Conferència pronunciada per Arantxa Masachs durant les "JORNADES EUROPEES DEL PATRIMONI". Aquestes jornades es celebren a tot Europa durant un cap de setmana del mes de setembre. A Catalunya es van fer del 25 al 27 de setembre de 2009. El 25 de setembre a les 20,00 h. es va celebrar al Museu d'Art de Cerdanyola la conferència "Jaume Mimó: Un mecenes i col•leccionista a Cerdanyola"
"Jaume Mimó: Un mecenes i col•leccionista a Cerdanyola"
M’agradaria parlar en primer terme de la difusió de la figura d’en Jaume Mimó i Llobet a Cerdanyola.
Ja fa bastants anys que la figura d’en Jaume Mimó i Llobet s’ha anat recuperant i donant a conèixer als cerdanyolencs, sobretot a partir del 1993, any en que es va celebrar el centenari del seu naixement. Crec que és molta la gent que coneix el seu nom i la seva tasca com a historiador i polític. S’ha de recordar que a Cerdanyola hi ha un institut de secundària i formació professional que es diu Jaume Mimó, així com un carrer dedicat a ell i una beca de recerca històrica promoguda per l’Ajuntament de Cerdanyola que pren el seu nom.
No obstant, hi ha un aspecte molt important de la vida d’aquest personatge cerdanyolenc que ha quedat una mica en segon terme, la seva vessant humanística i artística. En Jaume Mimó va ser col•leccionista, amant de les arts, amic dels artistes i un important nexe d’unió entre cerdanyolencs i estiuejants.
La tasca que ha intentat dur a terme el GESC és precisament la de donar a conèixer aquest aspecte de la vida d’en Jaume Mimó, estudiant i inventariant l’arxiu documental i la col•lecció d’art de l’historiador. Això no només ens ha ajudat a saber més sobre ell i les seves relacions, sinó també sobre l’ambient cultural i artístic de la Cerdanyola de la primera meitat del s.XX, i més concretament dels anys 30.
Aquesta conferència pretén doncs explicar algunes de les relacions que hem pogut saber que en Jaume tenia, gràcies al llegat documental i a les obres d’art que va deixar.
La meva dedicació a la figura d’en Mimó va començar el 2006, quan vaig realitzar un treball d’investigació per a l’assignatura d’Art català contemporani de la llicenciatura d’Història de l’art que parlava precisament de l’afició al col•leccionisme del nostre protagonista. Vaig trobar el tema molt interessant, i d’aquesta manera el GESC va demanar aquesta ajuda a l’OSCS. Des de l’octubre de 2008 s’han escanejat i fotografiat la majoria dels més de 3000 documents que formen l’arxiu Mimó, tasca que ha dut a terme en Jaume Mimó Sarrablo, s’ha llegit la NODAC per complir amb les normes que segueixen la majoria d’arxius catalans i s’ha fet un document d’inventari de l’arxiu.
Començarem amb una petita biografia del nostre protagonista.
En Jaume Mimó i Llobet va néixer el 17 de febrer de 1893 al barri de Dalt de Cerdanyola del Vallès, en el sí d’una família treballadora. Ell, com el seu germà, s’havia de dedicar a l’ofici del pare, el de mestre d’obres, però segurament a causa de la paràlisi que tenia en un braç va poder acabar estudiant, obtenint el títol de mestre a l’Escola Superior de Barcelona.
Va exercir de mestre a Mollet i a Súria durant pocs anys, fins que finalment va decidir tornar a Cerdanyola a ajudar en el negoci familiar. Ell va ser l’encarregat de les tasques administratives i de les relacions amb els clients.
El negoci d’Agustí Mimó, el pare d’en Jaume, es dedicava a construir cases, tant per a gent humil com per als estiuejants barcelonins. Per aquesta raó en Jaume va haver de tractar en algunes ocasions amb els burgesos que venien a Cerdanyola a passar les vacances d’estiu. Aquí trobem doncs el primer nexe d’unió d’un noi de poble com ell amb la colònia estiuejant.
En Jaume Mimó va aficionar-se des de molt jove al món de l’art i de la cultura. Li agradava sobretot la pintura i la poesia, i la seva afició més important va ser sempre comprar i llegir llibres. Aquesta era, a l’època, una afició gens comuna per a un noi de poble.
Va anar bastantes vegades als 4gats, lloc de reunió de moltissims artistes de l’època.
Va freqüentar també altres cafès de la ciutat comtal, com “Le Lyon d’Or”, el “Coliseum” o el “Tostadero”. Va ser en aquests centres socials on en Mimó va començar a relacionar-se amb alguns artistes, tal com testimonia algun dels documents que es conserven al seu arxiu personal. Un exemple és aquesta carta, on s’esmenta que es trobaran “al cafè”.
L’any 1924 en Jaume viatja a París amb el que era ja el seu amic, l’escultor Josep Viladomat, i altres assidus als 4gats.
Amb l’inici de la IIª República a Espanya, a l’abril de 1931, a la localitat de Cerdanyola es realitzen eleccions municipals, on resulta guanyador el partit d’Esquerra Republicana de Catalunya. És llavors quan en Jaume Mimó resulta escollit primer alcalde republicà de Cerdanyola.
Durant aquells anys es duen a terme molts canvis al poble: es construeixen escoles, es milloren els carrers, augmenten les activitats culturals i populars...etc. Com a alcalde, en Jaume sempre va promoure tota mena d’activitats culturals per als cerdanyolencs.
Al 1932 en Jaume coneix a la que seria la seva esposa, na Isabel Sarrablo, que aquell estiu arriba a Flor de Maig com a directora de les colònies d’infants de l’Ajuntament de Barcelona.
Després de casar-se, al 1933, el matrimoni viu durant un temps a Barcelona, però amb l’esclat de la Guerra Civil tornen a viure a Cerdanyola, a la que serà sempre la seva residència, al carrer St. Ramon.
Durant la Guerra Civil en Mimó i altres cerdanyolencs intenten salvar dels incendis de l’església vella i de la rectoria els documents i objectes que s’hi guardaven.
Durant aquests anys en Jaume exerceix com a jutge de pau, cosa que li afectarà negativament acabada la Guerra. És llavors quan és empresonat a Sabadell durant nou mesos, acusat de la mort de més de dues mil persones assassinades al cementiri de Cerdanyola a mans dels anarquistes. Ell com a jutge, havia de signar les actes d’aquestes morts, que després dels anys i gràcies a un estudi històric s’ha sabut que van ser 158.
Mentre és a la presó en Jaume realitza més de cent apunts que retraten la vida d’ell i dels seus companys a les cel•les.
Després d’haver estat empresonat, en Jaume va haver d’exiliar-se als Pirineus, aquesta vegada perquè el règim franquista buscava als maçons, i ell estava acusat de ser-ho.
Després de ser jutjat al 1945, i commutada la seva pena, va tornar a Cerdanyola, on va seguir dedicant-se a l’ofici familiar.
Durant la postguerra en Mimó enceta una nova i important tasca, la d’historiador local. Una feina que havia començat ja abans, però a la que es dedica en aquest moment de manera més sistemàtica.
El seu primer llibre es titula “Guia excursionista a les masies del terme de Cerdanyola”, publicat al 1948. Tot i que el llibre tenia 107 pàgines, va ser qualificat per l’alcalde de Cerdanyola com a “folleto”.
Dos anys més tard apareix el segon llibre dins el que ell anomenarà “Monografies Cerdanyolenques”. Aquest segon llibre es titula “Coses de Cerdanyola”, on a més de recopilar la història de la vil•la, explica també costums i tradicions pròpies d’aquí.
El seu tercer llibre “Les fonts boscanes de Cerdanyola”, estava a punt de ser publicat quan en Jaume Mimó va morir, el 15 de febrer de 1964. No obstant, va ser publicat per parts a la “Revista de Sardanyola”, on l’historiador havia estat col•laborant des de la seva creació.
Aquests no van ser els únics estudis històrics que va fer en Jaume sobre Cerdanyola. També va treballar sobre el Castell de St. Marçal, el lloc de Valldaura, un estudi sobre rajoles de mostra catalana (publicat al 1987) i havia començat a elaborar un llibre que s’hagués titulat “Romiatge a les ermites del terme de Cerdanyola”.
La tasca que va desenvolupar com a historiador local el nostre protagonista no queda aquí. També s’ha d’esmentar que va exercir d’arqueòleg aficionat, fent petites excavacions a la zona de Canaletes. Aquí va trobar peces de diferents èpoques, algunes de les quals s’exposen al Museu d’Història de Cerdanyola, Ca n’Ortadó.
Deixem ja de banda la seva important tasca com a historiador per dedicar-nos a parlar sobre la seva afició al col•leccionisme, no només d’obres d’art, sinó també de tota mena d’objectes.
En Jaume Mimó era un col•leccionista com molts altres a l’època, gairebé compulsiu, li agradava moltissim recol•lectar tota mena de coses amb l’esperit romàntic de salvaguardar els diferents testimonis de la història. Un exemple d’això podria ser el Cau Ferrat. La seva afició va ser excepcional, no coneixem cap altre cerdanyolenc que col•leccionés com ell. Tots els col•leccionistes que hi havia a Cerdanyola eren burgesos estiuejants.
En Jaume recopilava rajoles de ceràmica, eines de pagès, capses de llumins, segells, monedes, retalls de premsa que li interessaven, goigs, ventalls, claus...etc. Cal dir que algunes d’aquestes col•leccions (com la de monedes o la de segells) van ser encetades pel seu fill Jaume, però després continuades per ell.
La col•lecció de rajoles és una mostra de moltes de les decoracions que deurien tenir les torres i cases que s’anaven enderrocant a Cerdanyola.
El mateix passa amb les eines de pagès, recollides de les diferents masies que anaven desapareixent amb el pas del temps.
Si no hagués esta per la captació que va fer en Mimó no podem avui conèixer aquestes mostres.
Per a nosaltres la col•lecció més interessant és la d’art, ja que a través del seu estudi em pogut estudiar les relacions que ell podria haver tingut amb diferents artistes, sobretot amb els que estiuejaven a Cerdanyola al anys 30.
La col•lecció Mimó pot haver-se format a través de tres procediments. La primera és comú a tots els col•leccionistes: la compra a les galeries d’art. Se sap gràcies a algun document d’arxiu que en Mimó solia visitar, a més de les llibreries del centre de Barcelona, les galeries d’art més importants del moment, com la Syra o la Sala Parés.
Una altra via de formació de la col•lecció és la compra directa o l’obsequi d’obres (en aquest cas sobretot dibuixos) per part dels seus amics artistes, ja fos a Cerdanyola o a Barcelona, a l’entorn dels cafès que freqüentava. Aquest podria haver estat el cas de les obres d’en Francesc Gimeno, a qui l’historiador podria haver conegut als 4gats quan l’artista era ja gran, d’en Manel Humbert, d’en Valentí Castanys o d’en Joan Commeleran, entre d’altres.
Cal dir en aquest moment que en Jaume Mimó va ser un dels col•leccionistes d’obra petita d’en Gimeno més importants, fins a tal punt que quan el Reial Cercle Artístic de St. Lluc va realitzar una exposició commemorativa de l’artista a l’any 1958 li van demanar a en Mimó que deixés unes quantes obres de la seva propietat.
Potser quan es veien als 4gats en Mimó li pagava el dinar o l’esmorzar a canvi que li pintés un quadre o li fes un dibuix.
La ultima via de formació de la col•lecció Mimó és de les més interessants: arrel de la profunda relació que el nostre protagonista va mantenir amb l’escultor Josep Viladomat (escultor, 1899-1989), els dos amics van encetar en un moment determinat un joc d’intercanvi d’obres. No se sap realment si ho feien gaire sovint, però hi ha la prova que ho van fer en alguna ocasió.
Aquesta activitat d’intercanvi podria haver-se donat amb altres persones, com per exemple amb l’Alfons Arquer, estiuejant de Cerdanyola, col•leccionista d’armes i amo del Cau Armat. Quan en Mimó aconseguia alguna arma que li interessés a l’Arquer, li anava a portar, intercanviant-li per una altra cosa.
En Viladomat va arribar a Cerdanyola per a treballar a la fabrica de reproduccions escultòriques d’Oscar Lena, el seu sogre. A la vila va passar moltes hores (fins que després del viatge a París de l’any 1924, s’hi va instal•lar definitivament) i se suposa que va ser en aquests primers anys quan va conèixer a en Jaume Mimó.
Segurament havien viatjat junts a Barcelona, ell per anar al seu taller i reunir-se amb el grup d’Evolucionistes, en Mimó per a comprar llibres i passar a l’estona a la ciutat. D’aquesta manera en Jaume podria haver acompanyat un d’aquests dies a en Viladomat, coneixent així als Evolucionistes. Prova d’això pot ser el fet que a la col•lecció Mimó es conserven moltes obres d’aquest grup d’artistes: un oli i dibuixos d’en Francesc Domingo (així com també una carta de l’artista per en Mimó), dibuixos d’en Josep Granyer, dos olis de Pere Creixams (un dels quals retrata al pintor Oms, també present a la col•lecció Mimó en un tríptic d’aquarel•la), un altre de Julià Castedo, un altre de Camps-Ribera i una escultura d’Apel•les Fenosa, així com també dibuixos i un bodegó a l’oli d’ Enric Moneny. Tots aquests artistes van tenir relació amb en Viladomat per formar part del grup dels Evolucionistes.
Les obres esmentades no van ser adquirides en cap galeria d’art, ja que no es conserva cap rebut que així ho provi. Per aquesta raó pensem que van ser comprades directament als seus autors o bé, alguna d’elles, resultat d’algun intercanvi.
Els Evolucionistes van ser un grup d’artistes creat dins el corrent del noucentisme català, que proposaren un art modern però també tradicional, que seguia els models anteriors. Aquest va ser un grup amb un rerefons ideològic molt marcat i potent.
Tot i que no va formar part del grup dels Evolucionistes, Rafael Benet (pintor, important crític artístic i tractadista d’art, 1889-1979) va escriure entre d’altres llibres un sobre en Viladomat. Això fa pensar que els dos artistes eren amics i que possiblement per això en Mimó el va conèixer, ja que a la col•lecció es conserva un oli de la seva autoria. D’altra banda, en Benet era també amic d’en Marian Espinal (pintor i col•leccionista, 1897-1974), estiuejant de Cerdanyola del que després parlarem, ja que tots dos artistes havien format part de l’”Agrupació Courbet” (de la qual també havien format part en Francesc Domingo i puntualment en Josep de Togores, entre d’altres).
Es podria dir doncs, que gràcies en part a l’amistat que en Mimó tenia amb en Viladomat, l’historiador va poder relacionar-se i fins i tot establir bones amistats amb artistes importants del moment.
Un exemple d’això és l’artista Manel Humbert (pintor, 1890-1975), que a més d’haver format part del grup dels Evolucionistes, durant els anys 30 va estar treballant a Cerdanyola. Aquest artista també va establir una bona amistat amb en Mimó.
Possiblement la col•lecció Mimó va tenir en algun moment obres d’aquest artista, de la mateixa manera que a l’arxiu es conserva una postal seva. Hi ha un dibuix que es pensa podria ser d’ell.
D’altra banda també Enric Moneny (pintor, dibuixant, decorador, 1903-1973), evolucionista, va treballar per a Cerdanyola, en concret va ser l’encarregat d’il•lustrar part del programa de festes del Sardanyola Gran Casino durant uns pocs anys. No se sap si va estiuejar a la vil•la, potser va passar-hi algun estiu de lloguer o convidat per algú, però possiblement va acudir al bar Salla (del que després parlarem) en alguna ocasió. Prova d’això podria ser un apunt a llapis conservat a la col•lecció i atribuït a l’artista on es representa a gent diversa al voltant d’un dibuixant. Aquest podria ser l’ambient al bar Salla un dia d’estiu, però també podria tractar-se dels 4gats.
D’altra banda hi ha un altre evolucionista, que ja hem esmentat anteriorment, que també va tenir relacions evidents amb en Mimó. Aquest és Francesc Camps-Ribera (pintor, 1895-1991), del qual es conserven a l’arxiu algunes cartes per a l’historiador que parlen sobretot de temes relacionats amb la compra d’obres i d’objectes per a la col•lecció d’en Jaume.
Arribats a aquest punt s’ha de tornar a fer referència a la figura d’en Jaume Mimó com a amic dels artistes i amant de les arts. Això és diferent del fet de ser mecenes, ja que un mecenes és aquell personatge que paga la producció d’un determinat artista. Tot i així podríem considerar en algun fet aïllat que en Mimó va actuar com actuaria un mecenes de l’art.
Mentre ell era alcalde de la República, va prestar la sala d’actes de l’Ajuntament de la vil•la per a la realització de l’exposició “Sardanyola vista pels seus artistes”, organitzada per l’agrupació d’estiuejants del barri de Cordelles (el “Club Cordelles”). Aquesta exposició va generar un article a la revista cultural “Talaia” (revista bimensual de Cerdanyola i Ripollet), signat amb el pseudònim de Belluguet.
Aquest és un article força interessant, ja que s’esmenten els noms d’alguns dels artistes que van participar a la mostra i que per tant estiuejaven o vivien a Cerdanyola. A més es descriuen algunes de les obres que van presentar-se.
Se citen els noms d’en Marian Espinal (el que va merèixer més alabances de la critica), d’en Viladomat, d’Alfons Arquer o de Valentí Castanys (dibuixant humorístic, 1898-1965).
En el panorama artístic de l’època no podia faltar la música. Amb motiu de la finalització de l’exposició esmentada, en Viladomat va organitzar un concert, on el pianista Juli Pons va interpretar els temes de moda a l’època.
És conegut que tant l’Espinal com en Castanys van tenir relacions amb en Mimó: a la col•lecció es conserva un oli de l’Espinal i un dibuix que retrata a la Isabel Sarrablo.
D’altra banda trobem també el gouache “Les baquetes”, obra que en Valentí Castanys va presentar a l’exposició “Sardanyola vista pels seus artistes”. No se sap si aquest va ser una compra o un regal de l’artista. Podria haver estat l’obsequi que li van fer a en Mimó per haver prestat la sala de l’Ajuntament als estiuejants. En Castanys era membre del Club Cordelles i possiblement l’organitzador, amb l’Espinal, de l’exposició de la que parlem.
L’humorista Castanys, que com s’ha dit, estiuejava al barri de Cordelles en una casa que encara avui es conserva, va ser un home molt compromès amb les activitats culturals de la colònia. Prova d’això són els treballs que l’artista va fer per a Cerdanyola: dues auques (una de Bellaterra i una altra de Cerdanyola, en la qual s’esmenta a en Mimó com a alcalde), dos anuncis publicitaris sobre la urbanització de Bellaterra, un dibuix del Cordelles Club, il•lustracions varies per als programes de festes del Sardanyola Gran Casino i un dibuix satíric per a la portada de la revista “Talaia”, a part del gouache de la col•lecció Mimó que ja hem esmentat.
“Les baquetes” és un retrat satíric de l’ambient del bar Salla, el bar més concorregut de la Cerdanyola de l’època per trobar-se davant de l’estació de ferrocarril. Aquest centre social, que va existir durant un segle, acollia tant a treballadors com a estiuejants burgesos que anaven o venien de Barcelona.
Aquí es reunien en Viladomat, en Mimó, en Castanys, l’Humbert i molts altres artistes que venien de visita, així com també en Josep Mª Roviralta (industrial, amant de les arts i mecenes, 1880-1960), creador, junt amb el seu germà, de l’empresa Uralita, i persona molt ben considerada a Cerdanyola.
Tot i que segurament en Castanys i en Roviralta es coneixien, l’humorista no va tenir cap inconvenient en fer un dibuix per a la portada de la revista Talaia, en el que feia una critica aferrissada de la brutícia que generava la Uralita.
A l’arxiu Mimó es conserva un petit tros de paper amb un poema de l’industrial, cosa que ens fa pensar que els dos van establir relacions d’amistat.
D’altra banda també es conserva un petit retrat de l’empresari signat per J.Co. Aquesta signatura ens ha fet pensar en Joan Cortés (pintor, crític i biògraf, 1898-1969), fundador junt amb Viladomat del grup dels Evolucionistes. La relació que van poder tenir en Cortés i en Roviralta pot venir donada per la figura d’en Viladomat (igual que en el cas d’en Mimó), o també es podrien conèixer dels ambients intel•lectuals i artístics barcelonins.
No se sap, no obstant, perquè el retrat d’en Roviralta va acabar a mans d’en Mimó. Podria haver estat un regal d’algun dels dos protagonistes.
Cal dir que tant en Cortés com en Mimó compartien el gust i l’afició de l’obra d’en Francesc Gimeno. El crític va ser l’autor d’un llibre dedicat a l’artista.
En Roviralta va ser un personatge conegut també sobretot per la seva dedicació a l’art i al mecenatge artístic. En el cas d’en Viladomat, l’empresari li va deixar una de les seves naus de la Uralita a Cerdanyola per tal que pogués realitzar còmodament la seva escultura a la República, model de la qual va ser una cerdanyolenca.
Allà va ser on un dia van visitar a l’escultor en Joan Cortés, en Marçal Olivar (erudit i publicista, 1900-94) i el crític de la revista “Mirador” Enric F. Gual. En Manel Humbert i en Mimó, que segurament visitaven a l’escultor sovint, van anar a recollir-los a l’estació i els van acompanyar al taller. Aquella visita va generar l’article de la revista “Mirador” que trobem a l’arxiu Mimó.
Com dèiem abans, en Jaume Mimó va tenir la oportunitat d’exercir de mecenes puntualment. Mentre alcalde va encarregar a en Viladomat el projecte d’una font dedicada a la República per a ser col•locada a l’actual Plaça St. Ramon (llavors plaça de la República). Se sap que el projecte es va realitzar, tal com comenta Belluguet a l’article de la revista “Talaia” del que hem parlat abans. Va ser, doncs, a l’exposició “Sardanyola vista pels seus artistes” on l’escultor va voler presentar al públic la seva futura obra. Fins i tot es va comprar el material, les pedres amb les que en Viladomat hauria d’haver fet l’escultura. Finalment la realització de l’obra es va suspendre, suposadament per l’esclat de la Guerra.
Hi ha un altre artista a qui es creu que en Mimó va fer un encàrrec. Aquest és en Joan Commeleran (pintor i dibuixant, fundador del Grup d’Artistes Independents, 1902-92), un artista de forts ideals republicans que va treballar a Cerdanyola (on possiblement va tenir taller propi) amb Carles Fontseré i Josep Alumà.
A la col•lecció Mimó es conserven 9 dibuixos signats i 3 paisatges a l’oli. Això i els ideals polítics dels dos personatges ens fa pensar que durant els anys de la República i possiblement de la Guerra els dos personatges van tenir una bona relació d’amistat. D’aquí que en Mimó li encarregués, presumiblement a través de l’Ajuntament (en aquells moments ja no era alcalde), tres obres que representessin Cerdanyola. Això és el que ens fa pensar que són els tres dibuixos pintats amb gouache que es conserven a la col•lecció Mimó. Un dibuix representa “La vinya”, un altre “El blat” i l’últim “l’Ajuntament”. El seu format (són mida DinA3, però a la part superior tenen tots tres dibuixat amb llapis un contorn en mitja circumferència) és el que fa pensar que fossin projectes per a la decoració de la sala de plens de l’Ajuntament, de l’Ateneu o bé per alguna obra de teatre del Grup Teatral Familiar La Constància. En tot cas, fos per al que fos, el projecte no va arribar a realitzar-se, altra vegada suposadament per l’esclat de la Guerra Civil.
Durant el seu mandat com a alcalde, en Mimó va promoure un altre acte que deixa palès el seu gran amor per l’art. Al 1932 fa canviar el nom d’un carrer per anomenar-lo “Pintor Togores”, en honor al famós artista cerdanyolenc Josep de Togores (pintor, 1893-1970). En aquesta decisió influí notablement el seu amic Humbert, que tenia el taller al carrer que es va escollir per al canvi.
Tot i que en Mimó i en Togores van néixer el mateix any al mateix indret (l’historiador al barri de Dalt i el pintor al barri de Baix, en el sí d’una important família burgesa barcelonina), no es creu que els dos es coneguessin de petits. De fet, els nens del poble es barallaven amb els nens estiuejants. A més, els dos personatges vivien dins esferes socials molt diferents, i tot i que és cert que podrien haver-se trobat al ferrocarril o als 4gats, no es creu que establissin relacions.
La única relació que es coneix dels dos personatges és precisament arrel d’aquesta decisió de l’alcalde d’homenatjar-lo en la seva ciutat natal. Amb motiu d’aquest homenatge, en Jaume Mimó li envia a París una postal per comunicar-li-ho. En Togores, que en aquell moment triomfava a la ciutat francesa de la mà del marxant Kanhtweiler li respon amablement en una altra postal agraint-li la noticia.
Quan al 1934en Togores arriba a Cerdanyola es fa una celebració intima, uns quants amics fan un dinar a l’aire lliure, tal com explica en Just Cabot. En aquest dinar trobem als dos protagonistes de l’acte juntament amb en Manel Humbert, en Xavier Nogués, en Marian Espinal, en Josep Viladomat i alguns altres amics.
S’ha de recordar que en Mimó era cerdanyolenc i a part dels seus amics artistes de Barcelona tenia també moltes amistats a la vil•la.
La seva dedicació a la cultura el va portar doncs a promoure activitats culturals entre els cerdanyolencs.
En Jaume va ser un dels fundadors, a l’any 1927 i juntament amb Josep Garriga, Joan Gabarra i Manel Bala, de l’Ateneu Popular, situat al local de la Cooperativa Agrícola i de Consum La Constància, actual supermercat Padró-Solanet.
Al mateix temps van fundar també el Grup Teatral Familiar La Constància, del qual formaven part també el germà d’en Jaume, en Joan Mimó, l’actor Frederic Puig, els germans Sebastià i Jaume Garriga, en Jaume Grau i molts altres.
D’altra banda a l’any 1931 aquest grup de teatre va fundar la revista “La Lluna”, el subdirector de la qual va ser en Mimó, conegut a la revista amb el pseudònim de JauMiLlo.
En època republicana es va crear a l’Ateneu la primera biblioteca de Cerdanyola.
S’ha d’entendre la figura d’en Jaume Mimó com a peça clau en la millora de les relacions entre cerdanyolencs i estiuejants. Ell sempre va voler que els estiuejants sapiguessin on passaven les vacances, prova d’això és la conferència que va realitzar a l’any 1956 al Sardanyola Gran Casino, on en Mimó va parlar sobre la història i els costums de Cerdanyola. Mentre va exercir com a alcalde i també com a jutge va intentar apropar la gent del poble als estiuejants.
Finalment recordar que l’amor i la dedicació que va tenir en Mimó per l’art i la cultura va fer que obrís el primer museu d’art de Cerdanyola, la seva pròpia casa. Aquest va ser un museu al qual va poder accedir qualsevol persona que li ho demanés, sempre va tenir les portes obertes a tothom. Van passar gairebé 30 anys fins que Cerdanyola no va obrir un altre museu. Si la història hagués estat una altra segurament el museu Mimó hauria seguit funcionant fins avui dia, tal i com ha passat en altres localitats en les que les cases-museu dels artistes o col•leccionistes com en nostre protagonista s’han mantingut tal i com les van deixar.
Però sembla que apart de museu, casa seva va ser també un lloc de trobada i de tertúlia d’aquell que volgués anar-hi. Potser així s’expliquen els retrats de la Isabel Sarrablo fets per en Moneny i l’Espinal.
La casa d’en Mimó és la única que té la façana decorada amb quatre rajoles (recordem que li agradaven molt les rajoles) amb les representacions de les al•legories de la música, la poesia, la pintura i l’escultura. Aquesta és una prova del gust que tenia per l’art.
Va atrevir-se fins i tot a provar sort en diferents disciplines de l’art, pintant, tocant el piano, dibuixant moltissim (allà on anava portava una llibreta) i fent alguna poesia.
I aquí acabem amb una mostra de les seves produccions...