Embedded Files
Biografia i Context Històric
Jaume Mimó i Llobet va néixer el 17 de febrer de l’any 1893, en una típica casa “de cos” del carrer de St. Ramon, al barri de Dalt de Cerdanyola del Vallès. Els seus pares eren Agustí Mimó Astort, procedent de la masia de Can Codina i d’ofici mestre de cases, i Maria Llobet Barcons, de família pagesa (de Can Canaletes). La parella es va casar més o menys 3 anys abans que nasqués en Jaume.
Aquest es va passar llargues estones i algunes temporades a la ja esmentada masia Can Canaletes, al peu de la serra de Collserola, on vivia la seva padrina. És en aquests primers anys de la seva vida quan Jaume comença a familiaritzar-se amb la natura que l’envolta, els boscos, fonts i camins de la Cerdanyola de l’època.
Can Canaletes, al peu de Collserola
Jaume Mimó va estudiar a Sabadell, com alguns nens de Cerdanyola que podien permetre’s el luxe d’estudiar (que no eren molts, i gairebé tots fills dels grans propietaris de la vila).
Després va fer magisteri a Barcelona, i al acabar la carrera va treballar de mestre a Súria (1912) i a Mollet (1913-14).
El fet que en Jaume, nascut en el sí d’una família de poble, es posés a estudiar, va poder ser causat per una paràlisis que tenia en un braç, cosa que l’impedia posar-se a fer de paleta amb el seu pare . Després d’aquests pocs anys fent aquesta feina, va deixar la docència per dedicar-se a l’ofici familiar del pare, el de mestre d’obres.
En Jaume s’ocupava preferentment de les tasques administratives i de les relacions amb els clients. Tenia un horari molt estricte, en el que el matí i la tarda eren per a treballar i el vespre i la nit per escriure (que li agradava molt) i llegir.
Al negoci, el més conegut del poble, es dedicaven a fer cases per a la gent del poble i sobretot per als “senyors” estiuejants barcelonins (encara que alguna vegada aquests es portaven els paletes de Barcelona).
Des de ben jove en Jaume ja se sent atret pels grans moviments i canvis culturals de l’època. Pot ser que pel fet que ell mai exercís de paleta i anés a l’escola i a la universitat (contràriament al que va fer el seu germà i gairebé tots els nens de Cerdanyola) despertés en ell l’entusiasme per la cultura.Al context de la Cerdanyola d’aquella època no era un noi normal.
A en Jaume li agradava, sobretot, la pintura i la poesia. Llegia i escrivia moltissim, i una de les coses que més li va agradar sempre va ser comprar i llegir llibres.
La seva afició i dedicació era tan gran que a la façana de casa seva es va fer col•locar quatre rajoles decorades amb les al•legories de la musica, la pintura, l’escultura i la poesia.
Molts dies, sobretot tots els divendres, agafava el ferrocarril fins al centre de Barcelona, on assistia a “Els 4 gats” i parlava d’art i de política (en aquella època es diria de societat, més que de política) amb la resta de “bohemis” i intel•lectuals que freqüentaven el cafè de moda.
Bastantes vegades tornava de la tertúlia amb apunts dedicats de diferents artistes, alguns d’ells amics seus.
En aquesta època, encara jove, va viatjar bastant (a París, a Bèlgica...). Va assistir amb el seu gran amic Viladomat i altra gent dels 4 gats al Saló Internacional de París.
Dins de tot aquest corrent artístic i intel•lectual va provar de fer de tot, va experimentar en tots els camps de l’art (pintar, tocar el piano, escriure poesia...), però no va acabar de sobresortir en cap d’aquests camps, tot i el seu gran esforç i entusiasme.
En temps de la dictadura de Primo de Ribera, Jaume i un grup de cerdanyolencs (Josep Garriga, Manel Bala i Jordi Gabana) van fundar l’Ateneu de Cultura Popular, a Cerdanyola, que es va ubicar al mateix edifici de la Cooperativa Agrícola i de Consum La Constància, al carrer de St. Ramon (justament davant de la casa on va néixer en Jaume).
Al mateix temps que l’Ateneu, es va fundar també el grup teatral familiar “La Constància”, al mateix lloc i amb la participació (a més a més dels esmentats anteriorment) de Frederic Puig (actor i director de teatre), els germans Sebastià i Jaume Garriga, Jaume Grau, Francesc Ribera...etc.
Aquest mateix grup d’aficionats al teatre va fundar la revista “La Lluna”.
L’Ateneu va tancar les seves portes al 39, ja que tenia un fort caire d’esquerres (els seus components eren sindicalistes, republicans, futurs poumistes...etc.).
En Jaume Mimó sent, ben aviat, la inquietud de, veient canviar el seu poble tan ràpidament, dedicar-se i treballar perquè hi hagi consciència per la recuperació i manteniment dels signes propis de la nostra identitat col•lectiva.
És com si ell ja sabés, als anys 30, el que passaria amb Cerdanyola unes dècades més tard, i és el primer que comença a difondre i a defensar aquesta posició de preservació de la memòria del seu poble.
Això queda palès en la publicació, a “La Veu de Catalunya”, del seu primer article sobre Cerdanyola, a l’any 1926. A aquesta primera participació escrita la seguiran moltes més.
A l’any 31 Jaume publica a la revista “Mirador” un estudi de la problemàtica que ja començava a afectar l’àrea metropolitana de la ciutat comtal, com a resultat del gran creixement industrial i, per tant, demogràfic del país . Aquest article és una prefiguració del que passarà a Cerdanyola, que serà “menjada” per Barcelona, com deia ell. Llavors, és clar, ningú en va fer cas.
Jaume Mimó va exercir de jutge a Cerdanyola diverses vegades. Primer, al 1920, com a jutge municipal. Als anys 24 i 30 va fer de jutge suplent, i finalment altra vegada com a jutge municipal durant els anys de la Guerra Civil.
A més a més, com ja s’ha dit, va ser alcalde de Cerdanyola en el primer ajuntament de la República.
Quan es va proclamar la II República i es van fer eleccions municipals, ERC va sortir guanyadora (2/3 dels vots enfront la Lliga Regionalista).
Els companys de partit de Jaume, juntament amb els regidors de la Lliga, el van votar a ell com a alcalde (amb tots els vots a favor menys una abstenció).
El van escollir perquè, ja a l’època, era un personatge important i conegut al poble, a més a més, sobretot, de per la seva formació intel•lectual i perquè gaudia de tota la confiança per part dels republicans.
Jaume Mimó, juntament amb aquests primers republicans que formen l’ajuntament, són conscients del moment que protagonitzen, i comencen amb força esmer i implicació la tasca de reformar la vila.
Del 31 al 34 podem documentar un allau d’accions polítiques per a millorar les condicions materials i culturals (sobretot) dels cerdanyolencs.
Es fan escoles, s’arreglen carrers, es fa la primera biblioteca (impulsada sobretot per en Mimó), s’instauren premis literaris, de pintura...etc.
Al novembre del 31, més o menys mig any després de proclamar-se alcalde, va fer anomenar a un carrer de Cerdanyola “Pintor Togores”, en honor a l’artista Josep de Togores, que, encara que normalment vivia a Barcelona, va néixer a Cerdanyola, passava tots els estius aquí i se sentia molt arrelat a la ciutat.
A més de tenir amics artistes i intel•lectuals barcelonins, Jaume tenia molts amics cerdanyolencs, de família pagesa.
Al poble la gent l’estimava molt, li tenia molta confiança i li feia tota sèrie de consultes (sobre tot de testaments i particions d’herències).
Jaume va ser un solter molt cotitzat fins que va fer 39 anys, quan es va casar.
Ell no va tenir cap pressa per fer-ho, ja que sempre havia dit que abans de casar-se havia d’haver-se dedicat plenament a l’art i a la cultura, que eren el primer per a ell.
La seva esposa es deia Isabel Sarralbo, una mestra de fora de Cerdanyola que havia anat al poble com a directora d’unes colònies a Flor de Maig.
La parella es va conèixer durant el sopar d’inauguració de les colònies, al qual va assistir el president de la Generalitat, Francesc Macià.
En un principi va anar a viure amb ella al pis que aquesta tenia a Barcelona, prop de la plaça Reial. No obstant, pocs mesos després de néixer la seva segona filla, la Mª Pilar, va esclatar la Guerra Civil i van haver de tornar a Cerdanyola.
Com la casa que el pare d’en Jaume havia fet per a ell la tenia llogada a una família estiuejant, van haver de viure uns mesos en una casa de lloguer, però quan va acabar l’estiu es van poder instal•lar a la que seria la seva residència durant la resta de la seva vida.
Era una casa de la plaça de St. Ramon (llavors plaça de la República), amb detalls decoratius de ceràmica vidrada a la façana (la única que té més decoració). En quatre d’aquestes rajoles de ceràmica es representen les quatre arts (poesia, escultura, pintura i música). Aquest és un detall molt significatiu del que va ser la seva vocació.
Isabel va fer de mestra a la mateixa casa durant molts anys (primer al menjador, després en una habitació del pis de dalt i per últim en un espai que va construir en Jaume a la part del darrere, ja que cada vegada tenia més alumnes).
El matrimoni va tenir tres fills, Mª Teresa (que va morir al poc de néixer), Mª del Pilar i Jaume.
A part de la seva feina en el negoci familiar, com a jutge i com a alcalde, Jaume Mimó va ser soci d’una companyia d’autobusos que anaven des de l’estació fins a Montflorit (pensat per als estiuejants que tenien la torre allà).
A més, també tenia un estanc a Barcelona, que ja era del seu pare.
També es pot dir d’ell que va comprar-se un cotxe després de la guerra, essent un dels primers cerdanyolencs en tenir-ne un.
Abans de tenir cotxe es desplaçava en bicicleta primer, i després en una moto Mobilette i en una Guzzi.
Quan va esclatar la guerra, en Jaume va aconseguir salvar nombrosos documents dels diferents arxius de Cerdanyola, quan els anarquistes anaven a les esglésies, jutjats, ajuntaments i ho cremaven tot (com per exemple el retaule barroc de l’església antiga de la ciutat).
El dia que aquests anarquistes estaven cremant l’església vella, en Jaume i el que era llavors l’alcalde, Jaume Grau, van anar-hi fent–se passar també per anarquistes.
Dissimuladament, mentre feien veure que ho cremaven tot, anaven llençant petits objectes i papers a l’herba de fora de l’església. Van salvar el que van poder, amb por que els descobrissin i els assassinessin allà mateix.
Aquest fet demostra la seva implicació per Cerdanyola i el seu amor per l’art, tot i que en Jaume era agnòstic.
Va aconseguir salvar de les flames, entre altres coses, una figura d’una verge i dues més de St. Joan Baptista i St. Joan Evangelista. Es pensa que aquestes figures poden provenir de la primera decoració de l’església de St. Martí de Cerdanyola (avui cementiri, església vella), datada de primers del s. XVII.
Al acabar la guerra és detingut i empresonat, juntament amb altres companys seus d’Esquerra Republicana.
Durant la seva primera estada a la presó va fer més de mil apunts i dibuixos sobre l’ambient que hi havia allà.
L’acusaven, junt amb els altres companys, de la mort d’unes dues mil persones , que van ser executades al cementiri de Cerdanyola. A més a més l’acusaven de republicà i d’haver estat alcalde durant la República. Fins i tot van arribar a demanar pena de mort per a ell.
L’explicació d’aquesta greu acusació va ser perquè en el transcurs de la guerra en Jaume Mimó va fer de jutge municipal.
No obstant, l’acusació no se sostenia per enlloc, ja que en els moments més àlgids de la revolta anarquista, on res es va fer respectant les lleis, els radicals assassinaven a les seves víctimes de nit.
Finalment, però, va ser posat en llibertat sense càrrecs.
Quan va tornar un altre cop a casa seva, al poc temps va córrer la veu que tornarien a detenir-lo perquè buscaven als maçons. Llavors va estar una temporada vivint d’amagat en una caseta buida de la mateixa plaça St. Ramon, però com va veure que allà no estaria gaire segur molt de temps, va decidir exiliar-se als Pirineus a l’any 42.
Durant aquest període de temps va enviar moltissimes cartes a la seva família, que sempre estaven decorades amb dibuixos seus.
No obstant, anys després (al 1947) va tornar a ser jutjat pel “tribunal de represión de la masonería y el consumismo” per haver entrat a la Maçoneria, i el van condemnar a tres anys i un dia.
Quan va tornar a Cerdanyola, en Jaume va seguir treballant en el negoci familiar.
L’Albert Lázaro, que a finals dels quaranta va entrar al negoci dels Mimó per aprendre l’ofici, em deia que era un home amable, bo i pausat, que mai s’enfadava.
Encara que en Jaume com a empresari no era gaire bo, perquè no tenia ambició pels diners, li agradava el que feia i donava bons consells.
A les cases que feia sempre els afegia el seu detall decoratiu, que donava personalitat a la façana.
Jaume Mimó va viure i patir la política molt intensament. Ell, però, no va tenir cap rancúnia passada la guerra. Donava una imatge de gran tolerància, tot i que a més a més era una cosa que en aquella època se’ls imposava.
Durant la postguerra, quan es trobava amagat (tot i que “relativament”) a Barcelona, portava a la seva família als cafès on hi havia moviment cultural (Le Lyon d’Or, el Toscadero o el Coliseum). Sempre va voler transmetre als seus fills el seu amor per la cultura i l’art.
És en aquesta època de la seva vida (postguerra) que en Jaume Mimó enceta una altra activitat cultural, aquesta vegada com a caminant i historiador del poble que estimava tant, Cerdanyola del Vallès (nom que ell defensava pel poble, enfront de Sardanyola, com es deia llavors).
Tot i així, la seva preocupació per Cerdanyola i per la preservació de la seva riquesa i memòria va estar present des de la seva joventut, i ja havia anat recopilant dades del seu poble, tot i que en aquella època més que mai.
El seu treball com a historiador local té moltissima importància, ja que si no hagués sigut per ell i per la recopilació de fets i dades que va fer a l’època, moltes antigues costums quotidianes, festes i descripcions de l’entorn cerdanyolenc haurien caigut en l’oblit.
El treball d’en Jaume ha sigut l’exemple a seguir i la motivació dels historiadors locals que han vingut després.
Cada diumenge sortien ell i la seva dona a caminar per tota Cerdanyola (pels boscos, pels camps, pels petits camins...van recórrer tots els seus límits, ermites, fonts, masies...).
Sovint també anava amb el seu fill Jaume d’excursió als jaciments arqueològics propers. Els jaciments arqueològics l’entusiasmaven, i moltes vegades es posava a buscar a prop de l’aqüeducte romà de Cerdanyola per veure si trobava alguna peça de ceràmica o alguna moneda.
El que va trobar (una moneda romana i una destral) ho va donar a l’ajuntament, i ara s’exposa al museu municipal.
En Jaume es passava tot el camí observant, mirant. Prenia nota i dibuixava tot el que veia i descobria (sobretot de fonts i masies). Sempre anava acompanyat d’una llibreta a tots els llocs que visitava.
A través i gràcies a aquestes excursions en Jaume Mimó va escriure quasi quatre llibres sobre Cerdanyola. Aquests quatre volums són integrants d’una sèrie anomenada “Monografies cerdanyolenques”.
El primer llibre va publicar-se al 48, amb el nom de “Guia excursionista a les masies del terme de Cerdanyola”. Tot i que tenia 107 pàgines, l’alcalde de l’època, Francesc Dubà Riera, el va qualificar de “folleto”.
En aquest llibre (que no pretén ser d’història, sinó una memòria de coses que es perden amb el pas del temps) exposa sis itineraris a peu per visitar i conèixer les 29 masies que hi havia a l’època en el terme municipal. Les seves excursions sempre partien de l’estació, ja que en aquests anys era el centre dels transports locals.
Ell fa les descripcions dels camins (amb el dibuix de l’itinerari a seguir, molt ben fet), però també de les masies (acompanyant-les d’una foto d’aquestes) i dels terrenys i conreus que posseïen. També parlava dels seus amos, i si podia esbrinar-ho, dels primers propietaris, els que van fer construir la masia en qüestió.
És una proposta lúdica, d’esbarjo, amb la que es podia aprendre molt.
Dos anys més tard, al 1950, en Jaume publica el segon llibre de la monografia, “Coses de Cerdanyola”.
En aquest poden trobar una introducció on s’expliquen els trets geogràfics de Cerdanyola (el medi natural, la xarxa hidrogràfica i els camins i carreteres).
Seguidament trobem una part del llibre que es dedica a la historia local (des dels assentaments prehistòrics, passant per l’època medieval, fins a l’agrupament urbà de a partir del 1828.
El tercer llibre, “Fonts boscanes”, va ser començat al 56, i estava pendent de ser publicat quan en Jaume Mimó va morir. No obstant, va ser publicat, per parts, a la “Revista de Sardanyola” entre els anys 65 i 67.
Estava dividit en dotze excursions a setze fonts del terme municipal (Jaume n’havia previst més, però deu anys després, a l’any que es va publicar el llibre les fonts ja estaven fetes malbé o no existien).
L’historiador va deixar un altre llibre per acabar, “Romiatge a les ermites del terme de Cerdanyola”.
També havia començat a estudiar sobre el castell de St. Marçal i el lloc de Valldaura.
La tasca que duu a terme en Jaume Mimó té molt mèrit, ja que escriu i publica ell mateix, i a més en català, aquests llibres. Són els anys del franquisme, on qualsevol signe d’identitat catalana, i a més protagonitzat per un home que ja havia estat empresonat per ser republicà, és perseguit i jutjat.
S’ha de dir que en Jaume va fer servir tots els seus estalvis i totes les seves forces per poder publicar aquests llibres. Només aquesta voluntat i desig de poder compartir amb la gent de Cerdanyola el que ell havia aconseguit recopilar ja és admirable i digna de ser recordada. Volia transmetre el seu amor i el seu interès per Cerdanyola a la gent, no volia que res del que havia recopilat s’oblidés, es quedés per sempre en un calaix.
No només va escriure aquests quatre llibres, sinó que estudiava i escrivia molt més.
Entre altres coses que estava fent, preparava un treball sobre rajoles de mostra catalanes dels segles XVV, XVII i XVIII, que es va quedar a mig fer. Bastants anys més tard, al 1987, va ser publicat al butlletí de l’Associació Catalana de Ceràmica.
En aquest treball, en Jaume va anar copiant amb paper semitransparent tots els models de rajola que no podia comprar o aconseguir.
A més, a l’any 50 va guanyar els jocs florals de Bellaterra, i al 56 va donar una conferència al Cerdanyola Gran Casino dels estiuejants, sobre la vila a la que venien aquests a passar l’estiu, intentant l’apropament d’aquesta colònia als cerdanyolencs.
Al 59 va fer un estudi sobre la toponímia del terme i la seva correcta denominació.
Al 1960 va participar en la fundació de la ja esmentada “Revista de Sardanyola”, on va estar escrivint articles sobre el poble pràcticament fins la seva mort.
Com es demostra sobradament, tant en els seus llibres com en les seves participacions d’articles a les revistes “El clan del magisteri”, “Mirador”, “La lluna” i “La revista de Sardanyola”, en Jaume Mimó va voler sempre fer conèixer als cerdanyolencs els orígens i historia del seu poble.
Tot i treballar i escriure tant, en Jaume era un home molt casolà i familiar. Li encantaven les festes populars i les festes majors.
En Jaume Mimó va morir a la seva casa de la plaça St. Ramon el quinze de febrer del 1964. Els que el recorden diuen que era un home molt liberal i obert. Sempre que parlava ho feia franca i cordialment, i, tot i tenir un tic nerviós a les mans, ell era una persona molt tranquil•la.
L’ajuntament va donar el seu nom a un important carrer de Cerdanyola a l’any 1982.
Deu anys més tard un institut d’ESO, Batxillerat i Formació Professional de la ciutat va passar a anomenar-se Jaume Mimó. Amb motiu del centenari del seu naixement, al 1993 se li va fer un homenatge, sobretot com a batlle i com a historiador local. Es va col•locar una placa a la que va ser la seva residència de la plaça St. Ramon i es va publicar un llibre sobre la seva obra i persona. Aquestes accions van ser promogudes i organitzades per Cerdanyola Debat.
Fa poc s’ha instaurat una nova beca de recerca a Cerdanyola amb el mateix nom, que cada alguns anys dóna una subvenció a un estudiós per a dur a terme algun treball d’investigació de caràcter local.
Context Històric
Quan en Jaume Mimó va néixer, Cerdanyola era un petit poble de pagès, sorgit feia tan sols 60 anys (el barri de dalt es va començar a urbanitzar al 1828) i dedicat bàsicament al conreu de la vinya, seguit de la llenya i els cereals.
Era, com tots els pobles petits de l’àrea metropolitana on encara no havia arribat la indústria, un poble dedicat plenament a l’agricultura i la ramaderia.
El que ho va fet canviar tot en aquest petit poble va ser l’arribada del ferrocarril.
Al 1855 es va inaugurar la primera estació de ferrocarril de Cerdanyola, que unia Barcelona i Terrassa (i que al 1861 va arribar fins a Saragossa). Era de la companyia Ferrocarriles del Norte, absorbida als 40 per RENFE.
Més tard, al 1908, es va fer el traçat de la doble via, i al 1929 es va electrificar.
Aquest fet va ser clau pel posterior desenvolupament de Cerdanyola, ja que pocs anys després de la inauguració de l’estació, el barri de Baix (el que es trobava més a prop d’aquesta) va començar a urbanitzar-se i desenvolupar-se, acollint, ja als inicis del s. XX, les primeres indústries i comerços del poble.
Abans d’això, però, va acollir les primeres cases i torres d’estiuejants. A partir del 1873 van començar a venir a passar els tres mesos d’estiu famílies benestants barcelonines. Entre aquests estiuejants es trobaven grans comerciants, industrials i personatges il•lustres, tant en el camp de l’art com de les lletres.
Als “senyors”, com els hi deien els cerdanyolencs, els hi atreia el poble pel fet de trobar-se molt a prop de la capital (els homes podien anar a la feina a Barcelona cada matí i tornar per dinar), pel seu aspecte rural i el seu ambient saludable, molt diferent del de Barcelona. De fet, el desplaçament de gent a Cerdanyola era degut en algun cas a malalties.
El fenomen de l’estiueig a Cerdanyola va ser molt important, des de finals del segle XIX fins als anys 60 (a partir del 60 la cosa ja va anar a la baixa).
Algunes famílies, com els Arquer o els Buïgues, van acabar per viure permanentment a Cerdanyola.
La presencia dels estiuejants va ser un bon al•licient econòmic per alguns cerdanyolencs (els que tenien o van obrir llavors botigues de queviures, les noies que treballaven com a brodadores, lavanderes o serventes, nois que es llogaven com a xofers...etc.).
A començaments de segle hi havia a Cerdanyola unes 150 famílies, entre aquestes els Planas i Casals (a la torre d’aquesta família va passar l’estiu Puig i Cadafalch), els Togores , els Codorniu, els Balcells, els Buigas, els Llopis, els Puigguriguer, els Fàbregues, Pla, Quer, Sendra, Russiñol, Yambernat, Cabot, Olives, Lazzolis, Burgaroles, Mestres...etc.
Les famílies que anaven arribant a Cerdanyola es feien construir nous edificis per passar-hi les vacances. A més, alguns propietaris agrícoles cerdanyolencs o els estiuejants amb més poder adquisitiu construïen cases de lloguer perquè les famílies menys adinerades també gaudissin d’un estiu al poble, o perquè s’allotgessin les famílies que tenien la casa a mig construir.
La constructora que tenia Agustí Mimó es dedicava a construir aquestes cases (des de les més petites fins les més sumptuoses).
Aquests edificis, l’arquitectura d’estiueig en global, seguien els estils propis de la burgesia dominants en cada moment (modernisme, noucentisme, regionalisme, racionalisme...).
Unes cases eren més modestes que d’altres. Hi havia algunes d’espectaculars, que deixaven ben palesa la posició econòmica dels seus amos.
D’altres, com per exemple les de lloguer, seguien també aquests estils, però eren molt més senzilles, i potser en feien tres o quatre d’iguals.
El modernisme i el noucentisme es va fer palès també, seguint la moda que havien portat els estiuejants, en alguns edificis del poble, com per exemple la rectoria (obra de joventut del que seria durant molts anys l’arquitecte municipal, Eduard Mª Balcells), l’ajuntament, les escoles públiques, la Cooperativa Agrícola de Consum La Constància...etc.
A mesura que passava el temps, ja entrat el segle XX, van començar a urbanitzar-se (a part del barri de Baix i el barri de Dalt, els dos nuclis del poble) noves zones del terme, i algunes d’elles gairebé exclusivament per construir residències d’estiuejants (Montflorit i Montcerdà, anys 20, Parcers, 1923, Ca n’Antoli, 1927, Cordelles i Turó de Guiera, 1928, Bellaterra, anys 30...).
Algunes d’aquestes urbanitzacions es van construir seguint relativament el model de ciutat-jardí, tan de moda en aquella època.
Com la colònia ja era força important a les acaballes del s. XIX, un senyor que es deia Medí Grau (propietari del servei de tartanes que portava a les famílies estiuejants des de l’estació a les seves torres) va fer obrir un local d’esbarjo per a ells, el primer Teatre Gran Casino. El va fer Gaietà Buigas, estiuejant de Cerdanyola, al 1894, i es trobava a prop del camp on 8 anys després es construiria l’església nova, entre el barri de Baix i el de Dalt.
Però el funcionament del casino no va anar gaire bé i es va acabar tancant per una baralla entre els estiuejants del barri de dalt i els estiuejants del d’abaix .
L’edifici es va convertir posteriorment (reformada per E. Mª Balcells) en una residència d’estiueig d’un comerciant barceloní important, el senyor López, i als anys 60 en uns laboratoris farmacèutics.
Actualment aquest antic casino s’està restaurant per allotjar-hi el Museu d’Art de la ciutat, que s’obrirà a l’estiu.
El primer casino de Cerdanyola abans de ser convertit en els laboratoris Domenech, al 1961. Abaix, el mateix edifici abans que comencés la restauració que s’està duent a terme per a intentar donar-li l’aspecte que veiem a dalt. Al costat trobem la maqueta del futur Museu d’Art.
Al 1915 la colònia estiuejant mateixa, amb les famílies més importants al capdavant, va fer erigir un altre casino més gran, ubicat aquesta vegada al barri de Baix (C/ Sta. Anna, numero 1).
Aquest seria, fins l’any del seu enderrocament (vers el 1968), el Sardanyola Gran Casino, el lloc de trobada més important de la colònia estiuejant. Va ser fins i tot famós per les seves festes i activitats en altres indrets d’estiueig.
La seva entrada era exclusiva per als socis (encara que alguna vegada els joves convidaven a alguna cerdanyolenca a prendre un cafè, o els amos convidaven algun personatge important del poble, com al Jaume Mimó).
Va ser escenari de milers de festes, concerts, balls (l’aplec d’estiu de sardanes era molt important), obres de teatre, sarsueles, festes religioses, concursos i altres activitats lúdiques i culturals.
La revetlla del dia de la Mercè era la nit més emocionant, ja que era l’acomiadament fins a l’estiu següent, i s’organitzava una important festa de disfresses.
Un dels pocs esdeveniments que també podien gaudir els cerdanyolencs era el concurs hípic, ja que es feia a l’aire lliure, seguint el traç del Riu Sec. La gent del poble no podia participar, però feia de públic i animava els competidors.
També s’organitzaven partits de futbol contra equips formats per altres colònies d’altres pobles estiuejants. Alguns d’aquests jugadors podien ser del poble, tot i que eren pocs, i la majoria suplents.
A més es feia una altra activitat anomenada Rally Paper, una espècie de gimcana que feien els estiuejants a cavall per Collserola, o les proves d’automobilisme a càrrec del Motor Club Sardanyola.
Però potser l’esport més important del poble llavors i durant molt de temps fins ara ha estat el hockey patins. El club es va crear en aquells anys, i va arribar a ser molt important a nivell nacional. Als anys trenta ja es jugaven partits de hockey femení.
Com queda ben palès, la colònia estiuejant era molt i cada vegada més important a l’època, i any rere any la pagesia cerdanyolenca es va anar acostumant a aquest fenomen. Fins i tot n’hi havia que esperaven a que arribés l’estiu, ja que amb els estiuejants arribava la calor, la festa major i els banys a la piscina del Club Cordelles.
En Jaume Mimó, en un principi, no tenia contactes amb la colònia. Va ser quan va acabar d’estudiar magisteri que, anant a les tertúlies dels 4gats i interessant-se per l’art va començar a conèixer alguns d’aquests membres de la colònia, que es farien molt amics seus. A més a més, aquests contactes amb la colònia es feien també a través del negoci familiar, ja que ell s’encarregava de les relacions amb els clients.
Com a alcalde, durant la República, va afermar aquests contactes amb els estiuejants, i va intentar moltes vegades acostar aquestes famílies a les del poble.
Tot i així, es van establir poques amistats, eren classes socials molt allunyades. Només les famílies de propietaris agrícoles, més adinerades, feien una visita cada estiu als estiuejants amb qui tenien “amistats”, i els veïns més propers a les diferents torres també tenien alguna relació. Tot i així, era una relació de cordialitat, es saludaven amablement quan es creuaven al carrer, a l’església o a la botiga de queviures, res més.
Això sí, tots els cerdanyolencs sabien els noms de les famílies estiuejants i de què treballaven.
Dècades més tard, es lamentaven que una família o una altra hagués marxat i/o venut la seva residència d’estiueig a una constructora. Així va passar amb gairebé totes.
Durant la seva infància, en Jaume Mimó no va veure masses torres d’estiueig a la zona on vivia, ja que al barri de Dalt, més llunyà a l’estació, no n’hi havia tantes com al de Baix.
No obstant la cosa va anar augmentant amb els anys, cada vegada venia més gent a passar els estius, i les torres van arribar a escampar-se per tot el terme. Al final, tota Cerdanyola estava plena de cases sumptuoses i elegants. Un gran canvi per a un poble agrícola en pocs anys.
A més del Sardanyola Gran Casino, on els estiuejants es passaven totes les tardes (prenent cafè i fent tertúlia) i tots els vespres, després de sopar (anant a ballar, a escoltar música o a veure una obra de teatre), es va fer també el Club Cordelles.
El Club Cordelles va ser inaugurat el 1930, dins de la ciutat-jardí amb el mateix nom (feta seguint el disseny de Nicolau Mª Rubió i Tudurí, però que no va arribar a acabar-se mai).
El Cordelles Club també va ser lloc d’esbarjo per a la gent del poble, ja que no era només exclusiu per a estiuejants.
Al parc hi havia una bassa, on tots els dies, i sobretot els diumenges al matí s’omplia de gent que anava a nedar i a fer curses. També hi havia pistes esportives, de bàsquet, de futbol, i altres instal•lacions a l’aire lliure.
Als anys 40, però, va ser adquirit per la Uralita, i va passar a ser d’ús exclusiu dels treballadors.
Jaume Mimó i els seus amics del poble no anaven al Gran Casino, ja que no eren estiuejants, però tenien altres llocs on anar a passar la tarda. Un d’aquests llocs era la Societat Cooperativa i de Consum La Constància.
Aquest establiment existia des del 1909, però al 1922 es va traslladar a un nou edifici d’estil noucentista, just davant de la casa dels pares d’en Jaume Mimó.
A la planta baixa d’aquest local hi havia la botiga, on, amb les seves monedes especials, es comprava més barat. Al costat hi havia el cafè i una sala de billars. Al pis de dalt hi havia una sala de ball amb tarima per a fer obres de teatre. Més tard s’hi va col•locar un projector per passar pel•lícules de cine i una biblioteca.
Aquest local va ser la seu de l’Ateneu i del grup de teatre del que he parlat abans.
Quan en Jaume era alcalde va aconseguir instal•lar en una zona d’aquesta cooperativa una biblioteca (la gent no ho entenia). Com molt poca gent del poble sabia llegir, els pocs que sabien llegien en veu alta per als altres, que escoltaven i aprenien.
Com aquesta associació tenia un caire marcadament d’esquerres, al 1939 va haver de tancar les seves portes. Llavors es va convertir, a mans d’un altre propietari, en un supermercat, que encara avui funciona.
Un bar mític i molt concorregut, que ha estat durant cent anys obert i regentat per la mateixa família va ser el bar Salla. Era un local situat just al costat de l’estació, i per aquesta raó sempre estava ple de gent.
Allà, en Jaume Mimó, en Josep Viladomat, en Josep Mª Roviralta i altres cerdanyolencs van passar hores xerrant i fent la partida. A l’estiu també passaven molts estiuejants abans d’agafar el tren cap a Barcelona, o quan en tornaven, abans d’anar cap a la torre. En Valentí Castanys també s’hi va passar moltes estones en aquest bar.
Aquest va ser un dels pocs llocs, junt amb l’església del poble, on coincidien cerdanyolencs i estiuejants.
En Viladomat i en Mimó estaven entroncats amb el poble i no assistien a les reunions “d’alta societat” que celebraven els estiuejants a casa d’un o d’un altre. En canvi, sempre anaven a qualsevol acte cultural i de teatre que la colònia organitzés.
Als anys quaranta es va obrir el bar Grau, que encara avui existeix, al costat de la casa dels pares d’en Jaume. Aquest va ser un altre dels bars que hi havia al poble, on els cerdanyolencs anaven després de la dura jornada de treball al camp o a la fabrica.
Amb l’establiment del ferrocarril a Cerdanyola i l’electrificació del poble, al 1910, va aparèixer una de les primeres indústries del poble i, sens dubte, la més important durant més de mig segle. El seu primer nom va ser Manufactures Roviralta, però ja des de ben d’hora la gent la coneixia com la Uralita (pel nom del material que feien, que venia de pedra dels Urals). Durant la II República va canviar el seu nom pel de Manufactures Eternit, i durant la guerra es va col•lectivitzar, sota el nom de “Uralita Empresa Obrera Colectivizada”. Després de la guerra es va passar a dir Uralita S.A., ja que els germans Roviralta, republicans aferrissats, estaven mal vistos pel franquistes i van haver de malvendre la fabrica.
Josep Mª i Manel Roviralta i Alemany van enriquir-se enormement amb aquesta nova indústria.
Josep Mª, que era molt estimat al Cerdanyola per la seva amabilitat i generositat (va assegurar als primers treballadors de la seva empresa un sou per a tota la vida, passés el que passés, i així va ser), era conegut com el Roviralta del Rolls Royce i del iot (en aquella època només n’hi havia tres, el seu, el d’en Cambó i el d’en Godoy).
Abans que la seva família s’empobrís i hagués de posar-se a treballar, en Roviralta era un burgès que anava cada dia als 4 gats a fer la tertúlia. Va ser el fundador de la revista “Luz”, on va col•laborar Eugeni d’Ors, i un important mecenes.
Un dels seus amics més íntims va ser Enric Granados (estiuejant de Cerdanyola també), el qual va posar música a un llibre de poemes que havia escrit Roviralta, anomenat “Boires Baixes”.
Roviralta també va ser crític de “El poble català” i protector d’artistes com Josep Viladomat, a qui va deixar un espai de la seva fàbrica d’uralita perquè fes la seva “República” (a partir d’una model cerdanyolenca).
La Uralita va ser tot un símbol per a Cerdanyola, i des de que va obrir no va deixar d’ampliar-se, seguint preferentment el traçat de la via del tren i de la carretera de Barcelona a Terrassa al seu pas per Cerdanyola.
Al 1930 van fer el bloc numero 12, ja en terme municipal de Ripollet. Més tard, als 50 i 60, es farien encara més ampliacions, les ultimes.
Els treballadors de la fàbrica es van duplicar del 1925 al 30 (any en que ja havien més de 700 treballadors).
Tota família pagesa cerdanyolenca tenia, almenys, un membre treballant allà, ja que era un sou segur per a una família que depenia normalment de la collita.
La primera màquina de la Uralita va parar-se al 1970, i les ultimes al 1997, després de 100 anys deixant anar amiant a Cerdanyola i quan ja el poble estava contaminat per tot arreu.
Als anys 40 les aigües residuals de la Uralita baixaven sense problema pel riu Sec, el riu de Cerdanyola. Aquesta aigua era d’un blanc brillant, ple de residus.
Amb aquests aigües molts pagesos regaven els seus conreus.
Però ja molt abans, als anys 20 i 30 hi havia gent que es queixava dels residus que deixava l’empresa a diferents racons de Cerdanyola.
Als anys 50 l’asbestosi era encara una malaltia desconeguda per a la gent.
Als 70 comencen a detectar-se casos entre els treballadors de la fàbrica.
Aquesta malaltia, que van intentar tapar des de la direcció de l’empresa, va causar i causa milers de morts i milers de malalts crònics.
Encara avui en dia, ex-treballadors, familiars, veïns de la fabrica i gent que no tenia res a veure amb ella estan malalts d’asbestosi.
La mítica Uralita ja fa uns anys que no existeix a Cerdanyola, i només ens queden algunes de les primeres naus, que van fer construir els Roviralta i que ara, venudes per parts, compartimentades, allotgen diferents botigues. Moltes altres es van enderrocar per construir pisos.
Aquestes primeres naus, per haver estat fetes en diferents èpoques dins de la primera meitat del segle XX, responen a diferents estils arquitectònics.
Les primeres naus, modernistes, tenen influencies centreuropees i vieneses. Les naus dels anys 20 són noucentistes, amb ordres clàssics, i les del 30 són racionalistes, tot amb un cert aire art decó.
Però, a començaments del segle, als anys vint, aquesta no era l’única fàbrica que hi havia a la ciutat. N’hi havia exactament cinc més, on treballaven poc més d’un centenar de cerdanyolencs (així podem veure la gran importància que tenia la Uralita).
Aquestes fàbriques eren la farinera Ribas i Farrés (els propietaris de la qual també estiuejaven aquí), dues fàbriques de generes de punt, on treballaven les dones, una fàbrica d’embotits i una altra de mosaics.
Tot i l’establiment d’aquestes indústries, Cerdanyola va continuar essent un poble de pagès fins als anys 50-60.
El fet que apareguessin aquestes primeres indústries va fer que el creixement de la població fos bastant marcat (sense comptar la població estiuejant). Veiem aquestes dades:
Com es pot veure, la primera i forta onada immigratòria es va produir als anys 20, per dos raons fonamentals:
L’establiment i engrandiment de la Uralita, sobretot, i les altres indústries, i la necessitat de mà d’obra per treballar per a la Exposició Universal del 1929 a Barcelona (obres del metro, d’urbanització de Montjuïc...).
Com Cerdanyola tenia tren i Barcelona estava més col•lapsada i era més cara, molta gent va venir a viure a Cerdanyola. Eren gent de Múrcia i Almeria que venia a treballar.
Amb aquesta primera onada immigratòria que en Jaume Mimó va viure, es va construir la primera barriada totalment obrera del poble: El Sot de Can Xarau, al 1923.
La segona onada es va produir als anys 50, quan ja en Jaume era gran. Els següents barris obrers que van aparèixer a Cerdanyola ho van fer quan l’historiador ja era mort, i per a construir-los es va procedir a enderrocar centenars de torres i cases d’estiuejants de notable valor artístic i arquitectònic.
En Jaume Mimó no va arribar gairebé a veure el canvi més impactant del poble, que es va produir dels 60 als 70 (quan la població va passar dels 6.455 als 19.945 habitants) i dels 70 als 80.
Milers de blocs d’estatges d’una mitjana de 10 pisos d’altura van substituir els amplis camps de vinyes i els bonics jardins de les torres modernistes i noucentistes. Van desaparèixer ja completament als 70 les formes de vida tradicional.
La població de Cerdanyola gairebé arriba actualment als 60.000 habitants.
Des que la ciutat va entrar en el pla comarcal del 1953 (sense que l’ajuntament pogués opinar res al respecte), la majoria dels estiuejants van abandonar la vila, venent o abandonant les seves cases i marxant a llocs més llunyans, fora de l’àrea metropolitana.
Page updated
Google Sites
Report abuse