, les creences i la religió. Coneixerem els ungüents i els beuratges de les bruixes, passejarem pels gorgs de la pinta, el mirall o l'escombra voladora. També descobrirem com eren les caceres de bruixes i els autos de fe que les enviaven a la forca o a la foguera, quins encanteris conjuraven per enamorar o per fer oblidar i, fins i tot, ens preguntarem per què la gran majoria de bruixes eren dones i no homes.

Ghulam, Nadia. Contes que em van curar. Barcelona: Columna, 2014.

«Jo ja no els he vist, els paisatges dels contes, però encara existeixen en la meva fantasia. Quan vaig néixer, el meu país ja feia catorze anys que estava en guerra. Ni cérvols, ni guineus, ni boscos he vist al meu entorn. Tot és terra cremada. Però els contes de la mare potser eren la seva manera d’explicar-me com era el meu país, el meu paisatge, abans de la desolació... De fer-me aprendre sense llibres la història del meu poble, trepitjada i perduda. Perquè jo, aquells contes, els tinc sempre presents. Em fan companyia, i més ara, que sóc lluny del meu país. Gràcies als contes, quan em sento perduda, veig allà al lluny la llumeta de la cabana del bosc. Són la dimensió emotiva de la meva identitat». BUT NA BUT... això era i no era una noia amb el cos ferit per la guerra però amb l’energia d’un cor enorme alimentat per les històries de la seva mare. Per primera vegada són traslladats al paper els contes orals d’un país que, com la Nadia, ha canviat d’identitat però no ha perdut l’essència. Un regal per als lectors catalans, que han acollit aquesta dona forta i valenta a la seva terra.

La Muntanya de les relíquies. Barcelona: Viena, 2013.

Els protagonistes d’aquesta novel·la són un grapat d’ossos descarnats. Uns ossos pels quals, a la segona meitat del segle X, valia la pena jugar-se la vida, ja fos la pròpia o la dels altres. Monjos, soldats, senyors feudals i vassalls; jueus, moros i cristians; sants, raptors i bruixes participen en l’accidentada història de la troballa, el robatori, l’ocultació i la recuperació d’aquests ossos, que resulten ser les valuosíssimes relíquies de Sant Pere, pare de l’Església.

“La Festa del Badiu: present i futur”. Dins: Carrer dels arbres Badalona. Museu Municipal de Badalona, [1979]- Núm. 22 (2012), p. 139-143.

El quadern de tardor de Joan Vidal. Barcelona: Pages, 2012.

El quadern comença, doncs, amb la primera anada a Barcelona, amb el carro de vela que deixava un núvol de pols al seu darrere privant-me de contemplar el poble per última vegada. Ja fa molts anys, vaig descobrir uns plecs de fulls volanders escrits pel meu besavi Joan Vidal. Un d’aquests plecs, el més voluminós, estava protagonitzat per un jove anomenat Rocabruna. Venien a ser una mena de memòries novel·lades de la seva joventut: els primers anys d’universitat, les primeres tasques periodístiques a La Publicidad, les primeres experiències en política, els primers anys d’advocat, els seus flirteigs i amors d’adolescent... i aquell final sobtat... Les va escriure uns quaranta anys més tard, a la seva seixantena. Un quadern de tardor sobre la seva primavera.

Darné, Txell [ilustradora]. La llegenda del mariner de Sant Pau El Papiol: Efadós, 2011.

En un naufragi, només se salva un mariner empordanès aferrat a un rem. A terra, el mar ha destruït casa seva i no hi resta ningú viu. Trist i enrabiat, se'n va terra endins fins on no hagin sentit mai a parlar del mar. Rem a coll, deixa enrere els aiguamolls, Banyoles, Besalú... i arreu pregunta: «Què és això?». «Un rem», diuen. Més a muntanya responen: «Una pala de barca.» A Sant Pau de Segúries diuen que és un culler?

OB90 : 90 anys de l'Orfeó Badaloni. Badalona: Ajuntament de Badalona,, 2011.

Recull un conjunt de 48 estampes a color amb els seus corresponents 48 rodolins, i completa aquestes caselles amb uns textos que contextualitzen i expliquen cadascuna de les il·lustracions al llarg de la història de les dues entitats.

Dones Catalanes Llegendàries. Reines, comtesses i heroïnes. Sant Vicenç de Castellet: El Farell, 2010. Aquest llibre aplega per primer vegada històries de reines, comtesses i heroïnes que han destacat en la memòria popular de Catalunya. Hi trobareu dones espavilades, astutes, enamorades, mares, guerreres, santes, bruixes, monges, cortesanes, malcasades, pelegrines, governantes o influents en la política. En elles s’hi pot copsar una humanitat sensible i una intel·ligència emotiva, teixida de sentiments, aspiracions, gestos i valors significatius. Esquiven els rols establerts per la societat patriarcal, i fugen de la passivitat i la submissió, del marc estrictament domèstic. Si a vegades sabem més coses de reines, comtesses i heroïnes a través del llegendari que de la història és perquè el poble se les ha fet seves.

Jesús trenca el silenci: L’altra cara de la creu. Lleida: Pagès editors, 2010.

"Parlo per dir-me, per entendre'm, per ser encara. Parlo per mi, no de mi. Massa que n'heu parlat, de mi, però pitjor són els que han parlat i parlen per mi des de la més incerta infal·libilitat. Parlo en el vent, no he escrit mai res, només una vegada vaig escriure a la sorra. No escrigueu en lloc meu, no convertiu el que vaig dir i vaig fer en Sagrades Escriptures."

Jesús trenca el silenci al cap de dos mil anys. Aquest llibre, ni novel·la ni assaig, vol ser una aproximació a la persona de Jesús, desbrossat de dogmes i predicacions, deslliurat del monopoli eclesiàstic i al marge de qualsevol religió entesa com a sistema o estructura.

Joana Vidal, folklorista. Col. Perfils, 10. Barcelona: Cossetània, 2010.

“Records, blocs, manuscrits, fotografies, transmesos pels fills de Joana Vidal a llurs fills atapeïen carpetes. Fa més de cent anys, “l’àvia Juanita” anava per aquests mons de déu amb bloc i llapis, recollint refranys, cançons, oracions, llegendes i rondalles, que lliurava obedient al seu mestre, Rossend Serra i Pagès (1863-1929). Els néts sabien que l’àvia era una dona cultivada i que una de les seves dèries era el folklore, sobretot la rondallística aràbiga, però la seva valoració no anava gaire enllà del cercle familiar. Fins que l’autor, un dels néts, també del ram del folklore i l’etnologia, es va adonar que, potser per haver-ho viscut tot massa d’a prop, no acabaven de reconèixer la importància que tot plegat tenia. Fins que especialistes com Carme Oriol o Josefina Roma van remarcar-ne l’interès. Llavors, redactar aquest llibre va ser una tasca fàcil, agradable i, fins i tot, agraïda.”