Jaume Mimó i Llobet (Cerdanyola, 1893-1964)
per Miquel Sánchez
(Article redactat amb motiu de la presentació del llibre "Centenari Jaume Mimó i Llobet", editat per Cerdanyola Debat i Ajuntament de Cerdanyola l'any 1993, amb motiu del centenari del naixement de l'autor)
PREÀMBUL
Vull dir-vos, amics lectors, que aquest pròleg és una col.laboració molt grata, ja que la meva vocació per la història va començar l'any 1973 de resultes d'entrar en contacte amb en Jaume Mimó i Sarrablo, en la llavors renovada "Revista de Sardanyola". A través d'en Jaume vaig anar coneixent els treballs d'història local -desconeguts, per mi, fins aquell moment- del seu pare en Jaume Mimó i Llobet.
Van ser uns inicis suggeridors per qui, com jo, no havia fet altra cosa que estudiar fórmules matemàtiques i un munt de conceptes tècnics. El descobriment d'una història de Cerdanyola, història de masies i de pagesos, de castells i d'esglésies, em va obrir els ulls a una realitat ignorada. Cerdanyola tenia una rica història que havia -i havíem- de conèixer.
Als dos llibres de la meva iniciació, Coses de Cerdanyola i Guia excursionista a les masies del terme de Cerdanyola, va seguir, mercès a l'ajut d'en Jaume, l'accés a l'arxiu documental que el seu pare havia anat fent de resultes de les seves recerques. Aquest fons em va permetre de començar a formar una imatge nova de Cerdanyola. La Cerdanyola de Baix i la de Dalt, que jo havia conegut des de petit, jugant al carrer, tenien uns antecedents, uns orígens i una identitat, molt rics en vivències col.lectives. Hi havia el topònim que designa el poble, que havia passat per un munt de vicissituds i formes diferents; hi havia molts noms propis, els dels pagesos de les masies i els dels senyors del castell; hi havia, també, tot un costumari popular que s'havia mantingut viu a través de la tradició oral.
Tot aquest llegat del nostre passat col.lectiu vaig començar d'estimar-lo ara farà vint anys a través dels treballs d'en Jaume Mimó i Llobet. D'aquí em ve que, no havent tingut la sort de conèixer-lo en vida, li reconegui aquest valor pòstum en la gènesi de la meva vocació històrica.
Després d'aquest preàmbul, vull presentar els trets més significatius de la vida del nostre cerdanyolenc il.lustre.
Jaume Mimó té un triple vessant públic: el que, com a home, tots podem tenir, potenciat en ell pel de polític, en un període molt compromès de la vida dels pobles i més encara per als de Catalunya, en el període 1931-1939, i pel que va mantenir al llarg de la seva vida com a activista cultural.
Jaume Mimó i Llobet va néixer a Cerdanyola, el 17 de febrer de 1893. L'any 1933 es va casar amb Isabel Sarrablo, directora de les Colònies Escolars que l'Ajuntament de Barcelona mantenia, en el lloc de "La Flor de Maig", l'estiu de 1932. Van tenir tres fills, la Maria Teresa -que va morir jove-, la Maria Pilar i en Jaume. Finalment, el 15 de febrer de 1964, moria a casa seva, a la plaça Sant Ramon.
Els seus pares, Agustí Mimó Astort i Maria Llobet Barcons, eren fills de Cerdanyola. La seva mare era filla de la masia Canaletes i l'avi patern, de Can Codina. Els avis paterns van ser Jaume Mimó Joanicó, també de Cerdanyola i d'ofici paleta, i Rosa Astort Graillas, d'Alp, a la Cerdanya. Els avis materns van ser Jaume Llobet, també de Cerdanyola i d'ofici pagès, i Rosa Barcons Safó, de Ripollet. Els primers Mimó documentats a Cerdanyola són de les acaballes del segle XVIII, mentre que els Llobet són més antics i els trobem a Sant Martí de Cerdanyola al segle XIV, amb el matrimoni Bernat Llobet i Elisenda Llobeta[1] i a Sant Iscle de les Feixes, al segle XVI, a la masia de Can Llobet, que, posteriorment, al segle XVIII, va integrar-se en el patrimoni de l'actual Can Codina.
L'HOME
El primer aspecte a remarcar de Jaume Mimó ha de ser, necessàriament, l'aspecte humà. ¿Com vivia, què sentia i com es comportava, en la seva vida habitual, aquest cerdanyolenc? Com sigui que no he pogut gaudir de la coneixença del nostre cerdanyolenc il.lustre, he hagut de demanar ajut a persones properes a ell, com el seu fill Jaume i, especialment, a la seva filla Maria Pilar, per tal de fer una descripció de la persona, com més apropada possible a la realitat.
De vegades, hem enaltit primordialment l'aspecte polític d'aquest cerdanyolenc i hem oblidat -més que res per desconeixement- l'aspecte humà. Jaume Mimó va ser una persona que va néixer dins d'una família cerdanyolenca dedicada al negoci de la construcció de cases. Cerdanyola estava en expansió i calien cases per als pagesos i obrers de la Uralita, i també calien cases per als estiuejants barcelonins. És l'època de les torres i les casetes voltades d'un petit jardí.
Els seus pares s'havien casat pels volts de l'any 1890 i es van fer la casa al carrer Sant Ramon. En Mimó va passar llargues estones de la seva infantesa a la masia de Canaletes, d'on procedia el seu pare, i on hi vivia la seva padrina (àvia). Corria pel bosc i passejava pels camps, descobrint així, de mica en mica, el paisatge rural del poble. Una vegada, jugant a "arrencar cebes", li van desllorigar el braç i com que en aquells temps hi havia molta fe en els "curanderos" la padrina va dur-lo a Barcelona perquè el guarís un d'ells.
Jaume Mimó tenia un tarannà molt franc i liberal. Era una persona oberta, cordial i molt tranquil.la. Malgrat tenir un tic nerviós a les mans, no ho era gens de nerviós, sinó ben reposat i, ja de jove, va tenir una fal.lera molt arrelada per la cultura. Era un home de cultura i de pau. Probablement per això, el varen nomenar jutge. Li agradava llegir. Comprava llibres, molts llibres, i els comprava per llegir-los. Llibres de tota mena, fins i tot, algun que era inclós en l'Índex vaticà de llibres prohibits.
Amant de totes les expressions culturals, es va sentir atret per la pintura i els llibres. Molts dels diners que guanyava els gastava en comprar llibres. La seva filla, Maria Pilar, encara recorda quan, de petita, anava amb ell a Barcelona, al carrer de la Palla, a comprar llibres.
De sempre es va moure en un ambient molt bohemi. Un dia a la setmana, generalment els divendres, baixava a Barcelona, a la tertúlia d'"Els Quatre Gats", i en tornava amb alguns apunts dedicats.Va viatjar molt, a Paris, a Bèlgica. Va ser amic d'en Viladomat, l'escultor, i va tenir contacte amb bons pintors com en Manuel Humbert i en Josep Gimeno. Empeltat d'aquest ambient artístic, va voler ser pintor i músic però no va poder-ne ser. Pintava, tocava una mica el piano, escrivia alguna poesia, però no acabava de reeixir en aquest camp, malgrat el seu interès i voluntat. Amb la seva humilitat, deia que a la vida havia provat, de l'art, tots els estils; que havia volgut fer una mica de tot; i que, al final, no havia aconseguit res. També va ser un col.leccionista infatigable: aplegava rajoles i claus, guardava retalls de diari, capses de llumins, segells, goigs, postals, etc.
Encara que el següent fet el va protagonitzar com alcalde, és més adient esmentar-lo aquí, ja que és prou explícit del tarannà humà, bohemi i cultural d'en Mimó. Era el novembre de 1931, en plena instauració de la República, quan l'Ajuntament de Cerdanyola -i reproduïm la cita del biògraf de Josep de Togores[2]-:
...que presidia Jaume Mimó -col.leccionista d'art i home cultivat-, va executar aquells dies l'acord de 24 de novembre de 1931 de donar el nom del pintor (es refereix al cerdanyolenc Togores) a un carrer de la vila on havia nascut.
Amb aquest motiu no es va pas celebrar cap cerimònia oficial. "Els paletes van posar la placa -descriu Just Cabot-, i el pintor junt amb l'alcalde, l'escultor Viladomat, el pintor Humbert, el pintor Espinal, Xavier Nogués i uns quants amics més, ho vam celebrar amb un dinar a l'aire lliure, a la font de can Catà". Va ser una jornada inoblidable i divertida.
També va fer alguna breu incursió al món dels negocis i, així, l'any 1932, amb en Matabosch i en Milà, van fundar una companyia d'autobusos, amb el garatge i l'oficina al carrer Santa Marcel.lina, cantonada amb Sant Antoni, i que feia el trajecte de l'estació a Montflorit. També l'any 1935 va comprar
un estanc a Barcelona.
A l'època de postguerra, quan estava amagat a Barcelona -amagat, relativament, ja que molts ho sabien on era-, duia l'esposa i la filla als cafès on hi havia moviment cultural com "Le Lyon d'Or", al final de la Rambla; el "Tostadero", a la Plaça Universitat; o al "Coliseum".
Una dita seva, de tornada de tantes vivències i viatges, que ens la recorda la filla, era aquella que, sovint, deia que sempre i arreu buscava un poble sense cementiri per anar-hi a viure...Mai no el va trobar.
De vegades, a casa seva, xiulava a la pipa o al mocador i quan li preguntaven perquè ho feia responia que perquè vinguès la pipa o el mocador, la qual cosa volia dir que la filla li portés una cosa o l'altra. Era molt casolà i familiar i la filla encara recorda com als nou anys la duia a coll-i-be.
Li agradaven les festes populars, com és ara els aplecs de Sant Iscle i Sant Medir. També celebrava a casa seva un Nadal tradicional, amb el tió i una tovallola per a la mare de Déu, per eixugar el Nen Jesús.
En Jaume Mimó es va casar gran, als 40 anys. Sempre deia que, abans de casar-se, havia de dedicar tots els seus esforços a la cultura i a l'art. Per aquest motiu va ser un solter molt cotitzat i sovint li buscaven promesa. A l'hora de la veritat la seva esposa va ser una noia de fora de Cerdanyola. Cal dir que va ser un dels primers cerdanyolencs que va tenir cotxe, uns quants anys abans de la guerra.
Treballava en el negoci familiar de constructors de cases, compartit amb el seu germà i s'ocupava, preferentment, dels assumptes administratius i de la relació amb els clients. Era un home amb un horari força estricte. Es llevava d'hora i visitava les obres a les vuit del matí, quan començava el treball. Tornava a casa on feia un esmorzar de pagès, amb verdura, sopa de farigola, malta i cafè. Sortia altre cop cap a l'obra i retornava a casa, puntual, per dinar. A la tarda novament a l'obra. I als vespres era quan es dedicava a la lectura i a escriure, més que res poesia.
Els diumenges, a la tarda, es dedicava a caminar, acompanyat de la seva esposa, gran caminadora. Anaven al bosc, a Can Catà, a Can Coll, a Santiga, etc. Resseguia camins i cercava fonts boscanes. Admirava les masies i, malgrat que la postguerra va ser època de dificultats econòmiques, sovint s'animava i s'omplia de fantasia dient que volia comprar una masia. En aquestes excursions dominicals, sovint l'acompanyava el seu fill, el qual m'ha explicat diverses vegades com anaven el diumenge a "trepitjar" el Collserola i a recórrer els jaciments arqueològics de la Bòbila Sallent-Unyó, Canaletes i el turó de Ca
N'Oliver. També va anar amb ell quan preparava el llibre de les fonts boscanes.
Era molt organitzat en totes les seves activitats professionals, culturals i d'esbarjo i tenia un caminar lent i pausat. Per això, quan havia d'anar a Barcelona, sortia de casa mitja hora abans per anar agafar el tren: mai no volia haver de córrer.
Estimava totes les expressions culturals. I també va viure la política intensament. I va patir-la durament, amb presó i exili. Però, malgrat aquestes adversitats, el seu caràcter personal no es va veure afectat. Mai no va tenir cap rancúnia, acabada la guerra, i va donar sempre una imatge de tolerància total, a la qual cosa no sempre va ser correspost. De Franco deia, amb correcció: -Aquell senyor. Encara que, des de la presó, li feien encapçalar les cartes amb un "¡Viva Franco!" "¡Arriba España!". I de la República resumia: -No ens vam posar d'acord. No en vam saber més i per això vam perdre.
Per la seva formació i la seva cultura, en un poble rural i camperol, li feien força consultes, la gent del poble, sobre herències, particions, testaments, etc. Era una persona amb una reconeguda ascendència pública dins del municipi.
Escrivia molt. I per a ell. Quan va caure malalt, poc abans de la seva mort, encara escrivia més. Com si la síntesi de la seva vida es pogués resumir en aquesta fal.lera per la cultura i per escriure.
EL POLÍTIC
De Jaume Mimó polític[3] destaquen molts fets importants, però el més significatiu i emotiu potser fou l'haver estat el primer alcalde republicà de Cerdanyola. Quan, de resultes de les eleccions municipals del 14 d'abril de 1931, es va produir la proclamació de la República i l'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), representada pel Centre Republicà Federal (CRF) va triomfar a Cerdanyola, Jaume Mimó es va convertir en alcalde. L'ERC va aconseguir els dos terços dels vots (7 regidors) i la Lliga Regionalista de Catalunya va aconseguir el terç restant (3 regidors).
El mateix dia 14, els regidors republicans -i entre ells Jaume Mimó- van prendre possessió de llurs càrrecs i, presidits provisionalment per l'Amadeu Sallent, van proclamar la República a Cerdanyola i van hissar les banderes republicana i catalana al balcó principal de la Casa de la Vila.
Dos dies més tard, va tenir lloc la sessió inaugural del nou Ajuntament. De començament es va procedir a l'elecció d'alcalde entre els deu regidors, i directament per ells mateixos. Va resultar elegit, per nou vots a favor i un en blanc, en Jaume Mimó i Llobet. El nou alcalde rebia el
suport dels seus companys de partit i també dels de la Lliga.
L'elecció de Jaume Mimó com alcalde cal cercar-la en el fet que era una persona que gaudia de força confiança i molta ascendència entre les hosts republicanes locals. I també per la seva apreciable formació teòrica.
Cal incidir aquí en el fet que, de resultes del 14 d'abril de 1931, va tenir lloc un d'aquells minvats cicles d'idealisme creatiu del nostre poble, que molt de tard en tard tenen lloc. Són moments cabdals en la història dels pobles i en Mimó va ser figura excepcional d'un d'ells. Són moments que cal aprofitar perquè a ells els segueixen tot seguit uns altres llargs cicles de frustració i desànim, de desesperança i d'introversió col.lectives. Podríem dir, sense por d'equivocar-nos, que al llarg del segle XX, hem tingut dos cicles creatius principals: un va ser el que s'esdevingué de resultes de la proclamació de la República i l'altre el que va tenir lloc a la mort del general Franco.
I aquells primers republicans van ser conscients de la importància del moment que protagonitzaven i es van llençar de ple a la tasca de reformar la societat. Volien trencar amb el passat estèril i caduc i modernitzar el poble amb nova saba. Per això van fer de la República l'estendard de la seva missió i van dur a terme, especialment entre l'abril de 1931 i el gener de 1934, una llarga tasca d'accions polítiques adreçada a millorar les condicions culturals i materials dels seus administrats, els veïns de Cerdanyola.
L'Ajuntament presidit per Jaume Mimó va destacar en cinc àmbits principals: 1) la institucionalització republicana; 2) la recuperació de la identitat catalana; 3) la separació Església-poder civil; 4) les activitats culturals; i 5) l'urbanisme i les obres públiques. Al mateix temps, també van tenir entrebancs. El camí mai no és planer i, al costat de les accions positives, van anar sorgint diverses dificultats que els anaven atemperant, com les següents: 1) la verema de 1931; 2) els problemes amb el secretari municipal; 3) el contenciós termenal amb Ripollet; i 4) l'aixecament anarquista de 1933.
Però entrar en el detall d'aquestes etapes no seria propi d'aquest pròleg i per això el lector compta amb els llibres abans esmentats en els quals pot trobar documentats abastament aquells fets.
Un nou protagonisme públic d'en Jaume Mimó va ser com a jutge entre 1936 i 1939. Ja havia estat jutge municipal l'any 1920 i jutge suplent els anys 1924 i 1930. La documentació disponible és menys abundosa ara que a l'etapa d'alcalde i no podem conéixer amb amplitud la seva dedicació al càrrec. Són també moments dolorosos en els quals la institució de la República rep atacs per tots els flancs. A l'aixecament dels militars i la guerra generalitzada a què dóna lloc, cal afegir-hi el període de revolució social i descontrol que s'esdevé a la reraguarda, amb els sindicalistes de la CNT-FAI com a principal poder real. A Cerdanyola té lloc aquesta fase amb en Jaume Mimó com a jutge i en Josep Soler com alcalde. Són els dos homes forts de l'ERC local, però, com deia, el poder real ja no estava a les institucions sinó al carrer.
Només esclatada la guerra i en ple juliol revolucionari, Jaume Mimó va haver d'intervenir personalment per salvar de la destrucció nombrosos documents dels arxius locals. Els principals atacs dels anarquistes es van adreçar contra l'arxiu de la parròquia de Sant Martí, els papers del Jutjat, el protocol de la Notaria i algun document de l'Ajuntament.
El 17 d'octubre de 1936 el jutge Jaume Mimó ha de donar legalitat a un decret governamental que disposava que entressin a formar part dels ajuntaments republicans totes les forces polítiques que havien ajudat a avortar el cop militar a Catalunya. Al costat de l'ERC, entraven a l'Ajuntament cerdanyolenc regidors de la CNT-FAI, de la UGT, del POUM i de la Unió de Rabassaires. Mimó va ser present a la constitució d'aquest primer Ajuntament de guerra presidit per en Soler.
Acabada la contesa civil, Mimó va haver d'optar, com tants republicans, entre l'exili o quedar-se. A l'abril de 1939 fou detingut, amb altres companys de partit, i empresonat a Sabadell. De bon començament se'ls acusava de més de dos mil morts al cementiri de Cerdanyola. Recentment, hem sabut que els morts van ser 158. La base de l'acusació era que havia estat Jutge local, però cal considerar que eren els moments àlgids de la revolució anarquista, feta al marge de qualsevol llei, evidentment, i els morts (assassinats) es feien de nit i no passaven pel Jutjat. Tanmateix, en Mimó fou alliberat, lliure de càrrecs.
L'any 1945 fou jutjat novament, ara pel "Tribunal de Represión de la Masoneria y el Comunismo" i fou condemnat a tres anys i un dia, segons sentència dictada a Madrid el 24-5-47. L'acusació era d'haver ingressat a la maçoneria l'any 1943, a Granollers.
L'HISTORIADOR
Jaume Mimó era un cerdanyolenc de soca-rel. Com ja he assenyalat, havia nascut a Cerdanyola l'any 1893. Va viure a la plaça de Sant Ramon, la qual juntament amb els carrers de Santa Maria i Sant Ramon, formaven el gresol del barri de Cerdanyola de Dalt, aquell primer agrupament urbà del poble, fet un segle enrere.
Va estudiar a Sabadell i posteriorment va cursar el Magisteri a Barcelona. Va ser mestre a Súria (1912) i a Mollet (1913-14). Després va deixar la docència per dedicar-se a l'ofici familiar: mestre d'obres.
Jaume Mimó va destacar ben aviat per unes inquietuds culturals molt afermades, especialment envers la recuperació dels signes propis de la nostra identitat col.lectiva.
L'any 1914 va publicar un treball sobre les relacions mestre-alumne, a la revista "El clamor del Magisterio". El 1926 publicava un primer article sobre Cerdanyola a La Veu de Catalunya.[4]
Un altre important activitat cultural que he pogut conèixer d'en Jaume Mimó, a més de la de mestre, neix ja en els temps de la Dictadura de Primo de Rivera. Quan aquest militar va fundar el 1924 la Unión Patriótica i l'Ajuntament de Cerdanyola l'honorava el 1927 donant el nom de "Grupo Escolar Marqués de Estella" a les "Escuelas Nacionales" perquè "con tanto acierto y asistido del aplauso público dirige los destinos de la Nación Española" i també acordant que el rosari a les escoles públiques locals es resés "en idioma español", un grup de cerdanyolencs inquiets i de pensament ben oposat fundaven als locals de la "Cooperativa Agrícola i de Consum LA CONSTÀNCIA", situada al carrer de Sant Ramon, núm. 159, l'Ateneu de Cultura Popular. Jaume Mimó formava part d'aquests fundadors, al costat d'en Josep Garriga, en Joan Gabarra i en Manuel Bala.
Al mateix temps que l'Ateneu, es va fundar, també a la Cooperativa, el Grup Teatral Familiar "La Constància". Entre els fundadors hi havia en Jaume Mimó, el seu germà Joan, en Frederic Puig (actor i director teatral) i els germans Sebastià i Jaume Garriga, en Jaume Grau, en Francesc Ribera, en Tomàs Puig, etc., segons recull Albert Làzaro[5]. En honor del primer ajuntament republicà, aquest grup de teatre va celebrar una funció, el maig de 1931, al local de la Cooperativa, obsequiant al consistori, al mateix temps, amb un retrat del president Macià.
Aquest mateix grup d'afeccionats al teatre van fundar l'any 1931 la revista "La Lluna", la qual tenia com a lema de capçalera "Diari de la gresca. Portaveu dels de la barrila del Grup Recreatiu de la Cooperativa La Constància de Sardanyola". L'any 1931 Jaume Mimó fou nomenat subdirector de la revista. Albert Làzaro recull els pseudònims que empraven tant el director com el subdirector. Diu: "El seu director era un tal Licus (nom amb el qual es coneixia a Frederic Puig, a Ripoll) i el subdirector Jau-Mi-llo, clar pseudònim de Jaume Mimó i Llobet". L'Ateneu es va mantenir vigent fins a l'any 1939.
Destacava l'Ateneu pel caire esquerrà dels seus components, ja que hom podia trobar republicans, futurs poumistes, sindicalistes, etc. Josep Garriga i Amigó (en Felipet) fou president de la Cooperativa i de l'Ateneu. Futurs polítics locals com en Mimó i en Gabarra, van iniciar el seu entrenament a l'Ateneu.
L'any 1931, Jaume Mimó, va publicar a la revista "Mirador" un estudi de la problemàtica que ja començava d'afectar els pobles del rodal de Barcelona, de resultes del creixement sobtat, tant industrial com demogràfic. Cal fer un breu esment aquí de "Mirador", "setmanari de Literatura, Art i Política", editat a Barcelona, a partir del 1929, el qual fou qualificat per Eugeni Xammar com "la millor revista catalana de tots els temps, juntament amb 'L'Avenç' i 'Joventut'". El seu director va ser en Just Cabot, periodista barceloní que estiuejava a Cerdanyola on la seva família tenia una casa, al carrer Sant Ramon, cantonada amb Sant Casimir, coneguda com a Can Cabot de les Aigües. Aquell món cerdanyolenc dels anys trenta, era un món revestit de manifestacions culturals com aquestes, a les quals tant participaven els cerdanyolencs com els barcelonins afincats aquí, a l'estiu. En Just Cabot freqüentava a Cerdanyola la companyia de l'escultor Josep Viladomat, gran amic seu[6]. I aquest la d'en Josep Maria Roviralta, fundador del setmanari modernista "Luz" i de la fàbrica Uralita.
Durant el seu empresonament a Sabadell, l'any 1939, va dibuixar més d'un centenar d'apunts sobre l'ambient en aquella presó. També l'any 1942, durant l'exili, va pintar paisatges del Pirineu. Pintures i dibuixos, retalls de la seva pròpia vida, esquinçada en les vicissituds de la Història.
La següent etapa emprenedora de Jaume Mimó comença tot just en ser alliberat de la segona detenció. És quan, com a culminació de totes les seves inquietuds culturals anteriors, inicia la seva tasca d'historiador local. I és digna d'elogi perquè es produeix en els difícils moments de la post-guerra, en plena persecució de qualsevol signe d'identitat catalana i protagonitzada per un home que, pels seus ideals republicans, havia estat empresonat i jutjat pel nou règim de Franco.
Molt de mèrit té, en aquestes condicions, fer d'historiador i fer d'editor dels seus propis llibres i, encara més, escriure'ls i publicar-los en català en aquells anys.
De l'ajuntament presidit per l'alcalde Francesc Dubà i Riera tenim el següent acord, de data 31-10-48, pel qual podem saber l'any d'edició del primer llibre, la Guia excursionista a les masies del terme de Cerdanyola. Tanmateix, cal veure-hi la qualificació d'opuscle com una subvaloració d'aquest primer llibre de 107 pàgines:
El Sr. Alcalde exhibe un folleto del que es autor el vecino Jaime Mimó Llobet y que acaba de ser editado con el título de "Guía excursionista a les masies del terme de Cerdanyola". El Sr. Mimó ha tenido la gentileza de regalar unos ejemplares del folleto para los señores concejales. Los concurrentes califican de muy interesante la publicación del Sr. Mimó y acuerdan felicitarle y agradecer la atención que ha tenido.
Poc després, dos anys més tard, va aparéixer el segon volum Coses de Cerdanyola, de la col.lecció "Monografies cerdanyolenques". I el tercer, Les fonts boscanes, escrit l'any 1956, estava en preparació per ser publicat quan va tenir lloc el seu traspàs. Un quart volum, Romiatge a les ermites del terme de Cerdanyola, estava en preparació i no va poder ser acabat.
També havia començat a treballar sobre el lloc de Valldaura i el castell de Sant Marçal. Un altre treball, força temps inèdit, va ser sobre les rajoles de mostra catalanes dels segles XVI, XVII i XVIII, amb més de 60 dibuixos i material gràfic divers, el qual finalment veuria la llum pública l'any 1987 a la revista de l'Associació Catalana de Ceràmica Decorada i Terrissa (Butlletí Informatiu de Ceràmica, abril-juny 1987).
Entremig de la preparació dels diversos llibres monogràfics sobre Cerdanyola, l'any 1950 va guanyar els "Jocs Florals de Bellaterra" i l'any 1956 va donar una conferència sobre el poble al "Sardanyola Gran Casino", fundat pels estiuejants barcelonins l'any 1915, en un nou intent d'apropar cerdanyolencs i barcelonins residents al poble.
L'any 1959 va preparar un estudi sobre la correcta denominació toponímica del nom del nostre municipi.
L'any 1960 va participar en la fundació de la "Revista de Sardanyola", on va escriure durant els primers quatre anys, pràcticament fins a la seva mort. Va publicar diversos articles sobre temes de costums populars, festes locals, adagis pagesos, els estiuejants, etc.
L'any 1982 l'Ajuntament de Cerdanyola va donar, en homenatge de reconeixement públic, el nom de Jaume Mimó i Llobet a un carrer de la vila, el que fins llavors s'havia dit Circumval.lació Alta.
I, finalment, l'any 1992, l'Institut de Formació Professional de Cerdanyola, situat a Serraparera, en reconeixement al nostre cerdanyolenc, va passar a denominar-se Institut Jaume Mimó.
L'OBRA
Guia excursionista a les masies del terme de Cerdanyola (1948)
En aquest primer llibre, en Jaume Mimó fa un elogi de la vida pagesa i recorda, a la dedicatòria, que els seus avis van ser "masovers de masies del terme". No vol fer un llibre d'història sinó un recull de coses i costums "que es perden en el decurs del temps" perquè aquestes són les que donen vida i testimoni a "tots aquells que aprecien i estimen la terra que els ha vist néixer".
Mimó estudia sis itineraris diferents per visitar les 29 masies del terme. Són excursions que tenen el seu punt de partença al peu de l'estació, per ser el lloc neuràlgic de les comunicacions locals als anys 40, quan ell escrivia. La durada és "d'un matí o d'una tarda".
Els itineraris triats són els següents: 1) al llarg de la carretera de Barcelona a Terrassa, amb dues masies, La Beguda i La Farigola; 2) la vall de Les Feixes, amb 6 masies, Altimira, Canaletes, Codina, Catà, Fermí i Lloses; 3) la vall de Valldaura, amb 4 masies, Oliver, Coll, Cerdà i Valldaura; 4) el riu Major i Magarova, amb el castell i 7 masies, Fatjó del Molí, Baiell, Xercavins, Costa, Codonyers, Fatjó dels Xiprers i Fatjó dels Aurons; 5) la Vall Moranta i Serra Galliners, amb 5 masies, Planes, Altayó, Miró, Domènec i Magrans; i 6) el Pla de Cerdanyola, amb 5 masies, Banús, Xarau, Cordelles, Serra-parera i Mitjans.
Són uns itineraris lúdics, per fer a peu, resseguint els vells camins que malauradament, molts, avui dia, han desaparegut, víctimes del progrés, víctimes d'autopistes, zones industrials i d'altres equipaments. En aquests anys s'han perdut les masies de La Farigola, Ca n'Altayó, Can Domènec, Can Magrans i Can Mitjans.
L'aportació més important que en Mimó fa en estudiar les masies cerdanyolenques és la descripció dels principals trets arquitectònics: façana, porta d'entrada, balcons, finestrals gòtics, barbacana, carener, pendents de les teulades, pati, etc., complementat sempre amb una fotografia de la façana principal.
També recull el nom dels propietaris i el sòl agrícola que cadascuna té assignat. Una breu incursió històrica tanca aquesta panoràmica de les masies locals.
En definitiva, una excel.lent aportació al coneixement de les cases pairals de Cerdanyola, inserida dins d'un context lúdic i d'esbarjo com són les excursions i les passejades.
Coses de Cerdanyola
El llibre Coses de Cerdanyola (1950) consta d'una introducció geogràfica i de dues parts principals, la primera dedicada a la història i la segona a les festes, costums i tradicions locals. Es tracta d'una excel.lent monografia local, el mèrit de la qual encara és major per l'època en que fou escrita i publicada.
La introducció geogràfica és una ullada al medi natural i presenta la topografia i la xarxa hidrogràfica del terme. Continua amb els camins i carreteres i acaba amb un treball de Pau Vila sobre la correcta denominació del poble.
A la part d'història, Jaume Mimó ens apropa als establiments prehistòrics i medievals del terme i a l'agrupament urbà del segle XIX. Recull tres importants documents sobre Cerdanyola, de molta validesa per a conèixer la grandària i antiguitat del terme i també les relacions econòmiques entre el senyor del Castell i els pagesos de les masies. Són aquests l'acta de consagració de l'església de Sant Martí de Cerdanyola feta l'any 1144; l'escriptura d'un nou contracte d'establiment de la masia de Codonyers feta l'any 1546; i l'escriptura d'establiment de les primeres cases, al que seria el barri de Dalt, feta l'any 1828.
La part pròpiament de costumari manté l'encís d'una etapa pagesa ja desapareguda on podem veure des dels renoms i motius que es donaven els uns als altres, els pagesos del terme, fins els adagis i dites més populars en una època que no hi havia ni cinema ni televisió, ni autopistes ni el neguit de l'actual ritme de vida. Quant a les festes populars, Jaume Mimó presenta un ampli recull, com les següents, avui perdudes quasi totes elles: Sant Antoni abat, Sant Sebastià, el Roser, Sant Isidre, la Festa dels Vells, el Corpus, Sant Jaume, Sant Martí, Nadal, el Ball de Gitanes, les Caramelles, la Serra-vella, les Ballades i les Fogueres. La part final del llibre recull algunes tradicions casolanes, com la festa de Reis, la Castanyada i el tió, cloent el llibre un recull d'altres costums.
Aquest recull de costums i tradicions, ja desaparegudes, constitueix avui dia, als nostres ulls, una excel.lent aportació al coneixement antropològic i etnogràfic de la Cerdanyola pagesa; una etapa històrica que encara que sembli llunyana no fa més de trenta anys que ens va deixar.
Les fonts boscanes
Aquest llibre inèdit de Jaume Mimó fou extractat i publicat per en Manuel Mogas, a la "Revista de Sardanyola", entre els anys 1965 i 1967, dividit en 12 excursions a 16 fonts del terme.
Aquestes fonts són les següents: de les Fontetes, de Can Catà, de Can Lloses, de Sant Joan (font Nova), d'Adam i Eva, de la Riera (o de Can Fatjó o del Porc), del Frare, dels Degotalls, de Can Cerdà, del Cigró, dels Caçadors (o d'en Güell), d'en Jeroni, del Gatell (o de Valldaura), del Carme (o del Castell), de la Bonaigua i de la carretera de Bellaterra.
En Jaume Mimó n'havia previst d'altres més, però en Manuel Mogas reconeixia que ja estaven perdudes en aquells anys. Tanmateix, en Mimó esmenta les fonts de la Llet, a Can Catà, i dels Ametllers, a Montflorit, entre les que, en aquells anys cinquanta, ja estaven fetes malbé.
Destaquen alguns recordatoris republicans, introduïts amb aparença innòcua dins del text, com el rètol de la Generalitat sobre el perill de foc (excursió a la font de Can Lloses) i l'acondicionament de la font dels Degotalls feta l'any 1935.
CLOENDA
Per a acabar, voldria que aquesta aproximació a la personalitat del nostre cerdanyolenc il.lustre, Jaume Mimó i Llobet, a més d'homenatge, servís per apropar la seva figura a tots nosaltres i per veure-hi aquest triple component, humà, polític i cultural, que va amarar la seva vida pública.
Com a home de carrer va ser un bon home, un home que va gaudir de la confiança dels seus conveins. Com alcalde i jutge va estar al servei de la comunitat local en uns moments importantíssims i difícils, primer de canvi i reforma, després de revolució i guerra. Com a home de cultura va ser un lluitador incansable per la recuperació de la nostra identitat col.lectiva i per donar a conèixer als seus conciutadans els orígens i la història de la vila de Cerdanyola en uns moments també força difícils, els de la post-guerra.
Gràcies, Jaume Mimó, pel llegat que ens has deixat.
Miquel Sánchez
Cerdanyola, agost 1993
Notes bibliogràfiques
[1]Arxiu Diocesà de Barcelona. Visites Pastorals, v. 1, anys 1303-1306. Visita de l'any 1303.
[2]Esteve Fábregas i Barri, Togores, Aedos, Barcelona, 1970, p. 186
[3]Com a fonts documentals per aquest apartat, empro els dos llibres meus on he publicat les dades conegudes sobre la història contemporània de Cerdanyola i en els quals es fa esment d'en Jaume Mimó, en funció de la seva activitat pública. Invito, doncs, al lector interessat a conèixer, detalladament, aquell període històric, a la lectura dels llibres: La Cerdanyola Contemporània (1814-1975). Cerdanyola, 1983; i La Segona República i la Guerra Civil a Cerdanyola (1931-1939). Abadia de Montserrat, 1993.
[4]Una part de la biografia cultural aquí recollida va ser publicada per Victor M. Lacarta a "El Cerdanyola", el passat 19-2-93.
[5]Albert Làzaro recull algunes dades interessants sobre Jaume Mimó a l'escrit d'homenatge que li fa a Frederic Puig i Aguilar i que publica el Riu Sec de novembre 1989, pp. 28-29.
[6]La figura d'en Just Cabot resta posada de manifest en el llibre Indignacions i provocacions (Edicions 62, 1992), on es recull bona part de la producció periodística d'aquest autor, segons treball preparat per Valentí Soler.